Lisa Feldman Barret és neurocientífica, catedràtica de Psicologia per la Northeastern University (Massachusetts), membre electa de la Royal Society of Canada i ha rebut el premi NIH Director’s Pionner per la seva recerca pionera sobre les emocions i el cervell, a més de col·laborar, per exemple, amb l’escola de Medicina de Harvard. Convé fer aquesta presentació abans de parlar del seu llibre La vida secreta del cerebro perquè amb la teoria que hi desenvolupa qüestiona tot el que fins ara donàvem per fet sobre la construcció de les emocions; és a dir, afirma que la teoria clàssica és incorrecta i presenta una teoria revolucionària que representa un nou paradigma sobre la ment humana.

 

Què en diu la teoria clàssica 

Grosso modo, la teoria clàssica sobre les emocions afirma que aquestes són producte de l’evolució pel fet que es van mostrar útils per a la nostra supervivència, que les portem incorporades des que naixem, que són definides i reconeixedores, que s’allotgen en diferents parts del cervell, que són universals i que es desencadenen de manera automàtica quan alguna cosa les activa. Les manifestem amb la cara, la veu i la postura corporal, i provoquen canvis físics en el nostre organisme: acceleració de la respiració i el cor, activació de les glàndules sudorípares, etc. Segons la teoria fins ara acceptada, tenim molts circuits emocionals en el cervell i cada un d’ells provoca un conjunt característic de canvis, com si fos una empremta dactilar. Dit d’una altra manera, es creu que els successos poden activar les neurones de l’alegria, les neurones de la por, etc., i que atès que identifiquem i experimentem aquestes emocions, a cadascuna d’elles li ha de correspondre una pauta subjacent concreta en el cervell i en el cos.

 

«La vida secreta del cerebro»

 

Lisa Feldman Barret assegura que no hi ha cap prova científica que aquestes suposades empremtes dactilars físiques siguin constants, ni per a una sola emoció (hi ha molts experiments que conclouen que sí, de la mateixa manera que n’hi ha molts altres que conclouen que no); que les emocions ens són universals i que les creem nosaltres; és a dir, que es construeixen socialment. Per aquest motiu la seva teoria s’ha anomenat «La teoria de l’emoció construïda»: «Veiem que les emocions no són monolítiques, sinó que estan fetes de components més bàsics; que en lloc de ser universals varien d’una cultura a una altra; que no són provocades, sinó que les creem nosaltres; que sorgeixen d’una combinació entre les propietats físiques del cos, un cervell flexible les connexions del qual reflecteixen l’entorn en què es desenvolupa, i la cultura i l’educació que ofereix aquest entorn. Les emocions són reals, però no en el mateix sentit objectiu que les molècules o les neurones. Són reals en el sentit en què ho són els diners, és a dir, no són una il·lusió, però sí un producte del consens humà. Aquesta visió, que anomeno “teoria de l’emoció construïda”, n’ofereix una interpretació molt diferent», explica l’especialista en el seu llibre.

 

Implicacions

Lisa Feldman Barret és molt conscient que la seva teoria sembla il·lògica perquè, de fet, experimentem les emocions com si responguessin a la teoria clàssica, però alerta sobre les implicacions de les nostres creences respecte d’això. Vegem alguns dels exemples que ella mateixa ofereix en el llibre:

  1. Pensem en l’última vegada que hem passat per la seguretat d’un aeroport: uns agents taciturns passen les nostres sabates pels raigs X i avaluen la probabilitat que suposem una amenaça terrorista. No fa gaire, un programa de formació anomenat SPOT (sigles en anglès de «comprovació de passatgers mitjançant tècniques d’observació») ensenyava aquests agents a detectar enganys i avaluar riscos basant-se en moviments facials i corporals, partint de la teoria que aquests moviments revelen els nostres sentiments més íntims. El programa no va funcionar, però va costar nou-cents milions de dòlars als contribuents. Hem d’entendre l’emoció d’una manera científica perquè els agents del govern no ens aturin —o no passin per alt els que suposin una amenaça— basant-se en una visió errònia de les emocions.
  2. Imaginem ara que una persona es troba en la consulta d’un metge dient que sent una opressió al pit i que li costa respirar; símptomes que poden indicar un infart de miocardi. Si la persona és una dona, el més probable és que se li diagnostiqui ansietat i se l’enviï a casa, mentre que si és un home és més probable que se li diagnostiqui una cardiopatia i se li aconselli un tractament preventiu. Com a conseqüència, les dones de més de seixanta-cinc anys moren per infart amb més freqüència que els homes. Les percepcions dels metges, del personal d’infermeria i dels mateixos pacients reflecteixen les creences de la visió clàssica que emocions com l’ansietat es poden detectar i que les dones són intrínsecament més sensibles a les emocions que els homes… Unes creences que poden tenir conseqüències mortals.
  3. La creença en la visió clàssica fins i tot pot «provocar» guerres. La guerra del Golf a l’Iraq es va deure, en part, al fet que el germanastre de Saddam Hussein va creure que podia «llegir» les emocions dels negociadors nord-americans i va dir a Saddam que els Estats Units no parlaven seriosament en dir que atacarien. La guerra posterior va acabar amb la vida de 175.000 iraquians i de centenars de militars de la coalició.

En aquest enllaç podeu llegir el primer capítol de La vida secreta del cerebro  (l’autora fa servir un exemple com a fil conductor que és molt aclaridor i que hem omès per no estendre’ns massa en aquest article).