Tots hem sentit alguna vegada que es necessiten una sèrie d’hores de pràctica per arribar a dominar una habilitat física, sigui la que sigui: tocar un instrument, ser bo en un esport, dominar els passos d’un tipus de ball, etc. Mitjançant la repetició d’una mateixa acció adquirim destresa, rapidesa i confiança. Però què passa al nostre cervell i a la resta del cos quan efectuem les repeticions que ens permeten adquirir una habilitat en concret? La clau està en la mielina.

Tal com s’explica al vídeo de sota de la doctora i educadora Annie Bosler, el nostre cervell té dos tipus de teixit neuronal: la matèria grisa (composta per cossos cel·lulars) i la matèria blanca (composta per fibres nervioses i teixit gras). Si el nostre cos es mou és perquè la matèria grisa processa la informació al cervell i dirigeix els senyals i els estímuls sensorials a les cèl·lules nervioses. Aquesta informació viatja fins als nostres músculs a través d’unes fibres nervioses anomenades axons que es troben a la substància blanca, les quals estan cobertes d’una substància anomenada mielina. Doncs bé, quan efectuem repeticions d’un moviment físic, augmenta la capa de mielina que aïlla els axons. I per què és important que augmenti aquesta capa?

La mielina actua de manera similar a l’aïllament que porten els cables elèctrics: evita la pèrdua d’energia dels senyals elèctrics que utilitza el cervell, amb la qual cosa afavoreix que aquestes circulin de manera més eficient per les vies nervioses. En altres paraules: la mielina crea una autopista d’informació ràpida i eficient que connecta el cervell als músculs.

Una bona coordinació s’aconsegueix a força de repeticions (els atletes d’elit practiquen les repeticions freqüents amb parades programades, per exemple), encara que al principi els exercicis no es realitzin amb destresa. Ara bé, per dominar una habilitat, tan important és la repetició com la qualitat i la consistència d’aquestes repeticions: estar centrat durant la pràctica permet que aquesta sigui molt més efectiva (al vídeo es donen algunes pautes per centrar l’atenció).

Finalment, un altre punt important: estudis recents han demostrat que, un cop establert un moviment físic, el cos pot reforçar-lo només visualitzant-lo.

Cada dia sabem més coses sobre el cervell humà. No obstant això, no deixa de ser curiós que, tot i que som éssers socials, fins ara la neurociència s’ha centrat més en l’estudi del cervell aïllat que en l’estudi del cervell social. Però això està canviant.

Fa una setmana es va presentar a la reunió anual de la Societat de Neurociència Cognitiva de San Francisco un estudi en el qual es demostra que els nadons se sincronitzen amb les seves mares quan estan aprenent sobre el seu entorn social. I aquesta sincronització és literal: les ones cerebrals dels seus cervells se sincronitzen amb les de les seves mares; és a dir, se sincronitza l’activitat neuronal de tots dos i, a més, aquesta sincronització prediu com aprendran els nadons els senyals socials sobre els jocs que hi comparteixen. «Quan ens connectem neuronalment amb altres, ens estem obrint a rebre’n la informació i influència», explica Victoria Leong, de la Universitat de Cambridge.

Com s’ha fet l’estudi

Per fer l’estudi, els investigadors han utilitzat tecnologia EEG sense fils (tecnologia no invasiva d’escaneig cerebral mòbil o electroencefalografia), tecnologia que portaven tant les mares com els seus fills. Els nadons veien si les seves mares mostraven emocions positives o negatives cap a les joguines: si somreien o arrufaven les celles i si deien que la joguina en qüestió els agradava o no. Posteriorment, els nadons escollien les joguines amb què volien jugar. Els investigadors van analitzar en aquest context si el nivell de sincronia neuronal entre les mares i els seus nadons predeia la resposta d’aquests davant les joguines. El que van observar és que la resposta emocional de les mares afecta la decisió dels seus fills: la seva manera d’interactuar amb les joguines. I, a més, van veure que quan la sincronia neuronal és forta, la probabilitat d’un major aprenentatge social per part del nadó augmenta. Així mateix, han pogut confirmar que quan es donen senyals socials com el contacte visual, es produeix una major sincronia i un millor aprenentatge.

Per a l’equip d’investigadors, el treball té una gran importància per entendre l’aprenentatge a l’aula, la vinculació social i els trastorns del desenvolupament. «M’interessa entendre què passa quan els pares o els nens no se sincronitzen entre ells, el que pot passar quan hi ha certes dificultats de salut mental i trastorns del desenvolupament, i l’impacte que això podria tenir en l’aprenentatge i el desenvolupament a llarg termini», explica Victoria Leong.

Tot i que queda molt de camí per recórrer en aquest camp de recerca, la conclusió de Leong és clara: «No hi ha res que pugui substituir el fet d’estar físicament present per connectar-se amb el nadó».

Què és la sincronia neuronal?

La sincronia neuronal es produeix quan les ones cerebrals de dues persones segueixen patrons predictibles entre si. Massa tècnic? Molt bé: imagina que coneixes algú i comenceu a parlar. Si mentre ho feu mesuressin la vostra activitat cerebral, es veuria que la vostra activitat neuronal (el ritme de les ones cerebrals) es va sincronitzant (o ajustant) per donar pas a una «connexió» intercerebral o sincronia entre tots dos; és a dir, per establir el que hem anomenat fins ara «tenir feeling» amb algú (us recomanem que llegiu l’article Nuestros cerebros se sincronizan durante una conversación, publicat a la web de TVE).

En Kevin va venir per primera vegada al nostre centre fa dos anys i mig perquè els seus problemes de lateralitat li impedien conservar els llocs de treball i perquè el trastorn de lateralitat havia afectat també tots els altres àmbits de la seva vida. El diagnòstic, després de fer-li el test, va ser d’hipotonia amb tres creus de lateralitat: cama estàtica-cama dinàmica, oïda-motricitat facial i cervicals, i braç/mà-ull. Actualment, està a punt d’acabar la teràpia de lateralitat (se l’ha lateralitzat a la dreta), ja que s’ha recuperat en un 90 %. En aquesta entrevista ens explica, amb una naturalitat que li agraïm, com ha viscut tot aquest procés, des que era nen fins ara.

Quan vas saber que tenies el trastorn de lateralitat?

Fa set anys, aproximadament; quan en tenia 20.

Com ho vas saber?

En aquell moment estava estudiant el Grau Superior d’Educació Infantil i, durant un exercici grupal en què havíem de ballar, la professora, que era psicòloga, es va adonar de les enormes dificultats de coordinació que tenia. Ella va ser la primera persona que em va dir que tenia problemes de lateralitat.

Com hi vas reaccionar?

En aquell moment no li vaig donar importància, perquè pensava que no en tenia, i no vaig fer res per solucionar-ho.

Què va passar després?

En acabar els estudis i posar-me a treballar a jornada completa, em vaig adonar que necessitava ajuda perquè no podia fer bé la meva feina. De fet, abans d’això, ja havia tingut diverses feines com a cambrer i mai no vaig durar més de dues setmanes perquè no podia seguir la jornada laboral. No podia rendir com volia i com s’esperava de mi.

Què no podies fer?

Em costava molt aprendre, recordar les coses, concentrar-me, parar atenció…

Com et senties?

Tenia l’autoestima per terra perquè m’adonava que no podia valer-me per mi mateix. En haver durat tan poc en les feines, em costava molt anar a deixar currículums. Em feia por que no m’agafessin.

Quan treballaves de cambrer, què et costava més?

Em costava tot: aprendre a fer un cafè, parar atenció, entendre el que em deien, recordar el que m’havien demanat… Era un cúmul de coses que per a la majoria de les persones són molt fàcils de fer i que per a mi eren molt complicades. I això em posava molt nerviós.

Mai no vas notar aquestes dificultats de petit?

Bé, de petit sempre vaig tenir problemes a l’escola per seguir les classes i aprendre. Sobretot, tenia problemes d’atenció i comprensió. I també girava els números en escriure’ls. Suspenia molt i vaig repetir curs. Sempre vaig ser diferent de la resta dels nens de la meva classe i ells m’ho feien notar. Em sentia exclòs. A més, sempre estava cansat, i a l’escola es pensaven que potser tenia anèmia.

I tu, a què atribuïes el teu baix rendiment escolar?

Jo ho atribuïa al fet que tenia menys capacitat intel·lectual que ells, al fet que era menys intel·ligent. Ara sé que la meva intel·ligència només estava bloquejada.

Els teus pares no et van dur a cap especialista?

La meva mare, que és amb qui vivia perquè els meus pares ja estaven separats, mai no va tenir la informació que li podia fer pensar que havia de portar-me a un especialista en lateralitat. Sí que em va portar a un especialista en dislèxia, quan jo tenia deu anys, per solucionar el tema dels números. Vaig estar-hi anant uns dos anys, aproximadament, però, és clar, tot i que tenia un problema de dislèxia, ara sé que aquest problema es devia a un altre de més gran: el de lateralitat. Anar-hi només va fer que arribés a escriure bé els números, però no va canviar res de tota la resta.

Com et feia sentir creure que eres menys intel·ligent que els altres nens?

Em sentia molt frustrat. No tenia confiança en mi mateix i em costava molt socialitzar perquè em costava parlar.

Per què et costava parlar?

Perquè pensava que diria coses sense gaire sentit per als altres.

Quina era la teva por més gran?

No sentir-me acceptat.

Quan et van diagnosticar el trastorn de lateralitat?

Després de les dificultats que t’he explicat que vaig tenir a l’última feina, vaig decidir buscar ajuda. Vaig estar mirant molt a Internet i em vaig adonar que a Espanya no hi ha estudis especialitzats sobre lateralitat i que l’únic centre que estava especialitzat en el tema era el de Joëlle Guitart.

Com vas viure el diagnòstic?

Bé, molt bé, perquè vaig pensar que se m’havia resolt la vida.

Només pel fet de ser diagnosticat?

Sí. En aquell moment, per fi sabia el que em passava, per què em passava i que tenia solució. Vaig tenir una gran alegria en saber que el que em passava no duraria tota la vida. I així ha estat.

Quan vas començar la teràpia?

Fa una mica més de dos anys i mig. Hi he estat anant un cop a la setmana.

I estàs a punt d’acabar-la perquè ja t’has refet

Sí, només em queden unes setmanes més.

Com va enfrontar-te amb l’inici de la teràpia?

Amb molta il·lusió. Tenia moltes ganes de treballar dur per recuperar-me personalment, intel·lectualment, emocionalment i com a persona. Encara que va suposar un gran esforç.

En quin sentit?

La teràpia tenia un cost econòmic que era elevat per a mi perquè en aquell moment jo no treballava. Però sabia que necessitava ajuda molt especialitzada per curar-me; una ajuda que no em podien oferir en altres llocs. A més, com que visc a 40 quilòmetres de Barcelona, també suposava un cost en transport.

Com ha estat la teva evolució durant la teràpia?

Al cap de tres o quatre mesos vaig començar a notar la diferència: em sentia millor, feia més coses, aprenia més ràpid i tenia més confiança. Estava com més desimbolt, em movia millor. Em vaig treure moltes pors de sobre i vaig tornar a treballar. Vaig començar a sentir-me autònom.

Hi ha cap aspecte de la teràpia que t’hagi resultat difícil?

No diré que algunes coses no m’han costat, però és normal: si no costessin, no hi hauria canvis. Però jo crec que, si te la prens sense ser massa autocrític, l’esforç que requereix no el vius com un gran esforç. El que és molt important és assistir a totes les sessions, ser constant i fer un seguiment. I m’han estat de gran ajuda els consells dels terapeutes.

En quin sentit?

Ells saben el que et passa i com et sents. Tot el que m’han dit per ajudar-me quan m’ha preocupat alguna cosa o m’ha passat qualsevol cosa m’ha servit molt.

Ara que acabaràs la teràpia, com et sents?

Sento que deixaré enrere el trastorn de lateralitat i que podré mirar cap al futur, i amb més recursos. Amb la teràpia, et canvia la vida. Podré tenir una vida molt diferent de la que tenia abans. El pitjor ja ha passat, ara ve el millor.

Què els diries a les persones que tenen el trastorn i que encara no han iniciat la teràpia o l’estan començant?

Que, si em tornés a passar el mateix, tornaria a fer la teràpia perquè ha valgut la pena! Que el sacrifici i l’esforç acaben compensant, amb escreix.

Acabes d’escriure un llibre

Sí, és una novel·la; no és sobre el trastorn, tot i que no descarto fer-ho.

T’agradaria compartir la teva experiència?

Sí, perquè ha estat un procés molt important per a mi que m’ha canviat la vida radicalment. Ha estat com passar de la nit al dia. Soc una altra persona. Noto que la meva ment d’ara és molt diferent de la de fa tres anys.

Què vols dir?

Ara tinc molta més agilitat mental. Abans em bloquejava amb tot. Ara, no. Ara tinc més facilitat per pensar, per triar la millor opció quan penso en alguna cosa, per prendre decisions. És com si hagués canviat alguna cosa en mi, i ho noto constantment.

Actualment estàs treballant?

Sí, des de fa un any, i em va molt bé.

A què et dediques?

Treballo en un supermercat. I, de vegades, em posen a la caixa perquè ho faig bé. Puc tornar el canvi fent el càlcul mentalment, sense mirar la pantalla, i amb rapidesa. Abans hauria estat impossible! També noto que ara puc buscar solucions quan passa qualsevol cosa: no necessito demanar ajuda a ningú.

Ja no vols ser mestre?

No ho descarto, però el que vull és ser escriptor. M’agradaria seguir escrivint. I m’estic traient el carnet de conduir, ja estic fent les pràctiques, i també classes de ball.

Creus que fa uns anys t’haguessis pogut treure el carnet de conduir?

No, segur que no. No hauria pogut estudiar els temes i m’hagués sentit incapacitat davant del volant. Ara vaig amb el cotxe per tot arreu! Estic fent tot el que abans no podia fer.

Vols afegir-hi res més?

Sí, que abans tenia molts límits que ja no tinc. I això feia que jo també em posés més límits. Tenia barreres en gairebé tot. Ara, després del tractament, em sento capaç de fer qualsevol cosa perquè m’hi veig capacitat. I com que ja no em veig inferior als altres, em relaciono amb qualsevol persona sense problema. A més, he guanyat en intel·ligència emocional: soc més empàtic i tinc més eines, i això també ha contribuït a millorar les meves relacions interpersonals.

Els adults pensem que jugar amb els nens és més important per a ells que per a nosaltres. No obstant això, un estudi dut a terme per l’empresa de joguines Famosa ens dona raons de pes per adonar-nos que jugar amb els fills també beneficia els pares, i molt.

L’estudi forma part de la campanya de Nadal de Famosa d’aquest any; una campanya adreçada directament als nens en què se’ls pregunta «Per què els teus pares et necessiten».

Dades interessants de l’estudi

L’estudi indica que el 60 % dels pares no juga ni dues hores a la setmana amb els seus fills (gairebé la meitat al·lega com a impediment la feina), tot i que gairebé tots són conscients que és molt important fer-ho. De fet, el 54 % dels 500 pares enquestats assegura que quan juguen amb els seus fills se senten més comunicatius amb ells, i al voltant d’un 40 % reconeix tornar a sentir-se com un nen, que li afloren sentiments molt positius i que els permet conèixer-se millor a si mateixos.

Una altra dada interessant és que la meitat dels pares enquestats declara que jugant aprenen a trobar solucions que després els són útils en altres àmbits de la vida. No obstant això, un 18 % dels pares consultats afirma viure com una obligació el fet d’haver de jugar amb els seus fills i un 4 % admet no saber com jugar-hi.

Com beneficia jugar amb els fills

Per fomentar el joc entre pares i fills, Famosa ha publicat un decàleg realitzat per la psicòloga Alicia Banderas amb els beneficis que aporta compartir jocs amb els fills. N’hem fet un resum dels principals:

Jugar amb els fills ens permet treure la millor versió de nosaltres mateixos

Si desconnectem realment de tota la resta i ens lliurem al joc, tornem a recuperar el nostre nen. I en concentrar-nos en el moment present, mantenim allunyat l’estrès.

Fomenta el pensament disruptiu i creatiu

Tot sovint, els pares donem directrius als fills sobre com s’han de desenvolupar els jocs: ens costa acceptar que puguin barrejar les plastilines de diferents colors, que pintin els cabells a una nina, etc. Però si ens deixéssim portar per la seva creativitat, descobriríem moltes coses sobre la nostra.

Permet educar en valors d’una manera lúdica

El joc fa els nens més receptius i els predisposa a escoltar i aprendre. És l’espai perfecte per transmetre’ls els valors que els volem inculcar! Aprofitem-ho perquè aprenguin a compartir, a tolerar la frustració que suposa perdre, a desenvolupar la paciència respectant els torns d’un joc, etc.

Ens ajuda a conèixer els fills en profunditat

Els nens expressen les seves emocions a través del joc, de manera que el seu comportament en jugar es converteix en un reflex de les seves vivències. Si observem les seves actituds i reaccions, obtindrem molta informació valuosa: el que els agrada, el que els fa enfadar, les eines que han desenvolupat per solucionar els seus propis problemes, i fins i tot si hi ha alguna cosa que els preocupa i no ens expliquen.

Jugar amb els fills crea lligams que perduren tota la vida

Jugar és una manera de comunicar-se. Si juguem amb els nostres fills des de la seva primera infància fins a l’adolescència, construïm llaços sòlids que ens uniran durant tota la vida.

Minimitza la sobreestimulació

Jugar a l’aire lliure i amb joguines tradicionals disminueix el risc de sobreestimulació que suposen els dispositius electrònics.

Permet ensenyar-los que la vida no són les xarxes socials

És fonamental que els pares actuem com a model per als nostres fills perquè ells imiten el que fem. El joc compartit permet ensenyar-los que el que és valuós són les experiències que es viuen, no el fet de pujar qualsevol cosa a les xarxes socials. Quan juguem amb els fills hem d’establir-hi comunicació visual perquè això els farà sentir que són el més important per a nosaltres i els ensenyarà el valor de les experiències interpersonals de qualitat.

El joc preserva la seva infància

Els nens han de ser nens. No permetem que els nostres fills cremin etapes abans d’hora avançant jocs que no els corresponen per edat, i evitem que s’exposin a continguts violents o sexualitzats. Protegim la seva innocència!

Quan fa uns quants anys van aparèixer els primers e-readers o llibres digitals, algunes veus van profetitzar la mort del llibre en paper. I actualment, en una època en què molts estudiants són nadius digitals, moltes escoles estan apostant per les noves tecnologies a les aules. No obstant això, les dades ens diuen que la majoria de les persones preferim la lletra impresa per llegir textos que, per la seva profunditat, presenten una certa dificultat (aquestes dades inclouen les persones que dediquen bona part del temps a la lectura en formats digitals). A més, els últims estudis sobre el tema apunten que el llibre tradicional és un format més idoni per a la comprensió lectora i l’aprenentatge basat en textos.

Comprensió lectora: millor textos impresos que en pantalla digital

Fins fa poc, no havia passat prou temps des de la implantació del format digital perquè els estudis sobre la comprensió lectora en l’un i l’altre format fossin concloents, però ara sembla que sí, i els resultats revelen que comprenem millor els textos impresos que els textos en pantalla digital.

Segons els estudis duts a terme per l’especialista en psicologia cognitiva, psicologia experimental i psicologia educativa Rakefet Ackerman i el seu equip, entenem millor un text quan el llegim en paper i aquesta diferència augmenta quan el temps de què disposem per a la lectura és limitat.

Una altra dada interessant que ha revelat l’estudi és que les persones que llegeixen un text digital tenen un excés més gran de confiança sobre el que han après que les que llegeixen utilitzant el format imprès. Els autors de l’estudi afirmen que «això es deu a un dèficit en els processos metacognitius responsables del monitoratge de la quantitat i qualitat de l’aprenentatge assolit», segons que expliquen els psicòlegs del Departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de València Pablo Delgado i Ladislao Salmerón a l’article El libro no ha muerto: desventaja meta-cognitiva de la lectura en pantalla. No obstant això, Ackerman i el seu equip també creuen que aquest desavantatge es podria salvar introduint procediments que ajudin a processar millor la informació que es llegeix, com ara elaborar una llista de paraules clau del text.

També s’ha vist que els estudiants que prenen els apunts a mà obtenen més bons resultats en els exàmens que els que utilitzen l’ordinador portàtil per prendre aquest tipus de notes.

Altres estudis que s’han fet recentment, com el que se cita a l’article Hace falta papel: lo que se lee en pantalla se entiende peor, publicat fa uns mesos al diari El Español, afirmen que els suports digitals afavoreixen la dispersió, dificulten la comprensió dels conceptes abstractes i de la idea global d’un text, tot i que faciliten el record de detalls concrets, i atribueixen la dispersió als hiperenllaços i a les imatges que acostumen a formar part d’una publicació digital, ja que interrompen el procés de lectura i això afecta l’atenció.