Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • ca
    • es
    • fr
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • ca
    • es
    • fr
Entrevista: «La teràpia de lateralitat ha canviat la meva vida radicalment»
Link Enlarge

Entrevista: «La teràpia de lateralitat ha canviat la meva vida radicalment»

Susana Lladó - Lladó Comunicación 31 Gener, 2019 Uncategorized @ca 0

En Kevin va venir per primera vegada al nostre centre fa dos anys i mig perquè els seus problemes de lateralitat li impedien conservar els llocs de treball i perquè el trastorn de lateralitat havia afectat també tots els altres àmbits de la seva vida. El diagnòstic, després de fer-li el test, va ser d’hipotonia amb tres creus de lateralitat: cama estàtica-cama dinàmica, oïda-motricitat facial i cervicals, i braç/mà-ull. Actualment, està a punt d’acabar la teràpia de lateralitat (se l’ha lateralitzat a la dreta), ja que s’ha recuperat en un 90 %. En aquesta entrevista ens explica, amb una naturalitat que li agraïm, com ha viscut tot aquest procés, des que era nen fins ara.

 

Quan vas saber que tenies el trastorn de lateralitat?

Fa set anys, aproximadament; quan en tenia 20.

 

Com ho vas saber?

En aquell moment estava estudiant el Grau Superior d’Educació Infantil i, durant un exercici grupal en què havíem de ballar, la professora, que era psicòloga, es va adonar de les enormes dificultats de coordinació que tenia. Ella va ser la primera persona que em va dir que tenia problemes de lateralitat.

 

Com hi vas reaccionar?

En aquell moment no li vaig donar importància, perquè pensava que no en tenia, i no vaig fer res per solucionar-ho.

 

Què va passar després?

En acabar els estudis i posar-me a treballar a jornada completa, em vaig adonar que necessitava ajuda perquè no podia fer bé la meva feina. De fet, abans d’això, ja havia tingut diverses feines com a cambrer i mai no vaig durar més de dues setmanes perquè no podia seguir la jornada laboral. No podia rendir com volia i com s’esperava de mi.

 

Què no podies fer?

Em costava molt aprendre, recordar les coses, concentrar-me, parar atenció…

 

Com et senties?

Tenia l’autoestima per terra perquè m’adonava que no podia valer-me per mi mateix. En haver durat tan poc en les feines, em costava molt anar a deixar currículums. Em feia por que no m’agafessin.

 

Quan treballaves de cambrer, què et costava més?

Em costava tot: aprendre a fer un cafè, parar atenció, entendre el que em deien, recordar el que m’havien demanat… Era un cúmul de coses que per a la majoria de les persones són molt fàcils de fer i que per a mi eren molt complicades. I això em posava molt nerviós.

 

Mai no vas notar aquestes dificultats de petit?

Bé, de petit sempre vaig tenir problemes a l’escola per seguir les classes i aprendre. Sobretot, tenia problemes d’atenció i comprensió. I també girava els números en escriure’ls. Suspenia molt i vaig repetir curs. Sempre vaig ser diferent de la resta dels nens de la meva classe i ells m’ho feien notar. Em sentia exclòs. A més, sempre estava cansat, i a l’escola es pensaven que potser tenia anèmia.

 

I tu, a què atribuïes el teu baix rendiment escolar?

Jo ho atribuïa al fet que tenia menys capacitat intel·lectual que ells, al fet que era menys intel·ligent. Ara sé que la meva intel·ligència només estava bloquejada.

 
«Al cap de tres o quatre mesos vaig començar a notar la diferència: em sentia millor, feia més coses, aprenia més ràpid i tenia més confiança. Estava com més desimbolt, em movia millor. Em vaig treure moltes pors de sobre i vaig tornar a treballar»
 

Els teus pares no et van dur a cap especialista?

La meva mare, que és amb qui vivia perquè els meus pares ja estaven separats, mai no va tenir la informació que li podia fer pensar que havia de portar-me a un especialista en lateralitat. Sí que em va portar a un especialista en dislèxia, quan jo tenia deu anys, per solucionar el tema dels números. Vaig estar-hi anant uns dos anys, aproximadament, però, és clar, tot i que tenia un problema de dislèxia, ara sé que aquest problema es devia a un altre de més gran: el de lateralitat. Anar-hi només va fer que arribés a escriure bé els números, però no va canviar res de tota la resta.

 

Com et feia sentir creure que eres menys intel·ligent que els altres nens?

Em sentia molt frustrat. No tenia confiança en mi mateix i em costava molt socialitzar perquè em costava parlar.

 

Per què et costava parlar?

Perquè pensava que diria coses sense gaire sentit per als altres.

 

Quina era la teva por més gran?

No sentir-me acceptat.

 

Quan et van diagnosticar el trastorn de lateralitat?

Després de les dificultats que t’he explicat que vaig tenir a l’última feina, vaig decidir buscar ajuda. Vaig estar mirant molt a Internet i em vaig adonar que a Espanya no hi ha estudis especialitzats sobre lateralitat i que l’únic centre que estava especialitzat en el tema era el de Joëlle Guitart.

 

Com vas viure el diagnòstic?

Bé, molt bé, perquè vaig pensar que se m’havia resolt la vida.

 

Només pel fet de ser diagnosticat?

Sí. En aquell moment, per fi sabia el que em passava, per què em passava i que tenia solució. Vaig tenir una gran alegria en saber que el que em passava no duraria tota la vida. I així ha estat.

 

Quan vas començar la teràpia?

Fa una mica més de dos anys i mig. Hi he estat anant un cop a la setmana.

 

I estàs a punt d’acabar-la perquè ja t’has refet

Sí, només em queden unes setmanes més.

 

Com va enfrontar-te amb l’inici de la teràpia?

Amb molta il·lusió. Tenia moltes ganes de treballar dur per recuperar-me personalment, intel·lectualment, emocionalment i com a persona. Encara que va suposar un gran esforç.

 

En quin sentit?

La teràpia tenia un cost econòmic que era elevat per a mi perquè en aquell moment jo no treballava. Però sabia que necessitava ajuda molt especialitzada per curar-me; una ajuda que no em podien oferir en altres llocs. A més, com que visc a 40 quilòmetres de Barcelona, també suposava un cost en transport.

 

Com ha estat la teva evolució durant la teràpia?

Al cap de tres o quatre mesos vaig començar a notar la diferència: em sentia millor, feia més coses, aprenia més ràpid i tenia més confiança. Estava com més desimbolt, em movia millor. Em vaig treure moltes pors de sobre i vaig tornar a treballar. Vaig començar a sentir-me autònom.

 

Hi ha cap aspecte de la teràpia que t’hagi resultat difícil?

No diré que algunes coses no m’han costat, però és normal: si no costessin, no hi hauria canvis. Però jo crec que, si te la prens sense ser massa autocrític, l’esforç que requereix no el vius com un gran esforç. El que és molt important és assistir a totes les sessions, ser constant i fer un seguiment. I m’han estat de gran ajuda els consells dels terapeutes.

 

En quin sentit?

Ells saben el que et passa i com et sents. Tot el que m’han dit per ajudar-me quan m’ha preocupat alguna cosa o m’ha passat qualsevol cosa m’ha servit molt.

 

Ara que acabaràs la teràpia, com et sents?

Sento que deixaré enrere el trastorn de lateralitat i que podré mirar cap al futur, i amb més recursos. Amb la teràpia, et canvia la vida. Podré tenir una vida molt diferent de la que tenia abans. El pitjor ja ha passat, ara ve el millor.

 

Què els diries a les persones que tenen el trastorn i que encara no han iniciat la teràpia o l’estan començant?

Que, si em tornés a passar el mateix, tornaria a fer la teràpia perquè ha valgut la pena! Que el sacrifici i l’esforç acaben compensant, amb escreix.

 

Acabes d’escriure un llibre

Sí, és una novel·la; no és sobre el trastorn, tot i que no descarto fer-ho.

 

 
«Ara, després del tractament, em sento capaç de fer qualsevol cosa perquè m’hi veig capacitat»
 

T’agradaria compartir la teva experiència?

Sí, perquè ha estat un procés molt important per a mi que m’ha canviat la vida radicalment. Ha estat com passar de la nit al dia. Soc una altra persona. Noto que la meva ment d’ara és molt diferent de la de fa tres anys.

 

Què vols dir?

Ara tinc molta més agilitat mental. Abans em bloquejava amb tot. Ara, no. Ara tinc més facilitat per pensar, per triar la millor opció quan penso en alguna cosa, per prendre decisions. És com si hagués canviat alguna cosa en mi, i ho noto constantment.

 

Actualment estàs treballant?

Sí, des de fa un any, i em va molt bé.

 

A què et dediques?

Treballo en un supermercat. I, de vegades, em posen a la caixa perquè ho faig bé. Puc tornar el canvi fent el càlcul mentalment, sense mirar la pantalla, i amb rapidesa. Abans hauria estat impossible! També noto que ara puc buscar solucions quan passa qualsevol cosa: no necessito demanar ajuda a ningú.

 

Ja no vols ser mestre?

No ho descarto, però el que vull és ser escriptor. M’agradaria seguir escrivint. I m’estic traient el carnet de conduir, ja estic fent les pràctiques, i també classes de ball.

 

Creus que fa uns anys t’haguessis pogut treure el carnet de conduir?

No, segur que no. No hauria pogut estudiar els temes i m’hagués sentit incapacitat davant del volant. Ara vaig amb el cotxe per tot arreu! Estic fent tot el que abans no podia fer.

 

Vols afegir-hi res més?

Sí, que abans tenia molts límits que ja no tinc. I això feia que jo també em posés més límits. Tenia barreres en gairebé tot. Ara, després del tractament, em sento capaç de fer qualsevol cosa perquè m’hi veig capacitat. I com que ja no em veig inferior als altres, em relaciono amb qualsevol persona sense problema. A més, he guanyat en intel·ligència emocional: soc més empàtic i tinc més eines, i això també ha contribuït a millorar les meves relacions interpersonals.

 

 

Estudi: jugar amb els nens també beneficia els pares
Link Enlarge

Estudi: jugar amb els nens també beneficia els pares

Susana Lladó - Lladó Comunicación 5 Desembre, 2018 Uncategorized @ca 0

Els adults pensem que jugar amb els nens és més important per a ells que per a nosaltres. No obstant això, un estudi dut a terme per l’empresa de joguines Famosa ens dona raons de pes per adonar-nos que jugar amb els fills també beneficia els pares, i molt.

L’estudi forma part de la campanya de Nadal de Famosa d’aquest any; una campanya adreçada directament als nens en què se’ls pregunta «Per què els teus pares et necessiten».

 

 

Dades interessants de l’estudi

L’estudi indica que el 60 % dels pares no juga ni dues hores a la setmana amb els seus fills (gairebé la meitat al·lega com a impediment la feina), tot i que gairebé tots són conscients que és molt important fer-ho. De fet, el 54 % dels 500 pares enquestats assegura que quan juguen amb els seus fills se senten més comunicatius amb ells, i al voltant d’un 40 % reconeix tornar a sentir-se com un nen, que li afloren sentiments molt positius i que els permet conèixer-se millor a si mateixos.

Una altra dada interessant és que la meitat dels pares enquestats declara que jugant aprenen a trobar solucions que després els són útils en altres àmbits de la vida. No obstant això, un 18 % dels pares consultats afirma viure com una obligació el fet d’haver de jugar amb els seus fills i un 4 % admet no saber com jugar-hi.

 

Com beneficia jugar amb els fills

Estudi: jugar amb els nens també beneficia els pares

Per fomentar el joc entre pares i fills, Famosa ha publicat un decàleg realitzat per la psicòloga Alicia Banderas amb els beneficis que aporta compartir jocs amb els fills. N’hem fet un resum dels principals:

Jugar amb els fills ens permet treure la millor versió de nosaltres mateixos

Si desconnectem realment de tota la resta i ens lliurem al joc, tornem a recuperar el nostre nen. I en concentrar-nos en el moment present, mantenim allunyat l’estrès.

Fomenta el pensament disruptiu i creatiu

Tot sovint, els pares donem directrius als fills sobre com s’han de desenvolupar els jocs: ens costa acceptar que puguin barrejar les plastilines de diferents colors, que pintin els cabells a una nina, etc. Però si ens deixéssim portar per la seva creativitat, descobriríem moltes coses sobre la nostra.

Permet educar en valors d’una manera lúdica

El joc fa els nens més receptius i els predisposa a escoltar i aprendre. És l’espai perfecte per transmetre’ls els valors que els volem inculcar! Aprofitem-ho perquè aprenguin a compartir, a tolerar la frustració que suposa perdre, a desenvolupar la paciència respectant els torns d’un joc, etc.

Ens ajuda a conèixer els fills en profunditat

Els nens expressen les seves emocions a través del joc, de manera que el seu comportament en jugar es converteix en un reflex de les seves vivències. Si observem les seves actituds i reaccions, obtindrem molta informació valuosa: el que els agrada, el que els fa enfadar, les eines que han desenvolupat per solucionar els seus propis problemes, i fins i tot si hi ha alguna cosa que els preocupa i no ens expliquen.

Jugar amb els fills crea lligams que perduren tota la vida

Jugar és una manera de comunicar-se. Si juguem amb els nostres fills des de la seva primera infància fins a l’adolescència, construïm llaços sòlids que ens uniran durant tota la vida.

Minimitza la sobreestimulació

Jugar a l’aire lliure i amb joguines tradicionals disminueix el risc de sobreestimulació que suposen els dispositius electrònics.

Permet ensenyar-los que la vida no són les xarxes socials

És fonamental que els pares actuem com a model per als nostres fills perquè ells imiten el que fem. El joc compartit permet ensenyar-los que el que és valuós són les experiències que es viuen, no el fet de pujar qualsevol cosa a les xarxes socials. Quan juguem amb els fills hem d’establir-hi comunicació visual perquè això els farà sentir que són el més important per a nosaltres i els ensenyarà el valor de les experiències interpersonals de qualitat.

El joc preserva la seva infància

Els nens han de ser nens. No permetem que els nostres fills cremin etapes abans d’hora avançant jocs que no els corresponen per edat, i evitem que s’exposin a continguts violents o sexualitzats. Protegim la seva innocència!

Comprensió lectora: millor textos impresos que en pantalla digital
Link Enlarge

Comprensió lectora: millor textos impresos que en pantalla digital

Susana Lladó - Lladó Comunicación 2 Octubre, 2018 Uncategorized @ca 0

Quan fa uns quants anys van aparèixer els primers e-readers o llibres digitals, algunes veus van profetitzar la mort del llibre en paper. I actualment, en una època en què molts estudiants són nadius digitals, moltes escoles estan apostant per les noves tecnologies a les aules. No obstant això, les dades ens diuen que la majoria de les persones preferim la lletra impresa per llegir textos que, per la seva profunditat, presenten una certa dificultat (aquestes dades inclouen les persones que dediquen bona part del temps a la lectura en formats digitals). A més, els últims estudis sobre el tema apunten que el llibre tradicional és un format més idoni per a la comprensió lectora i l’aprenentatge basat en textos.

 

Comprensió lectora: millor textos impresos que en pantalla digital

 

Fins fa poc, no havia passat prou temps des de la implantació del format digital perquè els estudis sobre la comprensió lectora en l’un i l’altre format fossin concloents, però ara sembla que sí, i els resultats revelen que comprenem millor els textos impresos que els textos en pantalla digital.

Comprensió lectora: millor textos impresos que en pantalla digital

 

Segons els estudis duts a terme per l’especialista en psicologia cognitiva, psicologia experimental i psicologia educativa Rakefet Ackerman i el seu equip, entenem millor un text quan el llegim en paper i aquesta diferència augmenta quan el temps de què disposem per a la lectura és limitat.

Una altra dada interessant que ha revelat l’estudi és que les persones que llegeixen un text digital tenen un excés més gran de confiança sobre el que han après que les que llegeixen utilitzant el format imprès. Els autors de l’estudi afirmen que «això es deu a un dèficit en els processos metacognitius responsables del monitoratge de la quantitat i qualitat de l’aprenentatge assolit», segons que expliquen els psicòlegs del Departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de València Pablo Delgado i Ladislao Salmerón a l’article El libro no ha muerto: desventaja meta-cognitiva de la lectura en pantalla. No obstant això, Ackerman i el seu equip també creuen que aquest desavantatge es podria salvar introduint procediments que ajudin a processar millor la informació que es llegeix, com ara elaborar una llista de paraules clau del text.

També s’ha vist que els estudiants que prenen els apunts a mà obtenen més bons resultats en els exàmens que els que utilitzen l’ordinador portàtil per prendre aquest tipus de notes.

Altres estudis que s’han fet recentment, com el que se cita a l’article Hace falta papel: lo que se lee en pantalla se entiende peor, publicat fa uns mesos al diari El Español, afirmen que els suports digitals afavoreixen la dispersió, dificulten la comprensió dels conceptes abstractes i de la idea global d’un text, tot i que faciliten el record de detalls concrets, i atribueixen la dispersió als hiperenllaços i a les imatges que acostumen a formar part d’una publicació digital, ja que interrompen el procés de lectura i això afecta l’atenció.

L’enuresi en adults: causes i tractaments
Link Enlarge

L’enuresi en adults: causes i tractaments

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 15 Maig, 2017 Uncategorized @ca 0

 

L’enuresi en adults

L’enuresi diürna i nocturna, és a dir, l’emissió involuntària i repetida d’orina a la roba o al llit a causa de la incapacitat de controlar els esfínters més enllà dels cinc anys d’edat, és un problema que no només afecta alguns nens (dedicarem un proper article a l’enuresi infantil), sinó que, habitualment, els adults amb dificultats motores també el pateixen. No obstant això, es tracta d’un problema que, si se segueix el tractament adequat, té solució i que es resol més ràpidament en aquests pacients ja adults que en els nens.

La enuresis en adultos: causas y tratamiento

Causes de l’enuresi en adults

Perquè puguem dominar o controlar coses, els nostres músculs han de fer un moviment de contracció. El mateix passa amb la bufeta: controlar el flux d’orina implica tenir un domini neuromuscular adequat (de contracció de les parets de la bufeta). Les persones adultes que presenten problemes motors —ja sigui a causa del trastorn de lateralitat o perquè, per exemple, han patit un accident que els ha provocat un traumatisme cranial— solen ser hipotònics, de manera que fan amb molta lentitud els moviments de contracció. Aquesta laxitud és la que provoca que ensopeguin amb facilitat, que els caiguin sovint les coses de les mans i també que pateixin enuresi diürna i/o nocturna (en l’home, per la seva fisiologia, les probabilitats de patir-la són més grans que en la dona, però les causes esmentades —sumades al fet que amb l’edat es perd la tensió i el control en part anterior del cos— fan que sigui comuna també entre les dones). De la mateixa manera, l’enuresi en adults també està molt relacionada amb la infravaloració del subjecte: si el jo emocional no està sòlid, aquest desequilibri repercuteix en l’equilibri motor; una situació que es retroalimenta i s’agreuja amb la inseguretat que provoquen les miccions involuntàries.

Tractament de l’enuresi en adults

La enuresis en adultos: causas y tratamiento

Per les raons que s’han descrit abans, al nostre centre focalitzem el tractament de l’enuresi en adults en dos aspectes: la reeducació motora i la teràpia verbal (verbalització de l’angoixa i l’ansietat). No obstant això, abans d’endinsar-nos en l’explicació del tractament, ens sembla important esmentar que hi ha pacients que acudeixen a la consulta no pel problema de l’enuresi en si (que també pateixen), sinó perquè els seus problemes de laxitud, lentitud, concentració, coordinació i reflexos estan repercutint de tal manera en la seva vida laboral i personal que solucionar-los s’ha convertit en una necessitat imperiosa. És el cas, per exemple, d’un pacient de 40 anys que anomenarem Miquel. És cuiner. Va perdre la feina no per l’enuresi (en el seu cas era lleu i diürna), sinó perquè es cremava amb freqüència, li queien les coses, no seguia el ritme que hi ha en una cuina i es bloquejava. Després d’uns quants mesos de teràpia motora (una sessió setmanal), ha anat solucionant totes aquestes dificultats, s’ha tornat metòdic, ha trobat feina, els seus caps estan molt satisfets amb ell i l’enuresi ja està pràcticament curada.

 

Hi ha un seguit d’exercicis que treballem amb els pacients per a la seva reeducació motora: exercicis per exercitar els músculs facials, exercicis d’equilibri estàtic i dinàmic, exercicis de precisió digital, de coordinació, etc. Tots ells tenen com a objectiu treballar la contracció neuromuscular que no fan per si mateixos i l’absència de la qual provoca el problema motor. A base de repetir-los, el cos del pacient va memoritzant que ha de donar una resposta davant de situacions determinades, fins que la integra del tot. Habitualment, comencem a veure progressos significatius en els pacients al cap de quatre o cinc mesos de teràpia i la curació completa s’acostuma a produir als dos anys (una sessió setmanal).

Si ens vols fer qualsevol consulta sobre aquest tema, et pots posar en contacte amb el nostre centre.

 

Les persones neurodiverses augmenten la rendibilitat de les empreses tecnològiques
Link Enlarge

Les persones neurodiverses augmenten la rendibilitat de les empreses tecnològiques

Susana Lladó - Lladó Comunicación 26 Abril, 2017 Uncategorized @ca 0

Aquesta setmana, la revista Harvard Business Review ha publicat un interessant article, La neurodiversitat com a avantatge competitiu (Neurodiversity as a Competitive Advantage), en el qual s’explica que diverses de les companyies tecnològiques més importants del món han començat a posar en marxa programes de contractació de persones neurodiverses pel fet que les habilitats especials que aquestes presenten per dur a terme una sèrie de treballs molt específics es tradueixen en una major rendibilitat econòmica per a aquest tipus d’empreses (i no, exclusivament, per millorar-ne la reputació).

La consultora que ha començat a dissenyar aquests programes és una empresa danesa, Specialisterne, i els departaments de Recursos Humans de companyies com SAP, Hewlett Packard, Microsoft i Ford ja els estan implementant per accedir a talent neurodivers, i d’altres, com Dell Technologies, IBM i JP Morgan, comencen a fer-ho.

L’article se centra, principalment, en les persones autistes, però assenyala que aquests programes s’estendran a les persones afectades per dispràxia (un trastorn neurofisiològic), dislèxia, TDAH, persones amb trastorns d’ansietat social i persones amb altres afeccions que també podrien englobar-se sota el terme «neurodiverses». El motiu, com dèiem, n’és que les persones que pateixen aquest tipus de trastorns tenen una sèrie d’habilitats que no solen tenir les persones neurotípiques; habilitats que són molt valuoses per a la indústria tecnològica: una capacitat inusual per combinar l’habilitat matemàtica amb la de desenvolupament de software, una capacitat fora del normal per reconèixer patrons o una memòria molt bona.

Es calcula que, el 2020, i només a la Unió Europea, hi haurà un dèficit de 800.000 treballadors d’IT (tecnologia informàtica), per no anomenar el dèficit en altres sectors relacionats. Els perfils més escassos, i més buscats, són els que tenen una gran coincidència amb les habilitats d’algunes persones neurodiverses: l’analítica de dades, la implementació de serveis d’IT i, no menys important, la capacitat de veure les coses d’una manera diferent, perquè miren en una altra direcció de la que acostumem a mirar tots els altres.

Las personas neurodiversas aumentan la rentabilidad de las empresas tecnológicas

Els esculls amb què es troben les persones neurodiverses

No obstant això, fins ara, aquestes persones han tingut (i continuen tenint) grans dificultats per accedir al mercat laboral, incloent-hi les que estan àmpliament qualificades; aquestes, quan aconsegueixen una feina, acostuma a ser-ne una que està molt per sota de les seves capacitats. És molt significatiu que quan SAP va començar el seu programa d’autisme en el treball, s’hi van presentar persones amb màsters en enginyeria elèctrica, bioestadística, matemàtica aplicada i computacional, física d’enginyeria, economistes especialitzats en estadística, etc. I alguns amb dues d’aquestes carreres. Què ha impedit que tantes empreses acceptessin les persones amb les habilitats que tant necessiten? És interessant endinsar-se en l’anàlisi de les causes que es fa a l’article; una anàlisi que no només hauria de fer reflexionar les empreses tecnològiques, sinó també tots nosaltres com a societat. Ara el veurem (l’article és extens, però en farem una síntesi).

El primer escull que es troben les persones neurodiverses és en el procés de selecció. Les grans empreses tenen dissenyats processos de selecció que poden ser aplicables a tota la seva organització. Aquest tracte homogeni es gira en contra d’aquests candidats, però també es converteix en l’embornal pel qual a les empreses se’ls escapa el talent neurodivers. Tal com explica la directora de diversitat i inclusió de SAP, Anka Wittenberg: «La nostra companyia s’esforça a tenir processos de Recursos Humans escalables. Si haguéssim de fer servir els mateixos per a tothom, deixaríem escapar les persones amb autisme». I és que una entrevista de treball estàndard no és la millor manera d’avaluar les persones neurodiverses: les persones autistes, per exemple, tenen serioses dificultats per mantenir el contacte visual, acostumen a ser «massa» honestes a l’hora de parlar dels seus punts febles i arrosseguen problemes de confiança derivats d’experiències anteriors.

Habitualment, quan pensem en un bon candidat per a un lloc de treball, pensem en algú amb bones habilitats de comunicació, que sap treballar en equip, amb intel·ligència emocional, amb una personalitat de «venedor», etc. Tots aquests criteris descarten les persones neurodiverses.

El segon gran escull també té a veure, en realitat, amb un handicap de les mateixes empreses, sobretot de les grans companyies: als gerents els costa aprovar mesures que van en contra de l’estandardització, i les persones neurodiverses acostumen a necessitar algunes condicions de treball especials: una il·luminació diferent o auriculars amb anul·lació de soroll exterior, per exemple. No són mesures que suposin un gran cost econòmic, però requereixen que les companyies tinguin la voluntat de ser flexibles i d’acceptar la diferència. A l’article es fa esment del cas d’en John, un assistent en anàlisi de dades que és l’empleat més productiu del seu departament. En John porta els auriculars posats tota l’estona, quan la gent li parla no se sent gaire còmode i cada deu minuts s’inclina per estrènyer-se els cordons de les sabates perquè no pot concentrar-se quan estan deslligats. Abans de trobar aquest lloc de treball va estar-se dos anys a l’atur perquè no va passar diversos processos de selecció. Està clar que cal introduir canvis en la manera de buscar i contractar talent, perquè hi ha moltes persones com en John.

Las personas neurodiversas aumentan la rentabilidad de las empresas tecnológicas

Per què augmenta la rendibilitat de les empreses que contracten persones neurodiverses

El fet és que les empreses que estan implementant aquests programes de contractació ja n’estan veient la rendibilitat: augment de la productivitat, millora de la qualitat del treball, increment de la capacitat innovadora i augment del compromís dels empleats. En el Departament de Serveis Humans d’Austràlia, per exemple, el programa ha col·locat més de 30 participants en llocs de proves de software. El resultat indica que són un 30 % més productius que els seus col·legues, fet que ha portat el Departament de Defensa d’Austràlia a desenvolupar un programa de neurodiversitat en ciberseguretat. Els participants aplicaran les seves capacitats superiors de detecció de patrons (patrons que altres no veuen) a tasques com ara examinar registres i altres fonts de dades desordenades per detectar signes d’intrusió o atac. Hi ha gerents que fins i tot manifesten que han obtingut un benefici inesperat: en pensar a fons en l’aprofitament del talent de tots els empleats focalitzant en les necessitats individuals, s’han vist «obligats» a conèixer millor els seus empleats i han millorat ells com a gerents.

En realitat, la indústria tecnològica ja fa anys que contracta persones «diferents»: només cal pensar en els nerds (persones que s’obsessionen amb l’estudi d’un camp en particular i que tenen poques habilitats socials) i en moltes persones que formen part de la història i el present de Silicon Valley. Alguns experts asseguren que la incidència de l’autisme és particularment alta en aquest epicentre de la tecnologia i plantegen la hipòtesi que molts dels seus treballadors pot ser que pertanyin a aquest grup de persones, encara que no hagin estat diagnosticats.

Acabem amb dues reflexions: la primera és del co-president del Grup de Treball de Neurodiversitat del Col·legi William & Mary, John Elder; una persona amb síndrome d’Asperger: «La neurodiversitat és la idea que les diferències neurològiques com l’autisme i el TDAH són el resultat d’una variació natural i natural en el genoma humà»; la segona, dels dos autors de l’article —Gary P. Pisano, membre del Projecte Competitivitat de l’Escola de Negocis de Harvard i professor d’Administració d’Empreses de la mateixa institució, i Robert D. Austin, professor de Sistemes d’Informació a la Ivey Business School i autor del llibre Les aventures d’un líder d’IT—: «Tothom és, en certa mesura, diferent, perquè tots naixem diferents. Les nostres maneres de pensar resulten tant de la nostra “maquinària” inherent com de les experiències que ens han “programat”».

L’article continua tot detallant un seguit de mesures que caldria adoptar per integrar realment les persones neurodiverses a les companyies (utilitzar processos d’avaluació i capacitació no tradicionals, sense entrevistes; integrar interlocutors socials, capacitar els gerents i els altres treballadors, establir un ecosistema de suport, etc.) i detallant una mica més les polítiques que estan adoptant aquestes companyies tecnològiques i els resultats que estan obtenint. Podeu llegir-lo sencer (en anglès) si feu clic en aquest enllaç.

 

«Talking Brains», l’exposició de CosmoCaixa sobre el cervell i el llenguatge
Link Enlarge

«Talking Brains», l’exposició de CosmoCaixa sobre el cervell i el llenguatge

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 30 Març, 2017 El cervell, El trastorn de lateralitat, Uncategorized @ca 0

 

Descobreix els fonaments biològics del llenguatge humà i el cervell lingüístic

 

Aquest divendres, 31 de març, CosmoCaixa Barcelona inaugurarà l’exposició «Talking Brains», una gran mostra interactiva dedicada a explicar la relació entre el llenguatge i el cervell; o, dit d’una altra manera, una exposició singular que ens ensenyarà —tant a nens com a adults, i de manera atractiva— a descobrir els fonaments biològics del llenguatge humà i el cervell lingüístic.

 

El nostre cervell, un òrgan complex i excepcional

 
‘Talking Brains’, la exposición de CosmoCaixa sobre el cerebro y el lenguaje

En el món hi ha, si fa no fa, unes 6.000 llengües, però la capacitat del llenguatge és una sola i es deu a l’excepcionalitat del cervell humà. Des d’aquesta perspectiva, podem dir que tots els éssers humans parlem un mateix llenguatge comú: l’humà. És a dir, l’aparent diversitat de totes les llengües del món procedeix d’un cervell que és comú a l’espècie humana i que està determinat per una biologia específica. L’exposició «Talking Brains» mostra com es produeix en el nostre cervell la capacitat d’aprendre a parlar, quines són les connexions que fan possible la parla en els humans (una capacitat que ens diferencia de la resta dels éssers vius), com aconsegueix el cervell descobrir el llenguatge en els primers anys de vida, com va canviant aquesta capacitat al llarg de la vida, quin és l’origen de les diferents llengües, com ha evolucionat el llenguatge en els nostres avantpassats i com modela el cervell el llenguatge i, al seu torn, com el llenguatge modela el cervell.

 

««Talking Brains», una exposició interactiva que ens sorprendrà

 

Hem parlat amb l’empresa responsable del disseny i el muntatge de la mostra, Indissoluble, S.L., a fi que ens expliqués quines instal·lacions hi trobarà el visitant i la veritat és que «Talking Brains» promet sorprendre’ns: un dels grans atractius en serà un mòdul en el qual ens podrem fer un encefalograma mentre duem a terme diverses tasques relacionades amb el llenguatge (estarà obert només unes hores al dia, pel fet que requereix supervisió tècnica). Les dades que es recullin (es respectarà l’anonimat de les persones que hi hagin participat) s’analitzaran posteriorment dins d’un estudi sobre el llenguatge i el cervell. De la mateixa manera, també podrem participar en vuit experiments que són habituals en el camp de la psicolingüística i acabar el recorregut per l’exposició observant com el cervell pot perdre, de manera gradual o abrupta, la capacitat del llenguatge. Finalment, sembla que «Talking Brains» també abordarà d’alguna manera el que passa en el cervell quan no es té la facultat de la parla: Verónica Fabra Godó, mare d’un nen autista no verbal, ha escrit una entrada al seu blog en què explica que el comissari de l’exposició, Wolfram Hinzen, la va convidar a participar en el projecte. En el seu article, la Verónica explica que, per comunicar-se entre ells, tota la família va haver d’aprendre un Sistema Alternatiu i Augmentatiu de Comunicació (SAAC) basat en imatges d’objectes reals i pictogrames, i que Indissoluble S.L. va passar un diumenge a casa seva gravant com en Dídac, el nen, realitza ara les seves demandes amb aquest sistema. Sens dubte, el testimoni d’aquesta família contribuirà a enriquir la mostra.

‘Talking Brains’, la exposición de CosmoCaixa sobre el cerebro y el lenguaje
«Talking Brains», l’exposició de CosmoCaixa sobre el cervell i el llenguatge.

Tal com esmentàvem, l’exposició està comissariada per Wolfram Hinzen, doctor en Filosofia per la Universitat de Berna (Suïssa), professor del Departament de Lingüística de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i professor investigador d’ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats). Dels dos aspectes principals del llenguatge —el lèxic i la gramàtica—, Hinzen s’ha centrat particularment en l’estudi de la gramàtica, en com aquesta organitza el significat. La seva línia actual de recerca aborda les correlacions entre els canvis cognitius i els canvis lingüístics en els trastorns mentals, amb un enfocament en l’esquizofrènia i l’autisme.

 

En fi, com veieu, «Talking Brains» és una magnífica oportunitat per aprendre una mica més sobre aquest òrgan tan desconegut que és el cervell i la seva relació amb la capacitat de l’ésser humà per al llenguatge.

 

Data: des del 31 de març de 2017

Lloc: CosmoCaixa Barcelona

Adreça: C/ Isaac Newton, 26

Horari: de dimarts a diumenge, de 10 a 20 h

Preu: 4 euros. Entrada gratuïta per a clients de ”la Caixa” i menors de 16 anys acompanyats d’un adult

 

Últims articles

  • Entrevista: «La teràpia de lateralitat ha canviat la meva vida radicalment»
  • El cas d’en Pol: un nen ambidextre mal diagnosticat
  • Veure l’èxit dels altres a les xarxes socials et produeix ansietat?
  • Conclusions del més gran estudi fet mai sobre el perfeccionisme

Som al Facebook

Consulteu-nos

Adreça: C/ Josep Bertran, 3. Ático 2º. 08021 Barcelona
Tel.: + 34 932 007 586
Mòbil: +34 610 791 125
Fax: + 34 932 007 611
Email: info@lateralidad.com
  • Lateralitat

Diseño web: ©2018 Lladó Comunicación

Top
Utilizamos cookies para poder ofrecerle la mejor experiencia en nuestro sitio web. Si continúa utilizando este sitio asumiremos que está de acuerdo.Estoy de acuerdoNoPolítica de privacidad
Revocar cookies