La setmana passada es va estrenar a Espanya Coco, de Pixar, una pel·lícula sobre els valors familiars i la superació personal que molts crítics ja qualifiquen d’obra mestra.

Com tota obra mestra, Coco ens ofereix una història amb una essència universal capaç de connectar amb les nostres emocions més profundes. La pel·lícula tracta sobre la importància de no renunciar als somnis, encara que ens semblin inassolibles; dels valors familiars, del paper fonamental que els éssers estimats tenen en la nostra vida i del que ens hi uneix per sempre, de tot el que ens poden aportar els grans, de com algunes persones canvien el nostre destí per sempre, del sofriment com a via necessària per créixer personalment, de la diversitat, del perdó i de la mort; aquest últim tema s’aborda des de la idea que els que ens han deixat romanen entre nosaltres si els recordem. I és que Coco és una faula de la vida i, alhora, una celebració de l’existència. Us n’expliquem l’argument perquè us pugueu situar millor, la qual cosa ens porta a Mèxic.

 

Miguel és un nen de 12 anys que sent passió per la música i somia arribar a ser com el seu ídol, el difunt Ernesto de la Cruz. Però es veu obligat a aprendre a tocar la guitarra d’amagat perquè a la seva família hi ha una vella tradició: la música està prohibida des que el seu rebesavi va abandonar la seva dona i la seva filla per intentar triomfar com a artista. Durant generacions, la família de Miguel, els Rivera, s’ha dedicat a confeccionar sabates, però ell decideix fer cas a la seva vocació i el Dia dels Morts inicia un apassionant viatge per una realitat paral·lela, la de la Terra dels difunts, en el qual coneix els seus ancestres, descobreix els secrets familiars que mai li havien estat revelats i es troba amb el seu ídol.

El viatge de Miguel és també un recorregut per les ancestrals tradicions mexicanes, per la seva cultura plena de simbolisme i color, per la seva música i per personatges que formen part de la seva història, com Frida Kahlo, Jorge Negrete i Dolores del Río. De fets, els responsables de Coco van estar viatjant a Mèxic durant tres anys per documentar-se i visitar tots aquells emplaçaments que els permetessin transmetre després tot aquest univers. En definitiva, Coco és una pel·lícula màgica que sap apropar-se a temes transcendents amb sensibilitat, humor i una actitud vital; una pel·lícula per a tota la família que, segons que hem llegit, està provocant que molts adults surtin de les sales de cinema emocionats.

 

Si arribats a aquest punt us heu preguntat per què la pel·lícula es titula Coco, us avançarem que aquest és el nom de l’estimadíssima besàvia de Miguel; una dona amb la qual el protagonista li agrada compartir les seves aventures, malgrat la seva avançada edat i els problemes de memòria; un personatge amb el qual es vol representar i homenatjar la convivència i l’amor entre les diferents generacions. De fet, la cançó principal de la banda sonora tracta precisament del record, que les persones només deixen d’existir quan l’última persona que les va conèixer les oblida.

Coco, de Pixar, està dirigida per Lee Unkrich (Toy Story 3), escrita i codirigida per Adrián Molina (El viatge d’Arlo) i produïda per John Lasseter, un dels pares de Pixar (Buscant en NemoRatatouille, etc.). La pel·lícula es va estrenar el passat 20 d’octubre a Mèxic i ja ha batut rècords d’audiència: l’han vist més de 21 milions d’espectadors. Als Estats Units, en deu dies, ha recaptat més de 60 milions d’euros.