En aquest article, la psicòloga del nostre centre Ganaëlle Anza Guitart ens explica els tipus de depressió infantil, els factors familiars de risc, els símptomes als quals cal estar alerta, així com un cas clínic que il·lustra la resposta inadequada i contraproduent que es dona, algunes vegades, en l’entorn d’aquests nens.

Diagnòstic: algunes depressions infantils estan emmascarades

Reconèixer i diagnosticar la depressió en un nen pot ser complex a causa que la depressió infantil pot estar present juntament amb altres trastorns, com l’ansietat i el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat. Darrere d’un comportament hiperactiu o de conductes de rebel·lia o agressives hi pot haver una depressió emmascarada.

Tot i la dificultat que suposa el diagnòstic, la depressió és la principal causa de malaltia i discapacitat en nens i adolescents de tots dos sexes entre 10 i 19 anys, segons l’OMS (Organització Mundial de la Salut).

El fet que els pares exigeixin una sèrie de qualitats al seu fill i manifestin la seva decepció quan aquest no respon a les seves expectatives en constitueix un factor de risc
Depressió infantil: tipus, factors familiars de risc i símptomes

Tipus de depressió infantil

Hi ha diversos tipus de depressió infantil:

-Distímia: un tipus de tristesa lleu que es prolonga durant un llarg període de temps.

-Trastorn adaptatiu amb estat d’ànim depressiu: és una forma menys severa que l’anterior i, per ser diagnosticada com a tal, ha d’estar present durant un període inferior als sis mesos.

-Depressió greu/major: interfereix significativament en les activitats de la vida diària: a l’escola, a la vida social, en les relacions familiars, etc. El nen presenta un estat d’ànim depressiu o irritable i/o manca d’interès o plaer en gairebé totes les activitats per un període mínim de dues setmanes. De vegades, pot portar a intents autolítics (les temptatives autolítiques són actes suïcides el resultat dels quals no implica la mort), encara que aquests són molt poc comuns en els nens petits.

Factors familiars de risc

Hi ha factors familiars de risc que poden contribuir al desenvolupament d’un estat depressiu en la infància. Sovint s’observa, mitjançant l’anamnesi, que un dels pares o cuidadors ha viscut una situació de dol coincidint amb els primers anys de vida del nen, que la mare ha patit una depressió postpart o que algun dels cuidadors principals ha patit algun altre tipus de depressió.
Així mateix, constitueix un altre factor de risc el fet que els pares exigeixin una sèrie de qualitats al seu fill i manifestin la seva decepció quan aquest no respon a les seves expectatives.

Depressió infantil: tipus, factors familiars de risc i símptomes

Simptomatologia de la depressió infantil

Els símptomes que ens han d’alertar sobre la possibilitat que un nen estigui patint un estat depressiu són els següents:

-Tendència a l’aïllament: rebuig o mínim interès en el joc, aïllament i pèrdua de la relació amb els companys.

-Canvis en la dinàmica habitual: dificultats escolars, fatiga matinal, pèrdua de la vivacitat i de l’espontaneïtat en l’intercanvi amb l’altre, falta de concentració, etc.

-Expressions somàtiques: problemes per agafar el son, mals de cap/panxa, enuresi i pèrdua de la gana.

-Agitació psicomotriu i comportaments agressius i d’enuig: aquest comportament pot convertir-se en una forma habitual de defensar-se dels sentiments depressius.

-Recerca inconscient per exposar-se a situacions de risc: sovint són nens que pateixen caigudes o altres accidents per falta de cura i atenció, i que poden respondre a tendències autopunitives.

-Apreciacions subjectives (poques vegades expressades directament pel nen): sentiment d’avorriment i buit, tristesa, preocupacions, poca esperança, sentiments d’impotència, imatge negativa de si mateix i/o culpabilitat.

Els dos criteris essencials per al diagnòstic de la depressió en el nen són l’estat d’ànim disfòric (tristesa, ansietat, inquietud, etc.) i les idees de desaprovació de si mateix

Criteris clínics essencials per al diagnòstic de la depressió infantil

Hi ha 4 criteris clínics essencials per al diagnòstic de la depressió en el nen, esmentats per F. Palacio i R. Dufour (1995):

-Problema manifest i durador de l’estat d’humor, ja sigui en forma de tristesa o d’exaltació de l’humor (formes hipomaníaques).

-Inhibicions (en l’aspecte psicomotor, mental, afectiu, lúdic, intel·lectual, escolar, etc.) o, per contra, presència d’un quadre d’hiperactivitat.
-Manifestacions persistents negatives sobre si mateix o, al revés, exaltades (hipomania).

-Vivències de pèrdua amb sentiments de solitud, d’abandonament, de rebuig i d’exclusió; idees amb pors a la malaltia o la mort dels éssers estimats o, al revés, en la presentació hipomaníaca: vivència de les relacions marcada per la idealització.

Per a Weinberg i col·laboradors, els dos criteris essencials per al diagnòstic de la depressió en el nen són l’estat d’ànim disfòric (tristesa, ansietat, inquietud, etc.) i les idees de desaprovació de si mateix. A més, hi ha d’haver, almenys, dos símptomes dels enunciats anteriorment.

Cas clínic

Una mare acudeix a una primera vista amb el seu fill de 10 anys i relata, com a motiu de consulta, una disminució del rendiment escolar, dificultats en la concentració i una certa tristesa en el nen.

Davant d’aquest decaïment general del seu fill, la resposta de la mare i de l’escola (després de la coordinació entre totes dues) és una resposta d’exigir-li, pressionar-lo i veure’l com un nen gandul. Això fa pensar en com la tristesa del nen crea una certa ràbia i frustració en el seu entorn; aspectes que també poden estar inscrits en el nen, però que, de moment, estan col·locats en els altres. Tal com ho expressa Fillat, N. (1998), «Sovint, aquestes manifestacions del nen irriten l’adult i augmenta l’exigència dels pares i dels educadors, la qual cosa no fa més que augmentar el sentiment de fracàs en el nen i , finalment, fer que llanci la tovallola. De vegades, no és fàcil fer entendre als pares que el nen està desanimat, deprimit; que no se sent prou vàlid i capaç, que se sent fracassat i en un camí sense sortida».

A través de les entrevistes, hi apareixen dades rellevants: la separació dels pares quan el nen tenia 4 anys, un canvi de ciutat amb la mare poc temps després (fet que provoca que vegi menys el seu progenitor) i, un any més tard, el canvi de residència del pare a un altre país i la poca presència des de llavors de la figura paterna, entre d’altres.

Així mateix, en entrar a Primària, el nen comença a ser objecte de burles per part dels seus companys: es riuen del seu sobrepès. Tot i que és cert que el nen té una estructura corporal una mica més gran que els altres nens de la seva edat, crec que la causa de l’assetjament és que els seus companys en detecten la fragilitat a causa del perfil de certa formalitat i submissió que presenta.

Depressió infantil: tipus, factors familiars de risc i símptomes

En línies generals, podem dir que en la història biogràfica del nen s’esdevenen un seguit de ruptures, dols i vivències amenaçadores que, segurament, també són presents en la mare ―en la seva ansietat i en el seu estil educatiu― mitjançant el fet d’exigir. Tal com escriuen Alberto Campo i Cristina Ribera (1989), «L’ambient nega i el nen fa de boc expiatori». La mare té una certa tendència a treure importància als fets viscuts, com una manera de protegir-se a si mateixa de contactar amb el seu propi sofriment. I en veure-ho en el fill, ràpidament es minimitzen les conseqüències o el malestar que tots dos puguin compartir.

A través de les entrevistes i de les proves diagnòstiques, s’observa en el pacient un fons de personalitat amb ansietats depressives i fòbiques, i unes defenses evitatives i de retraïment. La imatge de ser un bon nen té un gran pes sobre ell (no mostrar el seu sofriment, complir les normes i els objectius que no aconsegueix assolir, etc.) i, alhora, alimenta els seus sentiments de culpabilitat (com el retret i autoretret per no tenir prou cura de les seves figures parentals) i de desvaloració, així com la seva por que el deixin d’estimar.

El nen no pot mentalitzar la ràbia que reprimeix. Sens dubte, li fa por exposar-se, tot i que també vol ser ajudat. Tanmateix, tot això està barrejat amb una necessitat de complaure i d’evitar qualsevol confrontació, fet que fa que necessiti dir que les coses van millor, amb la qual cosa evita remoure certs temes o certes pors.

Seguint l’enfocament d’Alberto Campo i Cristina Ribera (1989), el primer objectiu del terapeuta serà calmar l’ansietat que presenten tant la mare com el fill i aconseguir que se sentin recolzats i compresos. Una vegada que el nen pugui anar entenent per què es veu com un nen dolent, per què se sent trist i per què està acudint a teràpia, també anirà comprenent que no és tan dolent, cosa que, al seu torn, disminuirà la seva ansietat.

Bibliografia:

– L’OMS demana que es pari més atenció a la salut dels adolescents. (2014). Recuperat de: http://www.who.int/mediacentre/news/releases/2014/focus-adolescent-health/es/

– Depressió en els nens. (1998). Recuperat de: http://www.infocop.es/pdf/Depresionni%C3%B1os2017.pdf

– Campo, A.J. i Ribera, C. (1989). «Hiperactividad, depresión, ambiente depresivo». A El juego, los niños y el diagnóstico. p. 87-97. Barcelona: Ediciones Paidós.

– Fillat, N. (1998). «Sobre la depressió en el nen». XIII Jornades de la Revista Catalana de Psicoanàlisi.