Fins fa uns deu anys, els investigadors pensaven que l’oblit es devia a un problema de memòria i, de fet, el focus de les investigacions en aquest camp s’havia posat gairebé exclusivament en la memòria, no en l’oblit. No obstant això, les últimes investigacions indiquen que no és així: l’oblit és una capacitat activa del cervell que és cabdal per al seu bon funcionament, segons que s’explica en l’últim monogràfic de la revista Nature dedicat del tot al cervell: Nature Outlook: The Brain.

Fins a cert punt, és lògic que els estudis sobre l’oblit s’hagin centrat en la memòria, en entendre com es formen els records i com el cervell aconsegueix recuperar-los en el transcurs del temps. Al cap i a la fi, els records conformen el nostre jo i són essencials per a la nostra comprensió del món i per predir situacions. I també sembla lògic que pensessin que oblidar podia consistir en un procés passiu del cervell pel qual els records no utilitzats es van desdibuixant.

Aquesta creença ha romàs així fins que diversos estudis en què, precisament, s’investigava la memòria han donat resultats que contradiuen aquesta suposició: sembla ser que per entendre com recordem, cal entendre com i per què oblidem. I que el cervell està fet per oblidar. Resumim les idees principals d’aquestes troballes.

L’oblit és un mecanisme actiu del cervell

Oblidar no consisteix en el fet que es vagin desdibuixant els records a causa del pas del temps; és a dir no és un procés passiu del cervell: ja hi ha evidències que indiquen que es tracta d’un mecanisme que està permanentment actiu en el cervell, com si l’estat estàndard del cervell no fos recordar, sinó oblidar.

Com s’emmagatzemen els records de les experiències personals

Els investigadors ja han conclòs que els records autobiogràfics, els que estan relacionats amb experiències que hem viscut personalment, s’emmagatzemen a l’hipocamp durant les hores i els dies posteriors a aquestes vivències. Com més recordem un record, més sòlid esdevé a la nostra xarxa neuronal. Si amb el temps seguim recordant-lo constantment, la memòria d’aquest record es codifica tant a l’hipocamp com a l’escorça cerebral i, finalment, passa a existir independentment de l’escorça, on es desa per al llarg termini.

El nostre cervell no oblida per tenir problemes de memòria

Les primeres evidències de com funciona l’oblit

El 2012, el neurocientífic Ron Davis va descobrir evidències de l’oblit actiu quan estava estudiant la memòria amb mosques de la fruita. En concret, estava investigant la influència de les neurones productores de dopamina (un neurotransmissor) en l’emmagatzematge dels records olfactius i altres records sensorials en aquestes mosques. Va descobrir que la dopamina és un missatger químic que té un paper essencial en l’oblit, ja que proporciona al cervell el senyal d’«oblidar». No sols això, aquest expert afirma que «El cervell sempre està mirant d’oblidar la informació que ha après».

Com hem dit abans, els records es codifiquen en el cervell quan s’enforteixen les connexions entre les neurones. Aquesta fortalesa està determinada per la quantitat de receptors AMPA presents a les sinapsis: és a dir, perquè la memòria romangui intacta els AMPA s’han de mantenir. Doncs bé, un altre investigador (Oliver Hardt, psicòleg cognitiu especialitzat en neurobiologia de la memòria) va descobrir que aquests receptors no són estables i que en el cervell hi ha un mecanisme dedicat que contínuament en promou l’expressió a les sinapsis (però com que no són estables, alguns records s’obliden). Això vol dir que, si es pogués evitar l’eliminació dels receptors AMPA, es podria evitar l’oblit (i també significa que oblidar és una funció de la memòria).

Oblidar és essencial per sobreviure

Tal com explica Blake Richards, un investigador que estudia circuits neuronals i aprenentatge automàtic a la Universitat de Toronto Scarborough, «La nostra capacitat per generalitzar noves experiències es deu, si més no en part, al fet que els nostres cervells participen en l’oblit controlat». La seva hipòtesi és que la capacitat del cervell per oblidar es pot deure a l’efecte conegut com a «sobreajust»: si recordéssim cada mínim detall de tot el que vivim, no podríem extreure’n l’essencial, que és el que ens permet evitar, per exemple, repetir reaccions en situacions que comporten un risc per a la nostra integritat física (detalls com quina llum hi havia, de quin color eren les sabates que dúiem i altres detalls irrellevants en aquestes situacions, acapararien tota la nostra atenció i no podríem reaccionar al perill).

Crida l’atenció el fet que les persones que tenen una memòria autobiogràfica molt superior al que és normal i que, per tant, recorden cada detall de les seves vivències, tendeixen a l’obsessió i a no tenir gaire èxit, segons l’article. Per contra, les persones que tenen una memòria autobiogràfica deficient solen ser millors en treballs que requereixen pensament abstracte (probablement, perquè no queden atrapats en els detalls) i la seva capacitat per resoldre problemes és més gran, tot i que els costa projectar situacions futures. Segons el neurocientífic cognitiu Brian Levine, «En no tenir memòria episòdica, tenen la capacitat de travessar episodis».

Entendre com funciona l’oblit podria significar un gran avenç en el tractament de moltes malalties

D’altra banda, les investigacions en persones sense memòria autobiogràfica superior o inferior al que és normal han mostrat que com més alts són els nivells a l’hipocamp d’un neurotransmissor inhibitori denominat GABA més es produeix l’oblit. En altres paraules, s’ha pogut vincular l’oblit reeixit amb un neurotransmissor en particular del cervell. Aquesta funció cabdal dels GABA en la supressió de pensaments no desitjats també té implicacions en les fòbies, l’esquizofrènia i la depressió (els pensaments obsessius i la rumia s’han relacionat amb un hipocamp hiperactiu), i podria ajudar a tractar les persones amb estrès posttraumàtic (TEPT) perquè els seus intensos records no siguin tan intrusius.

Aquestes troballes que expliquen com oblidem també podrien dur a avenços significatius en els tractaments per a l’ansietat i fins i tot per a l’Alzheimer. De fet, Hardt creu que aquesta última malaltia s’entén millor com un mal funcionament de l’oblit que com un mal funcionament de la memòria. Si partim de la premissa que oblidar és un mecanisme innat, ben regulat i diferent, té sentit pensar que l’Alzheimer podria ser un procés d’oblit hiperactiu i descontrolat que esborra més del que hauria de fer.