Com que, per sort, el diagnòstic del trastorn de lateralitat es duu a terme cada vegada a edats més primerenques, fins ara, hem dedicat la major part dels articles del nostre blog a parlar del trastorn en nens i adolescents; però hi ha moltes persones que acudeixen al nostre centre per primera vegada ja d’adultes. Avui parlarem dels problemes amb els quals arriben a la consulta els pacients que es troben a la franja d’entre 30 i 50 anys d’edat (dedicarem un proper article als d’edat més avançada, ja que aquests presenten algunes diferències específiques).

Com que aquests pacients han hagut de fer un recorregut vital condicionats pels símptomes del trastorn de lateralitat, acostumen a tenir un historial molt similar: van haver d’invertir més anys del que és habitual a fer una carrera universitària, es van veure obligats a triar una professió liberal perquè sabien que no podrien complir les expectatives i exigències d’un soci o d’un cap, el trastorn ha repercutit en les seves relacions de parella i/o tenen problemes familiars, i pateixen clares dificultats relacionals.

Les condicions en què arriben per primera vegada a la consulta també són molt similars: després d’haver passat per més d’una depressió, han tocat fons. I estan esgotats. Tanmateix, hi ha un altre tret en comú que és molt positiu: tots ells mostren una gran predisposició a treballar en teràpia per sortir de «la carrera d’obstacles» que suposa el seu dia a dia. «Com que els adults vénen al centre per voluntat pròpia cercant ajuda, la seva curació és més ràpida que en els nens i adolescents», explica Joëlle Guitart, la directora del nostre centre.

 

Problemes dels adults amb trastorn de lateralitat

El trastorno de lateralidad en adultos de 30 a 50 años

Els problemes més comuns d’aquests pacients són els següents:

  • Els problemes més comuns d’aquests pacients són els següents:
  • Han de llegir diverses vegades qualsevol text (informes, memòries, etc.) per arribar a entendre’l.
  • Els costa un gran esforç concentrar-se.
  • Han de treballar més hores que qualsevol persona amb el seu mateix quocient intel·lectual (acostumen a ser molt intel·ligents) per aconseguir els mateixos resultats.
  • Se senten contínuament frustrats pel seu baix rendiment i, al mateix temps, s’exigeixen molt per poder assolir els objectius professionals.
  • Com que han de compensar la seva lentitud amb més hores de treball, els queda molt poc temps per a la parella i els fills, la qual cosa repercuteix negativament en la seva vida familiar.
  • Són insomnes, no dormen més de 3 o 4 hores al dia.
  • L’estrès constant en què viuen provoca que descuidin la seva alimentació, motiu pel qual acostumen a tenir problemes intestinals.
  • S’infravaloren constantment.
  • Viuen amb un alt grau d’ansietat i angoixa (molts són fumadors).
  • Com que estan exhausts, és habitual que es mostrin irritables.
  • Per la mateixa raó que l’anterior, abusen de les begudes estimulants (cafè, te, etc.).
  • Senten que són una càrrega per a la seva família. Se senten culpables.
  • De vegades, presenten molta inestabilitat psicomotriu.
  • En alguns casos, tenen el sistema locomotor força afectat.
  • La freqüència i intensitat dels bloquejos, propis del trastorn, s’han intensificat.
  • El seu «jo» (identitat corporal, mental i emocional) és fràgil.
  • No tenen consciència del seu cos, no l’han integrat (per això els costa, per exemple, conduir o ballar).
  • Tenen poca memòria (ells ho atribueixen al fet que dormen poc, però la causa és el mateix trastorn).
  • Problemes relacionals.
  • Entre un 10 i un 15 % són esquerrans contrariats.
  • Alguns, quan eren petits, de vegades s’autocastigaven, i ara, de grans, no es cuiden a si mateixos (que és també una manera de castigar-se).

 

Particularidades y terapia en los adultos con trastorno de lateralidad

«La seva lentitud en fer front a les seves obligacions professionals els treu temps per als altres àmbits de la seva vida, i el fet d’intentar compensar els seus dèficits a força de més hores de treball els deixa exhausts. És llavors que “cauen” i acudeixen a teràpia», explica Joëlle Guitart. «Tots eren conscients que tenien un problema, però no sabien que era de lateralitat. En alguns casos, s’assabenten que pateixen el trastorn per casualitat: perquè quan anaven a l’escola algú va fer un comentari, perquè els l’han diagnosticat en un centre en el qual han fet teràpia per a la dislèxia o perquè a un dels seus fills li han detectat el problema a l’escola (el trastorn de lateralitat és hereditari, de manera que la tasca dels centres educatius en aquest sentit és molt important). Gairebé tots es veuen reflectits en el Cas de Diego», afirma l’especialista (l’enllaç al cas encara no està disponible en aquest idioma).

 

La teràpia de lateralitat en adults

La teràpia d’adults és molt semblant a la dels nens i adolescents, encara que aprofundim en els exercicis cognitius i treballem alguns aspectes amb més intensitat: l’estimulació de l’abstracció (l’hipocamp), perquè es bloquegen sovint i no poden pensar; el ritme, amb l’objectiu que cada vegada siguin menys lents; la verbalització dels seus problemes, així com la construcció adequada del «jo» (que la seva existència és important per als altres: per a la seva família i per a la societat).

Treballar la verbalització dels seus problemes és un punt crucial, ja que són persones que diàriament viuen situacions angoixants que no comparteixen amb ningú. Per exemple, és molt freqüent que quan s’adrecen al seu lloc de treball, aparquin molt lluny de l’oficina (o quan tornen a casa, lluny d’ella) i agafin un taxi per arribar-hi. Això és a causa del nerviosisme que els provoca el trànsit intens: que els puguin xiular o escridassar per haver posat l’intermitent contrari, per trigar a aparcar, etc. Prefereixen aparcar en un lloc tranquil, sense pressió.

El trastorno de lateralidad, problemas y terapia, en adultos de 30 a 50 años.

Un altre punt important que contribueix a accelerar la recuperació és que les seves parelles participin en les fases evolutives de la teràpia, incloent-hi les entrevistes de control. Quan una parella s’hi implica, està dient a la persona «existeixes i ets important per a mi»; un missatge que actua com a motivació i la fa sentir-se estimada (recordem que és habitual que la vida de parella hagi desaparegut o estigui ja molt deteriorada).

«Al centre, cada cinc mesos fem un test d’avaluació. En els adults, com que són molt constants, l’evolució que experimenten entre els tests és enorme. A partir del quart test de control, calculem el percentatge de curació del pacient i fem una estimació aproximada del temps que pugui quedar de teràpia. En finalitzar el tractament, el percentatge de curació de cada pacient és, igual que en nens i adults, com a mínim d’un 80 %, i en la majoria dels casos arriba a fregar el 100 %», conclou Jöelle Guitart.