En aquest article parlarem dels tics nerviosos en persones amb lateralitat creuada, tot i que aquests moviments involuntaris, curts i repetitius d’un grup muscular del cos poden tenir també una causa psicològica o psicosomàtica.

 

Els tics en persones amb lateralitat creuada

«Segons la meva experiència de 47 anys tractant pacients amb problemes de lateralitat, els tics estan molt relacionats amb aquest trastorn, les persones d’entre 5 i 13 anys són les que més els presenten, els moviments involuntaris es donen amb més freqüència en nens que en nenes i els pacients afectats acostumen a ser més hipotònics que hipertònics, la qual cosa és lògica, ja que els seus músculs estan més distesos pel fet que no tenen un bon control neuromuscular», explica Joëlle Guitart, directora del nostre centre.

Hi ha molts tipus de tics: tocar-se un ble de cabells, fer-se petar els dits, mossegar-se un llavi, balancejar el cos cap endavant i cap enrere, aixecar les celles, parpellejar (sense que hi hagi un problema ocular), moure constantment una cama (normalment la no dominant), dir molts renecs, emetre certs sons guturals, sacsejar el cap d’esquerra a dreta o de davant cap enrere, tartamudejar en començar una frase, etc. Algunes persones, a conseqüència del tic, es roseguen les ungles de les mans i/o dels peus o es graten la pell de manera compulsiva.

 

El que no hem de fer mai

Sigui quin sigui el tipus de tic, és important recordar que la persona afectada no pot controlar el moviment, que aquest és involuntari. A la consulta, molts pares de nens amb tics expressen la seva exasperació davant el problema: reconeixen que solen renyar-los perquè els moviments o sons els posen molt nerviosos. No obstant això, aquest intent de control és perjudicial: és possible que el nen, en cridar-li l’atenció, pugui reprimir el moviment o el so durant un minut, aproximadament, però després la descàrrega serà molt més notable, tant en freqüència com en soroll, si n’hi ha. Hem de ser molt permissius amb un nen (o adult) que tingui tics. Les conductes d’enuig i/o càstig són, precisament, les que no ens hem de permetre mai. De la mateixa manera, nosaltres tampoc no som partidaris de medicar un nen amb ansiolítics o tranquil·litzants per aquest problema (més endavant veurem que els tics tenen cura).

 

Causes dels tics

Els tics poden tenir una causa genètica relacionada amb algun aspecte neurofisiològic (molts pares de pacients els presenten) o desencadenar-se per una situació externa: per exemple, una educació i un àmbit familiar rígids, el divorci dels pares o situacions de molta ansietat, com l’assetjament escolar. De fet, quan hi ha un dèficit emocional apareixen els tics més difícils de curar: els sons guturals, els renecs, el balanceig, l’encallament i fer petar els dits.

Entre els adolescents, podem trobar també casos de TOC (trastorn obsessiu compulsiu): la necessitat de seguir sempre un ritual. Per exemple, haver de revisar una vegada i una altra que han acabat els deures i que estan ben fets, o que les coses estiguin col·locades o ordenades d’una certa manera.

Així mateix, alguns nens repeteixen com un tic una cosa que fa el progenitor que tenen com a referent: si és la mare i aquesta estossega, el nen estossega de manera involuntària. En altres casos, els tics apareixen quan s’aprèn a llegir o a escriure.

 

Trets comuns en els pacients amb tics

Aquests nens acostumen a ser molt sensibles. Són subjectes que no saben defensar-se ni en l’àmbit escolar ni en el familiar. Podríem dir que són nens sense maldat. Els que tenen germans, normalment, pateixen també greuges comparatius: els familiars mostren predilecció pel germà més brillant i simpàtic, fet que suscita la gelosia del nen afectat pel tic (normalment aquesta relació es dóna amb el germà més proper en edat).

 

Els tics es curen

Quan parlem dels tics en persones amb lateralitat creuada, constatem que a mesura que aquests pacients progressen en la seva teràpia de lateralitat disminueix el tic que presenten. És a dir, la curació del tic va en relació amb el grau de curació del trastorn, que és d’un 80% com a mínim (si hi ha tres creus de lateralitat, augmenta la probabilitat que la persona estigui afectada per un tic, ja que es produeix més retenció neurofisiològica en el cerebel).

A més de treballar tota la part psicomotriu, hi ha dos aspectes que són fonamentals en la teràpia amb aquest tipus de pacients: treballar la relaxació i reforçar l’espai emocional de la persona; aconseguir que canviï la dinàmica per la qual el subjecte es percep com l’«ovella negra» del seu entorn.

De la mateixa manera, també es fa necessari reforçar els pares i proporcionar-los eines per canviar la comunicació establerta amb els seus fills: per a ells la situació tampoc no és fàcil i, en general, quan arriben a la consulta, ja han viscut nombroses experiències estressants que se sumen al fet de sentir-se culpables per haver renyat, i fins i tot castigat, el seu fill fins llavors.

Si ens voleu fer alguna consulta sobre aquest tema, poseu-vos en contacte amb el nostre centre.