Fa uns dies, vam publicar una entrevista a una expacient del centre, la Laia, que havia patit trastorn de lateralitat i dislèxia. Durant la conversa, la Laia ens va explicar la seva experiència i el procés de la seva curació. I també que el seu fill Pau ha heretat el trastorn de lateralitat del seu pare; és a dir, del seu marit. En aquesta segona entrevista, la Laia ens parla, com a mare, del cas del seu fill.

 

«El trastorn de lateralitat, un cop tractat, no és com un refredat: no hi ha recaigudes»

Com i quan es van adonar que en Pau té el trastorn de lateralitat?

El passat mes de desembre vam tenir una reunió amb la seva mestra: ens va dir que en Pau es distreia, però que, com que és el més petit de la seva classe (llavors, faltava poc perquè fes cinc anys), segurament es tractava d’un problema de maduració. I ens va recomanar que el portéssim a l’oftalmòleg i a l’otorinolaringòleg. Però jo no em vaig quedar conforme amb aquesta explicació, tot i que el vam portar a l’oftalmòleg i va resultar ser una bona decisió.

 

Per què no es va quedar conforme?

En haver tingut jo mateixa el trastorn fa anys, des que va néixer en Pau —i tot i que jo em vaig curar i no l’hi podia transmetre— he estat sempre molt pendent de qualsevol possible símptoma. Abans d’esperar que «madurés», vaig preferir trucar al centre i que li fessin el test.

 

No van comentar amb la mestra la possibilitat que en Pau tingués el trastorn?

Sí, però ella ho va descartar perquè té una filla amb dislèxia, que havien tractat en un altre centre, i deia que en Pau no tenia els mateixos símptomes que ella. Però llavors, un dia la professora va fer un comentari que em va posar en alerta.

 

Quin comentari?

Em va dir que el terapeuta de la seva filla li havia comentat que, si la nena tenia una recaiguda, hi podia tornar. El trastorn de lateralitat, un cop tractat, no és com un refredat: no hi ha recaigudes.

 

Per què el van dur a l’oftalmòleg?

Tant el seu pare com jo portem ulleres. Vam tenir sort perquè l’oftalmòleg li va donar un diagnòstic precís de falta de maduració en un ull. La majoria d’especialistes l’haurien derivat a un optometrista.

 

A l’escola no havien detectat cap altre símptoma?

El professor d’anglès de l’escola també ens havia comentat que li costava molt canviar d’una activitat a una altra. Però, llevat que es distreia i això últim, no havien detectat res més. I tots dos símptomes els atribuïen al fet que és el més petit de la seva classe.

 

Quins altres símptomes presenta en Pau?

Li costa aguantar la postura, a causa del tema de la hipotonia.

 

Ell sap que pateix trastorn de lateralitat?

La veritat és que no ha calgut explicar-li res. Després de la primera prova que li van fer al centre, Joëlle Guitart, la directora, li va demanar que saltés a peu coix pel passadís i li va costar. En Pau, simplement, va comentar: «Em treballaran l’equilibri». Ell s’ha donat les seves explicacions.

Com ho viu?

Externament, no mostra signes que suposi un problema per a ell. No obstant això, quan aprofundim una mica en les xerrades, sí que comenta que nota les diferències respecte a altres nens. El que passa és que en Pau és molt tossut i, amb molta constància, acaba fent el que es proposa. És cert que no té les mateixes habilitats que els altres nens, però això no li impedeix fer res.

 

És un intrèpid?

No, no és això: en Pau no es llança. És conscient que hi ha coses que els costen, però mira, observa i pensa com ho pot fer. És molt persistent. Per exemple, es va entestar a jugar a futbol, tot i que per a ell és difícil. El va decidir per un tema social, vol ser-hi, jugant amb i com els altres nens perquè té un caràcter molt obert.

 

Quines diferències percep en Pau?

Davant de casa hi ha un parc. Fins fa poc, no hi volia anar perquè els nens de la seva edat ja van en bicicletes de dues rodes i ell encara en fa servir quatre. La falta d’equilibri és un dels símptomes del trastorn de lateralitat.

 

Com a pares, què fan davant d’aquest tipus de situacions?

Ho has d’anar observant. El tema de l’equilibri també era un problema, per exemple, perquè anés en patinet. Quan tenia dos anys, li’n vam regalar un, i sempre se n’anava cap a la paret perquè els patinets d’ara tenen dues rodes davant i una darrere. Li hem trobat un dels d’abans.

 

En Pau porta cinc mesos en tractament, com va ser el seu primer contacte amb el centre?

Fantàstic. Com que jo ja havia estat pacient del centre fa una mica més de vint anys, li vaig poder explicar el que hi faria. Està encantat amb Luis Elías, el terapeuta que li han assignat. Un dia, en Luis va haver de cancel·lar la sessió i en Pau va preguntar per què no podia anar al tractament. No li agrada que li «treguin» un dia de teràpia. Es queda molt a gust al centre. Quan l’hi deixem, ni tan sols s’acomiada de nosaltres!

 

Com està sent l’evolució d’en Pau amb el tractament?

Molt bona. Ara està molt més tranquil i relaxat perquè se sent més segur. L’equilibri, per exemple, ha millorat molt. Quan només feia un mes i mig que estava en teràpia —i se suposava que encara estava en període d’adaptació—, un dia va començar a fer més de 30 salts seguits a peu coix sense posar el peu a terra (abans en feia, com a màxim, tres). Tot indica que la recuperació serà molt ràpida. No només ho notem a casa, les avaluacions del centre i les de l’escola coincideixen. I la mestra diu que ja no està tan «out» a classe. Fins i tot ha tornat a fer teatre.

 

Ho havia deixat?

Sí, els tres estàvem en un grup de teatre, però en Pau ho havia deixat perquè va començar a tenir por d’equivocar-se amb els textos, com s’equivocava a l’escola. Ara ho ha superat.

 

Quin tant per cent de lateralitat creuada té en Pau?

Un 36 %. La recuperació mínima és un 80 % d’aquest 36. Quan arribem a aquesta meta, seguirem treballant. L’encreuament que pugui quedar, si en queda, serà mínim. Però nosaltres no tenim l’objectiu que sigui el millor en res, volem que sigui feliç.

 

Què diria als pares d’altres nens amb trastorn de lateralitat?

Com a mare, els diria que val la pena que vagin a fer la primera entrevista i el test, i com més aviat millor perquè la detecció primerenca és fonamental perquè la recuperació sigui més ràpida. Si el test de Pau hagués donat negatiu, jo hagués «llençat» aquests diners amb molt de gust.

 

El seu marit va saber que té el trastorn de lateralitat arran de l’avaluació d’en Pau

Sí, el meu marit desconeixia els símptomes del trastorn. Quan la directora del centre va descriure els d’en Pau, ell es va adonar que aquesta descripció també el descrivia a ell. Li van fer les proves i el test va confirmar les seves sospites.

 

En els propers dies, publicarem l’entrevista amb en Jordi, el marit de la Laia.