Entrevistem la mare d’un pacient diagnosticat amb tres encreuaments de lateralitat que va acabar la teràpia fa uns mesos. Quan el seu fill que anomenarem Pere per preservar-ne l’anonimat va arribar al centre, era dretà de braç i mà en un 65 %, i esquerrà en un 35 %. 

 

Abans de transcriure la conversa, volem incloure el testimoni del pare d’en Pere, que es va sumar a l’entrevista en finalitzar-la: «Agraeixo al meu fill que s’obrís des del primer moment al tractament i que es mostrés des d’un inici tan convençut de la seva decisió, del que estava a punt de fer. Amb tan sols 11 anys va entendre quin era el seu problema, que tenia solució i que la teràpia li permetria anar cap a on volia arribar. Aquí va mostrar una gran maduresa. L’hi he dit».

 

 

Quan vau començar a detectar que en Pere tenia dificultats?

Fa sis anys, quan en Pera feia quart de primària.

 

Quina mena de dificultats tenia?

Va començar a tenir bloquejos.

 

Quin tipus de bloquejos?

 

No sabia com enfrontar-se a les situacions que per a ell eren conflictives. Es llevava gairebé tots els matins de mal humor, es mostrava enfadat i atabalat contínuament, es negava a esmorzar, a anar a l’escola, etc. I quan intentàvem parlar-hi, era impossible raonar-hi: es tancava completament en si mateix i no el treies d’allà. Alhora, es quedava callat i no hi havia manera d’accedir-hi. Si deia alguna cosa, la seva manera d’expressar-se era agressiva. No era un nen feliç, mai no estava content. Però en aquell moment vam pensar que era una qüestió emocional.

 

També tenia bloquejos de tipus cognitiu?

 

Li costava molt concentrar-se, estudiar i aconseguir fer els deures, per exemple. Havíem d’estar-li sempre a sobre i ajudar-lo. Les esbroncades eren contínues. Era dur, per a ell i per a nosaltres. I també recordo que la presentació de les llibretes on feia els deures era molt desastrosa. Però, en canvi, s’esforçava molt estudiant: no és que passés de l’escola. I això el feia patir molt.

 

Què us cridava l’atenció de la presentació de les llibretes?

 

Ho barrejava tot, feia molt mala lletra, hi havia moltíssims esborralls i estava tot desordenat. Però jo no li donava gaire importància a això últim, pensava que ell era desordenat.

 

Notàveu alguna dificultat més?

 

En matemàtiques anava bé, el que més li costava era la lectura i l’escriptura. Sobretot, redactava molt malament: ho barrejava tot. No obstant això, ell intentava compensar aquestes dificultats esforçant-s’hi molt i això feia que els resultats acadèmics no fossin dolents.

 

Vau notar dificultats d’orientació espaciotemporal?

 

La veritat és que nosaltres, com a pares, no. Però sé que les tenia i que les han treballat en teràpia.

 

Recordes cap símptoma més que puguis destacar?

 

Se li oblidaven les coses sovint. Per exemple, mai no sabia quins deures havia de fer. Era com si no s’assabentés de les coses.

 

Com era la seva relació amb els companys de classe?

 

No era bona. Nosaltres ho atribuíem a què l’havien canviat de classe i al fet que havia tingut algun contratemps amb la professora a causa del seu desordre, però després he sabut a través de Joëlle Guitart que va patir algun episodi puntual de bullying. El cas és que ell va demanar canviar d’escola. Ens va dir que volia un canvi d’aires.

 

En els informes de l’escola mai no es va esmentar un possible problema de lateralitat?

 

La veritat és que no. Com que en Pere no suspenia les assignatures, suposo que ningú va pensar que hi pogués haver un problema de lateralitat. Els informes es limitaven a dir que era despistat, desordenat, infantil, que havia de madurar…

 

Quan vau decidir dur-lo al centre per fer-ne un diagnòstic?

 

Vaig llegir un article de Joëlle Guitart a La Vanguardia i em vaig adonar que el que explicava ella era el que li passava al meu fill. Va ser llavors que vaig pensar que les dificultats d’en Pere potser no es devien al fet que encara havia de madurar, sinó a un problema de lateralitat.

 

 

Com vau reaccionar al diagnòstic?

 

Joëlle Guitart ens va explicar que el test mostrava, sense cap dubte, una lateralitat creuada i que el podien ajudar. Va ser un alleujament: per fi en sabíem la causa i que tenia solució.

 

Com heu viscut el procés de curació d’en Pere?

 

Bé, per a nosaltres, acompanyar-lo cada setmana a teràpia (ho feia el meu marit) va suposar un esforç perquè vivim a una hora i mitja de Barcelona i el tractament ha durat dos anys. A més, les sessions eren els divendres i a finals de setmana ens arreplegava a tots ja esgotats. Però en Pere hi anava molt content, mai no va voler saltar-se cap sessió i nosaltres vam començar a veure-hi canvis de seguida, gairebé immediatament.

 

En què vau notar els canvis, com van ser?

 

No hi va haver alts i baixos, gradualment va anar millorant. Al principi, com et deia, va ser molt ràpid, de seguida vam veure un canvi: va deixar de tenir els bloquejos, va començar a poder parlar quan hi havia algun conflicte i a deixar-se aconsellar, i això que estava en una edat difícil, entrant en l’adolescència. I també vull destacar que, per fi, va començar a mostrar-se alegre i a riure, mai l’havíem vist content! I això per a uns pares és molt fort: és el que et fa patir més.

 

 

Com veieu ara en Pere?

 

Ara, li va molt bé a l’escola, i amb els amics. Fa temps que ja estudia sol, s’organitza molt millor, presenta bé els deures i els treballs, ja no es bloqueja i, sobretot, el veiem bé, feliç. Vol ser periodista esportiu, a veure: en tot cas, ara ja té les eines per poder aconseguir els seus objectius.

 

I ell, ha compartit amb vosaltres alguna cosa sobre el que ha estat la teràpia?

 

Bé, té el seu terapeuta, en Luis, en un pedestal! Des d’un principi va encaixar molt bé amb la Joëlle, amb ell i amb els altres nens del seu grup de teràpia. Estem convençuts que tots aquests factors el van ajudar a obrir-se i a tenir una actitud receptiva per fer amb èxit el tractament.

 

En Pere ja ha acabat la teràpia i només li queda un últim test de control

Sí, tornarem a l’estiu per a aquest últim test i ja estarà. La teràpia ha aconseguit lateralitzar-lo en un 90% a la dreta. Mentrestant, només ha de fer uns exercicis a casa dues vegades a la setmana per augmentar un 5% més aquesta lateralització.

 

Vols afegir res més?

 

Sí, de vegades parlo amb altres pares que m’expliquen que els seus fills tenen dificultats molt similars a les que tenia en Pere i veig que les atribueixen a altres causes, però no a un possible problema de lateralitat. Porten el seu fill al psicòleg o a un altre tipus d’especialistes i em diuen que no veuen grans progressos. Jo els comento la nostra experiència, però m’adono que hi ha un gran desconeixement sobre aquest tema i que és difícil explicar-ho si no ets un professional d’aquest camp. En el nostre cas, jo vaig tenir la sort que vaig llegir l’article i de seguida vaig identificar els símptomes. Espero que el nostre testimoni serveixi perquè altres persones també puguin reconèixer el que els passa als seus fills.