La Laia va néixer amb trastorn de lateralitat i, durant la seva infància, fins que va rebre en el nostre centre el tractament que li va permetre lateralitzar-se correctament, va patir dislèxia. Més de vint anys després de la seva curació, s’ha tornat a posar en contacte amb nosaltres perquè el seu fill Pau té trastorn de lateralitat. El trastorn és hereditari, però no es transmet un cop curat. En Pau l’ha heretat del seu pare. La Laia i el seu marit han accedit a compartir amb nosaltres el seu testimoni; un testimoni que publiquem en tres entrevistes successives: en aquesta primera, la Laia ens parlarà de com va viure la seva dislèxia i de com va ser el procés fins a la seva curació; a la segona, del seu fill Pau, i a la tercera, serà en Jordi, el seu marit, qui ens parlarà de la seva pròpia experiència.

 

«Com que a l’escola insistien que em distreia sovint, durant uns anys vaig estar anant d’un psicòleg a un altre. Em van fer la prova de QI per saber si realment era beneita o no. A aquella edat va ser dur passar per aquella situació»

 

Abans de començar l’entrevista, li comento que canviaré tant el nom del seu fill com el d’ella per preservar-ne l’anonimat. La Laia m’agraeix el gest, però em diu que no cal. Quan acabem la conversa, li ho torno a proposar i la seva resposta em confirma la imatge de dona valenta, responsable i resolutiva que me n’he anat formant durant les dues hores en què ha compartit amb mi les seves vivències; una actitud que no només va ser fonamental en el seu dia per afrontar la seva dislèxia associada a una lateralitat creuada, sinó que ha estat essencial per diagnosticar de manera primerenca el seu fill Pau: «La gent s’estranya de la naturalitat amb la qual parlo de la meva dislèxia i del trastorn de lateralitat. Mai no me n’he avergonyit. Oferir el meu testimoni pot ajudar altres persones amb el mateix problema; un problema que té solució, però sobre el qual encara hi ha un gran desconeixement».

 

A quina edat va saber que era dislèctica?

Als 9 anys.

La van diagnosticar a l’escola?

No. Jo no rendia bé a l’escola, sobretot en les assignatures relacionades amb les lletres. Els meus pares van anar a moltes entrevistes amb els professors. Els deien: «La nena no és beneita, però es distreu molt». Ells ja sabien que no era una beneita. El que no sabien era per què tenia dificultats d’aprenentatge. Els professors no van poder detectar la meva dislèxia perquè no sabien què era (estem parlant de fa gairebé 30 anys).

Però va haver de fer un test de QI (quocient intel·lectual)

Sí, com que a l’escola insistien que em distreia sovint, durant uns anys vaig estar anant d’un psicòleg a un altre. Em van fer la prova per saber si realment era beneita o no. A aquella edat va ser dur passar per aquella situació. I també ho va ser comprovar que, tot i que el test va sortir bé, la psicòloga que m’atenia llavors em continuava tractant com si fos ximple.

En què l’afectava el fet de tenir dislèxia?

El pitjor era haver de llegir en veu alta. A classe, calculava el paràgraf que em tocaria llegir a mi i me l’aprenia de memòria per poder «deixar-lo anar» quan arribés el meu torn sense que es notessin les meves dificultats. Era angoixant.

És a dir, no assajava els textos: els memoritzava.

Sí, els memoritzava per poder fer veure que llegia. Era l’única manera d’evitar fer el ridícul.

Quin era el problema en llegir?

El problema era que el meu ull anava més de pressa que la meva parla, amb la qual cosa, a mesura que jo anava parlant, l’ ull ja estava molt més avançat en el text, de manera que ja no em recordava del que havia vist abans. Després, amb el temps, vaig aprendre que anar tapant els textos següents a aquell que estàs llegint hi ajuda, però fins que no aprens aquests «trucs» ho passes malament.

 

«Finalment, vaig fer la carrera que m’havia proposat estudiar. No obstant això, sóc conscient que moltes persones no han estudiat el que haurien volgut i pogut estudiar: han hagut de renunciar als seus somnis»

 
En què més l’afectava la dislèxia?

Si llegeixes malament, escrius malament (jo feia moltíssimes faltes d’ortografia), així que em preguntava a mi mateixa: «Com s’aprèn a llegir?» I, com que em contestava «llegint», em feia un fart de llegir. Vaig arribar a odiar els llibres.

Què hi deien els seus pares?

El meu pare era professor. Ell també creia que superaria les meves dificultats llegint molt. Anys més tard, va arribar a demanar-me perdó per totes aquelles hores de lectura, tot i que, igual que la meva mare, mai no em va exigir més del que jo podia fer. Per sort, sempre vaig tenir el seu suport i em vaig sentir reforçada. Mai no van llançar la tovallola.

I els seus companys de classe?

En aquest sentit, no vaig tenir problemes, perquè era una nena molt oberta. Suplia els meus dèficits amb la meva actitud.

Com li van diagnosticar la dislèxia?

Va ser per casualitat. La meva mare tenia el costum d’escoltar la ràdio mentre feia el sopar. Un vespre, van entrevistar Joëlle Guitart i els meus pares van reconèixer els símptomes que ella anava detallant. L’endemà van trucar al centre.

Un centre més a afegir a l’extensa llista del seu pelegrinatge…

En haver passat ja per uns quants centres, al principi sí que em va fer l’efecte que anava a un altre més. No obstant això, en començar la teràpia amb més gent, em vaig adonar que aquelles persones estaven com jo, que els passava el mateix que a mi. Després, també em vaig adonar que altres persones que havien estat com jo estava en aquell moment ja no ho estaven: havien millorat moltíssim. Tot això fa que, de sobte, fer un dictat en el centre no sigui el mateix que fer-lo a classe: ja no és un trauma. No tens la sensació que estàs treballant, que t’estan examinant. Dia a dia vas veient els teus propis progressos i trobes un sentit a la teràpia, a anar-hi cada setmana.

Vostè era ambidextra

Sí, de mans i peus, perquè no estava ben lateralitzada. Durant cinc anys vam treballar el trastorn de lateralitat fins que em vaig curar, que va incloure la dislèxia com a símptoma del trastorn.

Llavors, va poder seguir els estudis? Va anar a la universitat?

Jo sempre vaig voler ser fisioterapeuta, però no volia fer el BUP i el COU. Vaig fer un altre recorregut per poder arribar a la universitat: vaig estudiar auxiliar de clínica, tècnic en radiodiagnòstic i, finalment, vaig fer la carrera que m’havia proposat estudiar. Però sóc conscient que moltes persones no han estudiat el que haurien volgut i pogut estudiar: han hagut de renunciar als seus somnis.

 

«Un professor, en saber de la meva dislèxia, em va dir: “Si fossis dislèctica, no series aquí”. Donava per fet que una persona dislèctica està incapacitada per als estudis. Una altra reacció habitual, sobretot en alguns pares, és negar el problema»

 
Per quina raó va fer aquest recorregut alternatiu, si ja estava curada?

Bé, corregeixes la lateralitat, però hi ha un graó que t’has hagut de saltar i que queda mal posat. El procés no es recorre igual. Avui, encara continua sense agradar-me haver de llegir en veu alta, no perquè no pugui, sinó perquè es fan presents tots aquells anys de trauma i et poses nerviosa.

Com va ser la seva experiència a la universitat?

Va ser molt satisfactori fer la carrera que volia estudiar. A més, d’alguna manera, ho devia als meus pares i també a mi, per totes les dificultats que havíem superat junts. Tot i que reconec que no sempre va ser fàcil: Farmacologia va ser la creu de la carrera, pels noms llargs i estranys, que em sonaven com si fossin d’un altre idioma (sempre m’ha costat estudiar altres llengües). I encara recordo el comentari que em va fer una vegada un professor.

¿?

Vaig triar Psicomotricitat com a matèria optativa i un professor, en saber de la meva dislèxia, em va dir: «Si fossis dislèctica, no series aquí». Donava per fet que una persona dislèctica està incapacitada per als estudis. Una altra reacció habitual, sobretot en alguns pares, és negar el problema. El meu pare, en ser professor, va viure aquesta experiència amb relativa freqüència.

Expliqui-m’ho

Ell era professor de FP (Formació Professional). Quan detectava els símptomes de dislèxia en algun alumne, parlava amb els pares perquè poguessin ajudar-lo. Sovint, s’adonava que els pares no en volien saber res, la seva resposta era «El meu fill és normal». Hi havia una negació.

El seu fill Pau té trastorn de lateralitat

Sí. Des de fa uns mesos, està rebent tractament en el centre.

Però vostè va tenir el seu fill quan ja estava curada.

Sí. El trastorn de lateralitat és hereditari, però, un cop es cura, ja no hi ha regressió i tampoc no es transmet. De fet, puc dir que jo mateixa vaig poder comprovar que amb el tractament m’havia lateralitzat correctament: abans de la teràpia, en ser ambidextra, sovint escrivia amb l’esquerra. Fa uns anys, vaig tenir un petit accident i vaig estar nou mesos amb la mà dreta enguixada. En intentar escriure amb l’esquerra, vaig veure que ja no podia. No hi va haver manera.

Llavors, com és que en Pau té trastorn de lateralitat?

Quan vaig començar a observar en en Pau alguns símptomes que jo havia tingut de petita, el meu marit i jo el vam portar al centre perquè li fessin el test de lateralitat. A la primera entrevista, Joëlle Guitart, la directora del centre, ja hi va poder observar alguns símptomes del trastorn de lateralitat i ens els va comentar al meu marit i a mi. El meu marit es va reconèixer en la descripció que ella estava fent d’en Pau. Posteriorment, el test va confirmar que ell té el trastorn, per la qual cosa en Pau l’ha heretat del seu pare. Però aquí, tot i que en un primer moment costi una mica d’encaixar el diagnòstic, no hi ha culpables. A casa, hem aconseguit desdramatitzar-ho i fins i tot, de vegades, fem algun comentari posant-hi molt d’humor.

En les pròximes entrevistes en parlarem. Vol afegir res més sobre la seva pròpia experiència amb la dislèxia o el tractament?

El trastorn de lateralitat continua sent un trastorn poc conegut. És fonamental que se’n parli més, que els professors tinguin la informació necessària per detectar-lo a les escoles i que els pares no s’avergonyeixin dels seus fills si aquests tenen dificultats com a conseqüència del trastorn. Actualment, anar al psicòleg ja no es considera una cosa que calgui amagar; però, hi continua havent un cert tabú amb el trastorn de lateralitat. Jo vaig tenir molta sort, gairebé per atzar, en arribar al centre, i també per tenir uns pares que em van donar suport en tot moment. El meu caràcter també m’hi va ajudar: sempre he estat molt constant amb el que m’he proposat. Però moltes persones amb trastorn de lateralitat no tenen les mateixes condicions.