En Kevin va venir per primera vegada al nostre centre fa dos anys i mig perquè els seus problemes de lateralitat li impedien conservar els llocs de treball i perquè el trastorn de lateralitat havia afectat també tots els altres àmbits de la seva vida. El diagnòstic, després de fer-li el test, va ser d’hipotonia amb tres creus de lateralitat: cama estàtica-cama dinàmica, oïda-motricitat facial i cervicals, i braç/mà-ull. Actualment, està a punt d’acabar la teràpia de lateralitat (se l’ha lateralitzat a la dreta), ja que s’ha recuperat en un 90 %. En aquesta entrevista ens explica, amb una naturalitat que li agraïm, com ha viscut tot aquest procés, des que era nen fins ara.

 

Quan vas saber que tenies el trastorn de lateralitat?

Fa set anys, aproximadament; quan en tenia 20.

 

Com ho vas saber?

En aquell moment estava estudiant el Grau Superior d’Educació Infantil i, durant un exercici grupal en què havíem de ballar, la professora, que era psicòloga, es va adonar de les enormes dificultats de coordinació que tenia. Ella va ser la primera persona que em va dir que tenia problemes de lateralitat.

 

Com hi vas reaccionar?

En aquell moment no li vaig donar importància, perquè pensava que no en tenia, i no vaig fer res per solucionar-ho.

 

Què va passar després?

En acabar els estudis i posar-me a treballar a jornada completa, em vaig adonar que necessitava ajuda perquè no podia fer bé la meva feina. De fet, abans d’això, ja havia tingut diverses feines com a cambrer i mai no vaig durar més de dues setmanes perquè no podia seguir la jornada laboral. No podia rendir com volia i com s’esperava de mi.

 

Què no podies fer?

Em costava molt aprendre, recordar les coses, concentrar-me, parar atenció…

 

Com et senties?

Tenia l’autoestima per terra perquè m’adonava que no podia valer-me per mi mateix. En haver durat tan poc en les feines, em costava molt anar a deixar currículums. Em feia por que no m’agafessin.

 

Quan treballaves de cambrer, què et costava més?

Em costava tot: aprendre a fer un cafè, parar atenció, entendre el que em deien, recordar el que m’havien demanat… Era un cúmul de coses que per a la majoria de les persones són molt fàcils de fer i que per a mi eren molt complicades. I això em posava molt nerviós.

 

Mai no vas notar aquestes dificultats de petit?

Bé, de petit sempre vaig tenir problemes a l’escola per seguir les classes i aprendre. Sobretot, tenia problemes d’atenció i comprensió. I també girava els números en escriure’ls. Suspenia molt i vaig repetir curs. Sempre vaig ser diferent de la resta dels nens de la meva classe i ells m’ho feien notar. Em sentia exclòs. A més, sempre estava cansat, i a l’escola es pensaven que potser tenia anèmia.

 

I tu, a què atribuïes el teu baix rendiment escolar?

Jo ho atribuïa al fet que tenia menys capacitat intel·lectual que ells, al fet que era menys intel·ligent. Ara sé que la meva intel·ligència només estava bloquejada.

 
«Al cap de tres o quatre mesos vaig començar a notar la diferència: em sentia millor, feia més coses, aprenia més ràpid i tenia més confiança. Estava com més desimbolt, em movia millor. Em vaig treure moltes pors de sobre i vaig tornar a treballar»
 

Els teus pares no et van dur a cap especialista?

La meva mare, que és amb qui vivia perquè els meus pares ja estaven separats, mai no va tenir la informació que li podia fer pensar que havia de portar-me a un especialista en lateralitat. Sí que em va portar a un especialista en dislèxia, quan jo tenia deu anys, per solucionar el tema dels números. Vaig estar-hi anant uns dos anys, aproximadament, però, és clar, tot i que tenia un problema de dislèxia, ara sé que aquest problema es devia a un altre de més gran: el de lateralitat. Anar-hi només va fer que arribés a escriure bé els números, però no va canviar res de tota la resta.

 

Com et feia sentir creure que eres menys intel·ligent que els altres nens?

Em sentia molt frustrat. No tenia confiança en mi mateix i em costava molt socialitzar perquè em costava parlar.

 

Per què et costava parlar?

Perquè pensava que diria coses sense gaire sentit per als altres.

 

Quina era la teva por més gran?

No sentir-me acceptat.

 

Quan et van diagnosticar el trastorn de lateralitat?

Després de les dificultats que t’he explicat que vaig tenir a l’última feina, vaig decidir buscar ajuda. Vaig estar mirant molt a Internet i em vaig adonar que a Espanya no hi ha estudis especialitzats sobre lateralitat i que l’únic centre que estava especialitzat en el tema era el de Joëlle Guitart.

 

Com vas viure el diagnòstic?

Bé, molt bé, perquè vaig pensar que se m’havia resolt la vida.

 

Només pel fet de ser diagnosticat?

Sí. En aquell moment, per fi sabia el que em passava, per què em passava i que tenia solució. Vaig tenir una gran alegria en saber que el que em passava no duraria tota la vida. I així ha estat.

 

Quan vas començar la teràpia?

Fa una mica més de dos anys i mig. Hi he estat anant un cop a la setmana.

 

I estàs a punt d’acabar-la perquè ja t’has refet

Sí, només em queden unes setmanes més.

 

Com va enfrontar-te amb l’inici de la teràpia?

Amb molta il·lusió. Tenia moltes ganes de treballar dur per recuperar-me personalment, intel·lectualment, emocionalment i com a persona. Encara que va suposar un gran esforç.

 

En quin sentit?

La teràpia tenia un cost econòmic que era elevat per a mi perquè en aquell moment jo no treballava. Però sabia que necessitava ajuda molt especialitzada per curar-me; una ajuda que no em podien oferir en altres llocs. A més, com que visc a 40 quilòmetres de Barcelona, també suposava un cost en transport.

 

Com ha estat la teva evolució durant la teràpia?

Al cap de tres o quatre mesos vaig començar a notar la diferència: em sentia millor, feia més coses, aprenia més ràpid i tenia més confiança. Estava com més desimbolt, em movia millor. Em vaig treure moltes pors de sobre i vaig tornar a treballar. Vaig començar a sentir-me autònom.

 

Hi ha cap aspecte de la teràpia que t’hagi resultat difícil?

No diré que algunes coses no m’han costat, però és normal: si no costessin, no hi hauria canvis. Però jo crec que, si te la prens sense ser massa autocrític, l’esforç que requereix no el vius com un gran esforç. El que és molt important és assistir a totes les sessions, ser constant i fer un seguiment. I m’han estat de gran ajuda els consells dels terapeutes.

 

En quin sentit?

Ells saben el que et passa i com et sents. Tot el que m’han dit per ajudar-me quan m’ha preocupat alguna cosa o m’ha passat qualsevol cosa m’ha servit molt.

 

Ara que acabaràs la teràpia, com et sents?

Sento que deixaré enrere el trastorn de lateralitat i que podré mirar cap al futur, i amb més recursos. Amb la teràpia, et canvia la vida. Podré tenir una vida molt diferent de la que tenia abans. El pitjor ja ha passat, ara ve el millor.

 

Què els diries a les persones que tenen el trastorn i que encara no han iniciat la teràpia o l’estan començant?

Que, si em tornés a passar el mateix, tornaria a fer la teràpia perquè ha valgut la pena! Que el sacrifici i l’esforç acaben compensant, amb escreix.

 

Acabes d’escriure un llibre

Sí, és una novel·la; no és sobre el trastorn, tot i que no descarto fer-ho.

 

 
«Ara, després del tractament, em sento capaç de fer qualsevol cosa perquè m’hi veig capacitat»
 

T’agradaria compartir la teva experiència?

Sí, perquè ha estat un procés molt important per a mi que m’ha canviat la vida radicalment. Ha estat com passar de la nit al dia. Soc una altra persona. Noto que la meva ment d’ara és molt diferent de la de fa tres anys.

 

Què vols dir?

Ara tinc molta més agilitat mental. Abans em bloquejava amb tot. Ara, no. Ara tinc més facilitat per pensar, per triar la millor opció quan penso en alguna cosa, per prendre decisions. És com si hagués canviat alguna cosa en mi, i ho noto constantment.

 

Actualment estàs treballant?

Sí, des de fa un any, i em va molt bé.

 

A què et dediques?

Treballo en un supermercat. I, de vegades, em posen a la caixa perquè ho faig bé. Puc tornar el canvi fent el càlcul mentalment, sense mirar la pantalla, i amb rapidesa. Abans hauria estat impossible! També noto que ara puc buscar solucions quan passa qualsevol cosa: no necessito demanar ajuda a ningú.

 

Ja no vols ser mestre?

No ho descarto, però el que vull és ser escriptor. M’agradaria seguir escrivint. I m’estic traient el carnet de conduir, ja estic fent les pràctiques, i també classes de ball.

 

Creus que fa uns anys t’haguessis pogut treure el carnet de conduir?

No, segur que no. No hauria pogut estudiar els temes i m’hagués sentit incapacitat davant del volant. Ara vaig amb el cotxe per tot arreu! Estic fent tot el que abans no podia fer.

 

Vols afegir-hi res més?

Sí, que abans tenia molts límits que ja no tinc. I això feia que jo també em posés més límits. Tenia barreres en gairebé tot. Ara, després del tractament, em sento capaç de fer qualsevol cosa perquè m’hi veig capacitat. I com que ja no em veig inferior als altres, em relaciono amb qualsevol persona sense problema. A més, he guanyat en intel·ligència emocional: soc més empàtic i tinc més eines, i això també ha contribuït a millorar les meves relacions interpersonals.