Entrevistem Pere Ferran Maura ―terapeuta emocional i de lateralitat i psicomotricitat d’infants, adolescents i adults en el centre Joëlle Guitart― perquè ens expliqui en què consisteix la teràpia de lateralitat.

 

«L’important no és si el nen està jugant bé o no, sinó poder apropar-nos a la seva realitat psicològica a través del joc»

 

Com treballeu amb els pacients en les sessions de teràpia de lateralitat?

Les sessions varien en funció de la problemàtica o del grau de lateralitat dels pacients i de la seva edat. Aquests factors determinen que treballem més uns aspectes o uns altres amb cada pacient. Tanmateix, sí que podem dir que hi ha un esquema o una dinàmica comuna a totes les sessions.

Quina és aquesta dinàmica comuna?

L’objectiu és que els pacients col·laborin, que es prestin a fer de manera proactiva els exercicis que els ajudaran a poder expressar a escala simbòlica aspectes psicològics interns. Per aquest motiu és fonamental que sentin que estan en un entorn que els confereix seguretat i confiança, en un espai de llibertat en què poden tenir iniciativa i desenvolupar la creativitat.

Com s’aconsegueix crear aquest espai?

Jugant, a través d’exercicis que els nens i adolescents perceben com a jocs.

Alguns pares es deuen sorprendre en saber que els seus fills van a teràpia per jugar

Sí, de vegades les famílies se sorprenen perquè es pensen que jugant no es treballa.

Quina funció té el joc?

La realitat psicològica del pacient es reflecteix en el joc i això ens permet entendre què li passa. Si el nen juga, per exemple, amb ninots, donarà la seva pròpia identitat a un, a un altre la de la mare, etc. I a partir de com els faci interactuar sabrem com percep ell la relació entre ells, on són els conflictes, etc.

 

«Perquè se sentin segurs, han de sentir-se confiats i per sentir aquesta confiança és essencial que se sentin respectats»

 

Posi’ns un altre exemple

Si el nen arriba a teràpia nerviós, el més probable és que demani jugar a un joc de descàrrega.

Què són els jocs de descàrrega?

Jocs que permeten alliberar tensió. Són jocs més físics que els de tipus simbòlic, com el que, per exemple, comentàvem anteriorment dels ninots. Un altre tipus de jocs amb els quals treballem habitualment són els psicomotors: jugar a llençar un cèrcol, per citar un element de joc, ens permet treballar la coordinació del nen.

Com són i quina funció tenen els jocs psicomotors?

Hi ha nens que se senten incòmodes a l’escola o en el seu entorn social a l’hora de jugar a alguns jocs ―com saltar a la corda, fer tombarelles o jugar a futbol― perquè aquests els presenten alguna dificultat motriu. Jugar a aquests mateixos jocs en el centre els permet acostar-se al que els angoixa a l’escola des d’un context de seguretat. De fet, quan comencen a sentir-se segurs, ells mateixos demanen jugar a aquests jocs.

Abans parlava d’iniciativa, són els pacients els qui trien els jocs?

Molt sovint, sí: quan entren a la sala de teràpia els deixem que explorin l’espai, que obrin els armaris i triïn entre les diferents alternatives que tenen. Altres vegades, sobretot quan fa un temps que van a teràpia, també els en proposem nosaltres.

Per què és important que triïn ells el joc?

Perquè, a fi que se sentin segurs, han de sentir-se confiats i per sentir aquesta confiança és essencial que se sentin respectats. D’altra manera, si durant tot el temps de la sessió només fem exercicis proposats pel terapeuta, el nen no voldrà venir a teràpia.

 

«Quan un nen veu que està obtenint progressos en un exercici, això el motiva i li fa entendre la part constructiva de l’esforç»

 

Ho entenc, però, i si el joc no és el més adient per a ells?

Hi ha nens, per exemple, als quals els agrada jugar a jocs de nens més grans perquè volen sentir-se com a tals. Si els ho neguem, estem provocant una oposició frontal que cal evitar. Si es respecta la seva elecció, tot i que no entenguin la dinàmica del joc i hi juguin malament, als terapeutes ens permetrà observar i treballar aspectes importants igualment.

El joc només és un mitjà

En efecte, l’important no és si el nen està jugant bé o no, sinó poder apropar-nos a la seva realitat psicològica a través del joc. Si se sent confiat perquè hem respectat la seva opció, acceptarà de bon grat el que li anem proposant durant aquell exercici, encara que li costi un esforç extra, ja que ell mateix ha triat a què volia jugar.

Cal guanyar-se la seva confiança a través de l’aspecte lúdic

Sí, es comença per l’aspecte lúdic per, a poc a poc, anar introduint pautes al joc i poder treballar més coses. Es va augmentant el nivell de complexitat i, des d’aquesta superació de la dificultat, es va motivant el nen.

Quins altres aspectes treballeu mitjançant el joc?

A més dels esmentats, treballem l’orientació espacial i temporal, la concentració, la coordinació, l’equilibri, el ritme… Tot i que no es treballen tots en la mateixa sessió: en funció del material que triï el nen o el que haguem proposat els terapeutes, es treballarà un aspecte o un altre.

Què passa quan hi ha una oposició frontal al joc?

Si el nen vol canviar de joc, pot ser que es degui a què ja ho fa bé, a què s’avorreix o es cansa, o a què té dificultats per fer aquell exercici i això li suposa una amenaça. Si se sent amenaçat, no voldrà continuar jugant. A la teràpia ho acceptem, però llavors o bé es «negocia» jugar-hi més tard o es parla d’aquestes pors amb el nen per poder treballar-les.

Parlar de les pors les desbloqueja?

Quan el nen contacta amb les seves emocions és molt més fàcil treballar el que li està passant. De la mateixa manera que quan veu que està obtenint progressos en un exercici, això el motiva i li fa entendre la part constructiva de l’esforç.

 

«Avaluar-se un mateix acostuma a afegeix pressió extra i contribueix al fet que els reptes, en lloc de ser un estímul per créixer, siguin viscuts com una amenaça»

 

No tots els nens expressen les seves emocions

Hi ha nens que estan més en contacte amb les seves emocions i gairebé t’ho demanen perquè ho necessiten. En general, als més petits els costa més que als grans parlar de les seves emocions. Els molt petits, per exemple, quan salten cèrcols i s’adonen que no ho fan bé, normalment volen passar a un altre joc. Cal poder parlar-ne i analitzar els seus pensaments.

No accepten equivocar-se?

Alguns nens pensen: «M’equivocaré una altra vegada» o «Jo ho hauria de poder fer bé».

Són molt autoexigents

En alguns casos, aquest pensament que ho han de fer necessàriament bé prové del seu entorn: el senten com una obligació. Hi ha nens que no es permeten equivocar-se ni una sola vegada. El problema per a ells és la conseqüència de l’error: pensen «si no ho faig bé, no m’estimaran».

Si algú no es permet l’error, no pot aprendre

Així és, si algú s’està enjudiciant mentre fa alguna cosa, no pot concentrar-se en l’activitat perquè s’està observant contínuament, està fent l’exercici des de l’exigència. En aquestes circumstàncies és fàcil que, si ens equivoquem, passem de la part al tot: en lloc de dir-nos «Això no em surt bé», direm «Sóc un desastre en tot». I deixarem de fer moltes coses per por d’equivocar-nos. Per això és fonamental treballar en un ambient relaxat i des d’un estat relaxat.

Cal observar-ne contínuament les reaccions

Sí, hem d’observar què està passant. L’important és que el joc no suposi una amenaça a la seva autoestima. Per exemple, és possible que el joc s’assembli molt a un que fan a la classe d’educació física a l’escola i que provoca les burles dels seus companys. Cal respectar-ne la negativa i evitar, alhora, el bloqueig. Es pot canviar de joc i treballar igualment el que s’havia de treballar amb l’altre.

Els bloquejos no es resolen frontalment

No, cal acostar-s’hi fent la volta. Quan hi ha un bloqueig, cal atansar-s’hi des d’una altra banda. Un pacient pot tenir dificultats de lateralitat o psicomotricitat, però si hi ha un bloqueig absolut, és que al darrere hi ha alguna cosa traumàtica que es viu com una amenaça.

En la teràpia de lateralitat, quina és la diferència fonamental entre nens i adolescents i adults?

Els adults, a diferència dels nens a l’inici, ja vénen motivats a teràpia, i la dinàmica de les sessions també és diferent. A la primera entrevista expliquen la seva problemàtica i els terapeutes dissenyem i pautem els exercicis amb els quals treballarem els aspectes en els quals tenen dificultats. Hi ha adults que et diuen: «Em costa entendre les pel·lícules» o «Estic sentint les notícies i em quedo amb fragments, però no amb tot». Les dificultats d’atenció i concentració són símptomes del trastorn de lateralitat. Però cal ser caut perquè hi ha símptomes que són convergents de diferents patologies, per això és important fer un bon diagnòstic personalitzat.

Vol afegir res més?

Sí, ressaltar que cal desvincular el fet d’esforçar-se (intento fer les coses el millor possible) de l’autoavaluació per com faig les coses. Avaluar-se un mateix només afegeix pressió extra i contribueix a què els reptes, en lloc de ser un estímul per créixer, siguin viscuts com una amenaça.