Un dels símptomes més comuns que presenten les persones amb problemes de lateralitat són les dificultats d’orientació espacial. El psicòleg del nostre centre Luis Elías ens explica en aquesta entrevista com afecta aquesta dificultat els pacients en la seva vida quotidiana i com s’hi treballa en la teràpia de lateralitat.

 

La desorientació espacial és un símptoma del trastorn de lateralitat?

Sí, és habitual que les persones que no tenen ben definida la lateralitat a la dreta o a l’esquerra tinguin afectada la capacitat de percepció espaciotemporal i que, a més, tinguin problemes en altres camps: entre ells, la capacitat de comprensió, de concentració i de poder analitzar i respondre amb rapidesa a situacions que provoquen estrès perquè impliquen processar un cert volum d’informació.

 

Quina relació tenen aquestes dificultats amb l’orientació?

Per caminar, agafar un transport públic, conduir o llegir un mapa, ens cal orientar-nos en l’espai, tenir clars els punts cardinals: saber on és el nord, el sud, l’est i l’oest respecte al punt en què ens trobem. Les persones amb problemes de lateralitat tenen dificultats per situar-se en l’espai i situar els carrers i el que hi ha en ells. Quan veuen que estan desorientades, com que els costa mantenir l’atenció, entendre, retenir i reaccionar amb rapidesa a la informació que reben, es bloquegen.

 

Com repercuteix en la seva vida quotidiana tenir aquestes dificultats d’orientació espacial?

La desorientació espacial limita la mobilitat de les persones amb trastorn de lateralitat: tenen dificultats per orientar-se amb les línies del metro i dels autobusos, algunes d’aquestes persones han hagut de deixar de conduir perquè s’equivocaven amb els carrers i eren incapaces de seguir les indicacions del navegador, ja que seguir-les requereix anticipar certes respostes i, quan caminen per zones de la seva ciutat que estan fora del seu barri, també es desorienten.

 

Sempre es bloquegen quan es desorienten?

Si estan més cansats del que és habitual, reben molts estímuls de l’exterior o hi ha algun factor més estressant, sí.

 

I què passa quan viatgen?

Quan fan viatges fora de la seva zona de confort, és a dir, a una zona que està fora del seu barri, a una altra ciutat o un altre país, també tenen dificultats a l’hora d’entendre el traçat dels carrers, el recorregut dels autobusos i ordenar la informació que veuen en un mapa per poder orientar-s’hi.

 

No poden llegir mapes?

 

No és que no puguin llegir-los: tot i que abans de sortir al carrer dediquin una estona a estudiar el mapa, visualitzar els recorreguts que han de fer i intentar retenir-los, després, al carrer, es queden desorientats perquè hi ha com una separació entre el que veuen en el paper o a Google Maps i l’orientació que tenen al carrer des del punt de vista visual.

 

«En teràpia cal treballar l’organització espacial, però també cal treballar molt l’atenció. I és fonamental treballar tots dos aspectes simultàniament»

 

Deu limitar molt la seva vida i els ha de produir un gran malestar

I tant. Hi ha pacients que et diuen: «Soc capaç de dirigir una empresa, però no soc capaç d’orientar-me quan faig un viatge de negocis a una altra ciutat», per exemple. Se senten terriblement frustrats i angoixats.

 

Com treballeu el problema en teràpia?

Òbviament, cal treballar l’organització espacial, però també cal treballar molt l’atenció. I és fonamental treballar tots dos aspectes simultàniament.

 

Per què és tan important que sigui simultàniament?

Els pacients, quan comencen la teràpia, atribueixen els seus problemes de desorientació exclusivament a les seves dificultats d’orientació espacial. No obstant això, hem constatat que quan aquestes dificultats es comencen a resoldre, si només hem treballat l’atenció de manera secundària, continuen tenint problemes que no són atribuïbles a la desorientació espacial, sinó a les dificultats d’atenció pròpies del trastorn de lateralitat.

 

En pots posar un exemple?

Sí, el d’un pacient amb el qual havíem estat treballant fonamentalment l’orientació espacial i que ja agafava el metro sense problema per anar a treballar, però de tant en tant m’explicava que havia agafat la línia de metro correcta, però en direcció contrària, i que s’havia adonat de l’error quan ja havien passat unes quantes parades. Aquest tipus de confusions són pròpies dels seus problemes d’atenció. Per això és molt important el diàleg amb el pacient: com a terapeutes hem de poder discernir en el procés de la seva evolució les situacions que es deuen a una causa o una altra.

 

Perquè els seus problemes d’atenció no són els que pugui tenir qualsevol persona sense el trastorn?

En efecte, quan parlem de les dificultats d’atenció que té una persona amb trastorn de lateralitat, no ens referim a les típiques distraccions que pugui tenir qualsevol perquè aquell dia està preocupat per alguna cosa i «té el cap en una altra banda». És un tema molt més profund i que afecta totes les persones amb trastorn de lateralitat. Independentment del símptoma central que presentin, sempre tenen, a més, la capacitat d’atenció afectada.

 

Per exemple?

Les dificultats de comprensió i retenció també són símptomes de lateralitat creuada. Els pacients que tenen aquests símptomes com a símptomes centrals es queden bloquejats, per exemple, quan han de mecanografiar a la feina un document, ja que no poden retenir el que llegeixen en el paper. Però com que el problema d’atenció també incideix en la seva dificultat per mecanografiar, cal anar treballant tots dos aspectes alhora, en paral·lel.

 

I com treballeu l’atenció?

Amb exercicis que els ajuden que l’atenció sigui sostinguda en el temps: primer 20 minuts, després 30, etc. Al principi, els costa un gran esforç, però, de mica en mica, aconsegueixen que sigui sostinguda. També treballem la concentració, però quan hi ha problemes d’orientació espacial, la prioritat és l’atenció.

 

Bé, abans estaves explicant com treballeu la desorientació espacial en teràpia

Sí, d’una banda, hi ha aquest diàleg amb el pacient perquè ens expliqui les males experiències que viu en el seu dia a dia i hi puguem intervenir diferenciant les que són producte de la desorientació espacial i les que són producte del problema d’atenció. D’altra banda, el pacient realitza activitats de taula per treballar la percepció i organització espacial: com ara el joc de Tangram, els Pentominós o les galledes de fusta: són peces físiques que cal quadrar en un pla o peces amb les quals cal fer formes complexes.

 

«A mesura que van veient els resultats de la teràpia i que ja no tenen tantes dificultats d’orientació espacial, els problemes emocionals també disminueixen i és molt més senzill reconstruir la seva autoestima»

 

Feu servir altres elements?

Sí, les fitxes amb figures de paper que cal encaixar. La mecànica és semblant a la dels jocs que he dit abans, però van molt bé perquè amb elles podem aconseguir un nivell de dificultat alt. Després, hi ha un altre tipus de jocs en què cal aparellar figures que tenen la mateixa forma o, per contra, formes antagòniques.

 

Tots els exercicis es fan en una taula?

No, també hi ha exercicis més psicomotors.

 

De quina mena?

Se’ls embenen els ulls i aprenen a orientar-se dins de la sala. O sense embenar-los els ulls i donant-los un moble com a referència, han d’identificar on són les diferents coordenades i moure’s segons les indicacions que els dona el terapeuta. També han de situar diferents punts externs de la ciutat en referència a ells. És a dir, són exercicis que requereixen tot un treball mental d’ubicar punts en l’espai, posar-los en referència i traçar recorreguts. De vegades comencem amb «dreta», «esquerra», «a dalt» i «a baix» perquè és més senzill i, després, passem als punts cardinals.

 

Amb una hora a la setmana de teràpia fent aquest tipus d’exercicis n’hi ha prou perquè hi hagi progrés?

Sí, encara que si el pacient vol o té temps, jo dono exercicis que poden fer durant la setmana i que contribueixen que el procés de recuperació sigui més ràpid.

 

Quin tipus d’exercicis?

Per exemple, agafar un mapa del barri en què viuen, pensar en un recorregut que no sigui en línia recta i visualitzar-lo durant uns 15 minuts abans de sortir a fer-lo. Com que coneixen el seu barri i ja en tenen moltes referències al seu cervell, aquest és un exercici que els va molt bé al principi de la teràpia. Amb el temps, a mesura que van progressant, anem augmentant el nivell de dificultat de l’exercici. I, en tot cas, saben que, si es desorienten, poden utilitzar Google Maps per no angoixar-se.

 

Abans has esmentat els problemes emocionals dels pacients abans d’iniciar la teràpia. També els abordeu?

Sí, per descomptat. No obstant això, a mesura que van veient els resultats de la teràpia i que ja no tenen tantes dificultats d’orientació espacial, els problemes emocionals també disminueixen i és molt més senzill reconstruir la seva autoestima. S’adonen que els pensaments negatius que tenien sobre si mateixos (soc inútil, no serveixo per res, etc.) eren pensaments distorsionats perquè la nova realitat que comencen a viure els ho demostra.