• El seu pare és l’escriptor japonès i Premi Nobel Kenzaburo Oé

• La seva mare, en contra de les opinions mèdiques, va decidir que fos operat de la hidrocefàlia amb què va néixer, tot i els greus riscos que comportava la intervenció
 

Hi ha vides que són un exemple de vida, històries fascinants que ho són perquè estan protagonitzades per persones excepcionals. Aquesta n’és una: la d’Hikari Oé, un nen autista que avui és un gran compositor gràcies a la perseverança dels seus pares i d’una professora de música, i al fet que tots ells van saber veure-hi el que semblava impensable. Però abans d’explicar-vos la seva història, que està plena de fets singulars, us expliquem com hi vam arribar, perquè tot està relacionat, com si fos el fil d’Ariadna.

L’altre dia, el diari El País va publicar el vídeo de la xerrada Por qué es tan importante cómo miras a tu hijo que va fer l’escriptor Álex Rovira. En la seva intervenció, Rovira explica que si a l’escola i a casa cada nen rebés la mirada apreciativa que dóna ales, aquesta mirada faria que cada un d’ells arribi a ser el que és capaç de ser, perquè no som conscients de fins a quin punt la nostra mirada, la nostra manera de relacionar-nos amb els altres sense prejudicis, condiciona les possibilitats de realització de l’altre. Al final del vídeo, per il·lustrar les seves pròpies paraules, l’escriptor posa l’exemple d’Hikari Oé explicant-ne breument la història. Ens vam posar a buscar a Internet perquè volíem saber-ne més coses i aquí hi ha el resum del que hi hem trobat.

El 1962, Yukari Itami, la dona de l’escriptor japonès Kenzaburo Oé, es va quedar embarassada del que havia de ser el primer fill de la parella. El nen va néixer amb hidrocefàlia. La seva única possibilitat de supervivència passava per practicar-li una intervenció que els mateixos metges van desaconsellar, ja que l’operació implicava seccionar-li una part del cervell, fet que li causaria danys severs i irreversibles. Kenzaburo era de la mateixa opinió que els metges, però la mare no: va afirmar que preferia suïcidar-se abans que perdre el seu fill. Va ser llavors que l’escriptor va viure una experiència que el va fer canviar d’opinió: se’n va anar a Hiroshima per escriure un article sobre els metges que tractaven les víctimes de la radiació i allí va ser conscient de com aquestes persones eren capaces de superar el dolor i l’adversitat per continuar vivint. Van operar l’Hikari i el nen va sobreviure a la intervenció, però amb greus seqüeles permanents: epilèpsia, problemes importants de visió i motricitat, i autisme. El nen no parlava, no es comunicava de cap manera i amb prou feines es movia. «Era com una flor preciosa», en deien els pares.

Un dia, la mare es va adonar que l’Hikari mostrava alguna resposta quan sentia cantar els ocells, així que li van comprar un disc en el qual es catalogava el refilet d’uns setanta ocells diferents. Un temps després, l’Hikari va pronunciar la seva primera paraula: va ser en un parc, en sentir el cant d’un ocell. Va donar el nom de l’ocell. Havia memoritzat i identificat tots els sons del disc. Els seus pares es van adonar que també identificava composicions musicals, així que van buscar una professora de música per al seu fill. I aquí és on apareix una altra persona que també resulta ser clau en aquesta història: la professora Tamura. Primer li va ensenyar melodies senzilles que ell pogués repetir amb un dit al piano, però aviat es va adonar que l’Hikari aprenia molt ràpid, així que va decidir deixar de donar classe als seus altres alumnes per concentrar-se en la feina que estava fent amb ell. L’Hikari va aprendre solfeig i notació musical, i a tocar el piano. I va començar a compondre les seves pròpies peces musicals.

Sens dubte, aquesta història és també una història de dolor: només cal llegir les obres del pare (va guanyar el Premi Nobel el 1994). El 1964, en el llibre Una qüestió personal, Kenzaburo Oé va escriure: «Si vull enfrontar la meva responsabilitat, només tinc dos camins: o l’escanyo amb les meves pròpies mans o l’accepto i el crio. Ho sé des del principi, però no he tingut valor per acceptar-ho…». No obstant això, també és una història d’amor i superació que il·lustra perfectament el fet que la mirada apreciativa dels altres té una capacitat transformadora inimaginable: és capaç d’extreure el millor de cada un de nosaltres, tot el nostre potencial.

Si voleu aprofundir en els detalls de la vida dels protagonistes us recomanem llegir el relat de Juan Forn a Página 12, relat en el qual ens hem basat nosaltres. També és interessant llegir l’article Miles de personas descubren la historia del Nobel Kenzaburo Oé gracias a Twitter que va publicar Verne fa uns mesos.