La Carla és una nena de vuit anys que va iniciar la teràpia de lateralitat en el nostre centre fa un any i nou mesos. El seu cas és un clar exemple de fins a quin punt una dinàmica familiar complexa afecta, agreujant-lo, el trastorn de lateralitat; per aquest motiu, el tractament, en aquests casos, requereix incloure no només el treball neurofisiològic amb el pacient, sinó fer una intervenció psicoterapèutica que ajudi a resoldre els seus conflictes emocionals i els dels seus progenitors. «Tractar un pacient amb lateralitat creuada sempre implica prendre en consideració molts més aspectes que els relacionats estrictament amb el trastorn neurofisiològic: les condicions de l’entorn en el qual la persona s’està desenvolupant també són determinants. Si hi ha problemes no resolts en la relació de parella dels pares, aquest malestar contribuirà a augmentar els símptomes i n’obstaculitzarà la curació», explica la directora del nostre centre, Joëlle Guitart.

Quan la Carla va arribar a la consulta per primera vegada, tenia sis anys i quatre mesos. El test va mostrar que era hipertònica de membres superiors i inferiors, que tenia tres creus de lateralitat i una retenció neurofisiològica el 36%. És a dir, el trastorn provocava que només disposés del 64% de les seves capacitats potencials, tot i tenir un bon quocient intel·lectual. No obstant això, amb aquesta retenció neurofisiològica no n’hi havia prou per explicar totes les dificultats d’aprenentatge, ni la simptomatologia emocional.

Simptomatologia de la lateralitat creuada

1.      Amb sis anys, la Carla encara no havia après a llegir ni a escriure i mostrava un rebuig absolut cap a les lletres: de fet, no les reconeixia.

2.      Hi havia tingut encopresi fins als cinc anys (evacuació fecal repetida i involuntària en llocs inapropiats).

3.      Va tenir enuresi fins als sis anys (incontinència urinària).

4.      Era una nena que s’avorria absolutament de tot el que estava relacionat amb l’escola perquè estava desconnectada del ritme de la seva classe: hi havia un retard d’aprenentatge d’uns dos anys, aproximadament, respecte als seus companys.

5.      No tenia adquirida la noció de temporalitat (passat, present i futur) ni del temps (les hores).

6.      Li costava moltíssim raonar (raonament lògic), encara que no tenia gaires dificultats amb la part mecànica de les matemàtiques.

7.      No podia suportar els sons aguts, estava irascible, amb una gran ansietat i necessitava canviar contínuament d’activitat.

8.      Cada nit se n’anava al llit dels seus pares perquè volia dormir amb el seu pare (la mare es veia obligada a anar a dormir al llit de la nena).

9.     Quan, durant el test, va fer el dibuix de l’esquema corporal, va ometre la mà dreta i la mà i el braç esquerres.

10.  Rebutjava rotundament seguir qualsevol regla o norma.

11.  Tot i que no patia el rebuig dels altres nens, ella mateixa s’aïllava: no volia relacionar-s’hi.

12.  Mostrava una atracció poc comuna cap a les calaveres, els fantasmes i la foscor.

 

No obstant això, la pacient mostrava una gran sensibilitat emocional i sensitiva, a més de ser molt intuïtiva. De fet, era conscient que alguna cosa no anava bé: una vegada va dir a la seva mare: «Em sento diferent dels altres nens». L’única cosa que despertava l’interès de la Carla era la música: les seves aptituds per al cant i el ball eren evidents.

 

Dinàmica familiar

A l’anamnesi amb els pares, el seu motiu de consulta va ser molt concret: volien saber si la nena aconseguiria aprendre a llegir i a escriure. A més, estaven preocupats perquè la Carla havia fet una teràpia de lateralitat durant vuit mesos amb un psicòleg d’un altre centre sense que s’hi apreciés cap progrés.

No obstant això, aquesta primera entrevista amb els pares també va posar de manifest que la parella tenia conflictes importants no resolts: el seu concepte de relació sentimental i de família divergia, la qual cosa provocava que, encara que aparentment tot anés bé entre ells, en realitat no hi havia una autèntica relació de parella. En lloc de parlar i afrontar les seves desavinences, havien traslladat i centrat l’angoixa en els problemes de la seva filla, com si el benestar familiar depengués exclusivament de resoldre els problemes relacionats amb la lateralitat de la nena.

Encara que per motius de confidencialitat no podem entrar en detalls, la Carla era molt conscient de la situació i estava acusant la inestabilitat i la inseguretat de l’entorn familiar: un nen necessita sentir-se protegit i segur per desenvolupar un jo saludable. D’altra banda, la Carla també era conscient del poder que li havien atorgat els seus pares en l’equilibri familiar, la qual cosa n’havia exacerbat l’ego.

«Amb tots els pacients de lateralitat és fonamental treballar en paral·lel l’aspecte corporal, el mental i l’emocional, però en els casos com el de la Carla cal parar una atenció especial a la dinàmica familiar en què està immers el pacient: aquí és on hi ha les claus que expliquen que els símptomes del trastorn s’hagin aguditzat. Si no solucionem aquests conflictes, el treball neurofisiològic no donarà els resultats esperats», puntualitza Joëlle Guitart.

Evolució

Durant aquest any i nou mesos de tractament, hem treballat amb la Carla els diferents ítems de la lateralitat (se l’està lateralitzant a la dreta) posant l’accent en l’organització perceptiva, la percepció espaciotemporal, la coordinació locomotora, la respiració i la relaxació. Des de fa cinc mesos mostra un gran progrés en la lectura i ja ha començat a escriure, i ha evolucionat molt ràpid en aquest aprenentatge. La seva tutora, que és la seva mestra des de fa dos anys a l’escola, ens ha informat que, a més d’aquests avenços, ha millorat notablement la seva relació amb ella (abans d’iniciar la teràpia, no aconseguia establir comunicació amb la Carla), que està menys irascible i que la nena comença a tenir amics a l’escola. Aquesta evolució no hauria estat possible si durant aquest temps no haguéssim fet també una intervenció psicoterapèutica amb els pares que els està ajudant a resoldre individualment i com a parella els aspectes emocionals que no havien afrontat.

Fa poc, la Carla va demanar augmentar el nombre de sessions de teràpia: en lloc de venir un dia a la setmana, volia venir-ne dos. Esmentem aquest aspecte perquè és una petició que fan alguns pacients en constatar el seu progrés en els diferents àmbits de la seva vida. Cal assenyalar que, tot i que aquesta petició és en si mateixa un bon símptoma, l’evolució no és més ràpida si s’augmenten les sessions: la teràpia de lateralitat és una teràpia llarga perquè el cervell necessita un temps per anar assimilant els nous aprenentatges neurofisiològics que es van adquirint quan hi ha una lateralitat creuada. A la Carla li queda un any de tractament per arribar a curar-se, almenys, en un 95%, però l’important és que tots els tests de control que fem cada cinc mesos estan donant els resultats esperats en cada fase.