A la majoria de les persones ens provoca ansietat parlar en públic. La perspectiva d’haver de fer una exposició davant d’altres ens causa una certa por i angoixa, la qual cosa és normal si el malestar no és excessiu: l’ansietat és una resposta d’anticipació positiva que evolutivament ens ha permès sobreviure com a espècie i que, si no sobrepassa certs llindars, actua a favor nostre a l’hora de superar les situacions i reptes que ens anem trobant a la vida. El problema sorgeix quan aquesta emoció ens supera i la por pot arribar a convertir-se en una fòbia. Així mateix, és relativament freqüent que les persones amb dificultats de lateralitat, a més, visquin aquestes situacions com una amenaça per la por de quedar-se bloquejats.

La simptomatologia fisiològica i la cognitiva es van retroalimentant mútuament: com més pensaments negatius es tenen, més augmenta el malestar físic, i com més símptomes físics es presenten, més nerviosa es posa la persona.

Simptomatologia prèvia associada a la por de parlar en públic

«Quan es té por de parlar en públic, els símptomes més habituals són la sudoració, les tremolors, l’ansietat, els marejos i/o el mal de panxa, encara que també es presenta una simptomatologia cognitiva: la persona comença a tenir pensaments catastrofistes que, la majoria de les vegades, no són racionals, i també pot haver-hi una disminució de la concentració i de la memòria. La simptomatologia fisiològica i la cognitiva es van retroalimentant mútuament: com més pensaments negatius es tenen, més augmenta el malestar físic, i com més símptomes físics es presenten, més nerviosa es posa la persona», ens explica el psicòleg del nostre centre Luis Elías.

Per tant, cal distingir quan l’ansietat entra dins del normal i quan no, quan parlem de por, quan de preocupació i quan de fòbia. «Parlem de fòbia quan la reacció és excessiva, quan la resposta a la situació és desproporcionada. Per exemple, si un adolescent ha de fer una exposició de 15 minuts a classe i la seva simptomatologia és tan aguda que intenta evitar fer aquesta presentació, probablement estem davant d’una fòbia. En canvi, si un adult comença a sentir-se malament abans de fer una conferència de davant cinc-centes persones en un fòrum mundial, això entraria dins del normal», assenyala Elías.

Altres marcadors d’una possible fòbia són la persistència en el temps del malestar agut, que aquest malestar fisiològic i emocional sigui incontrolable i el fet que la por sigui irracional: és a dir, quan la persona no pot explicar per què té por o quan, tot i la simptomatologia aguda i de l’evitació, ni tan sols és conscient que parlar en públic li produeix por.

La por de parlar en públic se supera sempre a través de l’acceptació, no del rebuig o de l’evitació. Cal acceptar que aquestes situacions provoquen una activació en nosaltres i normalitzar els nervis.

Els errors habituals a l’hora d’intentar controlar la por

La majoria de les persones tracten d’esquivar la por intentant controlar-ne els símptomes i creuen que deixaran de sentir-ne si no hi pensen. Fan exercicis de respiració contraproduents, s’agafen la mà perquè no tremoli, etc. «Això només augmenta la simptomatologia, ja que la persona està posant la seva atenció en els pensaments que la provoquen», prossegueix el psicòleg.

Un altre error molt comú és l’evitació: com que no saben gestionar aquestes situacions, fan el possible per no enfrontar-s’hi. Aquesta conducta evitativa és perjudicial a qualsevol edat, no només en l’edat escolar. En l’àmbit laboral, els adults deleguen en col·legues responsabilitats que representen oportunitats professionals per progressar en la seva empresa, per exemple, i es degraden dins de l’organigrama en deixar que altres assumeixin les seves funcions.

Com més s’evita parlar en públic, més s’enquista la por de fer-ho, ja que cada vegada costa més gestionar-la. «Si un directiu té una reunió amb la junta cada 15 dies, encara que vagi trobant excuses per no assistir-hi, arribarà un moment en què hi haurà d’anar. En aquest punt, ja serà molt difícil que pugui gestionar l’ansietat. La por de parlar en públic se supera sempre a través de l’acceptació, no del rebuig o de l’evitació. Cal acceptar que aquestes situacions provoquen una activació en nosaltres i normalitzar els nervis», apunta Elies.

La lateralitat creuada i la por de parlar en públic

Pel que fa al treball emocional, es tracta que el pacient identifiqui les emocions que sent en aquestes situacions i que pugui donar-los significat.

Com es treballa en teràpia la por de parlar en públic

En teràpia es treballen els aspectes emocionals i cognitius relacionats amb la por de parlar en públic. I, un cop s’ha avançat en aquests aspectes, es realitzen tècniques d’actuació per simular un entorn semblant al que es puguin trobar els pacients en situacions reals.

Pel que fa al treball emocional, es tracta que el pacient identifiqui les emocions que sent en aquestes situacions i que pugui donar-los significat. «Hi ha persones que diuen sentir por quan, en realitat, el que senten és preocupació. O estan molt preocupades per sentir una emoció que és normal sentir quan s’ha de parlar en públic. Per exemple, hi ha pacients que associen l’estrès exclusivament a un estat negatiu i no saben que és un mecanisme que tenim les persones per poder afrontar situacions amb una major concentració, si sabem com gestionar-ho. Quan els ho expliques i entenen per què s’activa aquest mecanisme, es tranquil·litzen», afegeix Elies.

També es treballa l’autoestima per disminuir el pes que acostumen a donar a l’opinió que els altres puguin tenir d’ells. Si un se sent preparat i amb les seves fortaleses més sòlides, aquest temor al que puguin pensar els altres disminueix.

Un altre punt molt important que es treballa a les sessions és la relativització de les conseqüències: al pacient se li fa pensar en les conseqüències més greus que podria tenir una presentació en públic catastròfica. Aquest exercici els serveix per ser conscients que la intensitat de la por que senten és desproporcionada respecte a les conseqüències reals, fins i tot en el pitjor dels casos. Així mateix, també es treballa en relativitzar la importància de l’opinió que els altres es puguin formar sobre un.

Aprendre a canviar els pensaments desadaptatius per d’altres d’adaptatius també és fonamental: els pensaments catastrofistes o desadaptatius solen ser força irracionals, però, alhora, estan relacionats amb aspectes més profunds de la personalitat que cal treballar. Són pensaments relacionats amb com ens perceben els altres, la por de quedar-se en blanc, de fer el ridícul, etc.

De la mateixa manera, es treballen les habilitats cognitives involucrades en parlar en públic que constitueixen ítems de la lateralitat ―com la concentració, la memòria, l’atenció, la retenció i l’expressió verbal― per enfortir aquestes capacitats i disminuir el risc dels bloquejos. Com més segura se sent una persona, més augmenta la seva autoestima i, per tant, també la seva tranquil·litat per gestionar l’estrès que suposa parlar en públic.

Finalment, les sessions de role playing en grup són molt eficaces perquè els pacients puguin experimentar en un entorn de seguretat, simular situacions diverses que poden trobar-se en casos reals, comentar posteriorment les sensacions i pensaments que es presenten i treballar-los amb l’especialista.

Si ens vols fer una consulta sobre aquest tema, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre centre.