Cada dia sabem més coses sobre el cervell humà. No obstant això, no deixa de ser curiós que, tot i que som éssers socials, fins ara la neurociència s’ha centrat més en l’estudi del cervell aïllat que en l’estudi del cervell social. Però això està canviant.

 

Fa una setmana es va presentar a la reunió anual de la Societat de Neurociència Cognitiva de San Francisco un estudi en el qual es demostra que els nadons se sincronitzen amb les seves mares quan estan aprenent sobre el seu entorn social. I aquesta sincronització és literal: les ones cerebrals dels seus cervells se sincronitzen amb les de les seves mares; és a dir, se sincronitza l’activitat neuronal de tots dos i, a més, aquesta sincronització prediu com aprendran els nadons els senyals socials sobre els jocs que hi comparteixen. «Quan ens connectem neuronalment amb altres, ens estem obrint a rebre’n la informació i influència», explica Victoria Leong, de la Universitat de Cambridge.

 

La sincronia neuronal entre la mare i el nadó és clau en l’aprenentatge

Com s’ha fet l’estudi

 

Per fer l’estudi, els investigadors han utilitzat tecnologia EEG sense fils (tecnologia no invasiva d’escaneig cerebral mòbil o electroencefalografia), tecnologia que portaven tant les mares com els seus fills. Els nadons veien si les seves mares mostraven emocions positives o negatives cap a les joguines: si somreien o arrufaven les celles i si deien que la joguina en qüestió els agradava o no. Posteriorment, els nadons escollien les joguines amb què volien jugar. Els investigadors van analitzar en aquest context si el nivell de sincronia neuronal entre les mares i els seus nadons predeia la resposta d’aquests davant les joguines. El que van observar és que la resposta emocional de les mares afecta la decisió dels seus fills: la seva manera d’interactuar amb les joguines. I, a més, van veure que quan la sincronia neuronal és forta, la probabilitat d’un major aprenentatge social per part del nadó augmenta. Així mateix, han pogut confirmar que quan es donen senyals socials com el contacte visual, es produeix una major sincronia i un millor aprenentatge.

 

Per a l’equip d’investigadors, el treball té una gran importància per entendre l’aprenentatge a l’aula, la vinculació social i els trastorns del desenvolupament. «M’interessa entendre què passa quan els pares o els nens no se sincronitzen entre ells, el que pot passar quan hi ha certes dificultats de salut mental i trastorns del desenvolupament, i l’impacte que això podria tenir en l’aprenentatge i el desenvolupament a llarg termini», explica Victoria Leong.

 

Tot i que queda molt de camí per recórrer en aquest camp de recerca, la conclusió de Leong és clara: «No hi ha res que pugui substituir el fet d’estar físicament present per connectar-se amb el nadó».

 

La sincronia neuronal entre la mare i el nadó és clau en l’aprenentatge

Què és la sincronia neuronal?

 

La sincronia neuronal es produeix quan les ones cerebrals de dues persones segueixen patrons predictibles entre si. Massa tècnic? Molt bé: imagina que coneixes algú i comenceu a parlar. Si mentre ho feu mesuressin la vostra activitat cerebral, es veuria que la vostra activitat neuronal (el ritme de les ones cerebrals) es va sincronitzant (o ajustant) per donar pas a una «connexió» intercerebral o sincronia entre tots dos; és a dir, per establir el que hem anomenat fins ara «tenir feeling» amb algú (us recomanem que llegiu l’article Nuestros cerebros se sincronizan durante una conversación, publicat a la web de TVE).