En totes les persones, el procés de lateralització s’acaba als 4 o 5 anys. És a dir, a aquesta edat ja s’ha establert una dominància de l’hemisferi esquerre o dret. Aquesta preferència o prevalença determina el costat del cos amb el qual duem a terme les funcions i activitats quotidianes principals. Si la lateralització és clarament de domini dret, parlem de persones dretanes; si és de domini esquerre, parlem de persones esquerranes. L’important és que la lateralitat estigui bé i clarament establerta; és a dir, tenir una lateralitat homogènia o homolateral (dreta o esquerra), ja que és el que ens ha de permetre un bon desenvolupament neurofisiològic, mental i emocional. Quan parlem de «lateralitat ben establerta» no només ens referim a la mà amb què escrivim, mengem, agafem els objectes, etc.: la lateralitat queda establerta també per a l’ull, l’oïda, el peu, la cama estàtica i la cama dinàmica.

Per raó de causes genètiques (hereditàries), en algunes persones aquest procés de lateralització no es produeix adequadament: el predomini de la mà, l’ull, l’oïda, el peu i la cama s’estableix en diferents costats del cos: per exemple, una persona pot ser esquerrana de mà i dretana d’ull o de peu. En aquests casos, parlem de lateralitat creuada, lateralitat heterogènia o trastorn de lateralitat. Tal com recalquem habitualment, la causa o etiologia d’aquest trastorn no és una lesió cerebral, una deficiència mental ni un problema de desestructuració de la personalitat. No estem davant d’un problema psicològic o psiquiàtric, sinó davant d’un trastorn neurofisiològic heretat en el moment de la concepció (es pot heretar del pare o de la mare, i no tots els germans l’hereten) que té cura.

 

La tartamudesa com a símptoma de lateralitat creuada

La tartamudez como síntoma de lateralidad cruzada

En les persones amb lateralitat creuada els impulsos nerviosos que estimulen les neurones del cervell no efectuen de manera adequada el recorregut cap als lòbuls cerebrals (no ho fan de manera homolateral), motiu pel qual queden entretallats o bloquejats parcialment. En funció del lòbul o lòbuls afectats, la persona presentarà uns símptomes o uns altres: entre ells, dislèxia, dificultats de càlcul i abstracció, enuresi, tics, hiperactivitat, malaptesa motriu o tartamudesa (a Espanya, 467.000 persones són tartamudes). Dit d’una altra manera: la tartamudesa és un símptoma de lateralitat creuada, si bé no totes les persones amb lateralitat heterogènia presenten tartamudesa (de la mateixa manera que no totes tenen dislèxia o un altre símptoma d’una lateralitat mal establerta). De la mateixa manera, també cal precisar que la tartamudesa sol manifestar-se quan la persona presenta un símptoma afegit, ja sigui psicològic o orgànic: al centre hem tractat pacients amb tartamudesa en els quals confluïa el trastorn de lateralitat i un problema relacional, d’introversió o de crisi d’oposició amb el pare (desacord emocional amb el progenitor), per citar tres casos relativament habituals.

 

La tartamudesa té tractament eficaç

La tartamudez como síntoma de lateralidad cruzada

Com hem apuntat, la causa de la tartamudesa, o disfluència en la parla, és una lateralitat mal establerta, tot i que acostumi a requerir un factor extern per manifestar-se. Per tant, cal aplicar-hi un tractament de lateralitat, no un tractament de logopèdia.

En primer lloc, caldrà fer al pacient un test complet de lateralitat (mà, ull, peu, etc.) per determinar com ha establert la seva lateralitat creuada i en quin grau. Els resultats d’aquesta bateria de proves determinaran la teràpia a seguir, la qual sempre és personalitzada. Així mateix, cal puntualitzar que, a l’inici del tractament, mai no abordem el símptoma directament, ja que podria ser contraproduent per al lòbul afectat: comencem la teràpia treballant la base; és a dir, lateralitzant el pacient de manera homolateral i després, tenint en compte els resultats dels tests de control, seguim fase a fase fins a la seva recuperació (aquesta es produeix, com a mínim, en un 80 % i, en alguns casos, del tot).

Un altre aspecte que cal destacar de la teràpia per a la tartamudesa com a símptoma de lateralitat és la importància del transfer pacient-terapeuta (la manera en què pacient i terapeuta es relacionen, que funciona com a eina diagnòstica i també de curació). En la nostra experiència de més de 40 anys tractant persones amb el trastorn, hem observat que en els pacients amb tartamudesa que estableixen una bona transferència, la recuperació es duu a terme abans i en un grau superior al 80 %. Finalment, cal assenyalar que, igual que qualsevol altre pacient, quan una persona amb tartamudesa acaba el tractament, no només no presenta recaigudes en el futur, sinó que tampoc no transmetrà el trastorn als seus fills si té descendència.