La teràpia de lateralitat en pacients amb síndrome de Down

Al centre de Lateralitat i Psicomotricitat Joëlle Guitart atenem, des de fa anys, pacients amb síndrome de Down lleuger i mitjà (no profund). Avui us expliquem, a través d’un cas real, com el tractament ajuda aquests nens a estimular-ne el desenvolupament, a augmentar-ne les habilitats socials i a proporcionar-los molta més autonomia, la qual cosa, al seu torn, en reforça l’autoestima.

 

El cas de l’Anna: primera entrevista amb els pares

L’Anna (així l’anomenarem) va néixer amb síndrome de Down lleugera. Els seus pares (que, gràcies a la seva intel·ligència i actitud proactiva, han estat claus en la teràpia evolutiva de la seva filla) van decidir que la nena comencés a rebre estimulació primerenca quan només tenia 15 dies de vida. L’Anna va rebre aquest tipus d’estimulació fins als cinc anys (fisioteràpia, cognició i llenguatge) amb una freqüència de dues vegades per setmana i en sessions d’una hora i mitja de durada.

Els pares de l’Anna van venir per primera vegada al centre quan la seva filla tenia vuit anys. A la primera entrevista, a més d’explicar el que acabem de detallar, van relatar que la nena no va començar a aguantar el cap fins als nou mesos, que va començar a seure als 17 i que no va començar a caminar fins als dos anys; un retard propi dels nens amb síndrome de Down. També van explicar que era ambidextra (més dretana que esquerrana), que presentava una hipotonia important (facial i en els membres inferiors i superiors), que expressava bé les seves emocions per escrit però no verbalment, que tenia grans dificultats amb les nocions de temporalitat i espai, que no empassava bé, que encara no sabia manejar bé els coberts ni cordar-se les sabates, tenia enuresi nocturna, tendència a engreixar-se i que, encara que era extravertida, com que solia parlar sola, els altres nens se’n reien; burles que la feien relacionar-se amb nens de menor edat.

Fins que l’Anna va començar la teràpia al centre, els seus pares havien fet un gran esforç per estimular-ne el desenvolupament: la nena havia anat a classes de natació, equitació, ballet i dansa, cantava en una coral des dels tres anys, també anava a classes de ball de bastons i a classes de teatre, li feien massatges morfoanalítics per treballar el reequilibri corporal a través dels músculs No obstant això, i malgrat que havien aconseguit progressos en aspectes com la coordinació i el ritme, i que l’Anna s’hi esforçava molt, la hipotonia seguia sent elevada, la motricitat molt deficient, presentava un bloqueig total amb les matemàtiques (abstracció i nocions com la del canvi en els diners) i era molt lenta. A més, notaven que li costava fer-se gran (créixer a nivell psíquic) i havia començat a tenir tics amb el cap.

 

La teràpia amb l’Anna

Tal com fem amb tots els pacients, el primer pas amb l’Anna va ser fer-li un test de lateralitat complet. Els resultats, efectivament, van mostrar que presentava una lateralitat heterogènia i una hipotonia general important. Abans d’explicar el treball que vam fer amb ella durant el tractament i els resultats obtinguts, cal assenyalar que, al principi, l’Anna va mostrar una gran reticència a la teràpia individual, ja que pensava que no faria els exercicis bé. No obstant això, venia de bon grat al centre i aviat ens va fer saber per què: li preocupava la seva relació amb els altres i també els seus resultats escolars (les notes). Veia la teràpia com un mitjà per millorar en aquests dos aspectes. De fet, molt aviat, quan vam iniciar el treball de coordinació general i d’equilibri estàtic, va preguntar a la directora del centre, Joëlle Guitart, si la podia ajudar a «anar més de pressa en la seva recuperació».

Amb l’Anna vam treballar tots els ítems de la psicomotricitat durant cinc anys, fins que fa un mes va acabar la teràpia de lateralitat en pacients amb síndrome de Down (una sessió setmanal). En el transcurs dels primers anys, i a poc a poc, va aprendre a pujar i baixar escales amb més facilitat, a saltar a la corda, a caminar pel banc suec sola (un dels exercicis que es fan al centre), els pares van notar que avançava significativament en la noció d’espai i de temps, i la veien més segura d’ella mateixa. Així mateix, com que va millorar la lateralitat ull-mà, en va millorar també l’escriptura (ja escrivia en la línia recta) i el tic va desaparèixer. A l’escola, la seguien veient dispersa, però ja estaven apreciant tota aquesta evolució.

L’Anna era molt conscient de la seva situació. Quan li vam donar el resultat del primer test de seguiment, en lloc de quedar-se satisfeta amb els bons resultats, ens va demanar de nou ajuda per millorar en qüestions que li preocupaven, com la seva respiració. Els pares, en canvi, van posar l’èmfasi a no córrer. La seva meta principal era que l’Anna guanyés en autonomia.

Vam seguir la teràpia posant l’accent en la figura corporal per treballar el seu jo corporal, un aspecte fonamental a l’hora de millorar-ne la seguretat, i l’Anna va aprendre finalment com donar o comprovar el canvi en els diners; un èxit que li permet anar a comprar sola i que, unit als seus assoliments relacionats amb la noció d’espai, li van permetre també començar utilitzar el transport públic sola.

Amb el temps, tots aquests avenços es van retroalimentant, de tal manera que, a mesura que anava guanyant en autonomia, anava guanyant en seguretat, i viceversa. La seva ansietat va disminuir, es va aprimar, va millorar la seva concentració, va començar a sentir-se molt més motivada, a augmentar els seus reflexos motors, mentals i emocionals; a expressar les seves emocions, a pensar (pensar és l’abstracció total), té un discurs més coherent i s’apunta als intercanvis que organitza la coral en la qual canta.

Quan fa unes setmanes, en donar per finalitzada la teràpia, ens vam acomiadar, l’Anna va preguntar si podia passar pel centre de tant en tant per saludar-nos. També va comentar els seus plans de futur: potser buscarà feina com a ajudant en el sector de l’hostaleria, encara que també està estudiant la possibilitat de treballar ajudant nens petits amb les dificultats que ella ha superat. Decideixi el que decideixi, l’important és que, tot i que no hi ha tractament que pugui canviar el fet que té la síndrome de Down, el tractament de lateralitat i psicomotricitat ha fet possible que millori notablement a nivell neurofisiològic, motor, mental, emocional i social. L’Anna ha aconseguit un grau d’autonomia que li permet dutxar-se sola, anar a comprar, desplaçar-se per la ciutat, poder preguntar alguna cosa al carrer, cuinar i trobar una feina; és a dir, el grau d’autonomia suficient per ser independent.

Si ens vols fer una consulta, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre centre.