Les persones que no tenen ben definida la lateralitat presenten problemes de coordinació corporal que es manifesten des d’edats molt primerenques: recordem que als cinc anys la lateralitat d’un nen ja hauria d’estar configurada homolateralment a la dreta o a l’esquerra.

Les dificultats de coordinació en l’esport i les seves conseqüències

Aquestes dificultats relacionades amb la motricitat afecten l’adquisició d’importants i diversos aprenentatges que es duen a terme durant les primeres etapes de la vida, com la lectoescriptura. Però els problemes de coordinació corporal propis del trastorn de lateralitat també causen dificultats en la pràctica d’activitats com l’esport, aprendre a anar en bicicleta o ballar; dificultats que provoquen conseqüències secundàries en els pacients, ja que són activitats mitjançant les quals les persones socialitzem.

 

«La majoria dels pacients que tractem tenen danyada l’autoestima perquè, en un grau més o menys elevat, han sentit el rebuig del seu entorn social a causa d’aquestes dificultats. Aquest rebuig provoca inseguretat, frustració, aïllament, ansietat i, en alguns casos, quan és greu, fins i tot assetjament escolar. És fonamental detectar aquestes dificultats de coordinació com més aviat millor perquè treballant-les en teràpia evitarem al nen un patiment innecessari en el futur. Pensem que totes aquestes experiències negatives marquen les línies de la futura personalitat del nen i de com es desenvoluparà socialment», explica Luis Elías, psicòleg del nostre centre.

 

Motricitat gruixuda i motricitat fina

Lateralitat: les dificultats de coordinació en l’esport

Els problemes de coordinació són una conseqüència de les dificultats en el desenvolupament de les destreses motores. Aquestes destreses poden implicar moviments simples o diversos moviments que es realitzen simultàniament, com la destresa oculomanual: una habilitat complexa que requereix que els ulls es focalitzin en un objecte mentre la mà executa una tasca.

 

Així mateix, els problemes de coordinació (sobretot, quan ens referim a la motricitat) poden estar relacionats amb la motricitat gruixuda o amb la motricitat fina. De la primera depenen els moviments motors complexos, com saltar a la corda, llançar objectes o xutar una pilota. De la segona depenen les activitats que requereixen coordinació oculomanual i coordinació dels músculs curts, com retallar, dibuixar, etc.

 

En teràpia es treballen simultàniament tots dos tipus de motricitat, com també la coordinació en general, mitjançant exercicis específics que s’adapten a cada nen en funció dels resultats del test de lateralitat. Aquests exercicis, a més, es duen a terme sota la supervisió d’un terapeuta especialitzat. «És molt estrany que a un nen no li agradi l’activitat física. Quan un nen es nega a fer esport no és perquè no li agrada, sinó perquè li fa por que es burlin d’ell. A mesura que el pacient és conscient del seu progrés, les pors i la inseguretat també disminueixen. Cada vegada s’atreveixen a fer més coses i van millorant les seves relacions socials», afegeix Elies.

Les dificultats de coordinació en adults

En no haver-ne tractat la lateralitat creuada prematurament, les persones amb dificultats de coordinació que inicien la teràpia de lateralitat en l’edat adulta han desenvolupat capes de protecció i sistemes d’evitació per gestionar la seva por al rebuig. Aquest blindatge emocional requereix dur a terme un treball terapèutic més intens amb aquests pacients, de manera que la seva evolució pot ser més lenta que la d’un nen o un adolescent.

 

«Amb ells també cal treballar els aspectes emocionals que els permetran implicar-se en la teràpia: els exercicis requereixen constància i, per tant, voluntat i una actitud determinada. Molts d’ells arriben amb una motivació molt baixa a causa de les seves males experiències vitals. La intervenció terapèutica els ajuda a anar superant els bloquejos. Així que superen aquesta fase, la recuperació comença a ser gradual, com en els nens, o fins i tot més ràpida. Recordo el cas d’un pacient al qual li agradava molt ballar, però que era incapaç de fer dos passos coordinats quan va arribar al centre: estava completament bloquejat, mentalment i físicament. No obstant això, la seva motivació per apuntar-se a classes de salsa era tan gran que va abordar la teràpia amb una actitud excel·lent. En anar constatant l’evolució que experimentava, va anar adquirint confiança en si mateix. Actualment, va a classes de ball tres cops per setmana. Esmento aquest cas perquè la motricitat és clau a fi que una persona pugui integrar-se socialment i no se senti exclosa», conclou l’especialista.