“Contra la foscor, fracassa el Jo”, Rilke

La por és una emoció, una emoció universal; és a dir, pròpia de tots els éssers humans. Sentim por quan percebem un perill. Davant d’una amenaça, la part més primitiva del nostre cervell s’activa i entrem en estat d’alerta. Aquest mecanisme neurològic, des del punt de vista biològic, és una resposta adaptativa, de supervivència al medi i, per tant, molt útil per protegir la nostra integritat quan el perill és real. Però, quan la causa de la por és infundada o no tenim les eines per enfrontar-nos a aquesta emoció, el nostre desenvolupament personal i el nostre benestar en poden quedar afectats.

Hi ha pors que són pròpies de la infantesa, com també n’hi ha d’altres que ho són de les següents etapes de la vida: fins als cinc anys, per exemple, és normal que el nen tingui por d’anar sol al lavabo, que tingui por de les altures o que els pares s’oblidin d’anar-lo a buscar a l’escola. Però, quin significat hem de donar al fet que un nen de 8 anys tingui por d’anar-se’n al llit estant els seus pares a casa, o quan pregunta insistentment a la seva mare si l’anirà a buscar a la sortida de l’escola?

Miedos en niños y adolescentes

“En els últims anys, al nostre centre, els terapeutes hem constatat un augment de la por en els nostres pacients (l’emoció és present en un 80 % d’ells i, en molts casos, des de fa molt de temps). L’expressió de pors que haurien d’estar superades i de noves pors que abans no mai havien estat citades a la consulta, s’ha començat a generalitzar: por, als 11 anys, a moure’s per casa; por a tot allò relacionat amb el que és bèl·lic (amb estats d’ansietat i quadre d’angoixa associats); por a les notícies «apocalíptiques», por de viatjar en transport públic (accidents i/o atemptats); por patològica a la mort dels éssers estimats en nens més grans de 9 anys, por a la malaltia, que la vida canviï de sobte, a les atraccions de les fires, a les multituds, al fet que els pares surtin a sopar fora (el nen els crida contínuament reclamant-ne la presència a casa), por de no superar les dificultats de cada curs escolar, etc. En aquests nens, la part emocional envaeix completament la part racional. I això té greus conseqüències perquè no es pot ser feliç sentint por”, ens explica la directora del nostre centre, Joëlle Guitart. “Són nens molt ansiosos, insegurs, que pateixen molt, i amb un gran temor a l’abandonament”, afegeix.

Los miedos actuales de niños y adolescentes

Segons l’especialista, el model actual de societat en el qual estem immersos està generant en molts nens i adolescents una gran sensació d’inseguretat, incertesa i desprotecció: nous tipus de famílies en què no troben l’estabilitat o el lloc que necessiten, progenitors que han de viatjar sovint per feina o que pateixen la inestabilitat i precarietat laboral, mares que arriben a casa més tard fins i tot que els pares, els continus atemptats terroristes, el clima polític mundial, l’augment de l’assetjament escolar, l’estressant ritme de vida que comença amb les presses del matí i continua més enllà de l’horari escolar amb activitats extraescolars, etc. “Molts nens se senten com si no tinguessin terra sota els peus, acusen la inestabilitat pròpia dels temps que vivim; un clima d’inestabilitat que també els arriba contínuament a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Des d’aquesta sensació de precarietat i incertesa davant el futur els és molt difícil construir-se un «jo» segur”, assenyala Guitart.

Los nuevos miedos de los niños y adolescentes

El nen que no té “terra” pot reaccionar de dues maneres diferents i oposades entre si: amb una resposta d’inhibició (no pregunta a l’escola, mala orientació espacial perquè no està ben situat davant del món, lentitud en fer els deures, dificultats de relació amb nens de la seva mateixa edat, por a tots els jocs en què no toca peu, etc.), o bé volent cridar l’atenció (fa el possible per molestar, interromp a classe, és molt desordenat perquè percep el món com un lloc caòtic, etc.). En tots dos casos, però, hi ha molta angoixa i ansietat, i també pànic de no fer les coses prou bé, són molt exigents amb ells mateixos.

En teràpia, treballem les pors a través d’exercicis de psicomotricitat, activitats manuals i jocs, perquè a l’estat psicològic d’amenaça i als problemes conductuals cal sumar-hi l’efecte que l’angoixa té en el cos. A través del treball corporal, treballem els altres dos aspectes. “En general, els nens tenen poca estona per jugar. Aquí troben un espai per fer-ho, un espai per connectar amb el seu jo i reforçar-lo, que és la via per poder començar a gestionar qualsevol por i aprendre a desenvolupar les eines amb les quals, en un futur, podran fer front a aquesta emoció, sigui quina en sigui la causa”, conclou Guitart.

Si ens vols fer qualsevol consulta sobre aquest tema, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre centre.

Per acabar, us convidem a llegir un article excel·lent del filòsof José Antonio Marina sobre la por: Anatomía del miedo: un tratado sobre la valentía