En aquesta entrevista, la psicòloga del nostre centre Ganaëlle Anza Guitart ens explica per què l’organització corporal determina el desenvolupament de les funcions superiors, com el raonament, la memòria, la concentració o la comprensió, i per què és fonamental que en la teràpia de lateralitat es treballin paral·lelament tres aspectes: el corporal, el mental i l’emocional.

 

Les implicacions d’una lateralitat mal establerta van més enllà de confondre dreta i esquerra?

Sí, i tant, tot i que cal aclarir una cosa important per no treure’n conclusions equivocades: d’una banda, algunes persones creuen que tenir la lateralitat mal establerta significa tan sols confondre la dreta amb l’esquerra, sense més implicacions, la qual cosa és errònia; de l’altra, el fet de confondre a vegades la dreta amb l’esquerra no vol dir necessàriament que la persona tingui la lateralitat mal establerta.

 

Llavors, quan parlem de trastorn de lateralitat o lateralitat creuada?

La lateralitat no és únicament una qüestió de mà: comporta tot l’eix corporal; és a dir, l’eix ull – mà – peu, a més de l’oïda. Per això és tan important fer una valoració general de cada persona revisant aquests punts de lateralitat i el seu funcionament en la vida quotidiana.

 

Per què és tan important aquest eix?

Perquè determina la nostra organització corporal: si hi ha grups neurofisiològics dominants cap a un costat i altres grups neurofisiològics dominants cap a la banda oposada, això pot provocar dificultats en la coordinació psicomotriu, amb les repercussions que això comporta.

 

Pots posar-ne un exemple?

Si en el procés d’aprenentatge de l’escriptura, l’ull dominant és el dret i la mà dominant és l’esquerra, pot haver-hi problemes en l’adquisició d’aquest aprenentatge.

 

És a dir, que l’organització corporal influeix en la coordinació psicomotriu, en el moviment, i també en aprenentatges com el de l’escriptura

Sí. I no només en això, també en el desenvolupament de funcions superiors complexes com el raonament, la comprensió o la memòria. Jean Piaget ja va estudiar fa unes quantes dècades les etapes del desenvolupament cognitiu per les quals passa el nen, començant per l’etapa sensoriomotriu; és a dir, la que comença per l’acció del cos i la motricitat.

Hi ha d’haver una disponibilitat del cos a fi que el cervell sigui capaç d’aprendre i integrar els coneixements

 

O sigui, el nostre esquema corporal ha d’estar ben organitzat, ben lateralitzat

Sí, és la base per a un bon desenvolupament. Pensem en els nadons: a través del moviment, del desplaçament, d’anar a quatre grapes i, després, en començar a caminar, van adquirint la seva posició respecte al món, la noció de l’espai, de distància entre els objectes i ells, etc. Això és el que els permet després adquirir la noció d’organització espacial; una noció que necessitem en la nostra vida de cada dia per a un munt de coses: per orientar-nos al carrer, per conduir, per presentar un text escrit ben ordenat, per no ensopegar, etc.

 

Interessant, posa’ns un altre exemple de com l’aprenentatge passa pel cos o per l’acció d’aquest

Quan el nadó omple i treu cubs d’una caixa, i més endavant quan el nen aprèn a comptar primer amb els dits. A través del cos i de la seva acció anem adquirint la noció de suma i resta. Aquesta base permetrà accedir a nivells més abstractes com quan fem càlcul mental.

 

El cos i el cervell no van cadascun per la seva banda

No, de cap manera. Hi ha una interacció de la persona i el món extern: a través de l’acció de la persona i del seu desig d’explorar, aquesta va adquirint un coneixement i aquest coneixement l’ajuda a estructurar-se corporalment i mentalment.

 

Seguim parlant de les repercussions que té una lateralitat mal establerta

Una altra d’elles és que, si un grup neurofisiològic no funciona degudament, la persona ha de fer un sobreesforç per fer les tasques en les quals aquest grup està implicat. Aquest és el motiu pel qual les persones amb el trastorn de lateralitat acaben esgotades al final del dia.

 

Seguim

Després hi ha les repercussions emocionals. Els nens ―i també els adults― es comparen amb els seus iguals i senten que són diferents, que alguna cosa falla en ells. Amb el temps, van perdent la seva autoestima, s’inhibeixen i molts deixen de socialitzar. Recordo el cas d’un noi jove que, a l’inici de la teràpia, m’explicava que no s’atrevia a contestar al telèfon a casa.

«L’organitzación corporal determina el desenvolupament de les funcions superiors»

Fins a aquest punt pot afectar emocionalment?

Sí, fins i tot li costava anar al supermercat a comprar. Tenia molta desconfiança cap als altres, molta por d’equivocar-se i de ser jutjat. Hi havia una gran inhibició, provocada per la por del que poguessin pensar d’ell.

 

El trastorn li estava condicionant del tot la vida

Sí, i també professionalment: no s’atrevia a enfrontar-se a una entrevista de feina. Hi havia una paràlisi tan gran que ni tan sols ho intentava: va deixar d’enviar currículums. Tots els rebutjos dels quals havia estat objecte des de petit van arribar a paralitzar-lo.

 

En aquests casos, com treballeu a la teràpia?

Cal treballar paral·lelament en tres aspectes, amb tots els pacients. I és fonamental que sigui així; altrament, la persona no podrà aprofitar totes les seves capacitats, el seu potencial.

 

Quin és el primer aspecte?

Els exercicis orientats a estimular tots els ítems que engloba la lateralitat i la psicomotricitat: concentració, comprensió, memòria, orientació temporal i espacial, equilibri, etc.

 

I el segon?

El cos. Les persones amb problemes de lateralitat acostumen a tenir el cos molt tensionat, per això treballem amb tècniques de relaxació i respiració. Hi ha d’haver una disponibilitat del cos perquè el cervell sigui capaç d’aprendre i integrar els coneixements.

Si només estimulem els grups neurofisiològics passant per alt que el cos està tens o contracturat i sense abordar-ne la part emocional, aquesta estimulació no donarà els resultats esperats

El tercer?

Tota la part emocional. Els pacients arriben a teràpia amb moltes experiències i vivències passades que configuren la idea que tenen de si mateixos. També és molt important observar com els pacients realitzen els exercicis, perquè aquí és quan els terapeutes veiem com de durs poden arribar a ser amb ells mateixos.

 

Què s’aconsegueix en treballar en paral·lel aquests tres eixos?

Si només estimulem els grups neurofisiològics passant per alt que el cos està tens o contracturat i sense abordar-ne la part emocional, aquesta estimulació no donarà els resultats esperats. Treballar la respiració i la relaxació permetrà que la feina dels exercicis psicomotors sigui més efectiva.

 

Pots posar un exemple de com repercuteix la relaxació en els exercicis psicomotors?

De vegades, els nens em pregunten per què fem relaxació. Quan els ensenyo com és la seva lletra abans i després de fer-la, i veuen la diferència entre una grafia i una altra (en alguns casos, l’escriptura és molt diferent), s’adonen de fins a quin punt els influeix.

 

De fet, ens passa a tots

És clar, si estem nerviosos o enfadats, l’escriptura és més disgràfica.

 

 

En quins altres aspectes els ajuda aprendre a relaxar-se?

Les persones amb problemes de lateralitat es bloquegen sovint a causa de l’ansietat: quan han de fer un examen, quan es desorienten a la ciutat, en les reunions de treball Aprendre a relaxar-se els ajuda molt en aquestes situacions. Les tècniques de relaxació ―sumades a la confiança que van adquirint en si mateixos en comprovar que millora el rendiment de les seves funcions superiors, més la tranquil·litat que els proporciona aprendre a gestionar les seves emocions― aconsegueixen que cada vegada es bloquegin menys. A més, els exercicis de respiració i relaxació els ajuden a ser més conscients del seu cos quan fan els exercicis de psicomotricitat i a estar-hi presents mentre els fan.

 

Els bloquejos són neurofisiològics, corporals i emocionals

Sí, tot i que en cada persona poden presentar-se més uns que altres. Per aquesta raó la teràpia és molt personalitzada. A més, com a terapeutes, hem de ser capaços de detectar quina és la porta d’entrada per accedir al pacient: de vegades, veus que ni a través de la part afectiva ni a través de la mental hi ha una entrada, però n’hi ha mitjançant el cos: comencen a parlar gràcies a les sensacions corporals. Potser noten un dolor en un punt i això els recorda alguna cosa que els ha passat i llavors comencen a verbalitzar-ho. A partir d’aquí s’obre la porta per començar a treballar els altres bloquejos.

 

 

Va tot molt relacionat

És veritat, per això comentava abans allò dels tres eixos. El cos té memòria, no només el cervell. De la mateixa manera que en repetir un exercici de psicomotricitat un cop i un altre anem entrenant una funció superior determinada, a força d’ensenyar-li al cos a relaxar-se adquirim aquesta habilitat. Hi ha d’haver un aprenentatge significatiu, és a dir interioritzat, i una vegada que s’ha aconseguit, la relaxació i la respiració són eines que aprenen a utilitzar quan se’ls presenta una situació que els provoca ansietat. Molts pacients demanen acabar les sessions amb exercicis de relaxació.