Què és procrastinar


Des de fa sis anys, la Fundación del Español Urgente tria la paraula de l’any entre aquells termes que han estat més presents en l’actualitat informativa i que, a més, tenen interès des del punt de vista lingüístic. L’any passat, la paraula procrastinar va estar a la llista de les candidates; una paraula que molts van considerar nova però que, de fet, prové del llatí procrastināre i ja apareix en diccionaris del segle XVIII.

Procrastinar vol dir ajornar i s’utilitza sovint en l’àmbit de la gestió d’empreses i de la psicologia per referir-se a un problema amb què es troben actualment moltes persones: posposar tasques importants que ens exigeixen un esforç perquè ens sentim incapaços de gestionar l’estat d’ànim negatiu que ens generen.

Procrastinar, un mecanisme de defensa del nostre cervell

Segons els neuròlegs, no procrastinem per mandra: es tracta d’un mecanisme de defensa del cervell que intenta eliminar tot allò que ens produeix malestar; en aquest cas, perquè dubtem de les nostres habilitats i/o tenim por del fracàs. És a dir, procrastinar és, fonamentalment, una decisió irracional. No obstant això, és una decisió que ens produeix molta ansietat i culpabilitat perquè sabem que estem postergant una cosa que és ineludible i que aquest ajornament no pot ser sine die.

Un altre element clau lligat a la procrastinació és la substitució. Quan procrastinem, substituïm aquesta tasca que no volem fer per una altra de més plaent per al nostre cervell. Per això, per evitar la procrastinació, els neuròlegs recomanen trobar recompenses que el nostre cervell pugui acceptar a canvi de demanar-li aquest esforç.

 

Què és procrastinar i la seva relació amb la depressió

 

Procrastinació i depressió

Els psicòlegs han investigat la relació entre l’hàbit de la procrastinació i la depressió, ja que l’evitació i els pensaments rumiatius són dos símptomes centrals d’aquesta.

Tal com s’explica a l’article Com estan relacionades la procrastinació i la depressió, publicat a Psychology Today, les persones que pateixen depressió perden l’interès en activitats que abans els agradaven perquè els sentiments d’inutilitat, tristesa i irritabilitat que experimenten els fan témer que no puguin estar a l’altura arribat el moment. Per això eviten aquestes situacions.

Així mateix, l’aïllament social que també caracteritza les persones amb depressió pot portar a la procrastinació quan una tasca requereix dur a terme accions com fer una trucada a un estrany o conèixer algú nou (des de trucar al lampista per a una reparació fins a planificar una reunió). Aquesta manca d’autoestima i confiança en un mateix pot provocar, al seu torn, comportaments que altres no entenen i danyar les relacions socials i professionals, amb la qual cosa la persona deprimida se sent cada vegada més avergonyida i ferida, i així es consolida el cercle viciós.

Un altre punt de relació entre la procrastinació i la depressió és la dificultat que tenen aquestes persones per planificar tasques que requereixen diversos passos o subtasques: iniciar aquestes seqüències se’ls fa tan inassumible que rebutgen començar-les. Per aquest motiu, a la seva teràpia, és fonamental treballar perquè s’impliquin en activitats que els puguin generar una sensació d’èxit que contribueixi a canviar els seus pensaments deprimits (activació conductual).

Finalment, la tendència a rumiar sobre el que s’està postergant en lloc d’afrontar-ho agreuja la depressió, de la mateixa manera que la depressió té efectes paralitzants (aquí, de nou, es dona una retroalimentació entre totes dues tendències).