La dislèxia és un trastorn neurològic que dificulta molt l’aprenentatge de la lectura, però que no està relacionat amb la capacitat cognitiva de la persona. Fins ara, el seu estudi sempre havia estat molt focalitzat en les àrees cerebrals involucrades en la lectura; tanmateix, l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) acaba de dur a terme una recerca segons la qual les anomalies cerebrals que provoquen la dislèxia serien més profundes i generalitzades que no es creia.

 

L’estudi, que també s’ha publicat aquesta setmana a la revista Neuron, aporta dues conclusions rellevants: la primera és que la plasticitat del cervell de les persones amb dislèxia sembla menor que la de les persones que no la pateixen; el segon, que els cervells de les persones dislèctiques no només responen de manera diferent a les paraules, sinó també als objectes i les cares (fins ara, aquesta dificultat en les persones dislèctiques no estava documentada).

 

Segons John Gabrieli, professor de Ciències cerebrals i cognitives, membre del McGovern Institute for Brain Research del MIT i autor principal de l’estudi, el cervell de les persones amb dislèxia té menys capacitat per adaptar-se a les entrades repetides (per exemple, veure una mateixa paraula diverses vegades seguides); un tret que es coneix com a «adaptació neuronal». Aquesta firma neuronal distintiva, de la qual depèn la capacitat per aprendre coses noves, explicaria per què tenen, entre d’altres, dificultats per aprendre a llegir. «Aquesta diferència en el cervell no és sobre llegir per se, és una diferència en l’aprenentatge perceptiu, que és bastant ampli i clau per a l’aprenentatge de noves habilitats», ha explicat Gabrieli.

 

L’estudi sobre plasticitat reduïda

Estudio del MIT sobre el cerebro de los disléxicos

Quan el nostre cervell «s’enfronta» a un aprenentatge nou, aprèn alguna cosa sobre aquesta presentació inicial que el fa més capaç de fer-lo per segona vegada. Aquesta facilitat està marcada per la reducció de l’activitat neuronal. «Les neurones que responen a una entrada sensorial particular, generalment, reaccionen fortament al principi, però la seva resposta se silencia a mesura que l’entrada continua. Aquesta adaptació neural reflecteix els canvis químics en les neurones que fan més fàcil per a ells respondre a un estímul familiar. Com que hem fet alguna cosa abans, ens és més fàcil fer-la de nou», aclareix Gabrieli. El que s’ha vist a l’estudi —en el qual s’han utilitzat imatges de ressonància magnètica per escanejar els cervells d’adults joves amb i sense dificultats de lectura en diferents proves— és que en les persones amb dislèxia, les àrees cerebrals dedicades a interpretar les paraules, els objectes i els rostres no van mostrar adaptació neuronal quan els mateixos estímuls es van repetir diverses vegades; és a dir, van mostrar menys plasticitat cerebral.

L’equip que ha dut a terme aquesta investigació apunta que, segurament, el deteriorament apareix sobretot en la lectura, perquè desxifrar les lletres i cartografiar-les amb els sons és una tasca cognitiva summament exigent: probablement, la lectura és una de les tasques que més plasticitat cerebral requereix.

Altres articles sobre dislèxia publicats al nostre blog que et poden interessar:

La dislèxia i la lateralitat, a través d’un cas real

Dyseggxia, el joc per a mòbils dissenyat científicament per ajudar els nens amb dislèxia