Què és l’aprenentatge observacional

Acostumem a dir que per aprendre alguna cosa no hi ha res com experimentar-la en primera persona. No obstant això, observar l’experiència d’altres persones davant d’una situació ens en pot ensenyar fins i tot més, i sense que ens haguem d’exposar a cap risc. Per posar-ne un exemple: si veiem un gos que ataca un veí, aprendrem a mantenir-nos allunyats d’aquest gos. Aquest tipus d’aprenentatge és el que coneixem com a aprenentatge observacional i suposa un gran avantatge evolutiu perquè afavoreix la nostra supervivència. De fet, bona part del que aprenem diàriament és gràcies a aquest tipus d’aprenentatge.

 

El que se sabia fins ara i el que no

Estudis anteriors d’exploració en humans ja havien suggerit que hi ha dues parts del cervell que estan actives quan es produeix l’aprenentatge observacional: l’escorça cingulada anterior (ACC) i l’amígdala basolateral (BLA). L’ACC està involucrada en l’avaluació de la informació social i la BLA té un paper clau en el processament de les emocions. El que no se sabia fins ara és com interactuen aquestes dues regions per aprendre dels altres.

 

L’estudi

Per esbrinar com interactuen aquestes dues parts del cervell en l’aprenentatge observacional, l’equip del MIT va investigar què passa en el cervell de ratolins quan observen un altre ratolí rebent descàrregues elèctriques combinades amb un senyal (un to o una llum). Òbviament, els ratolins que van rebre les descàrregues van aprendre a témer el senyal i es van quedar en xoc en sentir-lo més tard, però els ratolins que havien vist el que havia passat també es van quedar paralitzats de por en sentir el senyal un dia després (tot i no haver patit cap descàrrega). És a dir, els ratolins que havien actuat com a observadors havien après a connectar el senyal i el xoc. Els investigadors van anar un pas més enllà per descobrir què passava a l’ACC i la BLA quan els ratolins observadors van aprendre a establir l’associació. Van repetir l’experiment i van registrar l’activitat elèctrica en ambdues regions quan els ratolins van aprendre a fer l’associació i després van fer una anàlisi de la trajectòria neuronal: una anàlisi que mostra com les neurones canvien les seves taxes d’activació a mesura que s’aprèn un comportament. El resultat va revelar que l’ACC es tornava molt més activa a mesura que els ratolins observadors presenciaven l’experiència dels altres ratolins i que després l’ACC transmetia aquesta experiència a la BLA, la qual la feia servir per formar una associació entre el senyal i el xoc. En resum: els dos sistemes treballen junts per fer possible l’aprenentatge social. Tal com explica una de les autores de l’estudi, Kay Tye: «El cíngol anterior transmet que hi ha informació rellevant per extreure del que s’ha observat. Es tracta de traduir informació socialment derivada i enviar-la al BLA per assignar-hi valor predictiu».

Podeu llegir l’article sobre la recerca a la web del MIT (en anglès).