If you are not happy with the results below please do another search.

«L’organitzación corporal determina el desenvolupament de les funcions superiors»
Link Enlarge

«L’organització corporal determina el desenvolupament de les funcions superiors»

Susana Lladó - Lladó Comunicación 30 abril, 2019 Organització corporal 0

En aquesta entrevista, la psicòloga del nostre centre Ganaëlle Anza Guitart ens explica per què l’organització corporal determina el desenvolupament de les funcions superiors, com el raonament, la memòria, la concentració o la comprensió, i per què és fonamental que en la teràpia de lateralitat es treballin paral·lelament tres aspectes: el corporal, el mental i l’emocional.

 

Les implicacions d’una lateralitat mal establerta van més enllà de confondre dreta i esquerra?

Sí, i tant, tot i que cal aclarir una cosa important per no treure’n conclusions equivocades: d’una banda, algunes persones creuen que tenir la lateralitat mal establerta significa tan sols confondre la dreta amb l’esquerra, sense més implicacions, la qual cosa és errònia; de l’altra, el fet de confondre a vegades la dreta amb l’esquerra no vol dir necessàriament que la persona tingui la lateralitat mal establerta.

 

Llavors, quan parlem de trastorn de lateralitat o lateralitat creuada?

La lateralitat no és únicament una qüestió de mà: comporta tot l’eix corporal; és a dir, l’eix ull – mà – peu, a més de l’oïda. Per això és tan important fer una valoració general de cada persona revisant aquests punts de lateralitat i el seu funcionament en la vida quotidiana.

 

Per què és tan important aquest eix?

Perquè determina la nostra organització corporal: si hi ha grups neurofisiològics dominants cap a un costat i altres grups neurofisiològics dominants cap a la banda oposada, això pot provocar dificultats en la coordinació psicomotriu, amb les repercussions que això comporta.

 

Pots posar-ne un exemple?

Si en el procés d’aprenentatge de l’escriptura, l’ull dominant és el dret i la mà dominant és l’esquerra, pot haver-hi problemes en l’adquisició d’aquest aprenentatge.

 

És a dir, que l’organització corporal influeix en la coordinació psicomotriu, en el moviment, i també en aprenentatges com el de l’escriptura

Sí. I no només en això, també en el desenvolupament de funcions superiors complexes com el raonament, la comprensió o la memòria. Jean Piaget ja va estudiar fa unes quantes dècades les etapes del desenvolupament cognitiu per les quals passa el nen, començant per l’etapa sensoriomotriu; és a dir, la que comença per l’acció del cos i la motricitat.

Hi ha d’haver una disponibilitat del cos a fi que el cervell sigui capaç d’aprendre i integrar els coneixements

 

O sigui, el nostre esquema corporal ha d’estar ben organitzat, ben lateralitzat

Sí, és la base per a un bon desenvolupament. Pensem en els nadons: a través del moviment, del desplaçament, d’anar a quatre grapes i, després, en començar a caminar, van adquirint la seva posició respecte al món, la noció de l’espai, de distància entre els objectes i ells, etc. Això és el que els permet després adquirir la noció d’organització espacial; una noció que necessitem en la nostra vida de cada dia per a un munt de coses: per orientar-nos al carrer, per conduir, per presentar un text escrit ben ordenat, per no ensopegar, etc.

 

Interessant, posa’ns un altre exemple de com l’aprenentatge passa pel cos o per l’acció d’aquest

Quan el nadó omple i treu cubs d’una caixa, i més endavant quan el nen aprèn a comptar primer amb els dits. A través del cos i de la seva acció anem adquirint la noció de suma i resta. Aquesta base permetrà accedir a nivells més abstractes com quan fem càlcul mental.

 

El cos i el cervell no van cadascun per la seva banda

No, de cap manera. Hi ha una interacció de la persona i el món extern: a través de l’acció de la persona i del seu desig d’explorar, aquesta va adquirint un coneixement i aquest coneixement l’ajuda a estructurar-se corporalment i mentalment.

 

Seguim parlant de les repercussions que té una lateralitat mal establerta

Una altra d’elles és que, si un grup neurofisiològic no funciona degudament, la persona ha de fer un sobreesforç per fer les tasques en les quals aquest grup està implicat. Aquest és el motiu pel qual les persones amb el trastorn de lateralitat acaben esgotades al final del dia.

 

Seguim

Després hi ha les repercussions emocionals. Els nens ―i també els adults― es comparen amb els seus iguals i senten que són diferents, que alguna cosa falla en ells. Amb el temps, van perdent la seva autoestima, s’inhibeixen i molts deixen de socialitzar. Recordo el cas d’un noi jove que, a l’inici de la teràpia, m’explicava que no s’atrevia a contestar al telèfon a casa.

«L’organitzación corporal determina el desenvolupament de les funcions superiors»

Fins a aquest punt pot afectar emocionalment?

Sí, fins i tot li costava anar al supermercat a comprar. Tenia molta desconfiança cap als altres, molta por d’equivocar-se i de ser jutjat. Hi havia una gran inhibició, provocada per la por del que poguessin pensar d’ell.

 

El trastorn li estava condicionant del tot la vida

Sí, i també professionalment: no s’atrevia a enfrontar-se a una entrevista de feina. Hi havia una paràlisi tan gran que ni tan sols ho intentava: va deixar d’enviar currículums. Tots els rebutjos dels quals havia estat objecte des de petit van arribar a paralitzar-lo.

 

En aquests casos, com treballeu a la teràpia?

Cal treballar paral·lelament en tres aspectes, amb tots els pacients. I és fonamental que sigui així; altrament, la persona no podrà aprofitar totes les seves capacitats, el seu potencial.

 

Quin és el primer aspecte?

Els exercicis orientats a estimular tots els ítems que engloba la lateralitat i la psicomotricitat: concentració, comprensió, memòria, orientació temporal i espacial, equilibri, etc.

 

I el segon?

El cos. Les persones amb problemes de lateralitat acostumen a tenir el cos molt tensionat, per això treballem amb tècniques de relaxació i respiració. Hi ha d’haver una disponibilitat del cos perquè el cervell sigui capaç d’aprendre i integrar els coneixements.

Si només estimulem els grups neurofisiològics passant per alt que el cos està tens o contracturat i sense abordar-ne la part emocional, aquesta estimulació no donarà els resultats esperats

El tercer?

Tota la part emocional. Els pacients arriben a teràpia amb moltes experiències i vivències passades que configuren la idea que tenen de si mateixos. També és molt important observar com els pacients realitzen els exercicis, perquè aquí és quan els terapeutes veiem com de durs poden arribar a ser amb ells mateixos.

 

Què s’aconsegueix en treballar en paral·lel aquests tres eixos?

Si només estimulem els grups neurofisiològics passant per alt que el cos està tens o contracturat i sense abordar-ne la part emocional, aquesta estimulació no donarà els resultats esperats. Treballar la respiració i la relaxació permetrà que la feina dels exercicis psicomotors sigui més efectiva.

 

Pots posar un exemple de com repercuteix la relaxació en els exercicis psicomotors?

De vegades, els nens em pregunten per què fem relaxació. Quan els ensenyo com és la seva lletra abans i després de fer-la, i veuen la diferència entre una grafia i una altra (en alguns casos, l’escriptura és molt diferent), s’adonen de fins a quin punt els influeix.

 

De fet, ens passa a tots

És clar, si estem nerviosos o enfadats, l’escriptura és més disgràfica.

 

 

En quins altres aspectes els ajuda aprendre a relaxar-se?

Les persones amb problemes de lateralitat es bloquegen sovint a causa de l’ansietat: quan han de fer un examen, quan es desorienten a la ciutat, en les reunions de treball… Aprendre a relaxar-se els ajuda molt en aquestes situacions. Les tècniques de relaxació ―sumades a la confiança que van adquirint en si mateixos en comprovar que millora el rendiment de les seves funcions superiors, més la tranquil·litat que els proporciona aprendre a gestionar les seves emocions― aconsegueixen que cada vegada es bloquegin menys. A més, els exercicis de respiració i relaxació els ajuden a ser més conscients del seu cos quan fan els exercicis de psicomotricitat i a estar-hi presents mentre els fan.

 

Els bloquejos són neurofisiològics, corporals i emocionals

Sí, tot i que en cada persona poden presentar-se més uns que altres. Per aquesta raó la teràpia és molt personalitzada. A més, com a terapeutes, hem de ser capaços de detectar quina és la porta d’entrada per accedir al pacient: de vegades, veus que ni a través de la part afectiva ni a través de la mental hi ha una entrada, però n’hi ha mitjançant el cos: comencen a parlar gràcies a les sensacions corporals. Potser noten un dolor en un punt i això els recorda alguna cosa que els ha passat i llavors comencen a verbalitzar-ho. A partir d’aquí s’obre la porta per començar a treballar els altres bloquejos.

 

 

Va tot molt relacionat

És veritat, per això comentava abans allò dels tres eixos. El cos té memòria, no només el cervell. De la mateixa manera que en repetir un exercici de psicomotricitat un cop i un altre anem entrenant una funció superior determinada, a força d’ensenyar-li al cos a relaxar-se adquirim aquesta habilitat. Hi ha d’haver un aprenentatge significatiu, és a dir interioritzat, i una vegada que s’ha aconseguit, la relaxació i la respiració són eines que aprenen a utilitzar quan se’ls presenta una situació que els provoca ansietat. Molts pacients demanen acabar les sessions amb exercicis de relaxació.

 

L’organització espacial i temporal en l’aprenentatge de la lectoescriptura
Link Enlarge

L’organització espacial i temporal en l’aprenentatge de la lectoescriptura

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 9 desembre, 2019 Lectoescriptura

«Sense tenir adquirida l’orientació espacial i l’orientació temporal no és possible l’aprenentatge de la lectoescriptura: totes dues ens permeten entendre i manejar els codis escrits, les lletres i els números»

 

Quina relació tenen l’organització espacial i temporal amb l’aprenentatge de la lectoescriptura?

Sense tenir adquirida l’orientació espacial i l’orientació temporal no és possible l’aprenentatge de la lectoescriptura: totes dues ens permeten entendre i manejar els codis escrits, les lletres i els números.

De quina manera?

Necessitem tenir integrades unes coordenades ben organitzades per orientar els símbols, ja que el significat d’aquests símbols depèn de la forma que tenen i del lloc que ocupen en l’espai i en el temps, seqüencialment. No és el mateix és que sé, 35 que 53 o dir que avui és dilluns o que és dissabte, per exemple.

Què passa quan aquestes coordenades espacials i temporals no estan integrades?

Quan aprenem a llegir i a escriure, automatitzem aquest aprenentatge; de manera que l’àrea de cervell que intervé en aquestes funcions queda alliberada per adquirir nous coneixements que requereixen atenció i concentració. Això és així perquè el sistema nerviós està jerarquitzat. Quan no hi ha una bona jerarquització de les funcions cerebrals implicades en l’aprenentatge i el desenvolupament de la lectoescriptura, aquesta àrea cerebral se sobrecarrega i es col·lapsa.

Quines en són les repercussions?

Els nens que no han adquirit una bona organització temporal i espacial es dispersen molt i els costa un gran esforç qualsevol aprenentatge. Han de posar molta voluntat i tenacitat en tot perquè el procés no està automatitzat.

Per això quan un ja ha après a conduir pot estar pendent també d’una conversa?

Sí, quan un adult realitza una funció automàtica, l’escorça ja no hi intervé i actua gràcies a les estructures subcorticals, i això deixa l’escorça lliure per a altres funcions o activitats més complexes, com la comprensió. Per contra, quan ens enfrontem a un nou aprenentatge, l’escorça torna a participar-hi activament.

«Sense una bona lateralització costa molt dominar l’organització espacial i temporal, que són les bases que permeten desenvolupar aprenentatges com la lectoescriptura»

 

 

És clar, la jerarquització és fonamental per alliberar les funcions superiors i seguir adquirint coneixements nous

Sí, perquè les funcions superiors són les que s’encarreguen dels aprenentatges més conscients. Com que les xarxes de connexió del sistema nerviós i els nuclis d’integració d’un nen són cada vegada més complexos, aquesta complexitat obliga el sistema nerviós a organitzar-se de manera jerarquitzada per evitar el caos.

Bé, i quin paper hi té la lateralització, en tot aquest procés?

La jerarquització de les funcions cerebrals i la bona comunicació entre els hemisferis cerebrals és possible gràcies al procés de lateralització, entre altres factors.

Per què és tan important?

Durant el procés de lateralització el nen aprèn primer a situar el seu cos en l’espai i a orientar el seu jo i el seu sentir tant en l’espai com en el temps, així com a orientar-se respecte del món exterior. És imprescindible que aquest procés de lateralització es faci correctament perquè després sigui capaç de desenvolupar aprenentatges complexos com la lectura i l’escriptura que requereixen organitzar la informació mitjançant codis gràfics i arbitraris.

La lateralització és la base

Bé, sense una bona lateralització costa molt dominar l’organització espacial i temporal, que són les bases que permeten desenvolupar aprenentatges com la lectoescriptura.

Escriure consisteix a organitzar en l’espai i en el temps

Sí, i perquè hi hagi una bona organització espacial en escriure, aquesta organització espacial ha d’estar incorporada corporalment. Sense una bona organització lateral, el nen no sap si l’escriptura s’ha d’ajustar a un patró d’ordenament dretà o esquerrà.

Què li passa a un nen que no té les referències corporals ben adquirides?

Els desordres dels punts de referència corporal poden ocasionar una velocitat de lectura lenta (encara que no tots els casos són iguals), absència o pobresa de comprensió lectora i confusió entre dreta/esquerra; la qual cosa porta a no comprendre les nocions de desena i centena, a invertir l’ordre de les lletres, a la disgrafia i a símptomes que es poden confondre amb dislèxia o discalcúlia, per exemple.

«A aquests nens els costa molt organitzar un dibuix, representar el que tenen al cap»

 

 

Per què es dona la disgrafia?

Si no saps orientar-te en l’espai costa molt saber fer bé la lletra, copiar-la bé.

En què més afecta la desorganització espacial i temporal?

A aquests nens els costa molt organitzar un dibuix, representar el que tenen al cap.

Per què?

Els costa plantejar la idea, no saben com començar a representar-la, com distribuir els elements en l’espai. I, de vegades, aquests elements són desproporcionats.

¿També en queda afectada l’expressió oral?

Normalment, hi ha una major comprensió de les explicacions verbals que de les escrites, de la mateixa manera que també és millor l’expressió verbal que l’escrita.

Tornem a la qüestió de la dispersió i l’atenció

És important aclarir que abans d’afirmar que un nen presenta un problema primari d’atenció ens hem d’assegurar que aquesta tendència no es degui a un sobreesforç provocat pels motius que he explicat abans. Els nens amb lateralitat creuada, com els seus pares, expressen sovint que tot els costa massa, de seguir el ritme de la classe els suposa un sobreesforç constant i molt més gran que el que fan els altres nens.

«En el desenvolupament psicomotor, primer vindria l’esquema corporal, després la lateralitat i, finalment, l’organització espacial i temporal. Si hi ha una fallada en la primera etapa ja hi ha conseqüències en les altres»

 

 

¿Pots posar un altre exemple de com repercuteix la desorganització espacial i temporal??

L’altre dia estava en teràpia amb un grup de nens. Els vaig posar un exercici de lògica que consistia a ordenar d’una manera determinada pomes de diferents colors. Tots els nens les ordenaven incorrectament un cop i un altre. Jo no entenia què provocava el mateix error en tots fins que em vaig adonar que les estaven ordenant en ordre invers, de dreta a esquerra. Aquests nens tenien 11 anys, una edat en què l’organització temporal i espacial ja hauria d’estar adquirida.

¿Quin és l’ordre en la jerarquització que ens explicaves abans??

En el desenvolupament psicomotor, primer vindria l’esquema corporal, després la lateralitat i, finalment, l’organització espacial i temporal. Si hi ha una fallada en la primera etapa ja hi ha conseqüències en les altres.

Com treballeu aquestes dificultats en teràpia?

Com que per tenir una bona organització espacial es necessita un esquema corporal adquirit, treballem l’esquema corporal movent, per exemple, només una part del cos perquè siguin conscients dels moviments, diferenciïn les diferents parts del cos i aprenguin a saber orientar-se en el seu propi cos. Si ells poden orientar-se en el seu propi cos també sabran orientar-se en l’espai perquè, entre altres raons, el seu cos també està en l’espai.

I la temporalitat?

Un cop tenen adquirida tota la part més espacial, es treballa la temporalitat, que és el més complex, encara que totes dues van molt relacionades i en alguns exercicis les treballem paral·lelament perquè l’una depèn de l’altra.

Com els afecta la desorganització temporal?

En la lectura, la temporalitat afecta, per exemple, quina lletra va primer. En l’escriptura, acostuma a reflectir-se en el fet que comencen a escriure per on no correspon.

I com la treballeu?

Hi ha molts exercicis per a això, encara que han de realitzar-se amb la supervisió d’un terapeuta perquè, com que cada nen té una retenció neurològica diferent, s’han de personalitzar. Treballem molt l’ordenació de vinyetes i fotografies, ja que són exercicis que requereixen entendre el concepte de successió. A més, l’organització temporal també és necessària per entendre les hores, els dies de la setmana, els mesos, les estacions, el concepte de resta…

Per què el concepte de resta?

Si no tinc adquirida la temporalitat no puc entendre «Tenia 3 bolis, me n’han tret 2, quants me’n queden?». No puc establir la relació entre el que tenia i el que tinc perquè no sé quin és el punt de partida temporal.

Quins altres aspectes treballen en teràpia?

Treballen el fet d’ordenar coses en l’espai, els conceptes d’abans i després, d’amunt i avall, que els costa molt, i els de dreta i esquerra. De vegades s’emboliquen molt amb tots aquests conceptes i són nens de 6-7 anys que ja els haurien de tenir adquirits. Una cosa que els presenta normalment força dificultat és descriure el que està a baix i a dalt en una imatge.

Et preguntes com s’ho fan en el seu dia a dia amb tota aquesta confusió

De vegades, resolen les situacions per imitació, però, és clar, els genera molta frustració veure que no són capaços d’entendre i fer el que altres nens entenen i fan amb facilitat. A més, es cansen molt per l’esforç que els suposa, la qual cosa normalment provoca rebuig a l’estudi, a anar a l’escola, etc.

Quins altres exercicis fan a teràpia?

Representar paraules amb el cos, llegir paraules que estan en relleu amb els ulls embenats per integrar la forma de les lletres i orientar-les en l’espai, representar lletres amb plastilina per haver de crear-les del no-res en l’espai (aquest exercici també els va bé per treballar la motricitat fina), cosir les lletres d’una paraula per integrar-ne l’ordre, exercicis que els ajuden a reconèixer la diferència entre lletres que confonen quan estan en minúscula, com la b i la d, etc.

L’autoestima en nens amb lateralitat creuada_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart
Link Enlarge

L’autoestima en nens amb lateralitat creuada

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 1 octubre, 2019 Autoestima, El trastorn de lateralitat, Lateralitat creuada

L’autoestima


L’autoestima és la valoració que un fa sobre si mateix, sobre la seva persona i imatge. Per tant, l’autoestima és un judici que o bé aporta valor positiu al que creiem que som, o bé hi aporta un valor negatiu.

Així mateix, l’autoestima no queda definida per una única avaluació, sinó pel conjunt dels judicis que emetem sobre la nostra persona: totes aquestes valoracions van definint la imatge que ens conformem de nosaltres mateixos i com ens representem simbòlicament i mentalment.

En conseqüència, l’autoestima és determinant en la construcció de la nostra personalitat i en la manera en què ens relacionem amb els altres.

Autoestima i psicomotricitat


L’autoestima en nens amb lateralitat creuada_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart

La formació de l’autoestima és gradual i es revisa i s’actualitza constantment. Quan un nen comença a prendre consciència de si mateix i a adquirir consciència del seu esquema corporal, comença a crear la seva imatge corporal. I aquesta imatge corporal està relacionada amb l’autoestima que s’està forjant.

Si un nen, per exemple, cau sovint quan juga, pot associar emocionalment aquest fet a un sentiment negatiu, com la frustració. Aquesta valoració negativa passarà a formar part de la seva pròpia autoestima.

Atès que la imatge corporal és una representació conscient i inconscient del cos i que té un component emocional, podem dir que el desenvolupament psicomotor d’un nen és una de les primeres bases que en conformen l’autoestima.

Perquè hi hagi un correcte desenvolupament psicomotor cal l’adquisició de certes bases, com l’esquema corporal, la lateralització dominant d’esquerra o dreta, l’organització espacial i l’organització temporal.

Aquestes bases s’han d’adquirir correctament i de manera gradual, ja que conformen l’estructura de futurs aprenentatges, com el de la lectoescriptura i el pensament lògic matemàtic. Un nen que, per exemple, no estigui ben lateralitzat podria tenir dificultats en l’estructuració de la temporalitat.

Els nens amb lateralitat creuada acostumen a tenir dificultats psicomotores i cognitives: problemes de concentració, atenció, memòria, etc. Aquestes funcions cognitives són fonamentals per a la vida diària, escolar i individual del nen. Per tant, hem de tenir en compte que, si un nen es troba amb moltes dificultats d’aquest tipus en el seu dia a dia, això influirà en la manera que es veu a si mateix.

Des de casa és important ajudar-lo a què aquesta valoració sigui justa: fer-li veure que, tot i que hi ha coses que li costen més, també n’hi ha d’altres que les fa molt bé. De la mateixa manera, també podem ajudar-lo que sigui conscient de la seva evolució: si és un nen que li costa llegir, podem fer-li notar que ha progressat molt des que va començar a aprendre’n.

En el nostre centre, ens trobem sovint amb nens que s’infravaloren o que tenen una baixa autoestima a causa de les seves dificultats psicomotores i cognitives. Alguns no volen provar coses noves o fer noves activitats perquè intentar-ho els produeix un gran patiment. Fer alguna cosa nova, encara que sigui una cosa divertida, significa sortir de la nostra rutina i, per tant, de la nostra zona de confort. Això pot generar molta por i ansietat.

Aquesta inseguretat també afecta la seva manera de relacionar-se amb els altres: poden ser nens amb dificultats per fer noves amistats o per integrar-se en un grup. Quan un no se sent a gust amb si mateix, li costa pensar que d’altres puguin gaudir de la seva companyia.

Com tractem els problemes d’autoestima en el centre

L’autoestima en nens amb lateralitat creuada_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart

Al centre partim de la base que cal treballar conjuntament la part emocional, la motora i la psicològica. Per aquest motiu, la teràpia integra tots tres aspectes.

Per exemple, si un nen té dificultat per saltar i això el fa sentir malament i diferent dels altres nens, en teràpia proposarem jocs de manera gradual que requereixin coordinació i coneixement d’esquema corporal perquè vagi millorant en el salt. A mesura que el pacient veu la seva evolució en aquest aspecte, la seva autoestima també augmenta, i arriba fins i tot a demanar aquest joc que, ara, el fa sentir bé.

De vegades, també ens trobem amb nens que han interioritzat un discurs negatiu sobre ells mateixos i que donen per descomptat, abans d’intentar-ho, que seran incapaços de fer alguna cosa determinada. El malestar que els genera una activitat nova els produeix una ansietat anticipatòria associada. Quan duen a terme la nova activitat i s’adonen que poden fer-ho bé, se sorprenen. Aquests èxits i la seva valoració positiva van augmentant-ne l’autoestima.

Sens dubte, és un procés llarg, que requereix ajuda terapèutica perquè aconsegueixin expressar les emocions associades a la infravaloració que els fa sentir malament. Però, a mesura que avança la teràpia i observen que són capaços de fer coses que abans no podien fer, que cada vegada les fan millor, i aprenen a valorar positivament els seus èxits i la seva evolució, també van ajustant la valoració sobre la seva persona i el seu judici esdevé més just.

«Sense organització temporal no hi ha comprensió oral ni escrita»_Centro de Lateralidad y Psicomotricidad Joëlle Guitart
Link Enlarge

«Sense organització temporal no hi ha comprensió oral ni escrita»

Susana Lladó - Lladó Comunicación 15 juliol, 2019 Organització temporal 0

La psicòloga Meritxell Pujol, terapeuta del nostre centre, ens explica en aquesta entrevista què és l’organització temporal, per què la seva adquisició és fonamental per poder aprendre altres coneixements bàsics i fonamentals, i com afecta un nen no comprendre aquest concepte abstracte.

 

 

Per a un adult, el concepte d’organització temporal és bastant obvi, ho és també per a un nen?

En absolut. L’organització temporal és un concepte molt abstracte per a un nen i difícil d’adquirir.

 

Comencem amb exemples. Què li passa a un nen que té problemes d’organització temporal?

Un exemple molt clar és el d’un pacient de 16 anys que, quan va començar la teràpia, no sabia en quin dia érem, ni en quin mes. Podia recitar els mesos de l’any com qui recita les taules de multiplicar de memòria, però no tenien significat per a ell: no sabia a quins períodes feien referència.

 

Ens pots explicar una mica més aquest cas?

Vaig agafar un calendari i li vaig preguntar quan era Nadal. No ho sabia. Li vaig preguntar si anava abans o després del seu aniversari. Tampoc ho sabia. Era incapaç de situar o orientar els esdeveniments.

 

Ell era conscient del problema?

Sí, i li generava una sensació molt negativa de descontrol. Sentia com si la vida fos un corrent que l’arrossegava sense saber on. Se sentia molt diferent dels altres i tenia molts problemes a l’escola.

Per entendre una narració, ens cal poder orientar-nos en el temps, entendre les seqüències d’un esdeveniment, l’esdevenir: entendre conceptes com abans i després, causa i conseqüència. 

Quina classe de problemes?

L’organització temporal afecta l’adquisició d’aprenentatges tan bàsics i importants com la comprensió oral i escrita.

Per què?

Perquè per entendre una narració, ens cal poder orientar-nos en el temps, entendre les seqüències d’un esdeveniment, l’esdevenir: entendre conceptes com abans i després, causa i conseqüència. El concepte temporal està en qualsevol text.

 

Quins altres aprenentatges afecta?

Les matemàtiques. El concepte d’organització temporal està implícit, per exemple, en les seqüències numèriques: si no entenem conceptes com anterior i posterior, és impossible saber quin número va abans o després en una seqüència numèrica.

 

Seguim amb més conseqüències

La mateixa organització del temps: aquests nens no es poden organitzar les tasques i per això no poden assumir objectius com qualsevol altre nen.

 

Ens en pots posar un exemple?

Recordo una pacient de 6 anys que m’explicava amb molta angoixa que quan els seus pares li demanaven que anés a rentar-se les dents sempre l’acabaven renyant perquè trigava moltíssim: primer es rentava la cara, després es treia les lleganyes, etc. Ella no s’adonava, deia, que no li donava temps de fer el que els seus pares li demanaven.

 

Fins aquí, podria semblar normal: els passa a molts nens

Sí, però, llavors, quan li vaig proposar com a solució que els seus pares l’avisessin quan li quedessin 5 minuts per acabar el que li havien demanat, em va contestar «És que jo no sé quant són cinc minuts». No entenia el temps.

 

No són nens que es gronxen o es distreuen

No, són nens que pateixen molt perquè realment no poden organitzar-se les tasques.

 

Ens poses un exemple més que ens ajudi a acabar d’entendre-ho?

El d’una altra nena de 6 anys que no volia seguir amb una activitat que estàvem fent a la sessió de teràpia d’aquell dia. Li vaig dir que seguiríem durant 1 minut més i que després canviaríem d’exercici. Em va contestar: «1 minut, no, 15». Li vaig preguntar amb estranyesa si, llavors, volia seguir una mica més, i em va respondre: «És que no sé quant es 1 minut, però sé que 15 minuts és poc temps».

 

No saben referenciar el temps?

És com si tinguessin conceptes separats que no poden unir. Saben que hi ha un dia de l’any en què se celebra Cap d’Any, però no saben quan és.

 

Llavors, tampoc poden anticipar successos

Si els seus pares se’n van de viatge, no els calma que els diguin que tornaran al cap de 3 dies o d’1 setmana perquè no saben si això és molt de temps o poc. Quan són petits, això els genera molta angoixa.

 

També deuen tenir dificultats a l’hora d’expressar-se

Així és. Si els demanes que t’expliquin el que han fet el cap de setmana anterior, t’ho narren en present, per exemple. Costa molt entendre’ls perquè, a més, els és difícil estructurar un relat. Els seus problemes d’organització temporal també els fa complex entendre les instruccions que els donen els adults.

L’organització temporal va molt relacionada amb l’organització espacial i aquesta, al seu torn, depèn de la corporal. És a dir, per poder començar a treballar l’organització temporal, primer hem de treballar amb el nen la noció d’esquema corporal.

Bé. Com treballeu en teràpia amb aquests pacients?

Si un nen té problemes d’organització temporal, això significa que també té dificultats en altres àrees.

 

Què vols dir?

L’organització temporal va molt relacionada amb l’organització espacial i aquesta, al seu torn, depèn de la corporal. És a dir, per poder començar a treballar l’organització temporal, primer hem de treballar amb el nen la noció d’esquema corporal.

 

Per què la noció d’esquema corporal és la base?

Només a partir dels referents del propi cos es poden tenir els referents de l’espai. L’eix corporal del propi cos és el que permet identificar dreta i esquerra i, a partir d’aquí, referenciar primer el propi cos en l’espai i després en relació amb els altres objectes i individus.

 

Ho entenc. I com es relaciona això amb la temporalitat?

El nen accedeix a les nocions temporals a través de la successió dels moviments de les seves pròpies accions, de les accions i els moviments que fa. Necessita comprendre què mou primer quan fa un moviment amb el cos. Necessita adquirir la noció de successió i sempre parteix de la seva pròpia experiència per entendre el que l’envolta. Un cop ha comprès el seu propi esquema corporal i com s’orienta el seu cos en l’espai i en el temps és quan pot començar a entendre com se situen i orienten en el temps els diferents objectes i successos que ja no parteixen de si mateix. En teràpia, treballem les dues organitzacions, l’espacial i la temporal, de manera conjunta.

 

Com ho feu?

Depèn de cada nen i dels resultats del seu test de lateralitat, però, a grans trets, treballem els conceptes d’ahir, avui i demà fent-los explicar què han fet durant un període determinat: això els ajuda a entrenar les seqüències temporals. També fem exercicis perquè aprenguin a entendre les setmanes, els mesos, les estacions, etc.

 

Ens en pots posar un exemple?

Si els pregunto quin dia és avui, no ho saben. Llavors els dono referències perquè ells arribin a la solució: per exemple, agafo un calendari i els dic que nosaltres ens veiem tots els dimarts. Llavors ells busquen tots els dimarts del mes. Els dic que acabem de començar el mes i que, per tant, en quin dimarts creuen que som. Al final ho treuen. Els ajuda a poder referenciar les coses que passen en el temps perquè necessiten arribar a unir el concepte abstracte amb l’experiència vivencial.

Fem servir exercicis més obvis en els quals es poden equivocar menys perquè ells s’adonin de la noció de successió i, en ser-ne conscients, puguin aplicar-ho a altres casos més complexos.

I el concepte de successió, com el treballeu?

Per al concepte de successió i el de durada treballem amb vinyetes que han d’ordenar: diferents vinyetes que mostren el creixement d’un arbre, els diversos moviments que fa una persona que fa un salt, algú que obre un paraigua (primer la vinyeta en què no plou, després la vinyeta en què comença a ploure, després en què obre el paraigua, el paraigua mullat, etc.).

 

No les ordenen bé?

Normalment, les ordenen bé. L’important d’aquests exercicis és que els permeten consolidar la relació de successió. És a dir, fem servir exercicis més obvis en els quals es poden equivocar menys perquè ells s’adonin de la noció de successió i, en ser-ne conscients, puguin aplicar-ho a altres casos més complexos.

 

Hi ha més exercicis que els ajudin a adquirir l’organització temporal?

Sí, i molt diversos. Per exemple, també treballem amb estructures rítmiques perquè el ritme és una successió. Jo faig un ritme i ells han de reproduir-lo. Faig un moviment i ells han de repetir-lo. Després hi ha exercicis que els permeten ser conscients de la seva pròpia respiració.

 

Per a què serveixen?

Els ajuden, igual que tots els exercicis en què treballem els sentits i la percepció, a entendre l’esquema corporal a través de l’autoobservació.

 

No parlem d’una teràpia breu

No, és cert que treballar l’esquema corporal i l’organització espaciotemporal requereix temps, perquè no ho podem abordar tot de cop. Però adquirir aquestes nocions és imprescindible perquè puguin realitzar els altres aprenentatges propis de la seva edat. No obstant això, com que la seva evolució és gradual, a mesura que van fent progressos, aquests també els ajuden que en millori el rendiment escolar.

 

La lateralitat creuada i la dinàmica familiar: el cas de la Carla
Link Enlarge

La lateralitat creuada i la dinàmica familiar: el cas de la Carla

Susana Lladó - Lladó Comunicación 8 maig, 2019 Lateralitat creuada 0

La Carla és una nena de vuit anys que va iniciar la teràpia de lateralitat en el nostre centre fa un any i nou mesos. El seu cas és un clar exemple de fins a quin punt una dinàmica familiar complexa afecta, agreujant-lo, el trastorn de lateralitat; per aquest motiu, el tractament, en aquests casos, requereix incloure no només el treball neurofisiològic amb el pacient, sinó fer una intervenció psicoterapèutica que ajudi a resoldre els seus conflictes emocionals i els dels seus progenitors. «Tractar un pacient amb lateralitat creuada sempre implica prendre en consideració molts més aspectes que els relacionats estrictament amb el trastorn neurofisiològic: les condicions de l’entorn en el qual la persona s’està desenvolupant també són determinants. Si hi ha problemes no resolts en la relació de parella dels pares, aquest malestar contribuirà a augmentar els símptomes i n’obstaculitzarà la curació», explica la directora del nostre centre, Joëlle Guitart.

Quan la Carla va arribar a la consulta per primera vegada, tenia sis anys i quatre mesos. El test va mostrar que era hipertònica de membres superiors i inferiors, que tenia tres creus de lateralitat i una retenció neurofisiològica el 36%. És a dir, el trastorn provocava que només disposés del 64% de les seves capacitats potencials, tot i tenir un bon quocient intel·lectual. No obstant això, amb aquesta retenció neurofisiològica no n’hi havia prou per explicar totes les dificultats d’aprenentatge, ni la simptomatologia emocional.

Simptomatologia de la lateralitat creuada

1.      Amb sis anys, la Carla encara no havia après a llegir ni a escriure i mostrava un rebuig absolut cap a les lletres: de fet, no les reconeixia.

2.      Hi havia tingut encopresi fins als cinc anys (evacuació fecal repetida i involuntària en llocs inapropiats).

3.      Va tenir enuresi fins als sis anys (incontinència urinària).

4.      Era una nena que s’avorria absolutament de tot el que estava relacionat amb l’escola perquè estava desconnectada del ritme de la seva classe: hi havia un retard d’aprenentatge d’uns dos anys, aproximadament, respecte als seus companys.

5.      No tenia adquirida la noció de temporalitat (passat, present i futur) ni del temps (les hores).

6.      Li costava moltíssim raonar (raonament lògic), encara que no tenia gaires dificultats amb la part mecànica de les matemàtiques.

7.      No podia suportar els sons aguts, estava irascible, amb una gran ansietat i necessitava canviar contínuament d’activitat.

8.      Cada nit se n’anava al llit dels seus pares perquè volia dormir amb el seu pare (la mare es veia obligada a anar a dormir al llit de la nena).

9.     Quan, durant el test, va fer el dibuix de l’esquema corporal, va ometre la mà dreta i la mà i el braç esquerres.

10.  Rebutjava rotundament seguir qualsevol regla o norma.

11.  Tot i que no patia el rebuig dels altres nens, ella mateixa s’aïllava: no volia relacionar-s’hi.

12.  Mostrava una atracció poc comuna cap a les calaveres, els fantasmes i la foscor.

 

No obstant això, la pacient mostrava una gran sensibilitat emocional i sensitiva, a més de ser molt intuïtiva. De fet, era conscient que alguna cosa no anava bé: una vegada va dir a la seva mare: «Em sento diferent dels altres nens». L’única cosa que despertava l’interès de la Carla era la música: les seves aptituds per al cant i el ball eren evidents.

 

Dinàmica familiar

A l’anamnesi amb els pares, el seu motiu de consulta va ser molt concret: volien saber si la nena aconseguiria aprendre a llegir i a escriure. A més, estaven preocupats perquè la Carla havia fet una teràpia de lateralitat durant vuit mesos amb un psicòleg d’un altre centre sense que s’hi apreciés cap progrés.

No obstant això, aquesta primera entrevista amb els pares també va posar de manifest que la parella tenia conflictes importants no resolts: el seu concepte de relació sentimental i de família divergia, la qual cosa provocava que, encara que aparentment tot anés bé entre ells, en realitat no hi havia una autèntica relació de parella. En lloc de parlar i afrontar les seves desavinences, havien traslladat i centrat l’angoixa en els problemes de la seva filla, com si el benestar familiar depengués exclusivament de resoldre els problemes relacionats amb la lateralitat de la nena.

Encara que per motius de confidencialitat no podem entrar en detalls, la Carla era molt conscient de la situació i estava acusant la inestabilitat i la inseguretat de l’entorn familiar: un nen necessita sentir-se protegit i segur per desenvolupar un jo saludable. D’altra banda, la Carla també era conscient del poder que li havien atorgat els seus pares en l’equilibri familiar, la qual cosa n’havia exacerbat l’ego.

«Amb tots els pacients de lateralitat és fonamental treballar en paral·lel l’aspecte corporal, el mental i l’emocional, però en els casos com el de la Carla cal parar una atenció especial a la dinàmica familiar en què està immers el pacient: aquí és on hi ha les claus que expliquen que els símptomes del trastorn s’hagin aguditzat. Si no solucionem aquests conflictes, el treball neurofisiològic no donarà els resultats esperats», puntualitza Joëlle Guitart.

Evolució

Durant aquest any i nou mesos de tractament, hem treballat amb la Carla els diferents ítems de la lateralitat (se l’està lateralitzant a la dreta) posant l’accent en l’organització perceptiva, la percepció espaciotemporal, la coordinació locomotora, la respiració i la relaxació. Des de fa cinc mesos mostra un gran progrés en la lectura i ja ha començat a escriure, i ha evolucionat molt ràpid en aquest aprenentatge. La seva tutora, que és la seva mestra des de fa dos anys a l’escola, ens ha informat que, a més d’aquests avenços, ha millorat notablement la seva relació amb ella (abans d’iniciar la teràpia, no aconseguia establir comunicació amb la Carla), que està menys irascible i que la nena comença a tenir amics a l’escola. Aquesta evolució no hauria estat possible si durant aquest temps no haguéssim fet també una intervenció psicoterapèutica amb els pares que els està ajudant a resoldre individualment i com a parella els aspectes emocionals que no havien afrontat.

Fa poc, la Carla va demanar augmentar el nombre de sessions de teràpia: en lloc de venir un dia a la setmana, volia venir-ne dos. Esmentem aquest aspecte perquè és una petició que fan alguns pacients en constatar el seu progrés en els diferents àmbits de la seva vida. Cal assenyalar que, tot i que aquesta petició és en si mateixa un bon símptoma, l’evolució no és més ràpida si s’augmenten les sessions: la teràpia de lateralitat és una teràpia llarga perquè el cervell necessita un temps per anar assimilant els nous aprenentatges neurofisiològics que es van adquirint quan hi ha una lateralitat creuada. A la Carla li queda un any de tractament per arribar a curar-se, almenys, en un 95%, però l’important és que tots els tests de control que fem cada cinc mesos estan donant els resultats esperats en cada fase.

 

15 raons per les quals és tan important llegir (amb lateralitat o sense)
Link Enlarge

15 raons per les quals és tan important llegir (amb lateralitat o sense)

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 29 maig, 2017 Aprenentatge, El cervell, El trastorn de lateralitat 0

La lectura és una activitat cerebral complexa; de fet, una de les més complexes, ja que requereix la coordinació de nombroses funcions cognitives que també ho són en si mateixes. No obstant això, també és una activitat que ens reporta, com a éssers humans, grans plaers (Borges demanava que li llegissin per sentir-se viu), i que contribueix a exercitar el nostre cervell, un aspecte essencial per mantenir-lo saludable.

Si, com veurem després, llegir aporta molts beneficis a qualsevol persona, la lectura esdevé una activitat imprescindible per a les persones que pateixen trastorn de lateralitat o lateralitat creuada.

Tal com s’explica a l’article d’EfeSalud Lectura: perfecta gimnàstica cerebral, la major part de les persones tenim l’hemisferi cerebral esquerre dedicat a les funcions de la lectura i escriptura (excepte els esquerrans, que utilitzen l’hemisferi cerebral dret per a aquestes funcions, ja que és el seu hemisferi dominant). Tanmateix, hi ha un percentatge de la població (les persones amb lateralitat creuada) que tenen aquestes funcions repartides en els dos hemisferis, de manera que aquests es troben «competint amb el llenguatge»; fet que els provoca problemes d’aprenentatge en la lectura (a més de problemes de disgrafia, per entendre els enunciats d’assignatures com les matemàtiques i la física, disortografia, dislèxia perceptiva o auditiva, i fins i tot alèxia).

15 razones por las que para nuestro cerebro es importante leer

Per superar aquestes dificultats en la lectura cal treballar una sèrie d’aspectes amb el pacient que li permetran adquirir una bona base de lateralitat (lateralitzar la persona cap al seu costat dominant), enfortint els recorreguts sinàptics. Aquests aspectes, que es treballen en teràpia, són els següents:

  • L’esquema corporal
  • L’organització perceptiva
  •  L’orientació dreta-esquerra
  •  L’estructuració rítmica
  •  L’estructuració espacial
  •  L’organització temporal
  • La capacitat d’abstracció

El tractament, que és individualitzat, dependrà de l’avaluació prèvia de cada cas; avaluació en què s’observa la seva capacitat per a:

  • La lectura visual de paraules
  •  La comprensió de la lectura
  •  La fluïdesa de lectura
  •  La precisió de lectura

Si el nen, o adolescent, no adquireix una bona base de lateralitat, tindrà un rendiment lector deficient pel que fa a:

  • Mecànica lectora: llegirà amb dificultat mecànicament afegint o ometent síl·labes a les paraules, llegirà saltant-se paraules o línies (la coordinació oculomanual està creuada: mà dreta – ull esquerre).
  • La retenció lectora: encara que aquestes persones acostumen a tenir molt bona memòria, presenten dificultats de concentració, i es dispersen amb facilitat (són inquiets, hiperactius o mostren una gran desmotivació).
  • Dificultat en la còpia de dictats, en fer una síntesi i resums, o en dur a terme un esquema sinòptic (de vegades posen l’accent en les idees secundàries i no en el fil conductor).
  • Per seguir el ritme de la classe: es perden fàcilment en «l’aquí i ara».
  • Per agafar apunts: ja que l’hemisferi cerebral dret i l’esquerre han de funcionar al mateix ritme per obtenir la capacitat de síntesi i capacitat d’anàlisi a la vegada.
  • La comprensió lectora: no entendrà el que llegeix

Com a conseqüència de tot això, el més probable és que es vegi forçat a repetir curs o a canviar d’escola, ja que la lectura és la base d’un bon rendiment acadèmic, i el seu benestar emocional i social en quedarà molt afectat.

15 razones por las que es tan importante leer (con o sin lateralidad)

Els nens que presenten problemes de lectura no volen llegir: simplement, perquè els suposa un gran esforç i no troben cap plaer a fer-ho. Per aquest motiu busquen estratègies per fugir de la lectura. I quan ho fan, és per obligació.

La directora del nostre centre, Joëlle Guitart, recomana als pares dels pacients en edat de poder llegir per ells mateixos que dediquin cada dia uns deu minuts perquè els seus fills llegeixin abans d’anar-se’n a dormir, i reservar-ne els tres últims perquè els expliquin què han entès del que han llegit. Aquest hàbit suposa un exercici excel·lent per al cervell, ja que estimula el recorregut sinàptic cap a l’àrea de Broca (lòbul que correspon al llenguatge). Si el nen és més petit i encara no ha après a llegir, recomana que siguin els pares els qui li llegeixin contes (és important iniciar-lo en l’hàbit i que vegin el seu exemple).

Vegem, ara sí, 15 raons per les quals és tan important llegir (no sols en casos de lateralitat):

  1. Desenvolupa la nostra empatia: el fet d’accedir a la manera de pensar i sentir d’altres persones, encara que siguin personatges de ficció, ens ajuda a entendre pensaments i sentiments diferents dels nostres.
  2. Ens permet viure experiències que, altrament, no experimentaríem: el cervell no estableix una gran distinció entre els fets que llegim i els que experimentem en la realitat, de manera que tots dos li produeixen sensacions molt similars.
  3. Desenvolupa la capacitat d’atenció: l’estructura pròpia de qualsevol relat (plantejament, nus i desenllaç) «ensenya» el nostre cervell a pensar de manera seqüencial i, per tant, a mantenir la concentració i atenció durant tota aquesta seqüència.
  4. Desenvolupa la nostra comprensió lectora.
  5. Exercita el processament del llenguatge escrit.
  6. Estimula l’activitat cerebral: s’ha demostrat per ressonància magnètica que els nens als quals se’ls llegeix contes mostren més activitat cerebral (en les àrees de significat del llenguatge i en les de visualització).
  7. Desenvolupa i conforma la nostra identitat: intervé en la configuració de les nostres connexions mentals, creant noves idees i formes de pensar.
  8. Enforteix les nostres connexions neuronals: en estimular el nostre cervell, el manté «en forma» (ens fa pensar, ordenar i interrelacionar idees, etc.).
  9. Augmenta les reserves cognitives del cervell, reserves que sembla que tenen un paper fonamental per mantenir-lo sa en la vellesa i protegir-nos de les malalties neurodegeneratives.
  10. Retarda i prevé la pèrdua de memòria (relacionat amb el punt anterior).
  11. Ens ajuda a agafar el son: com que és una activitat relaxant per al nostre cervell, ens «prepara» per dormir (sempre que no ho fem amb un dispositiu retroil·luminat).
  12. Augmenta el flux sanguini en el cervell.
  13. Augmenta la nostra capacitat per al pensament analític i crític.
  14. A més de millorar les funcions del nostre cervell, incrementa la capacitat de resposta.
  15. Ens fa més bons oradors: en contra del que es pot pensar, és la lectura la que ens ensenya a parlar bé; no l’exercici de la parla.

Nulla dies sine linea (ni un dia sense [llegir] una línia!).

Fonts:

6 motivos científicos por los que es bueno leer

Un cerebro más protegido gracias a la lectura

Lectura, perfecta gimnasia cerebral

Lateralitat

27 febrer, 2017

La relació entre l’adquisició d’habilitats físiques i la mielina

Tots hem sentit alguna vegada que es necessiten una sèrie d’hores de pràctica per arribar a dominar una habilitat física, sigui la que sigui: tocar un instrument, ser bo en un esport, dominar els passos d’un tipus de ball, etc. Mitjançant la repetició d’una mateixa acció adquirim destresa, rapidesa i confiança. Però què passa al nostre cervell i a la resta del cos quan efectuem les repeticions que ens permeten adquirir una habilitat en concret? La clau està en la mielina.

Tal com s’explica al vídeo de sota de la doctora i educadora Annie Bosler, el nostre cervell té dos tipus de teixit neuronal: la matèria grisa (composta per cossos cel·lulars) i la matèria blanca (composta per fibres nervioses i teixit gras). Si el nostre cos es mou és perquè la matèria grisa processa la informació al cervell i dirigeix els senyals i els estímuls sensorials a les cèl·lules nervioses. Aquesta informació viatja fins als nostres músculs a través d’unes fibres nervioses anomenades axons que es troben a la substància blanca, les quals estan cobertes d’una substància anomenada mielina. Doncs bé, quan efectuem repeticions d’un moviment físic, augmenta la capa de mielina que aïlla els axons. I per què és important que augmenti aquesta capa?

Per què la repetició és clau en l’adquisició d’habilitats físiques_Centro de Lateralidad Joëlle Guitart

La mielina actua de manera similar a l’aïllament que porten els cables elèctrics: evita la pèrdua d’energia dels senyals elèctrics que utilitza el cervell, amb la qual cosa afavoreix que aquestes circulin de manera més eficient per les vies nervioses. En altres paraules: la mielina crea una autopista d’informació ràpida i eficient que connecta el cervell als músculs.

Una bona coordinació s’aconsegueix a força de repeticions (els atletes d’elit practiquen les repeticions freqüents amb parades programades, per exemple), encara que al principi els exercicis no es realitzin amb destresa. Ara bé, per dominar una habilitat, tan important és la repetició com la qualitat i la consistència d’aquestes repeticions: estar centrat durant la pràctica permet que aquesta sigui molt més efectiva (al vídeo es donen algunes pautes per centrar l’atenció).

 

Finalment, un altre punt important: estudis recents han demostrat que, un cop establert un moviment físic, el cos pot reforçar-lo només visualitzant-lo.

 

Categories