Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
    • Spanish
    • French
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
    • Spanish
    • French
El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs
Link Enlarge

El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 23 desembre, 2019 Actualitat

Michael Jordan ―considerat el millor jugador de bàsquet de tots els temps― deia que havia tingut èxit perquè havia passat per molts fracassos, com tants altres esportistes d’elit. L’acumulació de fracassos abans d’assolir l’èxit també és un punt en comú en la biografia de nombrosos científics, artistes, escriptors i empresaris cèlebres (i de moltes persones anònimes): Thomas Edison, Albert Einstein, Isaac Newton, Henry Ford, J.K. Rowling, Walt Disney, Charles Chaplin, Steven Spielberg en són alguns exemples. Les recerques psicològiques i conductuals sobre l’èxit i el fracàs que s’han fet fins ara no són concloents a causa que els prejudicis humans sobre aquestes experiències n’alteren el record i la percepció. Per aquest motiu, perquè se sap molt poc sobre els mecanismes que regeixen la dinàmica del fracàs, un professor de gestió d’empreses, Dashung Wang, ha dut a terme un estudi amb uns resultats molt interessants que s’acaben de publicar a la revista Nature.

Objectius de l’estudi sobre l’èxit i el fracàs

És un fet que els assoliments humans acostumen a anar precedits de repetits intents que fracassen, de la mateixa manera que també és un fet que moltes persones que han fallat una vegada i una altra en els seus objectius no han aconseguit assolir finalment les seves metes. És a dir, l’èxit i el fracàs són dues situacions que poden estar separades per una línia molt fina i, de vegades, aparentment incomprensible. El professor Dashung Wang ha investigat quin és aquest punt d’inflexió.

El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs

Els resultats de l’estudi

Per dur a terme l’estudi, Wang ha analitzat conjunts de dades a gran escala d’empresaris, científics, i fins i tot d’organitzacions terroristes, amb el propòsit de detectar els senyals subjacents al fracàs i l’èxit, i poder quantificar-los.

Algunes de les conclusions més interessants, i que el professor també explica en un podcast de Harvard Bussines Review, són:

El més habitual és que es fracassi en repetides ocasions abans d’aconseguir l’èxit.

Les persones que viuen fracassos primerencs acostumen a tenir més èxits que les que aconsegueixen èxits primerencs.

Un factor decisiu per aconseguir l’èxit és la reacció que es té quan es fracassa repetidament en el procés cap a una fita. De fet, es podria dividir les persones amb similars característiques i estratègies en dos grans grups: el de les que es donen per vençudes i el de les que no desisteixen en l’intent. I l’important d’això és que moltes persones que s’han rendit després de diversos fracassos mai han sabut que prop que estaven de l’èxit quan van abandonar les seves metes. És a dir, segons en quin costat del punt d’inflexió es trobi algú, el resultat pot ser completament diferent.

En un costat del punt d’inflexió trobem les persones que fallen una vegada i una altra, ho tornen a provar de nou i tornen a fallar perquè no estan aprenent prou dels errors per dissenyar un patró intel·ligent de millora. Això és el que Wang anomena estar a la regió d’estancament. Quan s’està en aquesta regió, els errors reiterats no condueixen a l’èxit. Les dades de l’estudi mostren clarament que les persones que finalment fracassen ho fan perquè no han aconseguit ser més eficients després de cada fracàs: es manté constant el temps (un factor clau) entre els errors consecutius.

A l’altre costat del punt d’inflexió es troben les persones que, havent fallat també una vegada i una altra, aconsegueixen fallar cada vegada més ràpid fins a arribar a l’èxit. Cada error els serveix per millorar sistemàticament el temps entre dos intents consecutius fins a assolir la seva meta. En altres paraules, el ritme del fracàs és un indicador del punt d’inflexió entre l’estancament i l’èxit final, ja que la idea de fallar ràpid no només és prescriptiva, sinó també diagnòstica.

De tot l’anterior es desprèn que un mateix pot diagnosticar-se i saber en quin costat del punt d’inflexió es troba: si les fallades no es produeixen en períodes cada vegada més curts, això pot ser indicatiu que estem a la regió d’estancament (encara que hàgim introduït millores, potser no són productives). Per contra, si disminueix el temps entre els errors, probablement serà perquè ens estem centrant amb èxit a millorar els punts necessaris.

Com es passa d’un costat del punt d’inflexió a l’altre

El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs

Sembla que aconseguir escurçar aquest temps entre fracàs i fracàs és cabdal, ja que és indicatiu que estem treballant de manera més intel·ligent (i no d’una manera més difícil). També vol dir que tenim la capacitat d’escoltar les crítiques dels altres i prendre nota del que hem fet bé i del que no per centrar-nos a introduir canvis en el que és necessari i mantenir el que hem après que funciona. En resum: fallar ha de servir-nos per crear una dinàmica en què reutilitzem el que hem fet bé i focalitzem a millorar el que segueix presentant errors. Pot semblar obvi, però, segons l’estudi, aquest és el punt crític en les persones que aconsegueixen creuar el punt d’inflexió.

Tal com explica el professor Wang, totes les empreses i tots els projectes viuen en alguns moments un escenari en el qual alguna cosa no funciona bé, però això no vol dir que l’empresa o el projecte hagi fracassat: l’èxit o el fracàs dependran en gran mesura de tot el que hem explicat. El fracàs és necessari per aprendre, millorar processos i evolucionar, l’important és anar reduint tot allò que ens fa repetir els mateixos errors.

L’organització espacial i temporal en l’aprenentatge de la lectoescriptura
Link Enlarge

L’organització espacial i temporal en l’aprenentatge de la lectoescriptura

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 9 desembre, 2019 Lectoescriptura

«Sense tenir adquirida l’orientació espacial i l’orientació temporal no és possible l’aprenentatge de la lectoescriptura: totes dues ens permeten entendre i manejar els codis escrits, les lletres i els números»

 

Quina relació tenen l’organització espacial i temporal amb l’aprenentatge de la lectoescriptura?

Sense tenir adquirida l’orientació espacial i l’orientació temporal no és possible l’aprenentatge de la lectoescriptura: totes dues ens permeten entendre i manejar els codis escrits, les lletres i els números.

De quina manera?

Necessitem tenir integrades unes coordenades ben organitzades per orientar els símbols, ja que el significat d’aquests símbols depèn de la forma que tenen i del lloc que ocupen en l’espai i en el temps, seqüencialment. No és el mateix és que sé, 35 que 53 o dir que avui és dilluns o que és dissabte, per exemple.

Què passa quan aquestes coordenades espacials i temporals no estan integrades?

Quan aprenem a llegir i a escriure, automatitzem aquest aprenentatge; de manera que l’àrea de cervell que intervé en aquestes funcions queda alliberada per adquirir nous coneixements que requereixen atenció i concentració. Això és així perquè el sistema nerviós està jerarquitzat. Quan no hi ha una bona jerarquització de les funcions cerebrals implicades en l’aprenentatge i el desenvolupament de la lectoescriptura, aquesta àrea cerebral se sobrecarrega i es col·lapsa.

Quines en són les repercussions?

Els nens que no han adquirit una bona organització temporal i espacial es dispersen molt i els costa un gran esforç qualsevol aprenentatge. Han de posar molta voluntat i tenacitat en tot perquè el procés no està automatitzat.

Per això quan un ja ha après a conduir pot estar pendent també d’una conversa?

Sí, quan un adult realitza una funció automàtica, l’escorça ja no hi intervé i actua gràcies a les estructures subcorticals, i això deixa l’escorça lliure per a altres funcions o activitats més complexes, com la comprensió. Per contra, quan ens enfrontem a un nou aprenentatge, l’escorça torna a participar-hi activament.

«Sense una bona lateralització costa molt dominar l’organització espacial i temporal, que són les bases que permeten desenvolupar aprenentatges com la lectoescriptura»

 

 

És clar, la jerarquització és fonamental per alliberar les funcions superiors i seguir adquirint coneixements nous

Sí, perquè les funcions superiors són les que s’encarreguen dels aprenentatges més conscients. Com que les xarxes de connexió del sistema nerviós i els nuclis d’integració d’un nen són cada vegada més complexos, aquesta complexitat obliga el sistema nerviós a organitzar-se de manera jerarquitzada per evitar el caos.

Bé, i quin paper hi té la lateralització, en tot aquest procés?

La jerarquització de les funcions cerebrals i la bona comunicació entre els hemisferis cerebrals és possible gràcies al procés de lateralització, entre altres factors.

Per què és tan important?

Durant el procés de lateralització el nen aprèn primer a situar el seu cos en l’espai i a orientar el seu jo i el seu sentir tant en l’espai com en el temps, així com a orientar-se respecte del món exterior. És imprescindible que aquest procés de lateralització es faci correctament perquè després sigui capaç de desenvolupar aprenentatges complexos com la lectura i l’escriptura que requereixen organitzar la informació mitjançant codis gràfics i arbitraris.

La lateralització és la base

Bé, sense una bona lateralització costa molt dominar l’organització espacial i temporal, que són les bases que permeten desenvolupar aprenentatges com la lectoescriptura.

Escriure consisteix a organitzar en l’espai i en el temps

Sí, i perquè hi hagi una bona organització espacial en escriure, aquesta organització espacial ha d’estar incorporada corporalment. Sense una bona organització lateral, el nen no sap si l’escriptura s’ha d’ajustar a un patró d’ordenament dretà o esquerrà.

Què li passa a un nen que no té les referències corporals ben adquirides?

Els desordres dels punts de referència corporal poden ocasionar una velocitat de lectura lenta (encara que no tots els casos són iguals), absència o pobresa de comprensió lectora i confusió entre dreta/esquerra; la qual cosa porta a no comprendre les nocions de desena i centena, a invertir l’ordre de les lletres, a la disgrafia i a símptomes que es poden confondre amb dislèxia o discalcúlia, per exemple.

«A aquests nens els costa molt organitzar un dibuix, representar el que tenen al cap»

 

 

Per què es dona la disgrafia?

Si no saps orientar-te en l’espai costa molt saber fer bé la lletra, copiar-la bé.

En què més afecta la desorganització espacial i temporal?

A aquests nens els costa molt organitzar un dibuix, representar el que tenen al cap.

Per què?

Els costa plantejar la idea, no saben com començar a representar-la, com distribuir els elements en l’espai. I, de vegades, aquests elements són desproporcionats.

¿També en queda afectada l’expressió oral?

Normalment, hi ha una major comprensió de les explicacions verbals que de les escrites, de la mateixa manera que també és millor l’expressió verbal que l’escrita.

Tornem a la qüestió de la dispersió i l’atenció

És important aclarir que abans d’afirmar que un nen presenta un problema primari d’atenció ens hem d’assegurar que aquesta tendència no es degui a un sobreesforç provocat pels motius que he explicat abans. Els nens amb lateralitat creuada, com els seus pares, expressen sovint que tot els costa massa, de seguir el ritme de la classe els suposa un sobreesforç constant i molt més gran que el que fan els altres nens.

«En el desenvolupament psicomotor, primer vindria l’esquema corporal, després la lateralitat i, finalment, l’organització espacial i temporal. Si hi ha una fallada en la primera etapa ja hi ha conseqüències en les altres»

 

 

¿Pots posar un altre exemple de com repercuteix la desorganització espacial i temporal??

L’altre dia estava en teràpia amb un grup de nens. Els vaig posar un exercici de lògica que consistia a ordenar d’una manera determinada pomes de diferents colors. Tots els nens les ordenaven incorrectament un cop i un altre. Jo no entenia què provocava el mateix error en tots fins que em vaig adonar que les estaven ordenant en ordre invers, de dreta a esquerra. Aquests nens tenien 11 anys, una edat en què l’organització temporal i espacial ja hauria d’estar adquirida.

¿Quin és l’ordre en la jerarquització que ens explicaves abans??

En el desenvolupament psicomotor, primer vindria l’esquema corporal, després la lateralitat i, finalment, l’organització espacial i temporal. Si hi ha una fallada en la primera etapa ja hi ha conseqüències en les altres.

Com treballeu aquestes dificultats en teràpia?

Com que per tenir una bona organització espacial es necessita un esquema corporal adquirit, treballem l’esquema corporal movent, per exemple, només una part del cos perquè siguin conscients dels moviments, diferenciïn les diferents parts del cos i aprenguin a saber orientar-se en el seu propi cos. Si ells poden orientar-se en el seu propi cos també sabran orientar-se en l’espai perquè, entre altres raons, el seu cos també està en l’espai.

I la temporalitat?

Un cop tenen adquirida tota la part més espacial, es treballa la temporalitat, que és el més complex, encara que totes dues van molt relacionades i en alguns exercicis les treballem paral·lelament perquè l’una depèn de l’altra.

Com els afecta la desorganització temporal?

En la lectura, la temporalitat afecta, per exemple, quina lletra va primer. En l’escriptura, acostuma a reflectir-se en el fet que comencen a escriure per on no correspon.

I com la treballeu?

Hi ha molts exercicis per a això, encara que han de realitzar-se amb la supervisió d’un terapeuta perquè, com que cada nen té una retenció neurològica diferent, s’han de personalitzar. Treballem molt l’ordenació de vinyetes i fotografies, ja que són exercicis que requereixen entendre el concepte de successió. A més, l’organització temporal també és necessària per entendre les hores, els dies de la setmana, els mesos, les estacions, el concepte de resta…

Per què el concepte de resta?

Si no tinc adquirida la temporalitat no puc entendre «Tenia 3 bolis, me n’han tret 2, quants me’n queden?». No puc establir la relació entre el que tenia i el que tinc perquè no sé quin és el punt de partida temporal.

Quins altres aspectes treballen en teràpia?

Treballen el fet d’ordenar coses en l’espai, els conceptes d’abans i després, d’amunt i avall, que els costa molt, i els de dreta i esquerra. De vegades s’emboliquen molt amb tots aquests conceptes i són nens de 6-7 anys que ja els haurien de tenir adquirits. Una cosa que els presenta normalment força dificultat és descriure el que està a baix i a dalt en una imatge.

Et preguntes com s’ho fan en el seu dia a dia amb tota aquesta confusió

De vegades, resolen les situacions per imitació, però, és clar, els genera molta frustració veure que no són capaços d’entendre i fer el que altres nens entenen i fan amb facilitat. A més, es cansen molt per l’esforç que els suposa, la qual cosa normalment provoca rebuig a l’estudi, a anar a l’escola, etc.

Quins altres exercicis fan a teràpia?

Representar paraules amb el cos, llegir paraules que estan en relleu amb els ulls embenats per integrar la forma de les lletres i orientar-les en l’espai, representar lletres amb plastilina per haver de crear-les del no-res en l’espai (aquest exercici també els va bé per treballar la motricitat fina), cosir les lletres d’una paraula per integrar-ne l’ordre, exercicis que els ajuden a reconèixer la diferència entre lletres que confonen quan estan en minúscula, com la b i la d, etc.

Què és procrastinar i la seva relació amb la depressió
Link Enlarge

Què és procrastinar i la seva relació amb la depressió

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 28 novembre, 2019 Depressió, Procrastinar

Què és procrastinar


Des de fa sis anys, la Fundación del Español Urgente tria la paraula de l’any entre aquells termes que han estat més presents en l’actualitat informativa i que, a més, tenen interès des del punt de vista lingüístic. L’any passat, la paraula procrastinar va estar a la llista de les candidates; una paraula que molts van considerar nova però que, de fet, prové del llatí procrastināre i ja apareix en diccionaris del segle XVIII.

Procrastinar vol dir ajornar i s’utilitza sovint en l’àmbit de la gestió d’empreses i de la psicologia per referir-se a un problema amb què es troben actualment moltes persones: posposar tasques importants que ens exigeixen un esforç perquè ens sentim incapaços de gestionar l’estat d’ànim negatiu que ens generen.

Procrastinar, un mecanisme de defensa del nostre cervell

Segons els neuròlegs, no procrastinem per mandra: es tracta d’un mecanisme de defensa del cervell que intenta eliminar tot allò que ens produeix malestar; en aquest cas, perquè dubtem de les nostres habilitats i/o tenim por del fracàs. És a dir, procrastinar és, fonamentalment, una decisió irracional. No obstant això, és una decisió que ens produeix molta ansietat i culpabilitat perquè sabem que estem postergant una cosa que és ineludible i que aquest ajornament no pot ser sine die.

Un altre element clau lligat a la procrastinació és la substitució. Quan procrastinem, substituïm aquesta tasca que no volem fer per una altra de més plaent per al nostre cervell. Per això, per evitar la procrastinació, els neuròlegs recomanen trobar recompenses que el nostre cervell pugui acceptar a canvi de demanar-li aquest esforç.

 

Què és procrastinar i la seva relació amb la depressió

 

Procrastinació i depressió

Els psicòlegs han investigat la relació entre l’hàbit de la procrastinació i la depressió, ja que l’evitació i els pensaments rumiatius són dos símptomes centrals d’aquesta.

Tal com s’explica a l’article Com estan relacionades la procrastinació i la depressió, publicat a Psychology Today, les persones que pateixen depressió perden l’interès en activitats que abans els agradaven perquè els sentiments d’inutilitat, tristesa i irritabilitat que experimenten els fan témer que no puguin estar a l’altura arribat el moment. Per això eviten aquestes situacions.

Així mateix, l’aïllament social que també caracteritza les persones amb depressió pot portar a la procrastinació quan una tasca requereix dur a terme accions com fer una trucada a un estrany o conèixer algú nou (des de trucar al lampista per a una reparació fins a planificar una reunió). Aquesta manca d’autoestima i confiança en un mateix pot provocar, al seu torn, comportaments que altres no entenen i danyar les relacions socials i professionals, amb la qual cosa la persona deprimida se sent cada vegada més avergonyida i ferida, i així es consolida el cercle viciós.

Un altre punt de relació entre la procrastinació i la depressió és la dificultat que tenen aquestes persones per planificar tasques que requereixen diversos passos o subtasques: iniciar aquestes seqüències se’ls fa tan inassumible que rebutgen començar-les. Per aquest motiu, a la seva teràpia, és fonamental treballar perquè s’impliquin en activitats que els puguin generar una sensació d’èxit que contribueixi a canviar els seus pensaments deprimits (activació conductual).

Finalment, la tendència a rumiar sobre el que s’està postergant en lloc d’afrontar-ho agreuja la depressió, de la mateixa manera que la depressió té efectes paralitzants (aquí, de nou, es dona una retroalimentació entre totes dues tendències).

El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització
Link Enlarge

El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 20 novembre, 2019 El trastorn de lateralitat, Emocions

Una teràpia prèvia de lateralització errònia


El de l’Andrea és un cas que reflecteix molt bé els problemes afegits que presenten els pacients amb lateralitat creuada que arriben al nostre centre després d’haver rebut anteriorment un tractament de lateralització erroni en un altre centre a causa d’un mal diagnòstic.

Aquesta pacient tenia vuit anys quan va venir per primera vegada al nostre centre al setembre del 2016. Durant la primera visita, els seus pares van explicar que, prèviament, la seva filla havia estat fent teràpia per canviar la seva lateralitat de braç i mà a la dreta (a més d’anar a un logopeda, a un optometrista i a un psicòleg). No obstant això, quan li vam fer el test complet de lateralitat, els resultats van indicar que era esquerrana, no dretana.

El tractament que havia rebut a causa de l’error de diagnòstic no només n’havia impossibilitat la millora durant tot aquest període anterior, sinó que, tal com veurem, va tenir greus repercussions en el seu desenvolupament cognitiu i emocional.

Simptomatologia emocional

L’Andrea presentava onicofàgia; és a dir, es rosegava les ungles de les mans i dels peus per intentar calmar la gran ansietat i l’angoixa que patia. Tenia tics, com passar-se la llengua contínuament pel llavi superior o tancar les mans estrenyent amb força abans d’expressar alguna emoció. No suportava els sons greus, de manera que evitava de totes totes els llocs on hi pogués haver enrenou i es negava a apuntar-se a qualsevol activitat extraescolar. Es barallava sovint amb les nenes de la seva classe i, a casa, mostrava una gran inquietud quan, per exemple, s’asseia a mirar la televisió. A més, necessitava dormir amb els pares, i es ficava al mig del seu llit, entre la seva mare i el seu pare, i tenia malsons amb freqüència.

 

El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

 

Rendiment escolar

En l’anamnesi, els pares van relatar que la seva filla els feia perdre el son: necessitaven saber la causa del seu patiment emocional i dels seus problemes de rendiment escolar.

L’Andrea no volia anar a l’escola ni jugar amb cap company: als matins, es provoca vòmits per intentar quedar-se a casa. A més de presentar TDA (no TDAH), tenia un vocabulari extremadament pobre per la seva edat, no entenia res del que llegia i es perdia i es travava en llegir; era necessari que la seva mare li llegís els deures perquè pogués comprendre una mica millor el que havia de fer. També es dispersava moltíssim, la seva dificultat per concentrar-se era notòria, com la seva lentitud en fer qualsevol tasca; tenia una disortografia important (el quadre semblava de dislèxia, però no ho era), li costava un gran esforç fer un dictat, anava molt malament en càlcul (a causa, sobretot, de la seva dificultat per llegir els enunciats) i no sabia com fer un resum.

No obstant això, l’Andrea era molt conscient de les seves dificultats. Sovint deia a la seva mare «Mama, no hi arribo, no puc». De fet, havia passat de segon a tercer de Primària pels pèls, tot i que el resultat de el test de quocient intel·lectual que van portar els seus pares era de 99.

Finalment, cal destacar que, tot i que menjava utilitzant la mà dreta perquè l’havien lateralitzat cap a aquest costat, escrivia amb l’esquerra.

Els resultats del test de lateralitat

Els resultats del test complet de lateralitat que li vam fer a l’Andrea abans d’iniciar la teràpia i que, per tant, van definir el tipus de tractament, van ser els següents:

 
Lateralitat de braç i mà: el 65 % esquerra i 35 % dreta.
Lateralitat de l’ull: esquerre (presentava una hipermetropia i estrabisme de l’ull dret).
Lateralitat de cama estàtica: esquerra
Lateralitat de cama dinàmica: 60 % esquerra, 40 % dreta.
Motricitat facial: 55 % esquerra, 45 % dreta.
Oïda: 50 % esquerra, 50 % dreta.
Cervicals: 55 % esquerra, 45 % dreta.

Amb aquests resultats, l’Andrea havia de ser lateralitzada homolateralment a l’esquerra de braç, mà, ull, cama estàtica i cama dinàmica, motricitat facial, oïda i cervicals.

 

El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

 

L’Andrea rebrà l’alta el mes que ve

Com és natural, al principi els pares es van mostrar escèptics davant la idea que féssim un tractament de lateralització que canviés de nou la lateralitat de la seva filla, però van entendre que els resultats del test complet eren clars al respecte.

La teràpia de lateralitat és un tractament llarg perquè requereix dur a terme un treball neurofisiològic complex que necessita temps. No obstant això, quan s’estableixen i consoliden correctament els recorreguts sinàptics, la recuperació dels pacients és molt alta: com a mínim, d’un 85 %, i els pacients no presenten recaigudes o regressions. L’Andrea, després de 3 anys i dos mesos, s’ha recuperat neurofisiològicament en un 90 % (cap persona està lateralitzada homolateralment al 100 %) i rebrà l’alta el mes que ve. La seva recuperació no es limita a les seves funcions cognitives: aquestes, ara, estan harmonitzades amb el seu rendiment mental i emocional.

Finalment, volem assenyalar que el test de CI que li hem fet recentment ha donat un 115 com a resultat, un augment que ara sí que reflecteix el seu potencial real que anteriorment estava limitat per la seva lateralitat mal definida.

Les nostres emocions modifiquen la forma del nostre cor
Link Enlarge

Les nostres emocions modifiquen la forma del nostre cor

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 12 novembre, 2019 Ansietat, Emocions
  • Les nostres emocions impacten en la salut dels nostres cors, provocant que canviïn de forma en resposta al dolor, a la por o a l’angoixa. Aquest coneixement demana un canvi en la manera de tenir cura del nostre òrgan més vital
  •  

    Quan tenia 7 anys, una professora de l’escola ens va fer fer a tota la classe un dibuix que expressés el concepte d’amor. La majoria de nosaltres vam dibuixar un cor o vam incloure’n diversos en els nostres dibuixos. Al final, ella va triar uns quants treballs, els va penjar en un mural de la classe i els va comentar. No recordo la valoració que va fer de cada un d’ells, però sí que recordo perfectament un dels seus comentaris. Grosso modo, va dir que li semblava absurda la relació que la gent establia entre l’amor i la representació d’aquest a través de la forma d’un cor, ja que, segons que va dir, l’amor no resideix en aquest òrgan. Va fer aquest comentari sense donar-ne cap explicació més i va passar a un altre tema com si res.

    Recordo que em vaig quedar pensant en les seves paraules perquè em van suscitar moltes preguntes i, a més, em va impactar la seguretat amb què les va pronunciar. Crec que, dins del que cap en una nena de set anys, vaig entendre el significat materialista del seu comentari, però d’alguna manera alguna cosa em va dir que allò no era cert del tot o, si més no, que tots dos conceptes no eren tan indissociables. Potser per això m’ha semblat tan interessant la conferència Com les teves emocions canvien la forma del teu cor, que el cardiòleg Sandeep Jauhar (gens reduccionista) va impartir fa poc en una de les sessions de TEDTalks.

     

     

    Per què el cor s’ha relacionat històricament amb les emocions

     

    A la conferència, primer explica el motiu pel qual el cor, com a òrgan, ha estat objecte de tantes metàfores al llarg de la història i ha simbolitzat la vida emocional de les persones en ser considerat el seient de l’ànima. No n’inclouré tots els exemples (podeu llegir la transcripció de la conferència al castellà en aquest enllaç), però sí un parell, perquè són ben il·lustratius. Per exemple, és curiós saber que la paraula emoció prové en part del verb francès émouvoir, que vol dir agitar, fet que dota de lògica la relació que establim entre les emocions i un òrgan que es caracteritza pel seu moviment agitat.

     

     

    També és interessant quan explica que la forma cardioide de cor està molt present en la naturalesa: és la forma de les fulles, de moltes flors i de llavors de plantes, incloent-hi el silfi, que s’utilitzava en l’edat mitjana per al control de la natalitat i com a afrodisíac; d’aquí, probablement, que s’associés aquesta forma al sexe i a l’amor romàntic.

    Ara bé, la qüestió és si hi ha un vincle real entre l’òrgan del cor i les emocions o si aquest vincle és simplement metafòric. I aquí és on aquest cardiòleg afirma clarament que el vincle és molt real, ja que les emocions tenen un efecte físic directe en el cor humà.

     

    El trastorn cardíac anomenat miocardiopatia de Tako-Tsubo

    Les nostres emocions modifiquen la forma del nostre cor
     

    Al Japó, anomenen tako-tsubo un tipus d’atuell de forma bombada i coll estret que fan servir tradicionalment els pescadors per atrapar pops. El 1990 es va adoptar aquesta paraula per descriure i reconèixer per primera vegada un trastorn cardíac que es caracteritza per un gran debilitament de cor com a resposta a l’estrès intens o al dolor que provoca la pèrdua d’un ésser estimat, ja que les persones amb miocardiopatia de Tako-Tsubo presenten un cor amb bombaments. El trastorn també és conegut com la síndrome de cor trencat.

    Els cardiòlegs no saben exactament per què el cor adopta aquesta forma bombada. No obstant això, en la fase aguda de la síndrome, aquest pot causar tots els signes d’una insuficiència cardíaca: mal de pit, falta d’aire, arítmies potencialment mortals, etc. Tanmateix, així com en un infart de miocardi els símptomes es deuen a un bloqueig d’una artèria coronària, en el cas de la síndrome de Tako-Tsubo les artèries coronàries dels pacients no estan obstruïdes, tot i que quan els fan les proves d’ultrasò veuen que el cor s’ha debilitat, ha perdut significativament la seva capacitat normal i s’ha bombat (la síndrome, generalment, se soluciona en poques setmanes).

    Tal com explica Sandeep Jauhar, «Avui sabem que el cor per se no és la font de l’amor o de les emocions com pensaven els antics, però també se sap que la relació entre emocions i cor és molt íntima, i que, tot i que el cor no origina els sentiments, és molt sensible a ells. Emocions com la por o la pena poden causar una lesió cardíaca profunda i els nervis que controlen processos inconscients com el batec de cor poden desencadenar una resposta que provoqui la constricció dels vasos sanguinis, una arítmia i una pujada de la pressió arterial. És a dir, els nostres cors són extraordinàriament sensibles al nostre sistema emocional».

     

    Els cors trencats són literalment i metafòricament mortals

    Les nostres emocions modifiquen la forma del nostre cor
     

    Així mateix, la literatura mèdica també descriu altres casos en què un trastorn emocional intens al cor metafòric té conseqüències fatals per al cor orgànic a causa de la resposta fisiològica provocada. De la mateixa manera, nombrosos estudis en aquest àmbit han conclòs que la dieta i l’exercici físic, tot i que són molt importants, no són suficients per afavorir la regressió d’una malaltia coronària: sembla que la gestió de l’estrès està més fortament correlacionada amb la reversió de la malaltia (al vídeo, el cardiòleg explica estudis sobre això publicats a les revistes Science i The Lancet).

    Sandeep Jauhar conclou la seva exposició dient que, tot i que la conceptualització de cor com a màquina ha fet possible avenços mèdics extraordinaris (estents, marcapassos, desfibril·ladors, trasplantaments de cor, etc.), aquests avenços han d’anar acompanyats d’un altre gran pas que ens costa fer: entendre i acceptar que és necessària l’atenció a la vida emocional, i que el nou paradigma de salut ha d’incloure els factors psicosocials (només cal llegir els estudis sobre la salut en la població que se sent sola, per exemple).

    L’autoestima en nens amb lateralitat creuada_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart
    Link Enlarge

    L’autoestima en nens amb lateralitat creuada

    Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 1 octubre, 2019 Autoestima, El trastorn de lateralitat, Lateralitat creuada

    L’autoestima


    L’autoestima és la valoració que un fa sobre si mateix, sobre la seva persona i imatge. Per tant, l’autoestima és un judici que o bé aporta valor positiu al que creiem que som, o bé hi aporta un valor negatiu.

    Així mateix, l’autoestima no queda definida per una única avaluació, sinó pel conjunt dels judicis que emetem sobre la nostra persona: totes aquestes valoracions van definint la imatge que ens conformem de nosaltres mateixos i com ens representem simbòlicament i mentalment.

    En conseqüència, l’autoestima és determinant en la construcció de la nostra personalitat i en la manera en què ens relacionem amb els altres.

    Autoestima i psicomotricitat


    L’autoestima en nens amb lateralitat creuada_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart

    La formació de l’autoestima és gradual i es revisa i s’actualitza constantment. Quan un nen comença a prendre consciència de si mateix i a adquirir consciència del seu esquema corporal, comença a crear la seva imatge corporal. I aquesta imatge corporal està relacionada amb l’autoestima que s’està forjant.

    Si un nen, per exemple, cau sovint quan juga, pot associar emocionalment aquest fet a un sentiment negatiu, com la frustració. Aquesta valoració negativa passarà a formar part de la seva pròpia autoestima.

    Atès que la imatge corporal és una representació conscient i inconscient del cos i que té un component emocional, podem dir que el desenvolupament psicomotor d’un nen és una de les primeres bases que en conformen l’autoestima.

    Perquè hi hagi un correcte desenvolupament psicomotor cal l’adquisició de certes bases, com l’esquema corporal, la lateralització dominant d’esquerra o dreta, l’organització espacial i l’organització temporal.

    Aquestes bases s’han d’adquirir correctament i de manera gradual, ja que conformen l’estructura de futurs aprenentatges, com el de la lectoescriptura i el pensament lògic matemàtic. Un nen que, per exemple, no estigui ben lateralitzat podria tenir dificultats en l’estructuració de la temporalitat.

    Els nens amb lateralitat creuada acostumen a tenir dificultats psicomotores i cognitives: problemes de concentració, atenció, memòria, etc. Aquestes funcions cognitives són fonamentals per a la vida diària, escolar i individual del nen. Per tant, hem de tenir en compte que, si un nen es troba amb moltes dificultats d’aquest tipus en el seu dia a dia, això influirà en la manera que es veu a si mateix.

    Des de casa és important ajudar-lo a què aquesta valoració sigui justa: fer-li veure que, tot i que hi ha coses que li costen més, també n’hi ha d’altres que les fa molt bé. De la mateixa manera, també podem ajudar-lo que sigui conscient de la seva evolució: si és un nen que li costa llegir, podem fer-li notar que ha progressat molt des que va començar a aprendre’n.

    En el nostre centre, ens trobem sovint amb nens que s’infravaloren o que tenen una baixa autoestima a causa de les seves dificultats psicomotores i cognitives. Alguns no volen provar coses noves o fer noves activitats perquè intentar-ho els produeix un gran patiment. Fer alguna cosa nova, encara que sigui una cosa divertida, significa sortir de la nostra rutina i, per tant, de la nostra zona de confort. Això pot generar molta por i ansietat.

    Aquesta inseguretat també afecta la seva manera de relacionar-se amb els altres: poden ser nens amb dificultats per fer noves amistats o per integrar-se en un grup. Quan un no se sent a gust amb si mateix, li costa pensar que d’altres puguin gaudir de la seva companyia.

    Com tractem els problemes d’autoestima en el centre

    L’autoestima en nens amb lateralitat creuada_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart

    Al centre partim de la base que cal treballar conjuntament la part emocional, la motora i la psicològica. Per aquest motiu, la teràpia integra tots tres aspectes.

    Per exemple, si un nen té dificultat per saltar i això el fa sentir malament i diferent dels altres nens, en teràpia proposarem jocs de manera gradual que requereixin coordinació i coneixement d’esquema corporal perquè vagi millorant en el salt. A mesura que el pacient veu la seva evolució en aquest aspecte, la seva autoestima també augmenta, i arriba fins i tot a demanar aquest joc que, ara, el fa sentir bé.

    De vegades, també ens trobem amb nens que han interioritzat un discurs negatiu sobre ells mateixos i que donen per descomptat, abans d’intentar-ho, que seran incapaços de fer alguna cosa determinada. El malestar que els genera una activitat nova els produeix una ansietat anticipatòria associada. Quan duen a terme la nova activitat i s’adonen que poden fer-ho bé, se sorprenen. Aquests èxits i la seva valoració positiva van augmentant-ne l’autoestima.

    Sens dubte, és un procés llarg, que requereix ajuda terapèutica perquè aconsegueixin expressar les emocions associades a la infravaloració que els fa sentir malament. Però, a mesura que avança la teràpia i observen que són capaços de fer coses que abans no podien fer, que cada vegada les fan millor, i aprenen a valorar positivament els seus èxits i la seva evolució, també van ajustant la valoració sobre la seva persona i el seu judici esdevé més just.

    Lateralitat: les dificultats de coordinació en l’esport
    Link Enlarge

    Lateralitat: les dificultats de coordinació en l’esport

    Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 28 juny, 2019 Coordinació corporal, El trastorn de lateralitat 0

    Les persones que no tenen ben definida la lateralitat presenten problemes de coordinació corporal que es manifesten des d’edats molt primerenques: recordem que als cinc anys la lateralitat d’un nen ja hauria d’estar configurada homolateralment a la dreta o a l’esquerra.

    Les dificultats de coordinació en l’esport i les seves conseqüències

    Aquestes dificultats relacionades amb la motricitat afecten l’adquisició d’importants i diversos aprenentatges que es duen a terme durant les primeres etapes de la vida, com la lectoescriptura. Però els problemes de coordinació corporal propis del trastorn de lateralitat també causen dificultats en la pràctica d’activitats com l’esport, aprendre a anar en bicicleta o ballar; dificultats que provoquen conseqüències secundàries en els pacients, ja que són activitats mitjançant les quals les persones socialitzem.

     

    «La majoria dels pacients que tractem tenen danyada l’autoestima perquè, en un grau més o menys elevat, han sentit el rebuig del seu entorn social a causa d’aquestes dificultats. Aquest rebuig provoca inseguretat, frustració, aïllament, ansietat i, en alguns casos, quan és greu, fins i tot assetjament escolar. És fonamental detectar aquestes dificultats de coordinació com més aviat millor perquè treballant-les en teràpia evitarem al nen un patiment innecessari en el futur. Pensem que totes aquestes experiències negatives marquen les línies de la futura personalitat del nen i de com es desenvoluparà socialment», explica Luis Elías, psicòleg del nostre centre.

     

    Motricitat gruixuda i motricitat fina

    Lateralitat: les dificultats de coordinació en l’esport

    Els problemes de coordinació són una conseqüència de les dificultats en el desenvolupament de les destreses motores. Aquestes destreses poden implicar moviments simples o diversos moviments que es realitzen simultàniament, com la destresa oculomanual: una habilitat complexa que requereix que els ulls es focalitzin en un objecte mentre la mà executa una tasca.

     

    Així mateix, els problemes de coordinació (sobretot, quan ens referim a la motricitat) poden estar relacionats amb la motricitat gruixuda o amb la motricitat fina. De la primera depenen els moviments motors complexos, com saltar a la corda, llançar objectes o xutar una pilota. De la segona depenen les activitats que requereixen coordinació oculomanual i coordinació dels músculs curts, com retallar, dibuixar, etc.

     

    En teràpia es treballen simultàniament tots dos tipus de motricitat, com també la coordinació en general, mitjançant exercicis específics que s’adapten a cada nen en funció dels resultats del test de lateralitat. Aquests exercicis, a més, es duen a terme sota la supervisió d’un terapeuta especialitzat. «És molt estrany que a un nen no li agradi l’activitat física. Quan un nen es nega a fer esport no és perquè no li agrada, sinó perquè li fa por que es burlin d’ell. A mesura que el pacient és conscient del seu progrés, les pors i la inseguretat també disminueixen. Cada vegada s’atreveixen a fer més coses i van millorant les seves relacions socials», afegeix Elies.

    Les dificultats de coordinació en adults

    En no haver-ne tractat la lateralitat creuada prematurament, les persones amb dificultats de coordinació que inicien la teràpia de lateralitat en l’edat adulta han desenvolupat capes de protecció i sistemes d’evitació per gestionar la seva por al rebuig. Aquest blindatge emocional requereix dur a terme un treball terapèutic més intens amb aquests pacients, de manera que la seva evolució pot ser més lenta que la d’un nen o un adolescent.

     

    «Amb ells també cal treballar els aspectes emocionals que els permetran implicar-se en la teràpia: els exercicis requereixen constància i, per tant, voluntat i una actitud determinada. Molts d’ells arriben amb una motivació molt baixa a causa de les seves males experiències vitals. La intervenció terapèutica els ajuda a anar superant els bloquejos. Així que superen aquesta fase, la recuperació comença a ser gradual, com en els nens, o fins i tot més ràpida. Recordo el cas d’un pacient al qual li agradava molt ballar, però que era incapaç de fer dos passos coordinats quan va arribar al centre: estava completament bloquejat, mentalment i físicament. No obstant això, la seva motivació per apuntar-se a classes de salsa era tan gran que va abordar la teràpia amb una actitud excel·lent. En anar constatant l’evolució que experimentava, va anar adquirint confiança en si mateix. Actualment, va a classes de ball tres cops per setmana. Esmento aquest cas perquè la motricitat és clau a fi que una persona pugui integrar-se socialment i no se senti exclosa», conclou l’especialista.

    La lateralitat no es cura fent exercicis de YouTube
    Link Enlarge

    La lateralitat no es cura fent exercicis de YouTube

    Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 25 juny, 2019 El trastorn de lateralitat, Lateralitat 0

    Vivim en temps de desinformació i fake news, i sabem fins a quin punt es pot manipular el coneixement a través d’aquestes males pràctiques. Però, aquest fenomen relacionat amb l’ús irresponsable i tendenciós de les tecnologies té conseqüències més pernicioses encara quan es tracta de la salut de les persones. És el cas d’una sèrie de vídeos publicats a YouTube en què es mostren diversos tipus d’exercicis per, suposadament, treballar la lateralitat en nens i adults. Avui volem alertar sobre aquest fet perquè els problemes relacionats amb aquest trastorn no es curen fent exercicis de YouTube: al contrari, s’agreugen. I explicarem per què.

    Un mateix exercici no és vàlid per a totes les persones afectades

    En primer lloc —i esmentem aquest punt primer perquè és determinant—, no hi ha dues persones amb trastorn de lateralitat que presentin exactament la mateixa retenció neurofisiològica en els mateixos lòbuls cerebrals; per aquest motiu, sota cap concepte es pot dur a terme la mateixa teràpia amb dos pacients. En canvi, en tots els vídeos que hem visionat al centre, apareixen grups de nens o d’adults realitzant els mateixos exercicis, com si els resultats dels seus tests (un altre punt que després abordarem) haguessin estat idèntics. Si s’estimula un recorregut sinàptic erroni en una persona amb trastorn de lateralitat, estem afermant-ne la lateralitat creuada, en lloc de tractar-la.

    La lateralitat no es cura fent exercicis de YouTube

    Explicacions errònies sobre la lateralitat

    Aclarit el punt anterior, i abans de prosseguir: els responsables d’aquests vídeos gairebé no expliquen la seva formació acadèmica, àrea d’especialització o experiència en l’atenció clínica de pacients amb trastorn de lateralitat. De vegades, són professors de gimnàstica; en altres ocasions, són psicopedagogs que no esmenten cap mena de formació específica i, en la majoria dels vídeos, no se sap qui són. En el millor dels casos, quan es tracta de psicopedagogs o logopedes, la informació que donen sobre la lateralitat és confusa o errònia. Per exemple: en un vídeo s’esmenta l’encreuament oïda-mà, quan aquest encreuament de lateralitat no existeix. L’oïda pot estar creuada amb la motricitat facial o amb la lateralitat de les cervicals, però no amb la mà: la lateralitat d’aquesta, de la mà, pot estar creuada amb la de l’ull, però mai amb la de l’oïda.

     

    En un altre vídeo, s’afirma que la causa del TDAH és la lateralitat creuada, la qual cosa és falsa: el TDAH es pot confondre —i, de fet, en molts diagnòstics es confon— amb lateralitat creuada pel fet que els pacients amb trastorn de lateralitat que, a més, són hipercinètics, presenten una simptomatologia molt similar als pacients amb TDAH. Es tracta d’un error de diagnòstic, cosa que és molt diferent d’afirmar que l’etiologia del TDAH és el trastorn de lateralitat.

     

    Aquests dos exemples constitueixen tan sols una petita mostra de la gran quantitat d’informació errònia que hem sentit en veure els vídeos amb més visualitzacions a YouTube sobre els exercicis per curar la lateralitat. En molts altres, ni tan sols es dona una explicació, a tall d’introducció, sobre el que veuran els usuaris: què és la lateralitat creuada, en què consisteix el test de diagnòstic, com ho fan (si és que ho fan), a qui van orientats els vídeos (si a esquerrans contrariats, esquerrans per oposició, dretans hipotònics o hipertònics amb 1, 2 o 3 encreuaments de lateralitat, etc.).

    La lateralitat no es cura fent exercicis de YouTube

    Confusió entre gimnàstica, psicomotricitat i lateralitat

    No és casual que aquests vídeos d’exercicis estiguin dirigits indistintament per professors d’educació física o suposats especialistes en àrees molt diverses. «En visionar-los, com a especialista en lateralitat, no tinc cap dubte que estan confonent exercicis de gimnàstica amb exercicis de psicomotricitat i lateralitat. Fins i tot aconsellen exercicis d’estiraments per tractar els problemes de lateralitat en persones grans; exercicis que, en realitat, formen part de mètodes de relaxació que, en tot cas, «fem servir per distendre el pacient quan està contracturat i abans de començar a treballar els ítems de la lateralitat, però no són exercicis per curar-la», explica la directora del nostre centre, Joëlle Guitart.

    Així mateix, en els vídeos tots els nens realitzen els exercicis al mateix ritme i seguint les mateixes seqüències. «És una altra barbaritat. Les etapes d’una teràpia de lateralitat són diferents en cada pacient. A més, s’ajusten en funció dels resultats que ens mostren les proves de control que realitzem cada 5 mesos. No existeixen packs d’exercicis ni solucions ràpides per curar la lateralitat: presentar-ho així és irresponsable i poc ètic», assegura l’especialista.

    Els tests grupals no són tests de lateralitat

    En un altre vídeo s’aprecia com es realitza, simultàniament, un suposat test de lateralitat a un grup de nens fent que cada un llenci una pilota al que està al seu costat, cosa que tampoc té cap sentit: un test de lateralitat consta d’una bateria de proves de diferent mena en què cal observar la lateralitat de la mà, cama dinàmica, cama estàtica, oïda, ull, motricitat facial i cervicals. Amb l’avaluació d’aquests resultats, més els de l’anàmnesi (un procediment indispensable), és quan es pot fer un diagnòstic amb rigor. Qualsevol altre mètode és un despropòsit.

    El trastorn de lateralitat és un trastorn neurofisiològic que afecta les funcions superiors localitzades en els lòbuls cerebrals. No és una alteració banal que es pugui prendre a la lleugera. Requereix ser diagnosticat i tractat per especialistes, no amb «tècniques casolanes», com es diu en un dels vídeos als quals estem fent referència.

    Nens amb l’encreuament de cama estàtica i cama dinàmica: característiques
    Link Enlarge

    Nens amb l’encreuament de cama estàtica i cama dinàmica: característiques

    Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 13 febrer, 2019 El trastorn de lateralitat 0

    Un 30 % dels pacients amb lateralitat heterogènia que tractem en el nostre centre són nens d’entre 5 i 10 anys que presenten un únic encreuament de lateralitat: l’encreuament de cama estàtica i cama dinàmica (cama estàtica esquerrana i cama dinàmica dretana). Encara que, òbviament, mai hi ha dos pacients que manifesten una simptomatologia idèntica, sí que podem parlar de característiques generals comunes a tots aquests casos. Vegem quines són.

     

    Nens amb un retard en el desenvolupament psicomotor

     

    El primer que cal considerar per poder entendre la simptomatologia d’aquests nens és que tots ells han tingut un retard en el desenvolupament psicomotor: per exemple, no han començat a aguantar el cap fins als 6-7 mesos (normalment, és als 3), no s’han assegut fins als 13 mesos (en lloc de 6) i no han començat a caminar fins més tard del que és habitual.

    En general, el seu retard psicomotor és de 2-3 anys respecte a la seva edat cronològica. No és estrany, per tant, que tinguin dificultats escolars i que el seu tutor o el psicopedagog de l’escola els hagi col·locat l’etiqueta de «retard maduratiu», malgrat que tots ells, sense excepció, tenen un CI normal o superior al que normal (tal com constatem sempre en fer les proves quan acaben el tractament de lateralitat). En el nostre centre, de fet, recomanem que no se’ls faci el test de CI fins que acabin la teràpia de lateralitat: altrament, el resultat serà inferior al real i aquesta informació errònia sobre el seu potencial cognitiu i emocional té conseqüències negatives per al nen.

     

    Característiques dels nens amb l’encreuament cama estàtica i cama dinàmica

     

    El símptoma més evident dels nens amb l’encreuament cama estàtica/cama dinàmica és que són matussers, com hem explicat ja en algunes ocasions. Cauen sovint, ensopeguen amb les voreres, els cauen les coses, els costa baixar escales a un ritme normal, no tenen bones aptituds per als esports que requereixen coordinació de les cames (amb excepció d’alguns esports, com el tennis), etc. Aquest símptoma es deu al fet que el seu retard locomotor en compromet el sentit de l’equilibri i la coordinació general del cos.

     Nens amb l’encreuament de cama estàtica i cama dinàmica: característiques

    Un altre símptoma comú a tots ells és la lentitud: el ritme amb el qual fan les coses no és el mateix que el de qualsevol nen de la seva edat. Han de fer un gran esforç per intentar sortir-se’n a un ritme normal que no és el seu. Aquest aspecte provoca el tercer símptoma comú a tots ells: són nens que sempre estan més cansats del que és normal. Cal tenir en compte que, tot i que els facin analítiques per aquest motiu i els resultats surtin bé, la seva fatiga és real: estan esgotats perquè contínuament estan fent sobreesforços i perquè viuen en una angoixa permanent pels motius que hem esmentat i pels que anirem veient. De fet, necessiten dormir més hores que els altres nens i, quan se’ls desperta al matí, els costa moltíssim llevar-se. Són nens més aviat passius, als quals, pel tipus d’encreuament que tenen, no els agrada haver de moure’s. On se senten millor és al sofà.

     

    Així mateix, com que no són àgils, els matins a casa són complicats: aconseguir que esmorzin, que es dutxin i es vesteixin en un temps raonable, sortir de casa amb el temps d’antelació necessari per anar a l’escola, etc. «Aquests nens viuen amb la sensació permanent que els enxampa el tren. Per a ells és esgotador perquè el seu dia a dia els requereix molta energia», explica la directora del nostre centre, Joëlle Guitart.

    D’altra banda, tot i que estudien molt i que els seus pares acostumen a dedicar moltes hores per ajudar-los a fer els deures, quan arriba el moment de fer els exàmens es bloquegen, de manera que els resultats solen ser deficients. Això els provoca una gran frustració, desmotivació i por al fracàs. Els pares, per la seva banda, es desesperen en veure que els esforços no es tradueixen en bons resultats.

    Molts d’aquests nens també presenten problemes dermatològics (pell atòpica, psoriasi o èczemes) i asma. I és força habitual que tinguin els peus plans, que només repengin els metatarsos i el taló en caminar, que col·loquin els peus lleugerament cap endins i que en córrer moguin els braços sense control.

     

    Finalment, cal assenyalar que tenen disgrafia, que són desordenats i desorganitzats, i que es bloquegen quan reben diverses consignes alhora.

     

    Nens víctimes d’assetjament escolar

     

     Nens amb l’encreuament de cama estàtica i cama dinàmica: característiques

    Aquests nens solen patir assetjament escolar. El fet que siguin maldestres els converteix en blanc de les burles dels seus companys de classe. La majoria relata que el que més temen és l’hora de l’esbarjo: els fan el buit, els claven empentes, els fan la traveta (de vegades fent-los caure a terra), els agredeixen verbalment i alguns són objecte de pallisses.

    De vegades, l’assetjament es produeix a la sortida de l’escola si els pares no van a recollir-los, o en el trajecte de l’autobús que els porta a casa. Al centre constatem que, en la majoria dels casos, no es veuen capaços d’explicar que han estat víctimes d’assetjament escolar fins al cap de dos o tres anys d’haver començat a patir-lo.

     

    Característiques emocionals

     

    No és estrany que aquests nens visquin amb por. No només tenen por pel que els pugui passar l’endemà a l’escola: tenen més por del que és normal a la foscor, a anar al lavabo sense que els acompanyi una persona de la seva confiança, que entri un estrany a casa amb males intencions, a dormir sols (demanen dormir al llit dels pares i entre tots dos), a la valoració que els altres fan contínuament de la seva persona, a pujar a un ascensor i a viatjar amb avió, a estar en llocs concorreguts, a les festes en què es tiren petards o hi ha capgrossos, al soroll que fan les rodes del metro en frenar, a les escenes violentes de les pel·lícules o de la vida real… És a dir, viuen en estat permanent d’alerta tement que els passi alguna cosa dolenta, ja que se senten vulnerables. En aquest aspecte, tampoc no els ajuda el fet que no són nens corpulents: no han desenvolupat gaire la massa corporal, són físicament fràgils.

     Nens amb l’encreuament de cama estàtica i cama dinàmica: característiques

    També cal destacar que, com que s’infravaloren, adopten un paper de submissió i que són hipersensibles i molt susceptibles: per exemple, no entenen la ironia dels altres.

     

    La seva qualitat de vida, per tant, és dolenta. No són nens feliços i es pregunten constantment per què són diferents; una pregunta que moltes vegades traslladen als seus pares perquè no entenen què els impedeix ser com els altres nens.

     

    Tal com hem explicat en altres articles, la teràpia de lateralitat no només en permet la recuperació neurofisiològica (com a mínim en un 80 %): en remetre la simptomatologia causada per l’encreuament de lateralitat, aquests nens van adquirint fortaleses i eines per construir-se una identitat i una autoestima sanes. Es tracta d’un procés que transcorre en paral·lel i que els permet recuperar la seva vida.

     

    Si vols fer-nos una consulta sobre aquest tema, no dubtis a contactar amb el nostre centre.

     

    El cas d’en Pol: un nen ambidextre mal diagnosticat
    Link Enlarge

    El cas d’en Pol: un nen ambidextre mal diagnosticat

    Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 22 gener, 2019 Ambidextres 0

    Per Joëlle Guitart, directora del Centre de lateralitat i psicomotricitat Joëlle Guitart.

     

    Fa uns dies va arribar a la meva consulta un nen ambidextre de vuit anys que anomenarem Pol. A la primera visita, els pares em van explicar que jo era la tercera especialista a la qual acudien en dos anys. Estaven desesperats. El seu fill té vuit anys i encara no sap llegir ni escriure. Les seves dificultats en mecànica lectora són enormes, fet que provoca que la retenció lectora sigui pràcticament nul·la: no recorda el que acaba de llegir. I com que no ho recorda, no pot entendre el que llegeix. Això provoca, al seu torn, que vagi endarrerit en totes les assignatures. No obstant això, en Pol té un quocient intel·lectual de 110, que és un quocient normal-alt. Com s’explica?

    En aquesta primera entrevista, els pares també em van fer saber que, en el seu dia, l’anterior especialista, al qual en Pol va començar a anar fa més d’un any, li va fer un test de lateralitat que incloïa només la lateralitat de l’ull, de la mà i del peu. Com que aquest especialista va observar que aquests tres grups neuromusculars estaven lleugerament més lateralitzats a l’esquerra, va decidir que en Pol iniciés una teràpia de lateralització per lateralitzar-lo homolateralment a l’esquerra. Amb el transcurs dels mesos, en comptes d’anar millorant, en Pol cada cop empitjorava més. Aquest any, el nen ha hagut de repetir curs.

    Vaig explicar als pares que havíem de repetir el test perquè el test de lateralitat que havien fet al seu fill era incomplet. Un test de lateralitat complet ha d’incloure: braços i mà/ull, cama estàtica/cama dinàmica, oïda/motricitat facial i cervicals. Altrament, s’està realitzant un test parcial que pot donar un diagnòstic erroni. I aquest va ser el cas d’en Pol. En fer-li jo la bateria completa de proves, vaig observar que, en conjunt, els seus grups neuromusculars estan una mica més lateralitzats a la dreta, la qual cosa determina que en Pol ha de ser lateralitzat a la dreta.

     

    En Pol va estar 21 mesos fent una teràpia errònia que l’ha estat lateralitzant just cap al costat contrari que necessita, i per aquest motiu va anar empitjorant: a més dels problemes que he comentat, també presenta disgrafia i disortografia (el càlcul mental li va millor, cosa que és típica en aquests casos). Però el diagnòstic erroni que va rebre en Pol (producte d’un test incomplet) també ha tingut greus conseqüències emocionals en ell: és un nen que s’infravalora a si mateix i que ha hagut d’experimentar, com els seus pares, un gran sofriment. Això s’hagués pogut evitar.

     

    Ara hem iniciat la teràpia per lateralitzar-lo homolateralment a la dreta: cal reeducar de nou tots els seus grups neuromusculars per aconseguir, almenys, un 80 % de curació que li permeti poder desenvolupar tot el seu potencial, el qual, com he esmentat, és alt. El tractament serà complex, i tot per haver estat mal diagnosticat.

     

    Finalment, vull aclarir, perquè encara hi ha una certa confusió sobre això, que un nen ambidextre no és un nen que tingui més facilitat en el seu desenvolupament o que mostri habilitats que altres nens no tenen per ser dretans o esquerrans: ser ambidextre no és, en cap cas, una qualitat, sinó una dificultat, i un signe que hi ha un problema de lateralitat.

     

    Si ens vols fer una consulta sobre aquest tema, el pots posar en contacte amb el nostre centre.

     

    • 1
    • 2
    • 3
    • 4
    • 5
    • 6
    • 7

    Últims articles

    • El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs
    • L’organització espacial i temporal en l’aprenentatge de la lectoescriptura
    • Què és procrastinar i la seva relació amb la depressió
    • El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

    Som al Facebook

    Consulteu-nos

    Adreça: C/ Josep Bertrand, 3. Ático 2º. 08021 Barcelona
    Tel.: + 34 932 007 586
    Mòbil: +34 610 791 125
    Fax: + 34 932 007 611
    Email: info@lateralidad.com
    • Lateralitat

    Diseño web: ©2020 Lladó Comunicación

    Top
    Utilizamos cookies para poder ofrecerle la mejor experiencia en nuestro sitio web. Si continúa utilizando este sitio asumiremos que está de acuerdo.Estoy de acuerdoNoPolítica de privacidad