Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
    • Spanish
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
    • Spanish
El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs
Link Enlarge

El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 23 desembre, 2019 Actualitat

Michael Jordan ―considerat el millor jugador de bàsquet de tots els temps― deia que havia tingut èxit perquè havia passat per molts fracassos, com tants altres esportistes d’elit. L’acumulació de fracassos abans d’assolir l’èxit també és un punt en comú en la biografia de nombrosos científics, artistes, escriptors i empresaris cèlebres (i de moltes persones anònimes): Thomas Edison, Albert Einstein, Isaac Newton, Henry Ford, J.K. Rowling, Walt Disney, Charles Chaplin, Steven Spielberg en són alguns exemples. Les recerques psicològiques i conductuals sobre l’èxit i el fracàs que s’han fet fins ara no són concloents a causa que els prejudicis humans sobre aquestes experiències n’alteren el record i la percepció. Per aquest motiu, perquè se sap molt poc sobre els mecanismes que regeixen la dinàmica del fracàs, un professor de gestió d’empreses, Dashung Wang, ha dut a terme un estudi amb uns resultats molt interessants que s’acaben de publicar a la revista Nature.

Objectius de l’estudi sobre l’èxit i el fracàs

És un fet que els assoliments humans acostumen a anar precedits de repetits intents que fracassen, de la mateixa manera que també és un fet que moltes persones que han fallat una vegada i una altra en els seus objectius no han aconseguit assolir finalment les seves metes. És a dir, l’èxit i el fracàs són dues situacions que poden estar separades per una línia molt fina i, de vegades, aparentment incomprensible. El professor Dashung Wang ha investigat quin és aquest punt d’inflexió.

El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs

Els resultats de l’estudi

Per dur a terme l’estudi, Wang ha analitzat conjunts de dades a gran escala d’empresaris, científics, i fins i tot d’organitzacions terroristes, amb el propòsit de detectar els senyals subjacents al fracàs i l’èxit, i poder quantificar-los.

Algunes de les conclusions més interessants, i que el professor també explica en un podcast de Harvard Bussines Review, són:

El més habitual és que es fracassi en repetides ocasions abans d’aconseguir l’èxit.

Les persones que viuen fracassos primerencs acostumen a tenir més èxits que les que aconsegueixen èxits primerencs.

Un factor decisiu per aconseguir l’èxit és la reacció que es té quan es fracassa repetidament en el procés cap a una fita. De fet, es podria dividir les persones amb similars característiques i estratègies en dos grans grups: el de les que es donen per vençudes i el de les que no desisteixen en l’intent. I l’important d’això és que moltes persones que s’han rendit després de diversos fracassos mai han sabut que prop que estaven de l’èxit quan van abandonar les seves metes. És a dir, segons en quin costat del punt d’inflexió es trobi algú, el resultat pot ser completament diferent.

En un costat del punt d’inflexió trobem les persones que fallen una vegada i una altra, ho tornen a provar de nou i tornen a fallar perquè no estan aprenent prou dels errors per dissenyar un patró intel·ligent de millora. Això és el que Wang anomena estar a la regió d’estancament. Quan s’està en aquesta regió, els errors reiterats no condueixen a l’èxit. Les dades de l’estudi mostren clarament que les persones que finalment fracassen ho fan perquè no han aconseguit ser més eficients després de cada fracàs: es manté constant el temps (un factor clau) entre els errors consecutius.

A l’altre costat del punt d’inflexió es troben les persones que, havent fallat també una vegada i una altra, aconsegueixen fallar cada vegada més ràpid fins a arribar a l’èxit. Cada error els serveix per millorar sistemàticament el temps entre dos intents consecutius fins a assolir la seva meta. En altres paraules, el ritme del fracàs és un indicador del punt d’inflexió entre l’estancament i l’èxit final, ja que la idea de fallar ràpid no només és prescriptiva, sinó també diagnòstica.

De tot l’anterior es desprèn que un mateix pot diagnosticar-se i saber en quin costat del punt d’inflexió es troba: si les fallades no es produeixen en períodes cada vegada més curts, això pot ser indicatiu que estem a la regió d’estancament (encara que hàgim introduït millores, potser no són productives). Per contra, si disminueix el temps entre els errors, probablement serà perquè ens estem centrant amb èxit a millorar els punts necessaris.

Com es passa d’un costat del punt d’inflexió a l’altre

El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs

Sembla que aconseguir escurçar aquest temps entre fracàs i fracàs és cabdal, ja que és indicatiu que estem treballant de manera més intel·ligent (i no d’una manera més difícil). També vol dir que tenim la capacitat d’escoltar les crítiques dels altres i prendre nota del que hem fet bé i del que no per centrar-nos a introduir canvis en el que és necessari i mantenir el que hem après que funciona. En resum: fallar ha de servir-nos per crear una dinàmica en què reutilitzem el que hem fet bé i focalitzem a millorar el que segueix presentant errors. Pot semblar obvi, però, segons l’estudi, aquest és el punt crític en les persones que aconsegueixen creuar el punt d’inflexió.

Tal com explica el professor Wang, totes les empreses i tots els projectes viuen en alguns moments un escenari en el qual alguna cosa no funciona bé, però això no vol dir que l’empresa o el projecte hagi fracassat: l’èxit o el fracàs dependran en gran mesura de tot el que hem explicat. El fracàs és necessari per aprendre, millorar processos i evolucionar, l’important és anar reduint tot allò que ens fa repetir els mateixos errors.

Com relaxar-se per vacances i desconnectar de la feina
Link Enlarge

Com relaxar-se per vacances i desconnectar de la feina

Susana Lladó - Lladó Comunicación 26 juliol, 2019 Actualitat, Ansietat 0

Moltes persones no aconsegueixen relaxar-se per vacances, ni desconnectar de la feina. Aquests dies de descans tan importants per a la salut física i mental els produeixen ansietat i segueixen revisant contínuament els correus electrònics, pensen en el que hauran de fer quan tornin al seu lloc de treball o s’omplen l’agenda de vacances d’un munt d’activitats per intentar complaure els altres membres de la família.

 

Si és el teu cas, aquí tens uns quants suggeriments que poden ajudar-te a disminuir l’estrès, desconnectar, recarregar-te i gaudir realment dels teus dies de vacances:

Com relaxar-se per vacances i desconnectar de la feina

Abans de començar les vacances, deixa acordat a la feina tot allò que podria interferir en la teva desconnexió: qui assumirà les teves funcions, qui es responsabilitzarà de gestionar els imprevistos que puguin sorgir en la teva absència, etc.

 

Fes servir les tecnologies seguint un criteri que beneficiï la teva salut: a algunes persones els estressa desconnectar-se del tot; en canvi, per a d’altres és imprescindible fer-ho per aconseguir descansar mentalment. En qualsevol cas, si has de seguir connectat, redueix el temps de connexió. Respecte a la feina, si no pots evitar estar pendent perquè la desconnexió et produeix més estrès, una opció pot ser consultar els correus únicament un cop al dia.

 

Si te’n vas de viatge, evita agafar un vol, un bitllet de tren o iniciar el viatge en cotxe a primera hora del matí: encara que vulguis aprofitar al màxim els dies, llevar-te massa d’hora no t’ajudarà a començar a baixar el ritme d’estrès habitual.

 

El primer dia de vacances no facis plans: agafa’t el teu temps per descansar, dormir o explorar tranquil·lament els voltants de l’hotel o del lloc en què et trobis.

 

Si passes les vacances en parella, amb la família o amb amics, troba cada matí un espai i un temps per a tu en el qual puguis ordenar els teus pensaments, relaxar-te i preparar-te emocionalment per després poder compartir bons moments amb els altres.

 

Com relaxar-se per vacances i desconnectar de la feina

A l’hora de planificar visites culturals, excursions i un altre tipus d’activitats, no t’omplis l’agenda fins a l’extenuació. La millor opció és escoltar-se a un mateix i fer el que de veritat es vol fer i al propi ritme (no al de la batuta de ningú). Si has de negociar els plans amb altres persones, sigues assertiu (no reactiu). Tingues en compte que el significat de descans no és el mateix per a tothom: per a alguns és tenir la possibilitat de no fer res (o el mínim possible), per a d’altres és realitzar activitats que les estimulen, i per a altres persones és un equilibri entre la relaxació i l’activitat.

 

Deixa lloc per a la improvisació: no planifiquis cada hora de les teves vacances. Els psicòlegs han observat que les persones solem gaudir més de les activitats no programades: probablement, perquè no hi ha una restricció de temps i perquè hi ha més probabilitats que sorgeixin situacions noves que ajuden que el cervell es desconnecti.

 

Fes coses diferents de les que fas normalment, que t’estimulin la ment, i adopta una actitud de joc en fer-les: és una manera excel·lent d’ajudar el cervell a desconnectar i reduir l’estrès (llegeix l’article Por qué viajar es muy bueno para el cerebro).

 

Aprofita les vacances per enfortir els llaços amb les persones que estimes i aprecies: el teu cervell alliberarà endorfines.

 

Evita les sobretaules eternes i les migdiades prolongades després dels àpats. Surt a caminar, estigues en contacte amb la natura i respira aire fresc: el teu nivell d’estrès disminuirà i serà beneficiós per a la teva pressió arterial.

 

Fes exercici: a més de ser beneficiós per a la teva salut física, l’exercici millora l’estat d’ànim i redueix la tensió i la fatiga.

 

Si tens la temptació de treballar només una estona, recorda que no és saludable que els límits entre el treball i el descans siguin borrosos: ja hi ha estudis en què s’ha comprovat que no establir clarament aquesta diferenciació pot repercutir negativament en l’estat d’ànim, interrompre el procés de desconnexió i afectar negativament les relacions amb els altres.

 

Si t’agrada llegir i habitualment ho fas sobre temes relacionats amb la teva professió, canvia la temàtica dels llibres.

 

En resum: perquè les vacances siguin realment vacances, hi ha d’haver llibertat d’elecció i cal fer activitats diferents de les que conformen la nostra rutina.

 

Esta es la mejor manera de reducir la dependencia del teléfono móvil
Link Enlarge

Aquesta és la millor manera de reduir la dependència del telèfon mòbil

Susana Lladó - Lladó Comunicación 12 juny, 2019 Actualitat 0

La paradoxa del telèfon mòbil

La majoria de nosaltres vivim en la paradoxa del telèfon mòbil: d’una banda, aquest dispositiu ens permet respondre els correus electrònics, les trucades i els missatges de feina en qualsevol moment del dia, però, alhora, aquesta flexibilitat de poder atendre fulltime col·legues del treball, caps o clients mentre fem la compra, quan estem amb la família o gaudint de l’oci en horaris no laborables ens obliga a estar permanentment accessibles, fet que redueix la nostra capacitat per desconnectar de la feina. És a dir, un dispositiu que, en principi, hauria de proporcionar-nos autonomia, acaba, a la pràctica, per disminuir-la.

Els països ja han començat a legislar sobre la desconnexió digital

Sens dubte, en alguns casos, són les empreses les responsables que s’esborrin les fronteres entre la vida personal i la professional dels treballadors, amb les conseqüències que això té per a la salut i productivitat. De fet, aquesta falta de respecte al dret a la desconnexió està tan estesa que a França van haver de legislar sobre aquest tema el 2017. I a Espanya, el passat desembre va entrar en vigor una Llei orgànica de protecció de dades de caràcter personal i garantia dels drets digitals que, entre altres qüestions de caire laboral, reconeix legalment, i per primera vegada, aquest dret a la desconnexió digital en l’àmbit de la relació laboral. No obstant això, en molts altres casos, som nosaltres mateixos els qui afavorim la hiperconnectivitat.

Volem disminuir la nostra dependència del telèfon mòbil?

Tres psicòlegs especialitzats en gestió de Recursos Humans i Comportament en les Organitzacions han dut a terme un curiós estudi sobre aquesta paradoxa que reflecteix la tensió entre el compromís professional i l’autonomia personal. Però, en lloc de centrar-se en les conseqüències de l’ús excessiu dels telèfons intel·ligents, han intentat esbrinar si els treballadors realment volem canviar els nostres hàbits addictius i disminuir la nostra dependència del mòbil.

Esta es la mejor manera de reducir la dependencia del teléfono móvil

L’estudi parteix d’un article publicat a LinkedIn

Per fer l’estudi, els investigadors van partir d’un article publicat a LinkedIn en què es descrivien els riscos de l’ús excessiu del telèfon mòbil i es desafiava els lectors a no utilitzar-lo en presència d’altres persones durant les seves interaccions socials per un període de 21 dies consecutius, que és el temps que es requereix per desenvolupar un hàbit. En poc temps, l’article va tenir més de 168. 000 visites i un miler de comentaris.

El que van fer els investigadors va ser analitzar aquests comentaris i intentar identificar els patrons de comportament relacionats amb l’ús del telèfon mòbil, les estratègies que utilitzem les persones per disminuir el temps de connexió i les motivacions que ens porten a adoptar aquestes estratègies.

Conclusions de la primera part de l’estudi

El que van descobrir és que per canviar conscientment l’hàbit de la hiperconnectivitat és fonamental que l’estratègia respongui als nostres valors i motivacions. És a dir, que ens preguntem per què no volem dedicar tant de temps de la nostra vida al mòbil.

Per exemple: si la nostra motivació és augmentar les hores de concentració a la feina, limitar el nombre d’hores sense telèfon serà una estratègia vàlida per a nosaltres. En canvi, si la nostra motivació és millorar la qualitat de les relacions socials (reals, no virtuals), ens funcionarà millor l’estratègia de desactivar les notificacions automàtiques quan estiguem socialitzant.

Conclusions de la segona part de l’estudi

Posteriorment, els investigadors van classificar les diverses estratègies que van fer servir els usuaris per reduir el temps de connexió en quatre categories, en funció de les motivacions principals que hi van identificar.

 

Un 25 % va dir tenir com a motivació millorar la seva vida professional o familiar. Aquest grup va provar les estratègies següents: no comprar-se un mòbil, desactivar les notificacions, posar el telèfon en silenci o mantenir el telèfon apartat de la vista. Aquesta última va ser la que es va mostrar més efectiva per a la majoria d’ells, ja que els va permetre prendre consciència de la seva decisió i realitzar les seves activitats amb més tranquil·litat i atenció.

 

Un 30 % va dir que tenia com a motivació poder reflexionar sobre quin paper havia d’exercir la vida digital en les seves vides. En molts d’ells aquesta motivació va sorgir per accident: quan van perdre el telèfon mòbil o es van quedar sense bateria, això va suposar un punt d’inflexió que els va fer començar a voler reflexionar-hi. Aquest grup va optar per estratègies una mica diferents: es van comprar un telèfon mòbil amb característiques bàsiques, van decidir utilitzar per a la feina exclusivament el telèfon fix i van introduir regles restrictives a col·legues de la feina i familiars: limitació horària per als missatges i trucades laborals, prohibició del mòbil a la taula a l’hora de sopar, etc. Establir regles és l’estratègia que els va proporcionar més bons resultats.

 

Un altre 25 % era conscient que les contínues trucades i notificacions que rebien quan eren amb els seus amics, familiars o companys de la feina afectaven la qualitat de les seves relacions interpersonals i els feien semblar mal educats, per la qual cosa la seva motivació va ser reduir al màxim aquest tipus de situacions. Com a estratègia, van començar a accedir als correus electrònics des del navegador web, en lloc de fer-ho des de l’aplicació del mòbil; van desactivar les notificacions i van pactar amb els seus amics penalitzacions (com pagar una ronda de begudes) si un d’ells s’enganxava al mòbil mentre estaven junts. Què els va funcionar millor? A la feina, desactivar les notificacions; amb els amics, les penalitzacions, ja que aquesta estratègia va generar emocions positives entre ells.

 

Finalment, un 20 % dels usuaris va dir que volia fer prevaler les relacions familiars i socials: els preocupava el fet que els seus hàbits amb el mòbil poguessin fer-los perdre l’afecte de les persones importants de la seva vida. Molts d’ells van esmentar que els seus fills petits els havien demanat que juguessin més amb ells i menys amb el mòbil, per exemple. Les estratègies van consistir a recordar-se sovint les prioritats en la seva vida i els riscos associats amb l’ús incontrolat del telèfon mòbil. I van compartir aquestes idees amb els seus companys de feina per buscar plegats les millors solucions. A la majoria, el que els va funcionar millor va ser el fet de prendre consciència de si mateixos: això els va permetre trobar la motivació per introduir canvis en els seus hàbits amb el telèfon mòbil. Als que tenien com a preocupació principal la família, els va ser particularment útil recordar quines eren les prioritats de la seva vida.

 

Fonts:

 

If you want to use your phone less, firts figure out why

The Autonomy Paradox: The Implications of Mobile Email Devices for Knowledge Professionals

 

Cuatre Casas.com/laboral

El neuropsiquiatre que ensenya com fomentar l’empatia en els nens
Link Enlarge

El neuropsiquiatre que ensenya com fomentar l’empatia en els nens

Susana Lladó - Lladó Comunicación 29 abril, 2019 Actualitat 0

Boris Cyrulnik és neuropsiquiatre i un dels millors experts en empatia i en resiliència, la capacitat humana per refer-se del sofriment i de l’estrès. Sens dubte, el seu profund coneixement en aquestes àrees està estretament relacionat amb la seva pròpia biografia: els seus pares van morir en un camp de concentració nazi del qual ell va aconseguir fugir quan tenia tan sols 6 anys. Després de passar per diversos centres d’acollida, uns veïns d’un centre de beneficència on finalment va anar a parar li van donar la possibilitat d’educar-se. Va estudiar psiquiatria perquè volia entendre la ment humana i poder donar sentit al que és incomprensible.

 

El govern francès li acaba de demanar que dugui a terme un projecte per fomentar l’empatia en els nens, començant per les llars d’infants. La raó? Cada vegada hi ha més nens i adolescents en els quals l’empatia no s’ha desenvolupat, de manera que poden tenir comportaments agressius sense adonar-se del mal que infligeixen als altres. La causa? Passen tantes hores davant de les pantalles dels dispositius electrònics que s’estan alterant les seves capacitats emocionals i de relació amb els altres. Tot i que la tecnologia ha millorat en molts aspectes les seves condicions d’aprenentatge i les seves possibilitats de comunicació, en general, ha disminuït la seva interacció amb els altres. I és en la interacció on aprenem a viure i a conviure amb els altres.

 

 
 

El neuropsiquiatre ho explica en el llibre Nuevas miradas sobre la resiliencia: «El cervell de les futures generacions ja és diferent. Els nens tenen diferents maneres d’aprendre. Les condicions materials mai han estat tan bones en general, mentre que les condicions afectives han empitjorat. Cada vegada es veuen més nens i adolescents en els quals l’empatia no s’ha desenvolupat. Nens que poden desenvolupar comportaments més agressius perquè no s’adonen del mal que causen als altres. Així la nostra cultura tècnica, que millora increïblement els rendiments de la comunicació, altera les capacitats de relació i emocionals. Els nens que es desenvolupen davant de la pantalla no entenen les mímiques facials i no seran capaços de saber quan l’altre està content i quan està enfadat, ni fins on es pot arribar. Es poden dir coses malvades que fereixin la sensibilitat de l’altre, però si tinc una empatia ben desenvolupada m’aturaré, no m’ho permetré tot, perquè podria fer mal a l’altra persona. Si no soc capaç d’interpretar les mímiques facials, llavors segueixo sense adonar-me de fins a quin punt puc fer mal. En el futur correm el risc que es desenvolupin persones cada vegada més egoistes i narcisistes. Quan es tracta d’egoisme, sé el que l’altre vol, encara que passaré per sobre d’ell. En el cas del narcisisme, no sé el que l’altre vol, no penso en això, perquè només compto jo».

 

En aquesta xerrada d’«Aprenem junts», Cyrulnik ens dona les claus per fomentar l’empatia en els nens.

 

Fonts:

 

https://www.escuelainfantiltoys.com/204-2/

http://www.redsistemica.com.ar/melillo.htm

https://annafores.files.wordpress.com/2012/11/entrevista-a-cyrulnik-cuadernos-de-pedagogc3ada_pdf.pdf

 

 

 

¿Ver el éxito de los demás en las redes sociales te produce ansiedad?
Link Enlarge

Veure l’èxit dels altres a les xarxes socials et produeix ansietat?

Susana Lladó - Lladó Comunicación 16 gener, 2019 Actualitat 0

Fa uns mesos, un fotògraf nord-americà de 29 anys, Oliver Kmia, va crear un vídeo amb més de mil fotos pujades a Instagram en què es veuen turistes d’arreu del món fotografiats en diversos llocs emblemàtics de diferents continents: a la Torre de Pisa (Itàlia), al Machu Picchu (Perú), al Taj Mahal (Índia), etc. L’objectiu d’aquest fotògraf no va ser criticar el turisme de masses, ni el fet que la gent sempre es fa el mateix tipus de fotos, sinó posar de manifest el postureig a les xarxes socials (el vídeo va tenir una gran repercussió en els mitjans de comunicació i ja té més d’un milió de reproduccions a Vimeo).


Instravel - A Photogenic Mass Tourism Experience from Oliver KMIA on Vimeo.

Comparar-nos amb els altres forma part de la nostra naturalesa

 

És un fet que moltes persones necessiten reafirmar la seva identitat publicant imatges a les xarxes socials que facin pensar als altres que la seva vida és extraordinària. Però també és cert que els éssers humans tenim tendència al que els psicòlegs anomenen «comparació social»: avaluem la nostra vida comparant-la amb els èxits i les possessions dels altres. Aquest comportament, a més, comença a edats molt primerenques, fet que indica que forma part de la nostra naturalesa. El neurocientífic cognitiu Christian Jarret ho explica molt bé en un article en el qual cita un estudi recent que es va fer amb nens de set anys.

 

L’estudi

 

A aquests nens se’ls va fer fer un seguit de proves en parella. Després de cada prova, es va comunicar a cada un d’ells si l’havia passat amb èxit i quina era l’avaluació que havia rebut la seva parella en la mateixa prova. Doncs bé, els que van mostrar més felicitat van ser els que van saber que havien tingut èxit i que la seva parella havia fracassat. Això els va provocar més satisfacció que saber que en algunes proves tots dos ho havien fet bé. Quan es van sentir pitjor tots els nens? Quan van rebre la notícia que ells havien fallat en una prova, però que la seva parella l’havia passat amb èxit (això els va provocar més malestar que saber que tots dos havien fallat).

 Veure l’èxit dels altres a les xarxes socials et produeix ansietat?

Per a aquest neurocientífic, el missatge que n’hem d’extreure és que comparar-se amb els amics és natural, i que també ho és que ens produeixi un cert malestar percebre que als altres els va millor que a nosaltres (comparació ascendent). La qüestió és que la probabilitat de malestar augmenta en funció de com n’està, de minada, l’autoestima de la persona i de la propensió al pessimisme que tingui. Si aquest malestar és profund i provoca ansietat, cal considerar-lo un efecte secundari d’algun altre malestar que no està resolt: si solucionem la causa subjacent, també es dissiparà l’ansietat que produeix veure el suposat èxit dels altres a les xarxes socials.

 

La investigació també indica que hauríem de mirar de frenar una tendència molt comuna: la de percebre com a poc competents els amics que, pel que publiquen a les xarxes, percebem que tenen menys èxit que nosaltres. Algú que extreu una conclusió com aquesta, i d’aquesta manera, no mereix que el seguim considerant un amic.

 

Si el que en sentim és enveja benigna, és a dir, admiració pels èxits dels nostres amics, aquesta emoció pot tenir un efecte motivador a l’hora d’avaluar la nostra pròpia vida i ajudar-nos a millorar. No obstant això, tal com adverteix Christian Jarret, hem d’evitar sobreestimar el suposat èxit personal que mostren els amics/coneguts a les xarxes socials: els nombrosos estudis sobre el tema conclouen que aquestes vides idíl·liques (viatges fabulosos, sopars i festes fantàstiques, roba de marca, etc.) poden estar encobrint un dolorós buit que subestimem: la seva vida real pot ser molt diferent de la que mostren al món a través d’aquestes plataformes.

 Veure l’èxit dels altres a les xarxes socials et produeix ansietat?

En el cas dels adolescents, tot i que és cert que les xarxes socials poden ser molt positives en aquesta etapa (la identitat es construeix amb el feedback dels altres), no podem obviar-ne els riscos: durant aquesta etapa s’està formant la seva personalitat i construeixen l’escala de valors que guiarà la seva vida. Creure que impressionar els altres és el que els proporcionarà benestar els farà infeliços i no aprendran a diferenciar la vida real i la virtual. El benestar ve donat per la satisfacció que ens proporciona la consecució dels nostres objectius personals i professionals, i saber que vivim sent coherents amb els nostres valors.

Els 4 principis a seguir quan discutim sobre temes controvertits (també per Nadal)
Link Enlarge

Els 4 principis a seguir quan discutim sobre temes controvertits (també per Nadal)

Susana Lladó - Lladó Comunicación 17 desembre, 2018 Actualitat 0

A moltes persones les reunions familiars de Nadal els produeixen angoixa perquè temen que en les converses es tregui algun tema conflictiu que faci esclatar pels aires l’harmonia en la qual haurien de transcórrer aquestes festes.

Per evitar els conflictes, l’ideal seria que els adults féssim prevaler l’objectiu d’aquestes trobades: gaudir d’un temps compartit del qual puguem conservar, posteriorment, un bon record. Hauríem de ser conscients que aquestes dates són molt emotives per a tothom, de manera que convé ser molt cauts a l’hora d’expressar opinions que puguin ferir sensibilitats. A més, com a adults, no hauríem d’oblidar que la presència de nens és motiu suficient per evitar iniciar qualsevol discussió que se’ns en pugui anar de les mans. Però, i si, malgrat tot, sorgeix un tema delicat? Com hem de gestionar la conversa perquè no es converteixi en un polvorí?

 

Recomanacions d’una especialista en la matèria

Julia Dhar és una estratega de negocis que treballa formant empresaris i responsables d’agències governamentals perquè aprenguin a discutir temes espinosos i puguin aixecar-se de les taules de negociació amb acords productius. Els seus ensenyaments són aplicables a qualsevol àmbit de la vida, no només al laboral, perquè, en el fons, sempre es tracta del mateix: un tema controvertit posa de manifest opinions oposades.

 

El que no hem de fer i el que sí:

Com ella mateixa explica a la conferència del vídeo de sota, sovint sembla que en l’única cosa en què podem estar d’acord és que no podem estar d’acord en res. Debatem per trobar una connexió, un punt en comú, i acabem sentint-nos enfadats perquè el menyspreu s’empara del debat. Això passa perquè cometem un gran error: en lloc de delimitar la discussió sobre el tema de què estem parlant, comencem a atacar la persona que està exposant els seus arguments. És a dir, abandonem el terreny de les idees en si mateixes i traslladem la discussió al personal. Quan confonem el desafiament d’una idea amb desafiar l’altre, és quan obrim la porta a les ofenses.
Julia Dhar explica que els millors negociadors amb els quals ha treballat adopten una actitud molt diferent. Aquests són els 4 principis pels quals es regeixen:

1. El seu primer objectiu és trobar un terreny comú, els punts en els quals es pot estar d’acord, perquè aquesta és l’única manera de poder avançar després en la conversa. Aquest terreny comú és el que els psicòlegs anomenem «realitat compartida».

2. Un cop s’ha establert aquesta realitat compartida, la segona clau és separar del tot les idees que es discuteixen (per més polaritzades que estiguin) de la identitat de l’altre: cal centrar la discussió exclusivament en les idees, no en la manera de ser del nostre interlocutor. Mai no hem d’atacar la manera de ser de l’altre perquè això és irrellevant per al que s’està argumentant. De fet, aquesta especialista, quan treballa amb equips en la discussió d’idees, fa que els participants enviïn les seves propostes de manera anònima perquè els altres no les descartin o admetin en funció dels prejudicis que puguin tenir sobre els altres.

3. El tercer punt és que la conversa ha d’avançar refutant idees: l’altre exposa alguna cosa, jo contesto i l’altre hi respon amb un altre argument. Sense refutació l’únic que hi ha són dues persones que van pontificant.

4. El quart principi és el que ella anomena «la humilitat de la incertesa»: consisteix a ser capaç d’escoltar l’altre assumint prèviament la possibilitat que nosaltres estiguem equivocats en el nostre punt de vista; és a dir, obrir la ment. I aquesta actitud ha de romandre en tot el debat, des del seu inici, ja que la causa que ens impedeix discrepar productivament acostuma a ser que estem massa aferrats a les nostres idees.
Si aconseguim fer l’exercici d’argumentar a favor i en contra d’alguna cosa, veurem que es produeixen canvis en el nostre interruptor cognitiu: els nostres prejudicis sobre els qui opinen diferent de nosaltres poden començar a evaporar-se i situar-nos en una posició que ens permeti prendre més bones decisions. El neurocientífic i psicòleg Marl Leary va dur a terme un estudi sobre la humilitat intel·lectual i els resultats van ser concloents: les persones que aprenen a practicar aquest exercici ―és una habilitat i, com tota habilitat, cal entrenar-la― augmenten la seva capacitat per avaluar un ampli rang d’evidències, són més objectius en fer-ho i es tornen menys defensius i reactius en enfrontar-se amb arguments contraris a les seves idees.

Sens dubte, aquesta és la manera de debatre que voldríem que adoptessin els polítics, els tertulians de la ràdio i la televisió, els nostres caps i companys de feina, els usuaris de les xarxes socials i els nostres amics i familiars. Comencem nosaltres!

Un estudi vincula els records de la infància a la salut a l’edat adulta
Link Enlarge

Un estudi vincula els records de la infància a la salut a l’edat adulta

Susana Lladó - Lladó Comunicación 7 novembre, 2018 Actualitat, Emocions, Lateralitat creuada, Memòria 0

 

  • Segons l’estudi, els records que tenim sobre l’afecte que vam rebre dels nostres pares constitueixen un factor clau en la nostra salut durant l’etapa adulta
  •  

    Els records de la infància i la salut en l’adolescència i joventut

    Un estudi vincula els records de la infància a la salut a l’edat adulta

     

    En els últims anys s’han dut a terme nombrosos estudis en què s’associa la percepció positiva de la cura primerenca rebuda pels pares al bon desenvolupament adaptatiu durant l’adolescència i la joventut. Aquests records positius sobre l’ambient en el qual un es va criar de nen compleixen moltes funcions: contribueixen al fet que un se senti bé, inculquen un sentiment de gratitud, atorguen confiança en la relació amb els altres, ajuden a regular les emocions i actuen de guia en els futurs comportaments interpersonals i en la nostra capacitat per regular l’estrès, a més de vincular-se a un menor consum de drogues. No obstant això, fins ara, molt pocs estudis han examinat la relació entre aquests records i la nostra salut i benestar més enllà de l’adolescència i primera joventut.

     

    La recerca sobre els records de la infància i la salut en adults

    Un estudi vincula els records de la infància a la salut a l’edat adulta

     

    La Universitat Estatal de Michigan acaba de publicar una recerca que s’ha centrat en aquesta franja d’edat: els autors han estudiat com repercuteixen els records sobre l’afecte rebut dels pares durant la primera infància en la salut emocional i física dels adults de mitjana edat i d’edat avançada. Els resultats han proporcionat evidències que s’hi dona una clara associació. No sols això, aquesta associació es manté gairebé invariable en el temps: la percepció que conservem ens influeix al llarg de tota la vida.
    Les persones amb records retrospectius positius presenten una millor salut física, pateixen menys malalties cròniques i menys símptomes depressius durant l’etapa adulta. Tal com explica l’autor principal de l’estudi, William J. Chopik, «Sabem que la memòria té un paper molt important en la forma en què entenem el món: com organitzem les nostres experiències passades i com jutgem que hem d’actuar en el futur. Com a resultat, hi ha moltes maneres diferents en què els nostres records del passat poden guiar-nos. Els bons records semblen tenir un efecte positiu en la salut i el benestar, possiblement a través de la manera en què redueixen l’estrès o ens ajuden a mantenir opcions saludables en la vida».

    La recerca, si la voleu llegir completa, s’ha publicat a la revista Health Psychology®.

    Avui, Dia Mundial de l’Alzheimer, pren consciència informant-te’n
    Link Enlarge

    Avui, Dia Mundial de l’Alzheimer, pren consciència informant-te’n

    Susana Lladó - Lladó Comunicación 21 setembre, 2018 Actualitat 0

    Avui, 21 de setembre, se celebra el Dia Mundial de l’Alzheimer; una patologia que, actualment, pateixen 50 milions de persones arreu del món i que es preveu que el 2050 n’afecti 135 milions, ja que, segons l’organització Alzheimer’s Disease International (ADI), cada 3 segons, algú al món desenvolupa demència i l’Alzheimer representa el 70 % dels casos (de demència).

    Al nostre país, segons la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), hi ha 800.000 persones amb Alzheimer i cada any se’n diagnostiquen 40.000 de nous. Tanmateix, si tenim en compte que aquesta malaltia també afecta els familiars i cuidadors d’aquestes persones, la xifra d’afectats per l’Alzheimer a Espanya s’eleva a 4,5 milions, segons la Confederació Espanyola d’Alzheimer (CEAFA).

    Com sabem, l’Alzheimer provoca el deteriorament de la memòria, l’intel·lecte, el comportament i la capacitat per desenvolupar-se en la vida diària, de manera que és la principal causa de discapacitat i dependència entre les persones grans, tot i que la demència no constitueix una conseqüència normal de l’envelliment.

     

    El lema d’enguany: «Alzheimer ConCiencia Social»

     

    Avui, en el Dia Mundial de l’Alzheimer, totes les organitzacions que treballen d’una manera o una altra en aquest problema de salut pública fan una crida als governs de tot el món perquè duguin a terme plans més efectius per abordar la malaltia, i sol·liciten la implicació de tota la societat en la creació de consciència sobre l’impacte de la demència: cal dedicar més recursos a la recerca, a la informació, a reduir els estigmes, a millorar l’accés a un diagnòstic primerenc i a l’atenció de les persones afectades perquè, tot i que la demència pot començar a desenvolupar-se en el cervell fins a vint anys abans del seu inici, tot sovint el diagnòstic es realitza massa tard, fet que impedeix poder oferir una atenció més efectiva, encara que la malaltia segueixi sense tenir cura. Tal com reclama la directora executiva de l’ADI, Paola Barbarino, en absència d’un tractament per a la malaltia, a més de dedicar recursos a la recerca biomèdica, cal esmerçar recursos a la investigació de la cura de les persones que pateixen demència.

    Així mateix, des de la SEN insisteixen que, com que encara no existeix cura per a aquesta malaltia, millorar els temps de diagnòstic i prendre mesures per aconseguir que la població envelleixi de manera saludable són actualment les millors mesures de les quals disposem per posar fre a l’Alzheimer. De fet, es creu que portar hàbits de vida saludables en podria reduir fins a un 40 % dels casos. La doctora Sagrario Manzano, coordinadora del Grup d’Estudi de Conducta i Demències d’aquesta organització, assenyala: «Encara que la malaltia no tingui cura, hi ha tractaments que, almenys per un temps, aconsegueixen aturar-ne o alentir-ne la progressió. Per tant, un tractament precoç permetria estabilitzar el pacient en les fases més lleus de la malaltia i retardar l’evolució uns anys, la qual cosa és fonamental per millorar la qualitat de vida dels pacients».

    15 claus per tornar de les vacances realment renovats
    Link Enlarge

    15 claus per tornar de les vacances realment renovats

    Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 26 juliol, 2018 Actualitat, El trastorn de lateralitat 0

    Encara que pugui semblar paradoxal, després de les vacances d’estiu (i també de les de Nadal) hi acostuma a haver un augment de visites a les consultes dels psicòlegs. Se suposa que els períodes de vacances són necessaris i bons per a les persones, però moltes d’elles, en lloc de tornar descansades, ho fan esgotades i frustrades. Avui us donem 15 claus per tornar de les vacances realment renovats.

     

        1. Accepta l’ansietat dels primers dies: als humans ens costa canviar d’hàbits, encara que aquests estiguin relacionats amb les vacances. Els canvis ens produeixen estrès. Intenta viure el canvi de ritme amb naturalitat, fins que t’adaptis a la nova situació.

        2. No aprofitis les vacances per treballar: de vegades ens enganyem pensant que podem aprofitar la tranquil·litat d’aquest període de descans per avançar feina. Això no ens ajudarà a tornar-ne renovats.

        3. Si viatges en família o amb amics, intenta que cadascú tingui un espai físic i mental propi per descansar dels altres quan ho necessiti.

        4. Si les vacances et fan replantejar-te la vida professional i fins i tot la vida en general, fes-ho, però delimita el temps que dedicaràs a reflexionar-hi; altrament, no aprofitaràs les vacances per descansar.

        5. Pensa que gairebé cap feina ni gairebé cap relació és ideal, així que no sobredimensions els problemes.

        6. Desconnecta’t del telèfon: sí, pots posar-lo en mode avió i desactivar les notificacions. Això no t’impedirà fer fotos ni recerques a Internet.

        7. No revisis el correu electrònic: fer-ho et reconnecta amb la feina.

        8. Descansa: el descans regenera el nostre organisme. Les persones que saben descansar tornen de les vacances més sanes, i sentint-se (i semblant) més joves. I recorda que descansar no és estar tota l’estona quiet.

        9. Alterna les activitats físiques i mentals: la neurogènesi només és possible si combinem, alternant-los, l’activitat física i el descans.

      15 claves para volver de las vacaciones realmente renovados

    1. 10. Dorm prou: gairebé tots anem mancats de son. Dormir prou possibilita la neurogènesi i la formació de records durant el son: pensa que quan mirem enrere, el que ens queda de les nostres experiències són els records. Fes que puguis recordar posteriorment els millors moments de les vacances.
    2. 11. Gaudeix de la natura i l’aire lliure tant com puguis: estar en contacte amb la natura millora el nostre estat d’ànim i la nostra salut. Si vols fer una migdiada, no la facis tancat en un apartament: aprofita l’entorn. Si ets a prop de l’aigua, banya’t, i si estàs envoltat de vegetació, passeja!
    3. 12. Obre’t a noves experiències: encara que hagis fet plans, deixa un espai per a la improvisació i l’inesperat. I fes alguna cosa nova que suposi una nova experiència.
    4. 13. Mou-te: passem massa estona asseguts durant l’any, aprofita per fer exercici, el que més t’agradi.
    1. 14. Millora la qualitat de la teva relació amb els altres: aprofita el temps que passis amb els amics i familiars perquè aquest espai sigui realment de qualitat. Si després necessites el teu propi espai, dóna-te’l. I intenta mantenir converses amb persones desconegudes: les noves perspectives sempre ens aporten alguna cosa positiva.
    2. 15. Sigues conscient de les sensacions gratificants per intensificar: nosaltres mateixos podem intensificar les sensacions en fer-nos-en conscients i en sentir gratitud per tenir l’oportunitat d’experimentar-les. Fes-te conscient en cada moment (el que en meditació és «estar present»): gaudeix dels paisatges, del menjar, d’estar acompanyat, d’estar sol, de les passejades, dels banys al mar, de la música, de la lectura, de no fer res, de fer exercici, etc.

    Tot això fa possible que els nostres cossos i cervells tornin renovats, més saludables, i que, per tant, puguem començar un nou curs en les millors condicions. Bones vacances!

    Nosaltres fem vacances del 30 de juliol al 31 d’agost. El centre obrirà de nou el 3 de setembre.
    «La vida secreta del cervell»: una teoria revolucionària sobre les emocions
    Link Enlarge

    «La vida secreta del cerebro»: una teoria revolucionària sobre les emocions

    Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 27 maig, 2018 Actualitat, Emocions 0

    Lisa Feldman Barret és neurocientífica, catedràtica de Psicologia per la Northeastern University (Massachusetts), membre electa de la Royal Society of Canada i ha rebut el premi NIH Director’s Pionner per la seva recerca pionera sobre les emocions i el cervell, a més de col·laborar, per exemple, amb l’escola de Medicina de Harvard. Convé fer aquesta presentació abans de parlar del seu llibre La vida secreta del cerebro perquè amb la teoria que hi desenvolupa qüestiona tot el que fins ara donàvem per fet sobre la construcció de les emocions; és a dir, afirma que la teoria clàssica és incorrecta i presenta una teoria revolucionària que representa un nou paradigma sobre la ment humana.

     

    Què en diu la teoria clàssica 

    Grosso modo, la teoria clàssica sobre les emocions afirma que aquestes són producte de l’evolució pel fet que es van mostrar útils per a la nostra supervivència, que les portem incorporades des que naixem, que són definides i reconeixedores, que s’allotgen en diferents parts del cervell, que són universals i que es desencadenen de manera automàtica quan alguna cosa les activa. Les manifestem amb la cara, la veu i la postura corporal, i provoquen canvis físics en el nostre organisme: acceleració de la respiració i el cor, activació de les glàndules sudorípares, etc. Segons la teoria fins ara acceptada, tenim molts circuits emocionals en el cervell i cada un d’ells provoca un conjunt característic de canvis, com si fos una empremta dactilar. Dit d’una altra manera, es creu que els successos poden activar les neurones de l’alegria, les neurones de la por, etc., i que atès que identifiquem i experimentem aquestes emocions, a cadascuna d’elles li ha de correspondre una pauta subjacent concreta en el cervell i en el cos.

     

    «La vida secreta del cerebro»

     

    Lisa Feldman Barret assegura que no hi ha cap prova científica que aquestes suposades empremtes dactilars físiques siguin constants, ni per a una sola emoció (hi ha molts experiments que conclouen que sí, de la mateixa manera que n’hi ha molts altres que conclouen que no); que les emocions ens són universals i que les creem nosaltres; és a dir, que es construeixen socialment. Per aquest motiu la seva teoria s’ha anomenat «La teoria de l’emoció construïda»: «Veiem que les emocions no són monolítiques, sinó que estan fetes de components més bàsics; que en lloc de ser universals varien d’una cultura a una altra; que no són provocades, sinó que les creem nosaltres; que sorgeixen d’una combinació entre les propietats físiques del cos, un cervell flexible les connexions del qual reflecteixen l’entorn en què es desenvolupa, i la cultura i l’educació que ofereix aquest entorn. Les emocions són reals, però no en el mateix sentit objectiu que les molècules o les neurones. Són reals en el sentit en què ho són els diners, és a dir, no són una il·lusió, però sí un producte del consens humà. Aquesta visió, que anomeno “teoria de l’emoció construïda”, n’ofereix una interpretació molt diferent», explica l’especialista en el seu llibre.

     

    Implicacions

    Lisa Feldman Barret és molt conscient que la seva teoria sembla il·lògica perquè, de fet, experimentem les emocions com si responguessin a la teoria clàssica, però alerta sobre les implicacions de les nostres creences respecte d’això. Vegem alguns dels exemples que ella mateixa ofereix en el llibre:

    1. Pensem en l’última vegada que hem passat per la seguretat d’un aeroport: uns agents taciturns passen les nostres sabates pels raigs X i avaluen la probabilitat que suposem una amenaça terrorista. No fa gaire, un programa de formació anomenat SPOT (sigles en anglès de «comprovació de passatgers mitjançant tècniques d’observació») ensenyava aquests agents a detectar enganys i avaluar riscos basant-se en moviments facials i corporals, partint de la teoria que aquests moviments revelen els nostres sentiments més íntims. El programa no va funcionar, però va costar nou-cents milions de dòlars als contribuents. Hem d’entendre l’emoció d’una manera científica perquè els agents del govern no ens aturin —o no passin per alt els que suposin una amenaça— basant-se en una visió errònia de les emocions.
    2. Imaginem ara que una persona es troba en la consulta d’un metge dient que sent una opressió al pit i que li costa respirar; símptomes que poden indicar un infart de miocardi. Si la persona és una dona, el més probable és que se li diagnostiqui ansietat i se l’enviï a casa, mentre que si és un home és més probable que se li diagnostiqui una cardiopatia i se li aconselli un tractament preventiu. Com a conseqüència, les dones de més de seixanta-cinc anys moren per infart amb més freqüència que els homes. Les percepcions dels metges, del personal d’infermeria i dels mateixos pacients reflecteixen les creences de la visió clàssica que emocions com l’ansietat es poden detectar i que les dones són intrínsecament més sensibles a les emocions que els homes… Unes creences que poden tenir conseqüències mortals.
    3. La creença en la visió clàssica fins i tot pot «provocar» guerres. La guerra del Golf a l’Iraq es va deure, en part, al fet que el germanastre de Saddam Hussein va creure que podia «llegir» les emocions dels negociadors nord-americans i va dir a Saddam que els Estats Units no parlaven seriosament en dir que atacarien. La guerra posterior va acabar amb la vida de 175.000 iraquians i de centenars de militars de la coalició.

    En aquest enllaç podeu llegir el primer capítol de La vida secreta del cerebro  (l’autora fa servir un exemple com a fil conductor que és molt aclaridor i que hem omès per no estendre’ns massa en aquest article).

    • 1
    • 2

    Aviso legal y política de privacidad

    Aviso legal y política de privacidad

    Últims articles

    • El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs
    • L’organització espacial i temporal en l’aprenentatge de la lectoescriptura
    • Què és procrastinar i la seva relació amb la depressió
    • El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

    Som al Facebook

    Consulteu-nos

    Adreça: C/ Josep Bertrand, 3. Ático 2º. 08021 Barcelona
    Tel.: + 34 932 007 586
    Mòbil: +34 610 791 125
    Fax: + 34 932 007 611
    Email: info@lateralidad.com
    • Lateralitat

    Diseño web: ©2021 Lladó Comunicación

    Top