Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
    • Spanish
    • French
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
    • Spanish
    • French
Quan la hipercinèsia es diagnostica erròniament com a TDAH o dislèxia
Link Enlarge

Quan la hipercinèsia es diagnostica erròniament com a TDAH o dislèxia

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 9 octubre, 2018 Dislèxia, Hipotònic, TDHA 0

En el nostre centre veiem tot sovint casos de nens que arriben a la consulta diagnosticats de TDAH o dislèxia. Molts d’ells han estat tractats prèviament per diferents especialistes en aquests trastorns sense que hagin experimentat millores significatives; per aquest motiu, els seus pares, quan van al centre per primera vegada, estan abatuts i desorientats: ja no saben com ajudar el seu fill, que també veuen patir.

En realitzar les proves pertinents, observem que aquests pacients tenen hipercinèsia, un trastorn que, en la seva simptomatologia, presenta trets comuns amb el TDAH i la dislèxia; això explica els errors de diagnòstic i les teràpies fracassades.

La hipercinèsia és un trastorn neuromuscular que, tot sovint, està associat a pacients que presenten un problema de lateralitat ―lateralitat creuada o contrariada― i que, al seu torn, són hipotònics. Les persones que el pateixen tenen alterada la tensió muscular, fet que els provoca problemes de coordinació locomotora, de motricitat facial, de concentració, d’equilibri (estàtic i dinàmic) i de percepció espaciotemporal. Així mateix, són pacients molt inquiets, que no paren de moure’s, i manifesten una gran ansietat (la paraula «hipercinèsia» ve del grec i significa literalment «excés de moviment»).

Simptomatologia comuna al TDAH

La hiperactivitat pròpia dels nens amb hipercinèsia és el símptoma en comú amb el TDAH. Però, així com els nens amb trastorn per dèficit d’atenció per hiperactivitat acostumen a patir angoixa (tenen pors i fòbies), els nens amb hipercinèsia solen manifestar ansietat. Tenen trastorn d’ansietat perquè no se senten capaços de fer les tasques escolars: s’hi enfronten sentint-se vençuts ja abans d’iniciar-les, i aquesta impotència els bloqueja.

Hem de tenir en compte que l’ansietat és una resposta d’anticipació davant de les situacions que és positiva si no sobrepassa certs llindars, ja que actua com a motor que ens permet avançar en la vida, si sabem canalitzar-la. No obstant això, l’ansietat que experimenten els nens amb hipercinèsia és d’una altra mena: no actua d’aquesta manera, sinó que els paralitza, per la qual cosa és molt negativa. De la mateixa manera, l’angoixa que pateixen els nens amb TDAH també és paralitzant.

Simptomatologia comuna amb la dislèxia

La falta de noció de temporalitat és la que impedeix la retenció lectora

Quan la hipercinèsia es diagnostica erròniament com a TDAH o dislèxia

Així mateix, com que els nens amb hipercinèsia tenen problemes d’organització temporal i espacial que els fan confondre les nocions d’«abans» i «després» i «dreta» i «esquerra», són nens que també tenen problemes de lectoescriptura. Aquest símptoma és el que acostuma a provocar la confusió amb la dislèxia. És habitual que en escriure i en llegir es «mengin» lletres, síl·labes i fins i tot paraules senceres, i que canviïn l’ordre dels substantius i adjectius. També és típic que no puguin relatar amb normalitat el que han entès després de fer una lectura. Si es tracta d’un conte o una novel·la, tindran moltes dificultats per traslladar la temporalitat de la història. Com que acostumen a ser nens amb una intel·ligència considerable, s’adonen del que passa, de les seves dificultats, i es posen molt nerviosos. En aquestes situacions, molts pares intenten «ajudar-los» acabant ells les frases i fins i tot el relat, la qual cosa augmenta l’ansietat del nen, ja que no se li deixa fer-ho per si mateix.

És important entendre que els nens amb hipercinèsia no tenen retenció lectora perquè no tenen noció de temporalitat. És a dir, no és que no entenguin el que llegeixen, és que no poden retenir-ho. I si una persona no recorda el que ha llegit, com ho pot explicar després? Aquest és el motiu que explica que molts d’aquests nens estudiïn de memòria. Com que la majoria d’ells tenen una gran capacitat memorística, són capaços d’aprendre «fil per randa» textos sencers, de tal manera que els pares creuen que tot va bé fins que aquest recurs comença a mostrar les seves fissures. Per més que se sàpiguen de memòria un temari, si en fer l’examen el professor formula les preguntes de manera diferent a com ho feia a classe, aquests nens ja no sabran què contestar.

També cal tenir en compte que aquests nens, amb esforç, aconsegueixen arribar a tenir una bona mecànica lectora (posar correctament les comes i els punts, la tonalitat, etc.). El gran obstacle es presenta en els dos passos següents: la retenció lectora i, en conseqüència, la comprensió lectora. Aquestes dues últimes capacitats es treballen, juntament amb els altres problemes derivats del trastorn de lateralitat i la hipotonia, durant la teràpia de lateralització homolateral. El 100 % dels nens acaba el tractament amb èxit sense que sigui necessari fer una teràpia específica de dislèxia.

Cuando la hipercinesia se diagnostica erróneamente como TDAH o dislexia

La confusió entre dislèxia i hipercinèsia també ve donada pel fet que el 70 % dels nens amb hipercinèsia presenten l’encreuament de lateralitat mà-ull. És a dir, són dretans de mà i esquerrans d’ull, o al revés. Aquest encreuament oculomanual provoca problemes de lectoescriptura i, per tant, de rendiment escolar, com també dificultats en la pràctica d’activitats com jugar a tennis. De fet, és contraproduent que realitzin qualsevol esport que impliqui la utilització d’una sola mà/cama i ull, com jugar a futbol. En canvi, sí que els ajuda practicar esports en què hagin d’utilitzar totes dues mans/cames, com l’esquí, l’equitació o nedar per sota de la superfície de l’aigua.

Als nens amb hipercinèsia, l’encreuament oculomanual i la hipotonia els causa matusseria. Per aquest motiu i perquè no juguen bé a futbol, acostumen a aïllar-se dels seus companys durant l’hora del pati: sovint juguen sols o juguen amb nenes a jocs més tranquils. D’altra banda, la seva hiperactivitat fa que sempre estiguin molestant els altres, a classe i a casa: el toquen tot, els cauen les coses, destorben a classe parlant amb el company del costat, etc.

La hipercinèsia afecta la salut emocional de tota la família

Tot el que hem exposat, incloent-hi que no segueixen el ritme de la classe, explica que siguin nens que s’infravaloren i que ho passen francament malament. Aquest malestar és viscut pels pares i es trasllada també a ells. Si la mare és la que passa més temps tenint cura del fill, acaba el dia esgotada després d’haver-lo ajudat amb els deures i, quan el pare arriba a casa, el nerviosisme ja s’ha apoderat de l’ambient. Les escenes tenses a l’hora del sopar són habituals: o hi ha discussions o es posa la tele per no haver d’establir comunicació. Aquests progenitors necessiten ser escoltats, de la mateixa manera que necessiten que se’ls expliqui la causa de les dificultats del seu fill perquè puguin entendre-les i tranquil·litzar-se sabent que la hipercinèsia es cura.

Per desgràcia, i a causa de la confluència de diversos factors, així com fa 40 anys alguns especialistes posaven fàcilment l’etiqueta de «dislèxia» a molts pacients, actualment, quan no se sap com classificar el nen, se li posa la de TDAH. Tot i que és cert que en molts casos fer un diagnòstic és complex a causa de la similitud de la simptomatologia, és fonamental ser molt cauts respecte d’això: dins dels diagnòstics de TDAH hi ha molts casos d’hipercinèsia, un trastorn que, com hem dit abans, generalment és propi d’un quadre de trastorn de lateralitat amb hipotonia. Un diagnòstic erroni porta a una teràpia inadequada, fet que prolonga innecessàriament el trajecte terapèutic i el sofriment. Quan es tracta de la salut de les persones, el temps és essencial.

Si ens vols fer alguna consulta sobre aquest tema, no dubtis a posar-te en contacte amb el centre. Dedicarem el pròxim article a parlar específicament del TDAH.

El teu fill es distreu sovint i és lent i barroer? Pot ser hipotònic
Link Enlarge

El teu fill es distreu sovint i és lent i barroer? Pot ser hipotònic

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 15 gener, 2018 Dislèxia, El trastorn de lateralitat, Hipotònic 0

Podem categoritzar els nens i adolescents amb trastorn de lateralitat en dues tipologies: els hipotònics i els hipertònics. Avui parlarem dels primers i dedicarem el proper article als segons.

Un nen hipotònic no té una bona coordinació motriu (del moviment), motiu pel qual se’l considera barroer o pocatraça. És el típic nen que ensopega amb la catifa de casa, que li cau la forquilla i s’embruta moltíssim durant els àpats. El mateix problema de coordinació és el que causa, així mateix, que sigui lent: té grans dificultats per tallar amb les tisores, fer un dibuix i escriure.

El nen hipotònic té dificultats d’aprenentatge en l’escriptura perquè no coordina bé el ritme al qual ha d’escriure amb la noció d’espai (percepció de les lletres). Per això hi ha molts nens de 7-8-9 anys que ja haurien d’haver adquirit l’aprenentatge de l’escriptura i, en canvi, encara inverteixen lletres, les afegeixen o ometen (d’una manera inadequada). Sovint, i sense ser-ho, això es diagnostica com a dislèxia. A causa de la malaptesa motriu, aquests nens, a més, es concentren tant a fer la lletra bé que solen prémer massa el llapis o el bolígraf sobre el full: es tracta d’un tipus de lletra que anomenem «disgrafia» (mala lletra).

Tal com diem habitualment, aquests pacients tenen un quocient intel·lectual normal i fins i tot, en alguns casos, superior al normal. No obstant això, en ser lents, tenen dificultats escolars; dificultats que en la majoria dels casos poden compensar molt bé mentre estan cursant els primers anys de primària, fins que, de sobte, experimenten una gran baixada en el rendiment escolar.

¿Tu hijo se distrae a menudo y es lento y patoso? puede ser hipotónico_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart

Una altra característica del nen hipotònic és que desconnecta del seu entorn molt sovint. A l’escola, per exemple, comença a escoltar les explicacions del professor, però al cap d’una estona deixa de ser present a l’aula, es queda out. Encara que després es reenganxa a les explicacions, aquestes interrupcions que ha de fer perquè no segueix el ritme del professor provoquen que quan se li fa una pregunta sobre el que s’ha dit no tingui la informació per respondre-hi o que no hagi arxivat totes les indicacions donades per fer els deures o un treball. De mica en mica, aquestes situacions van creant un problema en el seu rendiment escolar i també en el seu rendiment emocional: es comença a bloquejar amb facilitat, esdevé insegur i comença a percebre’s a si mateix incapaç; una percepció que el porta a la infravaloració i, tot sovint, a una desmotivació que deriva en predepressió i fins i tot depressió.

Al centre hem vist amb relativa freqüència pacients d’edats molt primerenques que, en el moment de començar la teràpia, estaven tractant amb psicofàrmacs; un fet que ens sembla alarmant. Hem de plantejar-nos força qüestions si a un nen li donen medicació per ser dispers i tenir problemes de concentració. Tot i que és cert que els pares d’aquests nens pateixen en el seu dia a dia les dificultats dels seus fills i el seu sofriment, i que no entenen per què treuen tan males notes tenint un bon quocient intel·lectual, és fonamental que facin els passos necessaris per esbrinar l’etiologia d’aquests símptomes (igual que fem amb altres problemes de salut). Conèixer-ne la causa permetrà derivar el nen a l’especialista adequat i curar-lo. La pocatraça, la lentitud i la desconcentració no sempre tenen la seva etiologia en el trastorn de lateralitat, però quan és així és imprescindible fer un test complet de lateralitat i iniciar la teràpia per lateralitzar homolateralment el pacient. A mesura que el nen passa d’una lateralitat creuada a una lateralitat homogènia, els símptomes esmentats van desapareixent, fet que li permet desenvolupar tot el seu potencial intel·lectual i créixer emocionalment sa.

Si ens vols fer cap consulta sobre aquest tema, et pots posar en contacte amb el nostre centre.

 

Entrevista a una pacient curada de dislèxia i mare d’un nen amb trastorn de lateralitat
Link Enlarge

Entrevista a una pacient curada de dislèxia i mare d’un nen amb trastorn de lateralitat

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 19 juny, 2017 Dislèxia, El trastorn de lateralitat 0

La Laia va néixer amb trastorn de lateralitat i, durant la seva infància, fins que va rebre en el nostre centre el tractament que li va permetre lateralitzar-se correctament, va patir dislèxia. Més de vint anys després de la seva curació, s’ha tornat a posar en contacte amb nosaltres perquè el seu fill Pau té trastorn de lateralitat. El trastorn és hereditari, però no es transmet un cop curat. En Pau l’ha heretat del seu pare. La Laia i el seu marit han accedit a compartir amb nosaltres el seu testimoni; un testimoni que publiquem en tres entrevistes successives: en aquesta primera, la Laia ens parlarà de com va viure la seva dislèxia i de com va ser el procés fins a la seva curació; a la segona, del seu fill Pau, i a la tercera, serà en Jordi, el seu marit, qui ens parlarà de la seva pròpia experiència.

 

«Com que a l’escola insistien que em distreia sovint, durant uns anys vaig estar anant d’un psicòleg a un altre. Em van fer la prova de QI per saber si realment era beneita o no. A aquella edat va ser dur passar per aquella situació»

 

Abans de començar l’entrevista, li comento que canviaré tant el nom del seu fill com el d’ella per preservar-ne l’anonimat. La Laia m’agraeix el gest, però em diu que no cal. Quan acabem la conversa, li ho torno a proposar i la seva resposta em confirma la imatge de dona valenta, responsable i resolutiva que me n’he anat formant durant les dues hores en què ha compartit amb mi les seves vivències; una actitud que no només va ser fonamental en el seu dia per afrontar la seva dislèxia associada a una lateralitat creuada, sinó que ha estat essencial per diagnosticar de manera primerenca el seu fill Pau: «La gent s’estranya de la naturalitat amb la qual parlo de la meva dislèxia i del trastorn de lateralitat. Mai no me n’he avergonyit. Oferir el meu testimoni pot ajudar altres persones amb el mateix problema; un problema que té solució, però sobre el qual encara hi ha un gran desconeixement».

 

A quina edat va saber que era dislèctica?

Als 9 anys.

La van diagnosticar a l’escola?

No. Jo no rendia bé a l’escola, sobretot en les assignatures relacionades amb les lletres. Els meus pares van anar a moltes entrevistes amb els professors. Els deien: «La nena no és beneita, però es distreu molt». Ells ja sabien que no era una beneita. El que no sabien era per què tenia dificultats d’aprenentatge. Els professors no van poder detectar la meva dislèxia perquè no sabien què era (estem parlant de fa gairebé 30 anys).

Però va haver de fer un test de QI (quocient intel·lectual)

Sí, com que a l’escola insistien que em distreia sovint, durant uns anys vaig estar anant d’un psicòleg a un altre. Em van fer la prova per saber si realment era beneita o no. A aquella edat va ser dur passar per aquella situació. I també ho va ser comprovar que, tot i que el test va sortir bé, la psicòloga que m’atenia llavors em continuava tractant com si fos ximple.

En què l’afectava el fet de tenir dislèxia?

El pitjor era haver de llegir en veu alta. A classe, calculava el paràgraf que em tocaria llegir a mi i me l’aprenia de memòria per poder «deixar-lo anar» quan arribés el meu torn sense que es notessin les meves dificultats. Era angoixant.

És a dir, no assajava els textos: els memoritzava.

Sí, els memoritzava per poder fer veure que llegia. Era l’única manera d’evitar fer el ridícul.

Quin era el problema en llegir?

El problema era que el meu ull anava més de pressa que la meva parla, amb la qual cosa, a mesura que jo anava parlant, l’ ull ja estava molt més avançat en el text, de manera que ja no em recordava del que havia vist abans. Després, amb el temps, vaig aprendre que anar tapant els textos següents a aquell que estàs llegint hi ajuda, però fins que no aprens aquests «trucs» ho passes malament.

 

«Finalment, vaig fer la carrera que m’havia proposat estudiar. No obstant això, sóc conscient que moltes persones no han estudiat el que haurien volgut i pogut estudiar: han hagut de renunciar als seus somnis»

 
En què més l’afectava la dislèxia?

Si llegeixes malament, escrius malament (jo feia moltíssimes faltes d’ortografia), així que em preguntava a mi mateixa: «Com s’aprèn a llegir?» I, com que em contestava «llegint», em feia un fart de llegir. Vaig arribar a odiar els llibres.

Què hi deien els seus pares?

El meu pare era professor. Ell també creia que superaria les meves dificultats llegint molt. Anys més tard, va arribar a demanar-me perdó per totes aquelles hores de lectura, tot i que, igual que la meva mare, mai no em va exigir més del que jo podia fer. Per sort, sempre vaig tenir el seu suport i em vaig sentir reforçada. Mai no van llançar la tovallola.

I els seus companys de classe?

En aquest sentit, no vaig tenir problemes, perquè era una nena molt oberta. Suplia els meus dèficits amb la meva actitud.

Com li van diagnosticar la dislèxia?

Va ser per casualitat. La meva mare tenia el costum d’escoltar la ràdio mentre feia el sopar. Un vespre, van entrevistar Joëlle Guitart i els meus pares van reconèixer els símptomes que ella anava detallant. L’endemà van trucar al centre.

Un centre més a afegir a l’extensa llista del seu pelegrinatge…

En haver passat ja per uns quants centres, al principi sí que em va fer l’efecte que anava a un altre més. No obstant això, en començar la teràpia amb més gent, em vaig adonar que aquelles persones estaven com jo, que els passava el mateix que a mi. Després, també em vaig adonar que altres persones que havien estat com jo estava en aquell moment ja no ho estaven: havien millorat moltíssim. Tot això fa que, de sobte, fer un dictat en el centre no sigui el mateix que fer-lo a classe: ja no és un trauma. No tens la sensació que estàs treballant, que t’estan examinant. Dia a dia vas veient els teus propis progressos i trobes un sentit a la teràpia, a anar-hi cada setmana.

Vostè era ambidextra

Sí, de mans i peus, perquè no estava ben lateralitzada. Durant cinc anys vam treballar el trastorn de lateralitat fins que em vaig curar, que va incloure la dislèxia com a símptoma del trastorn.

Llavors, va poder seguir els estudis? Va anar a la universitat?

Jo sempre vaig voler ser fisioterapeuta, però no volia fer el BUP i el COU. Vaig fer un altre recorregut per poder arribar a la universitat: vaig estudiar auxiliar de clínica, tècnic en radiodiagnòstic i, finalment, vaig fer la carrera que m’havia proposat estudiar. Però sóc conscient que moltes persones no han estudiat el que haurien volgut i pogut estudiar: han hagut de renunciar als seus somnis.

 

«Un professor, en saber de la meva dislèxia, em va dir: “Si fossis dislèctica, no series aquí”. Donava per fet que una persona dislèctica està incapacitada per als estudis. Una altra reacció habitual, sobretot en alguns pares, és negar el problema»

 
Per quina raó va fer aquest recorregut alternatiu, si ja estava curada?

Bé, corregeixes la lateralitat, però hi ha un graó que t’has hagut de saltar i que queda mal posat. El procés no es recorre igual. Avui, encara continua sense agradar-me haver de llegir en veu alta, no perquè no pugui, sinó perquè es fan presents tots aquells anys de trauma i et poses nerviosa.

Com va ser la seva experiència a la universitat?

Va ser molt satisfactori fer la carrera que volia estudiar. A més, d’alguna manera, ho devia als meus pares i també a mi, per totes les dificultats que havíem superat junts. Tot i que reconec que no sempre va ser fàcil: Farmacologia va ser la creu de la carrera, pels noms llargs i estranys, que em sonaven com si fossin d’un altre idioma (sempre m’ha costat estudiar altres llengües). I encara recordo el comentari que em va fer una vegada un professor.

¿?

Vaig triar Psicomotricitat com a matèria optativa i un professor, en saber de la meva dislèxia, em va dir: «Si fossis dislèctica, no series aquí». Donava per fet que una persona dislèctica està incapacitada per als estudis. Una altra reacció habitual, sobretot en alguns pares, és negar el problema. El meu pare, en ser professor, va viure aquesta experiència amb relativa freqüència.

Expliqui-m’ho

Ell era professor de FP (Formació Professional). Quan detectava els símptomes de dislèxia en algun alumne, parlava amb els pares perquè poguessin ajudar-lo. Sovint, s’adonava que els pares no en volien saber res, la seva resposta era «El meu fill és normal». Hi havia una negació.

El seu fill Pau té trastorn de lateralitat

Sí. Des de fa uns mesos, està rebent tractament en el centre.

Però vostè va tenir el seu fill quan ja estava curada.

Sí. El trastorn de lateralitat és hereditari, però, un cop es cura, ja no hi ha regressió i tampoc no es transmet. De fet, puc dir que jo mateixa vaig poder comprovar que amb el tractament m’havia lateralitzat correctament: abans de la teràpia, en ser ambidextra, sovint escrivia amb l’esquerra. Fa uns anys, vaig tenir un petit accident i vaig estar nou mesos amb la mà dreta enguixada. En intentar escriure amb l’esquerra, vaig veure que ja no podia. No hi va haver manera.

Llavors, com és que en Pau té trastorn de lateralitat?

Quan vaig començar a observar en en Pau alguns símptomes que jo havia tingut de petita, el meu marit i jo el vam portar al centre perquè li fessin el test de lateralitat. A la primera entrevista, Joëlle Guitart, la directora del centre, ja hi va poder observar alguns símptomes del trastorn de lateralitat i ens els va comentar al meu marit i a mi. El meu marit es va reconèixer en la descripció que ella estava fent d’en Pau. Posteriorment, el test va confirmar que ell té el trastorn, per la qual cosa en Pau l’ha heretat del seu pare. Però aquí, tot i que en un primer moment costi una mica d’encaixar el diagnòstic, no hi ha culpables. A casa, hem aconseguit desdramatitzar-ho i fins i tot, de vegades, fem algun comentari posant-hi molt d’humor.

En les pròximes entrevistes en parlarem. Vol afegir res més sobre la seva pròpia experiència amb la dislèxia o el tractament?

El trastorn de lateralitat continua sent un trastorn poc conegut. És fonamental que se’n parli més, que els professors tinguin la informació necessària per detectar-lo a les escoles i que els pares no s’avergonyeixin dels seus fills si aquests tenen dificultats com a conseqüència del trastorn. Actualment, anar al psicòleg ja no es considera una cosa que calgui amagar; però, hi continua havent un cert tabú amb el trastorn de lateralitat. Jo vaig tenir molta sort, gairebé per atzar, en arribar al centre, i també per tenir uns pares que em van donar suport en tot moment. El meu caràcter també m’hi va ajudar: sempre he estat molt constant amb el que m’he proposat. Però moltes persones amb trastorn de lateralitat no tenen les mateixes condicions.

 

Un estudi de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) suggereix que els dislèctics tenen una menor plasticitat cerebral
Link Enlarge

Un estudi de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) suggereix que els dislèctics tenen una menor plasticitat cerebral

Susana Lladó - Lladó Comunicación 4 gener, 2017 Dislèxia 0

La dislèxia és un trastorn neurològic que dificulta molt l’aprenentatge de la lectura, però que no està relacionat amb la capacitat cognitiva de la persona. Fins ara, el seu estudi sempre havia estat molt focalitzat en les àrees cerebrals involucrades en la lectura; tanmateix, l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) acaba de dur a terme una recerca segons la qual les anomalies cerebrals que provoquen la dislèxia serien més profundes i generalitzades que no es creia.

 

L’estudi, que també s’ha publicat aquesta setmana a la revista Neuron, aporta dues conclusions rellevants: la primera és que la plasticitat del cervell de les persones amb dislèxia sembla menor que la de les persones que no la pateixen; el segon, que els cervells de les persones dislèctiques no només responen de manera diferent a les paraules, sinó també als objectes i les cares (fins ara, aquesta dificultat en les persones dislèctiques no estava documentada).

 

Segons John Gabrieli, professor de Ciències cerebrals i cognitives, membre del McGovern Institute for Brain Research del MIT i autor principal de l’estudi, el cervell de les persones amb dislèxia té menys capacitat per adaptar-se a les entrades repetides (per exemple, veure una mateixa paraula diverses vegades seguides); un tret que es coneix com a «adaptació neuronal». Aquesta firma neuronal distintiva, de la qual depèn la capacitat per aprendre coses noves, explicaria per què tenen, entre d’altres, dificultats per aprendre a llegir. «Aquesta diferència en el cervell no és sobre llegir per se, és una diferència en l’aprenentatge perceptiu, que és bastant ampli i clau per a l’aprenentatge de noves habilitats», ha explicat Gabrieli.

 

L’estudi sobre plasticitat reduïda

Estudio del MIT sobre el cerebro de los disléxicos

Quan el nostre cervell «s’enfronta» a un aprenentatge nou, aprèn alguna cosa sobre aquesta presentació inicial que el fa més capaç de fer-lo per segona vegada. Aquesta facilitat està marcada per la reducció de l’activitat neuronal. «Les neurones que responen a una entrada sensorial particular, generalment, reaccionen fortament al principi, però la seva resposta se silencia a mesura que l’entrada continua. Aquesta adaptació neural reflecteix els canvis químics en les neurones que fan més fàcil per a ells respondre a un estímul familiar. Com que hem fet alguna cosa abans, ens és més fàcil fer-la de nou», aclareix Gabrieli. El que s’ha vist a l’estudi —en el qual s’han utilitzat imatges de ressonància magnètica per escanejar els cervells d’adults joves amb i sense dificultats de lectura en diferents proves— és que en les persones amb dislèxia, les àrees cerebrals dedicades a interpretar les paraules, els objectes i els rostres no van mostrar adaptació neuronal quan els mateixos estímuls es van repetir diverses vegades; és a dir, van mostrar menys plasticitat cerebral.

L’equip que ha dut a terme aquesta investigació apunta que, segurament, el deteriorament apareix sobretot en la lectura, perquè desxifrar les lletres i cartografiar-les amb els sons és una tasca cognitiva summament exigent: probablement, la lectura és una de les tasques que més plasticitat cerebral requereix.

Altres articles sobre dislèxia publicats al nostre blog que et poden interessar:

La dislèxia i la lateralitat, a través d’un cas real

Dyseggxia, el joc per a mòbils dissenyat científicament per ajudar els nens amb dislèxia

 

Últims articles

  • El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs
  • L’organització espacial i temporal en l’aprenentatge de la lectoescriptura
  • Què és procrastinar i la seva relació amb la depressió
  • El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

Som al Facebook

Consulteu-nos

Adreça: C/ Josep Bertrand, 3. Ático 2º. 08021 Barcelona
Tel.: + 34 932 007 586
Mòbil: +34 610 791 125
Fax: + 34 932 007 611
Email: info@lateralidad.com
  • Lateralitat

Diseño web: ©2020 Lladó Comunicación

Top
Utilizamos cookies para poder ofrecerle la mejor experiencia en nuestro sitio web. Si continúa utilizando este sitio asumiremos que está de acuerdo.Estoy de acuerdoNoPolítica de privacidad