El mes passat vam dedicar un article a explicar els problemes específics de les persones amb trastorn de lateralitat que tenen entre 30 i 50 anys, i vam avançar que dedicaríem un segon article a les d’edat més avançada. Vegem en quina situació solen arribar aquests pacients a la consulta, ja que, com que mai no han estat tractats, presenten situacions molt similars.

En general, les persones més grans de 60 anys amb trastorn de lateralitat que acudeixen a teràpia per primera vegada són persones amb una bona autonomia des del punt de vista locomotor; no obstant això, acostumen a presentar problemes d’equilibri: tot i que durant algunes èpoques poden caminar sense ajuda, en altres necessiten agafar-se a un bastó o un acompanyant, caminen amb lentitud, de manera inestable, pateixen vertígens i tenen tendència a desviar-se cap a un costat quan caminen per carrer; és a dir, la seva mobilitat no és segura, la qual cosa repercuteix en el seu benestar emocional i mental.

Una altra qüestió que els inquieta molt és si els seus problemes de memòria i concentració són símptomes de la malaltia d’Alzheimer, ja que ignoren que aquestes dificultats són símptomes propis del trastorn de lateralitat; de la mateixa manera que la desorientació, que els provoca que, de sobte, per exemple, no sàpiguen en quin barri estan o que siguin incapaços de trobar el cotxe.

Les seves relacions de parella i socials també queden afectades pel trastorn de lateralitat: a la consulta relaten que les seves parelles els retreuen els seus continus errors, que no les entenen quan parlen, que no segueixen les converses o que es queden en blanc quan estan en un grup, que se senten perduts en els llocs on hi ha molta gent, etc. Aquestes situacions, en repetir-se durant anys, han arribat a afectar-ne l’autoestima: creuen que ningú els aguanta, que són una càrrega per a la família i se senten contínuament examinades perquè creuen que els altres s’adonen de les seves dificultats, fet que els genera molta ansietat, irritabilitat i, de vegades, una actitud de submissió que, al seu torn, els desperta ira.

Cal tenir en compte que, quan es tracta de dones, en la majoria dels casos han dedicat la vida a ocupar-se de la família, i que gairebé tots ells són persones que han tingut una activitat laboral, de manera que a aquest quadre cal sumar-hi l’ansietat provocada per la jubilació. Així mateix, la majoria d’elles han tingut una vida molt plena, han practicat activitats i esports que ara no poden fer perquè els tremolen les mans o els peus i se’ls han accentuat els problemes de coordinació espaciotemporal (és habitual que toquessin el piano, ballessin, pintessin, esquiessin, etc.).

Per tots aquests motius —i perquè pateixen insomni, perquè no poden fer res que requereixi precisió manual, perquè hi ha una pèrdua d’audició i visió, i perquè es cansen amb excessiva facilitat a causa del desgast d’energia que els suposa compensar els seus problemes d’equilibri—, quan arriben a la consulta són molt conscients que cada vegada estan anant a pitjor, que la seva qualitat de vida ha quedat molt minvada.

La teràpia en persones grans

El tractament d’aquests pacients se centra, sobretot, en la part motriu (coordinació, motricitat facial, vocalització, respiració, relaxació, etc.) i verbal. Si bé tots els pacients amb trastorn de lateralitat necessiten que en teràpia, a més de treballar els aspectes psicomotors, hi hagi un espai per poder verbalitzar les seves experiències i emocions, en aquestes persones la necessitat és molt notòria. Com hem esmentat abans, es tracta d’homes i dones que han tingut una vida molt rica en molts aspectes i que ara pateixen molt perquè veuen que la seva pèrdua motriu l’està empobrint (molts d’ells han passat per més d’una depressió). A més, cal assenyalar que, com que el seu benestar emocional està molt afectat, tenen tendència a somatitzar, cosa que els ha portat a intentar trobar respostes als seus mals a tot tipus d’especialistes i medicines «naturals» (no prenen medicaments amb facilitat), per la qual cosa arriben a la consulta amb un gran esgotament també en aquest sentit. És freqüent que manifestin que senten el cap atabalat i que es deixin portar per les dificultats que se’ls presenten en el seu dia a dia (atacs de pànic i angoixa), a més de ser hipersensibles, extremadament susceptibles i sentir-se molt sols. Per tant, són pacients que necessiten molta escolta, contacte i protecció. Igual que les persones amb trastorn de lateralitat de menys edat, aquests pacients responen molt bé al tractament (la motivació amb la qual acudeixen a la consulta encara és més alta), i aconsegueixen una recuperació propera al 100% i sense experimentar regressions posteriors.

Com que, per sort, el diagnòstic del trastorn de lateralitat es duu a terme cada vegada a edats més primerenques, fins ara, hem dedicat la major part dels articles del nostre blog a parlar del trastorn en nens i adolescents; però hi ha moltes persones que acudeixen al nostre centre per primera vegada ja d’adultes. Avui parlarem dels problemes amb els quals arriben a la consulta els pacients que es troben a la franja d’entre 30 i 50 anys d’edat (dedicarem un proper article als d’edat més avançada, ja que aquests presenten algunes diferències específiques).

Com que aquests pacients han hagut de fer un recorregut vital condicionats pels símptomes del trastorn de lateralitat, acostumen a tenir un historial molt similar: van haver d’invertir més anys del que és habitual a fer una carrera universitària, es van veure obligats a triar una professió liberal perquè sabien que no podrien complir les expectatives i exigències d’un soci o d’un cap, el trastorn ha repercutit en les seves relacions de parella i/o tenen problemes familiars, i pateixen clares dificultats relacionals.

Les condicions en què arriben per primera vegada a la consulta també són molt similars: després d’haver passat per més d’una depressió, han tocat fons. I estan esgotats. Tanmateix, hi ha un altre tret en comú que és molt positiu: tots ells mostren una gran predisposició a treballar en teràpia per sortir de «la carrera d’obstacles» que suposa el seu dia a dia. «Com que els adults vénen al centre per voluntat pròpia cercant ajuda, la seva curació és més ràpida que en els nens i adolescents», explica Joëlle Guitart, la directora del nostre centre.

Problemes dels adults amb trastorn de lateralitat

Els problemes més comuns d’aquests pacients són els següents:

• Els problemes més comuns d’aquests pacients són els següents:
• Han de llegir diverses vegades qualsevol text (informes, memòries, etc.) per arribar a entendre’l.
• Els costa un gran esforç concentrar-se.
• Han de treballar més hores que qualsevol persona amb el seu mateix quocient intel·lectual (acostumen a ser molt intel·ligents) per aconseguir els mateixos resultats.
• Se senten contínuament frustrats pel seu baix rendiment i, al mateix temps, s’exigeixen molt per poder assolir els objectius professionals.
• Com que han de compensar la seva lentitud amb més hores de treball, els queda molt poc temps per a la parella i els fills, la qual cosa repercuteix negativament en la seva vida familiar.
• Són insomnes, no dormen més de 3 o 4 hores al dia.
• L’estrès constant en què viuen provoca que descuidin la seva alimentació, motiu pel qual acostumen a tenir problemes intestinals.
• S’infravaloren constantment.
• Viuen amb un alt grau d’ansietat i angoixa (molts són fumadors).
• Com que estan exhausts, és habitual que es mostrin irritables.
• Per la mateixa raó que l’anterior, abusen de les begudes estimulants (cafè, te, etc.).
• Senten que són una càrrega per a la seva família. Se senten culpables.
• De vegades, presenten molta inestabilitat psicomotriu.
• En alguns casos, tenen el sistema locomotor força afectat.
• La freqüència i intensitat dels bloquejos, propis del trastorn, s’han intensificat.
• El seu «jo» (identitat corporal, mental i emocional) és fràgil.
• No tenen consciència del seu cos, no l’han integrat (per això els costa, per exemple, conduir o ballar).
• Tenen poca memòria (ells ho atribueixen al fet que dormen poc, però la causa és el mateix trastorn).
• Problemes relacionals.
• Entre un 10 i un 15 % són esquerrans contrariats.
• Alguns, quan eren petits, de vegades s’autocastigaven, i ara, de grans, no es cuiden a si mateixos (que és també una manera de castigar-se).

«La seva lentitud en fer front a les seves obligacions professionals els treu temps per als altres àmbits de la seva vida, i el fet d’intentar compensar els seus dèficits a força de més hores de treball els deixa exhausts. És llavors que “cauen” i acudeixen a teràpia», explica Joëlle Guitart. «Tots eren conscients que tenien un problema, però no sabien que era de lateralitat. En alguns casos, s’assabenten que pateixen el trastorn per casualitat: perquè quan anaven a l’escola algú va fer un comentari, perquè els l’han diagnosticat en un centre en el qual han fet teràpia per a la dislèxia o perquè a un dels seus fills li han detectat el problema a l’escola (el trastorn de lateralitat és hereditari, de manera que la tasca dels centres educatius en aquest sentit és molt important). Gairebé tots es veuen reflectits en el Cas de Diego», afirma l’especialista (l’enllaç al cas encara no està disponible en aquest idioma).

La teràpia de lateralitat en adults

La teràpia d’adults és molt semblant a la dels nens i adolescents, encara que aprofundim en els exercicis cognitius i treballem alguns aspectes amb més intensitat: l’estimulació de l’abstracció (l’hipocamp), perquè es bloquegen sovint i no poden pensar; el ritme, amb l’objectiu que cada vegada siguin menys lents; la verbalització dels seus problemes, així com la construcció adequada del «jo» (que la seva existència és important per als altres: per a la seva família i per a la societat).

Treballar la verbalització dels seus problemes és un punt crucial, ja que són persones que diàriament viuen situacions angoixants que no comparteixen amb ningú. Per exemple, és molt freqüent que quan s’adrecen al seu lloc de treball, aparquin molt lluny de l’oficina (o quan tornen a casa, lluny d’ella) i agafin un taxi per arribar-hi. Això és a causa del nerviosisme que els provoca el trànsit intens: que els puguin xiular o escridassar per haver posat l’intermitent contrari, per trigar a aparcar, etc. Prefereixen aparcar en un lloc tranquil, sense pressió.

Un altre punt important que contribueix a accelerar la recuperació és que les seves parelles participin en les fases evolutives de la teràpia, incloent-hi les entrevistes de control. Quan una parella s’hi implica, està dient a la persona «existeixes i ets important per a mi»; un missatge que actua com a motivació i la fa sentir-se estimada (recordem que és habitual que la vida de parella hagi desaparegut o estigui ja molt deteriorada).

«Al centre, cada cinc mesos fem un test d’avaluació. En els adults, com que són molt constants, l’evolució que experimenten entre els tests és enorme. A partir del quart test de control, calculem el percentatge de curació del pacient i fem una estimació aproximada del temps que pugui quedar de teràpia. En finalitzar el tractament, el percentatge de curació de cada pacient és, igual que en nens i adults, com a mínim d’un 80 %, i en la majoria dels casos arriba a fregar el 100 %», conclou Jöelle Guitart.