Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
    • Spanish
    • French
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
    • Spanish
    • French
El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització
Link Enlarge

El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 20 novembre, 2019 El trastorn de lateralitat, Emocions

Una teràpia prèvia de lateralització errònia


El de l’Andrea és un cas que reflecteix molt bé els problemes afegits que presenten els pacients amb lateralitat creuada que arriben al nostre centre després d’haver rebut anteriorment un tractament de lateralització erroni en un altre centre a causa d’un mal diagnòstic.

Aquesta pacient tenia vuit anys quan va venir per primera vegada al nostre centre al setembre del 2016. Durant la primera visita, els seus pares van explicar que, prèviament, la seva filla havia estat fent teràpia per canviar la seva lateralitat de braç i mà a la dreta (a més d’anar a un logopeda, a un optometrista i a un psicòleg). No obstant això, quan li vam fer el test complet de lateralitat, els resultats van indicar que era esquerrana, no dretana.

El tractament que havia rebut a causa de l’error de diagnòstic no només n’havia impossibilitat la millora durant tot aquest període anterior, sinó que, tal com veurem, va tenir greus repercussions en el seu desenvolupament cognitiu i emocional.

Simptomatologia emocional

L’Andrea presentava onicofàgia; és a dir, es rosegava les ungles de les mans i dels peus per intentar calmar la gran ansietat i l’angoixa que patia. Tenia tics, com passar-se la llengua contínuament pel llavi superior o tancar les mans estrenyent amb força abans d’expressar alguna emoció. No suportava els sons greus, de manera que evitava de totes totes els llocs on hi pogués haver enrenou i es negava a apuntar-se a qualsevol activitat extraescolar. Es barallava sovint amb les nenes de la seva classe i, a casa, mostrava una gran inquietud quan, per exemple, s’asseia a mirar la televisió. A més, necessitava dormir amb els pares, i es ficava al mig del seu llit, entre la seva mare i el seu pare, i tenia malsons amb freqüència.

 

El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

 

Rendiment escolar

En l’anamnesi, els pares van relatar que la seva filla els feia perdre el son: necessitaven saber la causa del seu patiment emocional i dels seus problemes de rendiment escolar.

L’Andrea no volia anar a l’escola ni jugar amb cap company: als matins, es provoca vòmits per intentar quedar-se a casa. A més de presentar TDA (no TDAH), tenia un vocabulari extremadament pobre per la seva edat, no entenia res del que llegia i es perdia i es travava en llegir; era necessari que la seva mare li llegís els deures perquè pogués comprendre una mica millor el que havia de fer. També es dispersava moltíssim, la seva dificultat per concentrar-se era notòria, com la seva lentitud en fer qualsevol tasca; tenia una disortografia important (el quadre semblava de dislèxia, però no ho era), li costava un gran esforç fer un dictat, anava molt malament en càlcul (a causa, sobretot, de la seva dificultat per llegir els enunciats) i no sabia com fer un resum.

No obstant això, l’Andrea era molt conscient de les seves dificultats. Sovint deia a la seva mare «Mama, no hi arribo, no puc». De fet, havia passat de segon a tercer de Primària pels pèls, tot i que el resultat de el test de quocient intel·lectual que van portar els seus pares era de 99.

Finalment, cal destacar que, tot i que menjava utilitzant la mà dreta perquè l’havien lateralitzat cap a aquest costat, escrivia amb l’esquerra.

Els resultats del test de lateralitat

Els resultats del test complet de lateralitat que li vam fer a l’Andrea abans d’iniciar la teràpia i que, per tant, van definir el tipus de tractament, van ser els següents:

 
Lateralitat de braç i mà: el 65 % esquerra i 35 % dreta.
Lateralitat de l’ull: esquerre (presentava una hipermetropia i estrabisme de l’ull dret).
Lateralitat de cama estàtica: esquerra
Lateralitat de cama dinàmica: 60 % esquerra, 40 % dreta.
Motricitat facial: 55 % esquerra, 45 % dreta.
Oïda: 50 % esquerra, 50 % dreta.
Cervicals: 55 % esquerra, 45 % dreta.

Amb aquests resultats, l’Andrea havia de ser lateralitzada homolateralment a l’esquerra de braç, mà, ull, cama estàtica i cama dinàmica, motricitat facial, oïda i cervicals.

 

El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

 

L’Andrea rebrà l’alta el mes que ve

Com és natural, al principi els pares es van mostrar escèptics davant la idea que féssim un tractament de lateralització que canviés de nou la lateralitat de la seva filla, però van entendre que els resultats del test complet eren clars al respecte.

La teràpia de lateralitat és un tractament llarg perquè requereix dur a terme un treball neurofisiològic complex que necessita temps. No obstant això, quan s’estableixen i consoliden correctament els recorreguts sinàptics, la recuperació dels pacients és molt alta: com a mínim, d’un 85 %, i els pacients no presenten recaigudes o regressions. L’Andrea, després de 3 anys i dos mesos, s’ha recuperat neurofisiològicament en un 90 % (cap persona està lateralitzada homolateralment al 100 %) i rebrà l’alta el mes que ve. La seva recuperació no es limita a les seves funcions cognitives: aquestes, ara, estan harmonitzades amb el seu rendiment mental i emocional.

Finalment, volem assenyalar que el test de CI que li hem fet recentment ha donat un 115 com a resultat, un augment que ara sí que reflecteix el seu potencial real que anteriorment estava limitat per la seva lateralitat mal definida.

L’autoestima en nens amb lateralitat creuada_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart
Link Enlarge

L’autoestima en nens amb lateralitat creuada

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 1 octubre, 2019 Autoestima, El trastorn de lateralitat, Lateralitat creuada

L’autoestima


L’autoestima és la valoració que un fa sobre si mateix, sobre la seva persona i imatge. Per tant, l’autoestima és un judici que o bé aporta valor positiu al que creiem que som, o bé hi aporta un valor negatiu.

Així mateix, l’autoestima no queda definida per una única avaluació, sinó pel conjunt dels judicis que emetem sobre la nostra persona: totes aquestes valoracions van definint la imatge que ens conformem de nosaltres mateixos i com ens representem simbòlicament i mentalment.

En conseqüència, l’autoestima és determinant en la construcció de la nostra personalitat i en la manera en què ens relacionem amb els altres.

Autoestima i psicomotricitat


L’autoestima en nens amb lateralitat creuada_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart

La formació de l’autoestima és gradual i es revisa i s’actualitza constantment. Quan un nen comença a prendre consciència de si mateix i a adquirir consciència del seu esquema corporal, comença a crear la seva imatge corporal. I aquesta imatge corporal està relacionada amb l’autoestima que s’està forjant.

Si un nen, per exemple, cau sovint quan juga, pot associar emocionalment aquest fet a un sentiment negatiu, com la frustració. Aquesta valoració negativa passarà a formar part de la seva pròpia autoestima.

Atès que la imatge corporal és una representació conscient i inconscient del cos i que té un component emocional, podem dir que el desenvolupament psicomotor d’un nen és una de les primeres bases que en conformen l’autoestima.

Perquè hi hagi un correcte desenvolupament psicomotor cal l’adquisició de certes bases, com l’esquema corporal, la lateralització dominant d’esquerra o dreta, l’organització espacial i l’organització temporal.

Aquestes bases s’han d’adquirir correctament i de manera gradual, ja que conformen l’estructura de futurs aprenentatges, com el de la lectoescriptura i el pensament lògic matemàtic. Un nen que, per exemple, no estigui ben lateralitzat podria tenir dificultats en l’estructuració de la temporalitat.

Els nens amb lateralitat creuada acostumen a tenir dificultats psicomotores i cognitives: problemes de concentració, atenció, memòria, etc. Aquestes funcions cognitives són fonamentals per a la vida diària, escolar i individual del nen. Per tant, hem de tenir en compte que, si un nen es troba amb moltes dificultats d’aquest tipus en el seu dia a dia, això influirà en la manera que es veu a si mateix.

Des de casa és important ajudar-lo a què aquesta valoració sigui justa: fer-li veure que, tot i que hi ha coses que li costen més, també n’hi ha d’altres que les fa molt bé. De la mateixa manera, també podem ajudar-lo que sigui conscient de la seva evolució: si és un nen que li costa llegir, podem fer-li notar que ha progressat molt des que va començar a aprendre’n.

En el nostre centre, ens trobem sovint amb nens que s’infravaloren o que tenen una baixa autoestima a causa de les seves dificultats psicomotores i cognitives. Alguns no volen provar coses noves o fer noves activitats perquè intentar-ho els produeix un gran patiment. Fer alguna cosa nova, encara que sigui una cosa divertida, significa sortir de la nostra rutina i, per tant, de la nostra zona de confort. Això pot generar molta por i ansietat.

Aquesta inseguretat també afecta la seva manera de relacionar-se amb els altres: poden ser nens amb dificultats per fer noves amistats o per integrar-se en un grup. Quan un no se sent a gust amb si mateix, li costa pensar que d’altres puguin gaudir de la seva companyia.

Com tractem els problemes d’autoestima en el centre

L’autoestima en nens amb lateralitat creuada_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart

Al centre partim de la base que cal treballar conjuntament la part emocional, la motora i la psicològica. Per aquest motiu, la teràpia integra tots tres aspectes.

Per exemple, si un nen té dificultat per saltar i això el fa sentir malament i diferent dels altres nens, en teràpia proposarem jocs de manera gradual que requereixin coordinació i coneixement d’esquema corporal perquè vagi millorant en el salt. A mesura que el pacient veu la seva evolució en aquest aspecte, la seva autoestima també augmenta, i arriba fins i tot a demanar aquest joc que, ara, el fa sentir bé.

De vegades, també ens trobem amb nens que han interioritzat un discurs negatiu sobre ells mateixos i que donen per descomptat, abans d’intentar-ho, que seran incapaços de fer alguna cosa determinada. El malestar que els genera una activitat nova els produeix una ansietat anticipatòria associada. Quan duen a terme la nova activitat i s’adonen que poden fer-ho bé, se sorprenen. Aquests èxits i la seva valoració positiva van augmentant-ne l’autoestima.

Sens dubte, és un procés llarg, que requereix ajuda terapèutica perquè aconsegueixin expressar les emocions associades a la infravaloració que els fa sentir malament. Però, a mesura que avança la teràpia i observen que són capaços de fer coses que abans no podien fer, que cada vegada les fan millor, i aprenen a valorar positivament els seus èxits i la seva evolució, també van ajustant la valoració sobre la seva persona i el seu judici esdevé més just.

Lateralitat: les dificultats de coordinació en l’esport
Link Enlarge

Lateralitat: les dificultats de coordinació en l’esport

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 28 juny, 2019 Coordinació corporal, El trastorn de lateralitat 0

Les persones que no tenen ben definida la lateralitat presenten problemes de coordinació corporal que es manifesten des d’edats molt primerenques: recordem que als cinc anys la lateralitat d’un nen ja hauria d’estar configurada homolateralment a la dreta o a l’esquerra.

Les dificultats de coordinació en l’esport i les seves conseqüències

Aquestes dificultats relacionades amb la motricitat afecten l’adquisició d’importants i diversos aprenentatges que es duen a terme durant les primeres etapes de la vida, com la lectoescriptura. Però els problemes de coordinació corporal propis del trastorn de lateralitat també causen dificultats en la pràctica d’activitats com l’esport, aprendre a anar en bicicleta o ballar; dificultats que provoquen conseqüències secundàries en els pacients, ja que són activitats mitjançant les quals les persones socialitzem.

 

«La majoria dels pacients que tractem tenen danyada l’autoestima perquè, en un grau més o menys elevat, han sentit el rebuig del seu entorn social a causa d’aquestes dificultats. Aquest rebuig provoca inseguretat, frustració, aïllament, ansietat i, en alguns casos, quan és greu, fins i tot assetjament escolar. És fonamental detectar aquestes dificultats de coordinació com més aviat millor perquè treballant-les en teràpia evitarem al nen un patiment innecessari en el futur. Pensem que totes aquestes experiències negatives marquen les línies de la futura personalitat del nen i de com es desenvoluparà socialment», explica Luis Elías, psicòleg del nostre centre.

 

Motricitat gruixuda i motricitat fina

Lateralitat: les dificultats de coordinació en l’esport

Els problemes de coordinació són una conseqüència de les dificultats en el desenvolupament de les destreses motores. Aquestes destreses poden implicar moviments simples o diversos moviments que es realitzen simultàniament, com la destresa oculomanual: una habilitat complexa que requereix que els ulls es focalitzin en un objecte mentre la mà executa una tasca.

 

Així mateix, els problemes de coordinació (sobretot, quan ens referim a la motricitat) poden estar relacionats amb la motricitat gruixuda o amb la motricitat fina. De la primera depenen els moviments motors complexos, com saltar a la corda, llançar objectes o xutar una pilota. De la segona depenen les activitats que requereixen coordinació oculomanual i coordinació dels músculs curts, com retallar, dibuixar, etc.

 

En teràpia es treballen simultàniament tots dos tipus de motricitat, com també la coordinació en general, mitjançant exercicis específics que s’adapten a cada nen en funció dels resultats del test de lateralitat. Aquests exercicis, a més, es duen a terme sota la supervisió d’un terapeuta especialitzat. «És molt estrany que a un nen no li agradi l’activitat física. Quan un nen es nega a fer esport no és perquè no li agrada, sinó perquè li fa por que es burlin d’ell. A mesura que el pacient és conscient del seu progrés, les pors i la inseguretat també disminueixen. Cada vegada s’atreveixen a fer més coses i van millorant les seves relacions socials», afegeix Elies.

Les dificultats de coordinació en adults

En no haver-ne tractat la lateralitat creuada prematurament, les persones amb dificultats de coordinació que inicien la teràpia de lateralitat en l’edat adulta han desenvolupat capes de protecció i sistemes d’evitació per gestionar la seva por al rebuig. Aquest blindatge emocional requereix dur a terme un treball terapèutic més intens amb aquests pacients, de manera que la seva evolució pot ser més lenta que la d’un nen o un adolescent.

 

«Amb ells també cal treballar els aspectes emocionals que els permetran implicar-se en la teràpia: els exercicis requereixen constància i, per tant, voluntat i una actitud determinada. Molts d’ells arriben amb una motivació molt baixa a causa de les seves males experiències vitals. La intervenció terapèutica els ajuda a anar superant els bloquejos. Així que superen aquesta fase, la recuperació comença a ser gradual, com en els nens, o fins i tot més ràpida. Recordo el cas d’un pacient al qual li agradava molt ballar, però que era incapaç de fer dos passos coordinats quan va arribar al centre: estava completament bloquejat, mentalment i físicament. No obstant això, la seva motivació per apuntar-se a classes de salsa era tan gran que va abordar la teràpia amb una actitud excel·lent. En anar constatant l’evolució que experimentava, va anar adquirint confiança en si mateix. Actualment, va a classes de ball tres cops per setmana. Esmento aquest cas perquè la motricitat és clau a fi que una persona pugui integrar-se socialment i no se senti exclosa», conclou l’especialista.

La lateralitat no es cura fent exercicis de YouTube
Link Enlarge

La lateralitat no es cura fent exercicis de YouTube

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 25 juny, 2019 El trastorn de lateralitat, Lateralitat 0

Vivim en temps de desinformació i fake news, i sabem fins a quin punt es pot manipular el coneixement a través d’aquestes males pràctiques. Però, aquest fenomen relacionat amb l’ús irresponsable i tendenciós de les tecnologies té conseqüències més pernicioses encara quan es tracta de la salut de les persones. És el cas d’una sèrie de vídeos publicats a YouTube en què es mostren diversos tipus d’exercicis per, suposadament, treballar la lateralitat en nens i adults. Avui volem alertar sobre aquest fet perquè els problemes relacionats amb aquest trastorn no es curen fent exercicis de YouTube: al contrari, s’agreugen. I explicarem per què.

Un mateix exercici no és vàlid per a totes les persones afectades

En primer lloc —i esmentem aquest punt primer perquè és determinant—, no hi ha dues persones amb trastorn de lateralitat que presentin exactament la mateixa retenció neurofisiològica en els mateixos lòbuls cerebrals; per aquest motiu, sota cap concepte es pot dur a terme la mateixa teràpia amb dos pacients. En canvi, en tots els vídeos que hem visionat al centre, apareixen grups de nens o d’adults realitzant els mateixos exercicis, com si els resultats dels seus tests (un altre punt que després abordarem) haguessin estat idèntics. Si s’estimula un recorregut sinàptic erroni en una persona amb trastorn de lateralitat, estem afermant-ne la lateralitat creuada, en lloc de tractar-la.

La lateralitat no es cura fent exercicis de YouTube

Explicacions errònies sobre la lateralitat

Aclarit el punt anterior, i abans de prosseguir: els responsables d’aquests vídeos gairebé no expliquen la seva formació acadèmica, àrea d’especialització o experiència en l’atenció clínica de pacients amb trastorn de lateralitat. De vegades, són professors de gimnàstica; en altres ocasions, són psicopedagogs que no esmenten cap mena de formació específica i, en la majoria dels vídeos, no se sap qui són. En el millor dels casos, quan es tracta de psicopedagogs o logopedes, la informació que donen sobre la lateralitat és confusa o errònia. Per exemple: en un vídeo s’esmenta l’encreuament oïda-mà, quan aquest encreuament de lateralitat no existeix. L’oïda pot estar creuada amb la motricitat facial o amb la lateralitat de les cervicals, però no amb la mà: la lateralitat d’aquesta, de la mà, pot estar creuada amb la de l’ull, però mai amb la de l’oïda.

 

En un altre vídeo, s’afirma que la causa del TDAH és la lateralitat creuada, la qual cosa és falsa: el TDAH es pot confondre —i, de fet, en molts diagnòstics es confon— amb lateralitat creuada pel fet que els pacients amb trastorn de lateralitat que, a més, són hipercinètics, presenten una simptomatologia molt similar als pacients amb TDAH. Es tracta d’un error de diagnòstic, cosa que és molt diferent d’afirmar que l’etiologia del TDAH és el trastorn de lateralitat.

 

Aquests dos exemples constitueixen tan sols una petita mostra de la gran quantitat d’informació errònia que hem sentit en veure els vídeos amb més visualitzacions a YouTube sobre els exercicis per curar la lateralitat. En molts altres, ni tan sols es dona una explicació, a tall d’introducció, sobre el que veuran els usuaris: què és la lateralitat creuada, en què consisteix el test de diagnòstic, com ho fan (si és que ho fan), a qui van orientats els vídeos (si a esquerrans contrariats, esquerrans per oposició, dretans hipotònics o hipertònics amb 1, 2 o 3 encreuaments de lateralitat, etc.).

La lateralitat no es cura fent exercicis de YouTube

Confusió entre gimnàstica, psicomotricitat i lateralitat

No és casual que aquests vídeos d’exercicis estiguin dirigits indistintament per professors d’educació física o suposats especialistes en àrees molt diverses. «En visionar-los, com a especialista en lateralitat, no tinc cap dubte que estan confonent exercicis de gimnàstica amb exercicis de psicomotricitat i lateralitat. Fins i tot aconsellen exercicis d’estiraments per tractar els problemes de lateralitat en persones grans; exercicis que, en realitat, formen part de mètodes de relaxació que, en tot cas, «fem servir per distendre el pacient quan està contracturat i abans de començar a treballar els ítems de la lateralitat, però no són exercicis per curar-la», explica la directora del nostre centre, Joëlle Guitart.

Així mateix, en els vídeos tots els nens realitzen els exercicis al mateix ritme i seguint les mateixes seqüències. «És una altra barbaritat. Les etapes d’una teràpia de lateralitat són diferents en cada pacient. A més, s’ajusten en funció dels resultats que ens mostren les proves de control que realitzem cada 5 mesos. No existeixen packs d’exercicis ni solucions ràpides per curar la lateralitat: presentar-ho així és irresponsable i poc ètic», assegura l’especialista.

Els tests grupals no són tests de lateralitat

En un altre vídeo s’aprecia com es realitza, simultàniament, un suposat test de lateralitat a un grup de nens fent que cada un llenci una pilota al que està al seu costat, cosa que tampoc té cap sentit: un test de lateralitat consta d’una bateria de proves de diferent mena en què cal observar la lateralitat de la mà, cama dinàmica, cama estàtica, oïda, ull, motricitat facial i cervicals. Amb l’avaluació d’aquests resultats, més els de l’anàmnesi (un procediment indispensable), és quan es pot fer un diagnòstic amb rigor. Qualsevol altre mètode és un despropòsit.

El trastorn de lateralitat és un trastorn neurofisiològic que afecta les funcions superiors localitzades en els lòbuls cerebrals. No és una alteració banal que es pugui prendre a la lleugera. Requereix ser diagnosticat i tractat per especialistes, no amb «tècniques casolanes», com es diu en un dels vídeos als quals estem fent referència.

Entrevista a la mare d’un pacient amb tres encreuaments de lateralitat
Link Enlarge

Entrevista a la mare d’un pacient amb tres encreuaments de lateralitat

Susana Lladó - Lladó Comunicación 15 març, 2019 El trastorn de lateralitat 0

Entrevistem la mare d’un pacient diagnosticat amb tres encreuaments de lateralitat que va acabar la teràpia fa uns mesos. Quan el seu fill ―que anomenarem Pere per preservar-ne l’anonimat― va arribar al centre, era dretà de braç i mà en un 65 %, i esquerrà en un 35 %. 

 

Abans de transcriure la conversa, volem incloure el testimoni del pare d’en Pere, que es va sumar a l’entrevista en finalitzar-la: «Agraeixo al meu fill que s’obrís des del primer moment al tractament i que es mostrés des d’un inici tan convençut de la seva decisió, del que estava a punt de fer. Amb tan sols 11 anys va entendre quin era el seu problema, que tenia solució i que la teràpia li permetria anar cap a on volia arribar. Aquí va mostrar una gran maduresa. L’hi he dit».

 

 

Quan vau començar a detectar que en Pere tenia dificultats?

Fa sis anys, quan en Pera feia quart de primària.

 

Quina mena de dificultats tenia?

Va començar a tenir bloquejos.

 

Quin tipus de bloquejos?

 

No sabia com enfrontar-se a les situacions que per a ell eren conflictives. Es llevava gairebé tots els matins de mal humor, es mostrava enfadat i atabalat contínuament, es negava a esmorzar, a anar a l’escola, etc. I quan intentàvem parlar-hi, era impossible raonar-hi: es tancava completament en si mateix i no el treies d’allà. Alhora, es quedava callat i no hi havia manera d’accedir-hi. Si deia alguna cosa, la seva manera d’expressar-se era agressiva. No era un nen feliç, mai no estava content. Però en aquell moment vam pensar que era una qüestió emocional.

 

També tenia bloquejos de tipus cognitiu?

 

Li costava molt concentrar-se, estudiar i aconseguir fer els deures, per exemple. Havíem d’estar-li sempre a sobre i ajudar-lo. Les esbroncades eren contínues. Era dur, per a ell i per a nosaltres. I també recordo que la presentació de les llibretes on feia els deures era molt desastrosa. Però, en canvi, s’esforçava molt estudiant: no és que passés de l’escola. I això el feia patir molt.

 

Què us cridava l’atenció de la presentació de les llibretes?

 

Ho barrejava tot, feia molt mala lletra, hi havia moltíssims esborralls i estava tot desordenat. Però jo no li donava gaire importància a això últim, pensava que ell era desordenat.

 

Notàveu alguna dificultat més?

 

En matemàtiques anava bé, el que més li costava era la lectura i l’escriptura. Sobretot, redactava molt malament: ho barrejava tot. No obstant això, ell intentava compensar aquestes dificultats esforçant-s’hi molt i això feia que els resultats acadèmics no fossin dolents.

 

Vau notar dificultats d’orientació espaciotemporal?

 

La veritat és que nosaltres, com a pares, no. Però sé que les tenia i que les han treballat en teràpia.

 

Recordes cap símptoma més que puguis destacar?

 

Se li oblidaven les coses sovint. Per exemple, mai no sabia quins deures havia de fer. Era com si no s’assabentés de les coses.

 

Com era la seva relació amb els companys de classe?

 

No era bona. Nosaltres ho atribuíem a què l’havien canviat de classe i al fet que havia tingut algun contratemps amb la professora a causa del seu desordre, però després he sabut a través de Joëlle Guitart que va patir algun episodi puntual de bullying. El cas és que ell va demanar canviar d’escola. Ens va dir que volia un canvi d’aires.

 

En els informes de l’escola mai no es va esmentar un possible problema de lateralitat?

 

La veritat és que no. Com que en Pere no suspenia les assignatures, suposo que ningú va pensar que hi pogués haver un problema de lateralitat. Els informes es limitaven a dir que era despistat, desordenat, infantil, que havia de madurar…

 

Quan vau decidir dur-lo al centre per fer-ne un diagnòstic?

 

Vaig llegir un article de Joëlle Guitart a La Vanguardia i em vaig adonar que el que explicava ella era el que li passava al meu fill. Va ser llavors que vaig pensar que les dificultats d’en Pere potser no es devien al fet que encara havia de madurar, sinó a un problema de lateralitat.

 

 

Com vau reaccionar al diagnòstic?

 

Joëlle Guitart ens va explicar que el test mostrava, sense cap dubte, una lateralitat creuada i que el podien ajudar. Va ser un alleujament: per fi en sabíem la causa i que tenia solució.

 

Com heu viscut el procés de curació d’en Pere?

 

Bé, per a nosaltres, acompanyar-lo cada setmana a teràpia (ho feia el meu marit) va suposar un esforç perquè vivim a una hora i mitja de Barcelona i el tractament ha durat dos anys. A més, les sessions eren els divendres i a finals de setmana ens arreplegava a tots ja esgotats. Però en Pere hi anava molt content, mai no va voler saltar-se cap sessió i nosaltres vam començar a veure-hi canvis de seguida, gairebé immediatament.

 

En què vau notar els canvis, com van ser?

 

No hi va haver alts i baixos, gradualment va anar millorant. Al principi, com et deia, va ser molt ràpid, de seguida vam veure un canvi: va deixar de tenir els bloquejos, va començar a poder parlar quan hi havia algun conflicte i a deixar-se aconsellar, i això que estava en una edat difícil, entrant en l’adolescència. I també vull destacar que, per fi, va començar a mostrar-se alegre i a riure, mai l’havíem vist content! I això per a uns pares és molt fort: és el que et fa patir més.

 

 

Com veieu ara en Pere?

 

Ara, li va molt bé a l’escola, i amb els amics. Fa temps que ja estudia sol, s’organitza molt millor, presenta bé els deures i els treballs, ja no es bloqueja i, sobretot, el veiem bé, feliç. Vol ser periodista esportiu, a veure: en tot cas, ara ja té les eines per poder aconseguir els seus objectius.

 

I ell, ha compartit amb vosaltres alguna cosa sobre el que ha estat la teràpia?

 

Bé, té el seu terapeuta, en Luis, en un pedestal! Des d’un principi va encaixar molt bé amb la Joëlle, amb ell i amb els altres nens del seu grup de teràpia. Estem convençuts que tots aquests factors el van ajudar a obrir-se i a tenir una actitud receptiva per fer amb èxit el tractament.

 

En Pere ja ha acabat la teràpia i només li queda un últim test de control

Sí, tornarem a l’estiu per a aquest últim test i ja estarà. La teràpia ha aconseguit lateralitzar-lo en un 90% a la dreta. Mentrestant, només ha de fer uns exercicis a casa dues vegades a la setmana per augmentar un 5% més aquesta lateralització.

 

Vols afegir res més?

 

Sí, de vegades parlo amb altres pares que m’expliquen que els seus fills tenen dificultats molt similars a les que tenia en Pere i veig que les atribueixen a altres causes, però no a un possible problema de lateralitat. Porten el seu fill al psicòleg o a un altre tipus d’especialistes i em diuen que no veuen grans progressos. Jo els comento la nostra experiència, però m’adono que hi ha un gran desconeixement sobre aquest tema i que és difícil explicar-ho si no ets un professional d’aquest camp. En el nostre cas, jo vaig tenir la sort que vaig llegir l’article i de seguida vaig identificar els símptomes. Espero que el nostre testimoni serveixi perquè altres persones també puguin reconèixer el que els passa als seus fills.

Nens amb l’encreuament de cama estàtica i cama dinàmica: característiques
Link Enlarge

Nens amb l’encreuament de cama estàtica i cama dinàmica: característiques

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 13 febrer, 2019 El trastorn de lateralitat 0

Un 30 % dels pacients amb lateralitat heterogènia que tractem en el nostre centre són nens d’entre 5 i 10 anys que presenten un únic encreuament de lateralitat: l’encreuament de cama estàtica i cama dinàmica (cama estàtica esquerrana i cama dinàmica dretana). Encara que, òbviament, mai hi ha dos pacients que manifesten una simptomatologia idèntica, sí que podem parlar de característiques generals comunes a tots aquests casos. Vegem quines són.

 

Nens amb un retard en el desenvolupament psicomotor

 

El primer que cal considerar per poder entendre la simptomatologia d’aquests nens és que tots ells han tingut un retard en el desenvolupament psicomotor: per exemple, no han començat a aguantar el cap fins als 6-7 mesos (normalment, és als 3), no s’han assegut fins als 13 mesos (en lloc de 6) i no han començat a caminar fins més tard del que és habitual.

En general, el seu retard psicomotor és de 2-3 anys respecte a la seva edat cronològica. No és estrany, per tant, que tinguin dificultats escolars i que el seu tutor o el psicopedagog de l’escola els hagi col·locat l’etiqueta de «retard maduratiu», malgrat que tots ells, sense excepció, tenen un CI normal o superior al que normal (tal com constatem sempre en fer les proves quan acaben el tractament de lateralitat). En el nostre centre, de fet, recomanem que no se’ls faci el test de CI fins que acabin la teràpia de lateralitat: altrament, el resultat serà inferior al real i aquesta informació errònia sobre el seu potencial cognitiu i emocional té conseqüències negatives per al nen.

 

Característiques dels nens amb l’encreuament cama estàtica i cama dinàmica

 

El símptoma més evident dels nens amb l’encreuament cama estàtica/cama dinàmica és que són matussers, com hem explicat ja en algunes ocasions. Cauen sovint, ensopeguen amb les voreres, els cauen les coses, els costa baixar escales a un ritme normal, no tenen bones aptituds per als esports que requereixen coordinació de les cames (amb excepció d’alguns esports, com el tennis), etc. Aquest símptoma es deu al fet que el seu retard locomotor en compromet el sentit de l’equilibri i la coordinació general del cos.

 Nens amb l’encreuament de cama estàtica i cama dinàmica: característiques

Un altre símptoma comú a tots ells és la lentitud: el ritme amb el qual fan les coses no és el mateix que el de qualsevol nen de la seva edat. Han de fer un gran esforç per intentar sortir-se’n a un ritme normal que no és el seu. Aquest aspecte provoca el tercer símptoma comú a tots ells: són nens que sempre estan més cansats del que és normal. Cal tenir en compte que, tot i que els facin analítiques per aquest motiu i els resultats surtin bé, la seva fatiga és real: estan esgotats perquè contínuament estan fent sobreesforços i perquè viuen en una angoixa permanent pels motius que hem esmentat i pels que anirem veient. De fet, necessiten dormir més hores que els altres nens i, quan se’ls desperta al matí, els costa moltíssim llevar-se. Són nens més aviat passius, als quals, pel tipus d’encreuament que tenen, no els agrada haver de moure’s. On se senten millor és al sofà.

 

Així mateix, com que no són àgils, els matins a casa són complicats: aconseguir que esmorzin, que es dutxin i es vesteixin en un temps raonable, sortir de casa amb el temps d’antelació necessari per anar a l’escola, etc. «Aquests nens viuen amb la sensació permanent que els enxampa el tren. Per a ells és esgotador perquè el seu dia a dia els requereix molta energia», explica la directora del nostre centre, Joëlle Guitart.

D’altra banda, tot i que estudien molt i que els seus pares acostumen a dedicar moltes hores per ajudar-los a fer els deures, quan arriba el moment de fer els exàmens es bloquegen, de manera que els resultats solen ser deficients. Això els provoca una gran frustració, desmotivació i por al fracàs. Els pares, per la seva banda, es desesperen en veure que els esforços no es tradueixen en bons resultats.

Molts d’aquests nens també presenten problemes dermatològics (pell atòpica, psoriasi o èczemes) i asma. I és força habitual que tinguin els peus plans, que només repengin els metatarsos i el taló en caminar, que col·loquin els peus lleugerament cap endins i que en córrer moguin els braços sense control.

 

Finalment, cal assenyalar que tenen disgrafia, que són desordenats i desorganitzats, i que es bloquegen quan reben diverses consignes alhora.

 

Nens víctimes d’assetjament escolar

 

 Nens amb l’encreuament de cama estàtica i cama dinàmica: característiques

Aquests nens solen patir assetjament escolar. El fet que siguin maldestres els converteix en blanc de les burles dels seus companys de classe. La majoria relata que el que més temen és l’hora de l’esbarjo: els fan el buit, els claven empentes, els fan la traveta (de vegades fent-los caure a terra), els agredeixen verbalment i alguns són objecte de pallisses.

De vegades, l’assetjament es produeix a la sortida de l’escola si els pares no van a recollir-los, o en el trajecte de l’autobús que els porta a casa. Al centre constatem que, en la majoria dels casos, no es veuen capaços d’explicar que han estat víctimes d’assetjament escolar fins al cap de dos o tres anys d’haver començat a patir-lo.

 

Característiques emocionals

 

No és estrany que aquests nens visquin amb por. No només tenen por pel que els pugui passar l’endemà a l’escola: tenen més por del que és normal a la foscor, a anar al lavabo sense que els acompanyi una persona de la seva confiança, que entri un estrany a casa amb males intencions, a dormir sols (demanen dormir al llit dels pares i entre tots dos), a la valoració que els altres fan contínuament de la seva persona, a pujar a un ascensor i a viatjar amb avió, a estar en llocs concorreguts, a les festes en què es tiren petards o hi ha capgrossos, al soroll que fan les rodes del metro en frenar, a les escenes violentes de les pel·lícules o de la vida real… És a dir, viuen en estat permanent d’alerta tement que els passi alguna cosa dolenta, ja que se senten vulnerables. En aquest aspecte, tampoc no els ajuda el fet que no són nens corpulents: no han desenvolupat gaire la massa corporal, són físicament fràgils.

 Nens amb l’encreuament de cama estàtica i cama dinàmica: característiques

També cal destacar que, com que s’infravaloren, adopten un paper de submissió i que són hipersensibles i molt susceptibles: per exemple, no entenen la ironia dels altres.

 

La seva qualitat de vida, per tant, és dolenta. No són nens feliços i es pregunten constantment per què són diferents; una pregunta que moltes vegades traslladen als seus pares perquè no entenen què els impedeix ser com els altres nens.

 

Tal com hem explicat en altres articles, la teràpia de lateralitat no només en permet la recuperació neurofisiològica (com a mínim en un 80 %): en remetre la simptomatologia causada per l’encreuament de lateralitat, aquests nens van adquirint fortaleses i eines per construir-se una identitat i una autoestima sanes. Es tracta d’un procés que transcorre en paral·lel i que els permet recuperar la seva vida.

 

Si vols fer-nos una consulta sobre aquest tema, no dubtis a contactar amb el nostre centre.

 

«La desorientació espacial limita la mobilitat de les persones amb trastorn de lateralitat»
Link Enlarge

«La desorientació espacial limita la mobilitat de les persones amb trastorn de lateralitat»

Susana Lladó - Lladó Comunicación 4 febrer, 2019 El trastorn de lateralitat, Orientació espacial 0

Un dels símptomes més comuns que presenten les persones amb problemes de lateralitat són les dificultats d’orientació espacial. El psicòleg del nostre centre Luis Elías ens explica en aquesta entrevista com afecta aquesta dificultat els pacients en la seva vida quotidiana i com s’hi treballa en la teràpia de lateralitat.

 

La desorientació espacial és un símptoma del trastorn de lateralitat?

Sí, és habitual que les persones que no tenen ben definida la lateralitat a la dreta o a l’esquerra tinguin afectada la capacitat de percepció espaciotemporal i que, a més, tinguin problemes en altres camps: entre ells, la capacitat de comprensió, de concentració i de poder analitzar i respondre amb rapidesa a situacions que provoquen estrès perquè impliquen processar un cert volum d’informació.

 

Quina relació tenen aquestes dificultats amb l’orientació?

Per caminar, agafar un transport públic, conduir o llegir un mapa, ens cal orientar-nos en l’espai, tenir clars els punts cardinals: saber on és el nord, el sud, l’est i l’oest respecte al punt en què ens trobem. Les persones amb problemes de lateralitat tenen dificultats per situar-se en l’espai i situar els carrers i el que hi ha en ells. Quan veuen que estan desorientades, com que els costa mantenir l’atenció, entendre, retenir i reaccionar amb rapidesa a la informació que reben, es bloquegen.

 

Com repercuteix en la seva vida quotidiana tenir aquestes dificultats d’orientació espacial?

La desorientació espacial limita la mobilitat de les persones amb trastorn de lateralitat: tenen dificultats per orientar-se amb les línies del metro i dels autobusos, algunes d’aquestes persones han hagut de deixar de conduir perquè s’equivocaven amb els carrers i eren incapaces de seguir les indicacions del navegador, ja que seguir-les requereix anticipar certes respostes i, quan caminen per zones de la seva ciutat que estan fora del seu barri, també es desorienten.

 

Sempre es bloquegen quan es desorienten?

Si estan més cansats del que és habitual, reben molts estímuls de l’exterior o hi ha algun factor més estressant, sí.

 

I què passa quan viatgen?

Quan fan viatges fora de la seva zona de confort, és a dir, a una zona que està fora del seu barri, a una altra ciutat o un altre país, també tenen dificultats a l’hora d’entendre el traçat dels carrers, el recorregut dels autobusos i ordenar la informació que veuen en un mapa per poder orientar-s’hi.

 

No poden llegir mapes?

 

No és que no puguin llegir-los: tot i que abans de sortir al carrer dediquin una estona a estudiar el mapa, visualitzar els recorreguts que han de fer i intentar retenir-los, després, al carrer, es queden desorientats perquè hi ha com una separació entre el que veuen en el paper o a Google Maps i l’orientació que tenen al carrer des del punt de vista visual.

 

«En teràpia cal treballar l’organització espacial, però també cal treballar molt l’atenció. I és fonamental treballar tots dos aspectes simultàniament»

 

Deu limitar molt la seva vida i els ha de produir un gran malestar

I tant. Hi ha pacients que et diuen: «Soc capaç de dirigir una empresa, però no soc capaç d’orientar-me quan faig un viatge de negocis a una altra ciutat», per exemple. Se senten terriblement frustrats i angoixats.

 

Com treballeu el problema en teràpia?

Òbviament, cal treballar l’organització espacial, però també cal treballar molt l’atenció. I és fonamental treballar tots dos aspectes simultàniament.

 

Per què és tan important que sigui simultàniament?

Els pacients, quan comencen la teràpia, atribueixen els seus problemes de desorientació exclusivament a les seves dificultats d’orientació espacial. No obstant això, hem constatat que quan aquestes dificultats es comencen a resoldre, si només hem treballat l’atenció de manera secundària, continuen tenint problemes que no són atribuïbles a la desorientació espacial, sinó a les dificultats d’atenció pròpies del trastorn de lateralitat.

 

En pots posar un exemple?

Sí, el d’un pacient amb el qual havíem estat treballant fonamentalment l’orientació espacial i que ja agafava el metro sense problema per anar a treballar, però de tant en tant m’explicava que havia agafat la línia de metro correcta, però en direcció contrària, i que s’havia adonat de l’error quan ja havien passat unes quantes parades. Aquest tipus de confusions són pròpies dels seus problemes d’atenció. Per això és molt important el diàleg amb el pacient: com a terapeutes hem de poder discernir en el procés de la seva evolució les situacions que es deuen a una causa o una altra.

 

Perquè els seus problemes d’atenció no són els que pugui tenir qualsevol persona sense el trastorn?

En efecte, quan parlem de les dificultats d’atenció que té una persona amb trastorn de lateralitat, no ens referim a les típiques distraccions que pugui tenir qualsevol perquè aquell dia està preocupat per alguna cosa i «té el cap en una altra banda». És un tema molt més profund i que afecta totes les persones amb trastorn de lateralitat. Independentment del símptoma central que presentin, sempre tenen, a més, la capacitat d’atenció afectada.

 

Per exemple?

Les dificultats de comprensió i retenció també són símptomes de lateralitat creuada. Els pacients que tenen aquests símptomes com a símptomes centrals es queden bloquejats, per exemple, quan han de mecanografiar a la feina un document, ja que no poden retenir el que llegeixen en el paper. Però com que el problema d’atenció també incideix en la seva dificultat per mecanografiar, cal anar treballant tots dos aspectes alhora, en paral·lel.

 

I com treballeu l’atenció?

Amb exercicis que els ajuden que l’atenció sigui sostinguda en el temps: primer 20 minuts, després 30, etc. Al principi, els costa un gran esforç, però, de mica en mica, aconsegueixen que sigui sostinguda. També treballem la concentració, però quan hi ha problemes d’orientació espacial, la prioritat és l’atenció.

 

Bé, abans estaves explicant com treballeu la desorientació espacial en teràpia

Sí, d’una banda, hi ha aquest diàleg amb el pacient perquè ens expliqui les males experiències que viu en el seu dia a dia i hi puguem intervenir diferenciant les que són producte de la desorientació espacial i les que són producte del problema d’atenció. D’altra banda, el pacient realitza activitats de taula per treballar la percepció i organització espacial: com ara el joc de Tangram, els Pentominós o les galledes de fusta: són peces físiques que cal quadrar en un pla o peces amb les quals cal fer formes complexes.

 

«A mesura que van veient els resultats de la teràpia i que ja no tenen tantes dificultats d’orientació espacial, els problemes emocionals també disminueixen i és molt més senzill reconstruir la seva autoestima»

 

Feu servir altres elements?

Sí, les fitxes amb figures de paper que cal encaixar. La mecànica és semblant a la dels jocs que he dit abans, però van molt bé perquè amb elles podem aconseguir un nivell de dificultat alt. Després, hi ha un altre tipus de jocs en què cal aparellar figures que tenen la mateixa forma o, per contra, formes antagòniques.

 

Tots els exercicis es fan en una taula?

No, també hi ha exercicis més psicomotors.

 

De quina mena?

Se’ls embenen els ulls i aprenen a orientar-se dins de la sala. O sense embenar-los els ulls i donant-los un moble com a referència, han d’identificar on són les diferents coordenades i moure’s segons les indicacions que els dona el terapeuta. També han de situar diferents punts externs de la ciutat en referència a ells. És a dir, són exercicis que requereixen tot un treball mental d’ubicar punts en l’espai, posar-los en referència i traçar recorreguts. De vegades comencem amb «dreta», «esquerra», «a dalt» i «a baix» perquè és més senzill i, després, passem als punts cardinals.

 

Amb una hora a la setmana de teràpia fent aquest tipus d’exercicis n’hi ha prou perquè hi hagi progrés?

Sí, encara que si el pacient vol o té temps, jo dono exercicis que poden fer durant la setmana i que contribueixen que el procés de recuperació sigui més ràpid.

 

Quin tipus d’exercicis?

Per exemple, agafar un mapa del barri en què viuen, pensar en un recorregut que no sigui en línia recta i visualitzar-lo durant uns 15 minuts abans de sortir a fer-lo. Com que coneixen el seu barri i ja en tenen moltes referències al seu cervell, aquest és un exercici que els va molt bé al principi de la teràpia. Amb el temps, a mesura que van progressant, anem augmentant el nivell de dificultat de l’exercici. I, en tot cas, saben que, si es desorienten, poden utilitzar Google Maps per no angoixar-se.

 

Abans has esmentat els problemes emocionals dels pacients abans d’iniciar la teràpia. També els abordeu?

Sí, per descomptat. No obstant això, a mesura que van veient els resultats de la teràpia i que ja no tenen tantes dificultats d’orientació espacial, els problemes emocionals també disminueixen i és molt més senzill reconstruir la seva autoestima. S’adonen que els pensaments negatius que tenien sobre si mateixos (soc inútil, no serveixo per res, etc.) eren pensaments distorsionats perquè la nova realitat que comencen a viure els ho demostra.

 

Rumiar pensaments negatius consolida el cercle viciós de l’ansietat social
Link Enlarge

Rumiar pensaments negatius consolida el cercle viciós de l’ansietat social

Susana Lladó - Lladó Comunicación 31 octubre, 2018 Ansietat social, El trastorn de lateralitat 0

 

El rumiament negatiu és un dels factors en el cercle viciós de l’ansietat social

 

Gairebé totes les persones experimentem un cert nerviosisme davant d’algunes situacions socials: impartir una conferència, haver de fer una presentació de treball, assistir a un sopar amb persones que amb prou feines coneixem, etc. Sentir-nos una mica nerviosos en aquestes situacions és normal. No obstant això, a algunes persones aquest tipus d’esdeveniments els causa una gran ansietat i por, de tal manera que sovint hi reaccionen amb una resposta d’evitació (a les situacions), la qual cosa altera significativament la seva vida. Són les persones amb trastorn d’ansietat social o fòbia social.

Les persones amb trastorn d’ansietat social es bombardegen contínuament amb preguntes a mesura que s’acosta la data que temen, projectant-hi totes les seves pors: es pregunten si hi aniran vestits adequadament, si seran capaços de no vessar la beguda, com els valorarà la persona que s’asseu al seu costat, etc. És a dir, la idea d’exposar-se a situacions en què poden ser jutjats per persones desconegudes fa que la seva ansietat augmenti.

 

Nou estudi sobre el tractament de l’ansietat social

 

Rumiar pensamientos negativos consolida el círculo vicioso de la ansiedad social

 

Dos investigadors de la Universitat de Sidney, Matthew Modini i Maree Abbott, han portat a terme un estudi en el qual han observat que rumiar aquests pensaments alimenta l’ansietat social. Projectar una vegada i una altra a la ment tot el que pot sortir malament no només causa més ansietat, sinó que aconsegueix afectar negativament el comportament que s’ha de tenir en la situació real, fet que augmenta els nivells de por davant un proper esdeveniment i perpetua el cicle de preocupació. En paraules dels investigadors, «El rumiament negatiu és un dels factors en el cercle viciós de l’ansietat social i es pot definir com un examen intrusiu i detallat dels resultats negatius anticipats o percebuts en relació amb una situació social temuda». Aquest rumiament, a més, sol persistir en acabar la situació: la persona segueix rememorant l’esdeveniment a la seva ment una vegada i una altra.

Tot i que fa dues dècades que es van identificar els efectes negatius del rumiament, hi ha molt poques investigacions sobre com ajudar les persones amb ansietat social a trencar el cicle de preocupació. Modini i Abbott creuen que l’enfocament dels terapeutes hauria d’involucrar l’«atenció distant»: no només centrar-se en els pensaments que tenen aquestes persones sobre el que pot sortir malament en una situació social, sinó centrar-se també en les seves suposicions errònies que el rumiament té efectes de prevenció. Dit d’una altra manera, la clau seria qüestionar la legitimitat del rumiament, perquè les persones que pateixen aquest trastorn creuen que els ajuda assajar mentalment tots els pitjors escenaris possibles que es poden donar en una situació que per a ells és amenaçadora. Segons Modini i Abbot, seria millor ajudar-los a adonar-se que és molt més beneficiós aturar el rumiament, que és el que s’interposa en la seva capacitat per viure aquestes situacions sense por.

 

Fonts:

The Latest Way to Conquer Social Anxiety Uses a New Mindset
Modini, M., & Abbott, M. J. (2018). Banning pre-event rumination in social anxiety: A preliminary randomized trial. Journal of Behavior Therapy and Experimental Psychiatry, 61, 72–79. https://doi-org.silk.library.umass.edu/10.1016/j.jbtep.2018.06.009

Per què la lateralitat creuada amb hipertonia es confon amb el TDAH
Link Enlarge

Per què la lateralitat creuada amb hipertonia es confon amb el TDAH

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 22 octubre, 2018 El trastorn de lateralitat, Hipertonia, TDHA 0

Les persones amb trastorn de lateralitat poden ser hipotòniques o hipertòniques. A l’article anterior parlem dels casos de lateralitat creuada amb hipotonia que es diagnostiquen erròniament com a casos de dislèxia. Avui dediquem aquest article als casos de lateralitat creuada amb hipertonia que es diagnostiquen, també erròniament, com a casos de TDAH o hiperactivitat.

Es parla poc de la hipertonia, però la veritat és que, en la nostra experiència clínica, molts nens que arriben al centre amb un diagnòstic de TDAH o hiperactivitat són nens que, en realitat, pateixen un problema de lateralitat amb hipertonia general (membres superiors i inferiors). La confusió en el diagnòstic es deu al fet que tots dos trastorns tenen una simptomatologia similar, encara que en tractar-se d’etiologies diferents, requereixen un tractament diferent. Altrament, el pacient no experimentarà cap evolució significativa.

 

Característiques dels nens amb lateralitat creuada i hipertonia

Els nens amb problemes de lateralitat creuada i hipertonia (to muscular massa alt) presenten una sèrie de símptomes i característiques. Vegem-ne els més habituals:

• Tenen uns músculs molt fibrosos.
• Es mouen molt, constantment.
• Tenen molta vitalitat i no es cansen «mai».
• Són vius i espavilats: això es tradueix en la seva mirada eixerida, en la manera de saludar, de contestar, etc.
• El seu vocabulari, en general, és ric.
• Tenen una gran fluïdesa verbal, tot i que s’expressen de manera «accelerada» a causa que la seva coordinació ideomotriu va massa ràpid. En alguns casos, pot presentar-se encallament en parlar o tartamudesa en primer grau.
• Són molt impulsius. A classe, per exemple, acostumen a avançar-se al que dirà el professor (i s’equivoquen moltes vegades en el que diuen a causa de la precipitació).
• Són llançats i atrevits, no solen experimentar sensació de perill.
• Molts presenten tics: torcen un llavi, s’aixequen, es toquen un ble de cabells o fan sorolls guturals contínuament (aquest últim tic requereix més treball terapèutic).

Por qué la lateralidad cruzada con hipertonía se confunde con el TDAH

• A la nit, es resisteixen a anar a dormir i, en general, tot i que se’n vagin a dormir d’hora, els costa agafar el son, dormen poc, es mouen molt i el son no és de qualitat. Això fa que, al matí, vulguin quedar-se més temps dormint, que es llevin cansats i de mal humor. El seu cervell triga a «arrencar», però un cop ho fa, comença el seu comportament accelerat.
• L’acceleració i la impulsivitat també es reflecteixen en l’àmbit emocional: hi ha una gran demanda afectiva i de suport emocional. Aquesta demanda la dirigeixen tant als pares i mestres com al seu terapeuta (quan comencen la teràpia, de vegades s’abracen al terapeuta amb efusivitat i desitgen que es quedi amb ells fent els exercicis).
• Són nens que dificulten, perquè l’entorpeixen contínuament, el ritme de la classe.
• Tenen dificultats per aturar sobtadament una acció. Per exemple: si en jugar a un joc de pilota se’ls diu «quiet», trigaran 2 o 3 segons a reaccionar.
• Es precipiten en la mecànica lectora i en fer els deures escolares.
• Tenen un comportament compulsiu.
• Alguns d’ells estan diagnosticats de dislèxia auditiva i un percentatge baix (4 %) presenta problemes associats d’oïda interna i, per tant, d’equilibri.
• No solen tenir al·lèrgies (els hipotònics, sí).
• No solen tenir fòbies (els hipotònics, sí), però pateixen angoixa.

Tot i que aquests nens fan l’efecte
d’autosuficiència, que poden fer-ho tot sols, no és així: són molt insegurs i emocionalment fràgils, de manera que necessiten molt de suport. Quan, amb el seu comportament, intenten monopolitzar les situacions, el que estan fent, en realitat, és manifestar la seva angoixa. A causa de l’alteració del seu to muscular –que es manifesta amb impulsivitat i hiperactivitat– és aconsellable introduir en la seva rutina diària la pràctica d’algun esport. En canvi, fins que no estan en una fase avançada de la teràpia de lateralitat, desaconsellem que dediquin més de 10-15 minuts al dia a jugar amb dispositius electrònics, ja que aquests jocs exigeixen una concentració que augmenta l’alteració neurològica.

A la majoria dels nens amb TDAH se’ls orienta cap a la psicoteràpia i són tractats farmacològicament per disminuir-ne la hiperactivitat i millorar-ne la concentració. Però, quan es tracta de nens amb un problema de lateralitat, aquests tractaments no són eficaços i es perd un temps molt valuós fins que acudeixen a la consulta. En el nostre centre, no som partidaris d’incloure-hi la medicació (sol ser forta i es prescriu durant anys) com a part del tractament: la teràpia de lateralitat, en ser un tractament neurofisiològic que lateralitza la persona homolateralment, aconsegueix reduir gradualment els símptomes fins a la recuperació completa del pacient, sense que posteriorment es presentin recaigudes.

Si ens vols fer una consulta sobre aquest tema, et pots posar en contacte amb el nostre centre.

Els neurocientífics descobreixen on es genera el pessimisme
Link Enlarge

Els neurocientífics descobreixen on es genera el pessimisme

Susana Lladó - Lladó Comunicación 10 setembre, 2018 El trastorn de lateralitat, Emocions 0

Les persones que pateixen depressió o ansietat acostumen a experimentar estats d’ànim negatius que provoquen que, davant d’una situació determinada, se centrin més en els possibles desavantatges que en els beneficis potencials; és a dir, solen tenir tendència al pessimisme. Doncs bé, un equip de neurocientífics de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) ha identificat la regió del cervell on es genera aquest estat d’ànim: el nucli caudat*. En proves amb animals, els investigadors han constatat que, quan s’estimula aquest nucli, es dóna molt més pes al possible inconvenient d’una situació donada que no pas al seu benefici (en comparació amb quan la regió no està estimulada). La conclusió de la recerca afirma que estimular el nucli caudat genera una perspectiva negativa que ennuvola la presa de decisions i que indueix a prendre decisions més negatives.
Així mateix, els investigadors han observat que, quan s’estimula el nucli caudat, la presa de decisions pessimista pot continuar fins a l’endemà (els efectes van disminuint gradualment).

 

La recerca

 

L’equip que ha dut a terme la recerca és un grup que es dedica a estudiar les emocions i com aquestes són controlades pel cervell. Fa un temps, aquest mateix equip ja va identificar el circuit neuronal subjacent al tipus específic de presa de decisions que es coneix com a «conflicte d’evitació d’aproximació»: decisions que acostumen a generar una gran ansietat perquè requereixen ponderar tant elements negatius com positius. També van demostrar que l’estrès crònic condueix, generalment, a triar opcions d’alt risc i d’alt rendiment. Després d’aquests resultats, van iniciar una nova recerca per veure si podien reproduir un efecte que acostuma a observar-se en persones amb depressió, ansietat o trastorn obsessiu compulsiu: els comportaments rituals realitzats per combatre els pensaments negatius. L’equip sospitava que el pensament negatiu d’aquests comportaments podria influir en la presa de decisions per evitar-ne l’abordatge. Va ser llavors que, per provar la hipòtesi, van estimular el nucli caudat en animals: una regió del cervell vinculada a la presa de decisions emocionals. Als animals se’ls va oferir, en diverses proves, una recompensa unida a un estímul desagradable, fet que implicava per a ells sospesar el cost-benefici. Normalment, si la recompensa és prou alta per equilibrar el cost, s’accepta la situació i, si és massa baixa, es rebutja. En estimular el nucli caudat, van observar que el càlcul cost-benefici es va fer esbiaixat en els animals i que van començar a evitar combinacions que havien acceptat prèviament. Aquest resultat suggereix que els animals van començar a devaluar la recompensa que abans havien desitjat i que es van enfocar, magnificant-lo, en el cost de l’estímul aversiu.

*El nucli caudat forma part dels ganglis basals, els quals es troben situats a la part profunda dels hemisferis cerebrals. Aquest nucli intervé en processos tan importants com la memòria, la motivació, l’aprenentatge i el control i la coordinació del moviment, entre altres funcions. Així mateix, els nuclis caudats controlen el funcionament del mecanisme que ens permet respondre conseqüentment a les situacions externes (les que percebem com una alarma, per exemple).

  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
  • 6
  • 7

Aviso legal y política de privacidad

Aviso legal y política de privacidad

Últims articles

  • El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs
  • L’organització espacial i temporal en l’aprenentatge de la lectoescriptura
  • Què és procrastinar i la seva relació amb la depressió
  • El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

Som al Facebook

Consulteu-nos

Adreça: C/ Josep Bertrand, 3. Ático 2º. 08021 Barcelona
Tel.: + 34 932 007 586
Mòbil: +34 610 791 125
Fax: + 34 932 007 611
Email: info@lateralidad.com
  • Lateralitat

Diseño web: ©2021 Lladó Comunicación

Top