Entrevistem la mare d’un pacient diagnosticat amb tres encreuaments de lateralitat que va acabar la teràpia fa uns mesos. Quan el seu fill ―que anomenarem Pere per preservar-ne l’anonimat― va arribar al centre, era dretà de braç i mà en un 65 %, i esquerrà en un 35 %. 

Abans de transcriure la conversa, volem incloure el testimoni del pare d’en Pere, que es va sumar a l’entrevista en finalitzar-la: «Agraeixo al meu fill que s’obrís des del primer moment al tractament i que es mostrés des d’un inici tan convençut de la seva decisió, del que estava a punt de fer. Amb tan sols 11 anys va entendre quin era el seu problema, que tenia solució i que la teràpia li permetria anar cap a on volia arribar. Aquí va mostrar una gran maduresa. L’hi he dit».

Quan vau començar a detectar que en Pere tenia dificultats?

Fa sis anys, quan en Pera feia quart de primària.

Quina mena de dificultats tenia?

Va començar a tenir bloquejos.

Quin tipus de bloquejos?

No sabia com enfrontar-se a les situacions que per a ell eren conflictives. Es llevava gairebé tots els matins de mal humor, es mostrava enfadat i atabalat contínuament, es negava a esmorzar, a anar a l’escola, etc. I quan intentàvem parlar-hi, era impossible raonar-hi: es tancava completament en si mateix i no el treies d’allà. Alhora, es quedava callat i no hi havia manera d’accedir-hi. Si deia alguna cosa, la seva manera d’expressar-se era agressiva. No era un nen feliç, mai no estava content. Però en aquell moment vam pensar que era una qüestió emocional.

També tenia bloquejos de tipus cognitiu?

Li costava molt concentrar-se, estudiar i aconseguir fer els deures, per exemple. Havíem d’estar-li sempre a sobre i ajudar-lo. Les esbroncades eren contínues. Era dur, per a ell i per a nosaltres. I també recordo que la presentació de les llibretes on feia els deures era molt desastrosa. Però, en canvi, s’esforçava molt estudiant: no és que passés de l’escola. I això el feia patir molt.

Què us cridava l’atenció de la presentació de les llibretes?

Ho barrejava tot, feia molt mala lletra, hi havia moltíssims esborralls i estava tot desordenat. Però jo no li donava gaire importància a això últim, pensava que ell era desordenat.

Notàveu alguna dificultat més?

En matemàtiques anava bé, el que més li costava era la lectura i l’escriptura. Sobretot, redactava molt malament: ho barrejava tot. No obstant això, ell intentava compensar aquestes dificultats esforçant-s’hi molt i això feia que els resultats acadèmics no fossin dolents.

Vau notar dificultats d’orientació espaciotemporal?

La veritat és que nosaltres, com a pares, no. Però sé que les tenia i que les han treballat en teràpia.

Recordes cap símptoma més que puguis destacar?

Se li oblidaven les coses sovint. Per exemple, mai no sabia quins deures havia de fer. Era com si no s’assabentés de les coses.

Com era la seva relació amb els companys de classe?

No era bona. Nosaltres ho atribuíem a què l’havien canviat de classe i al fet que havia tingut algun contratemps amb la professora a causa del seu desordre, però després he sabut a través de Joëlle Guitart que va patir algun episodi puntual de bullying. El cas és que ell va demanar canviar d’escola. Ens va dir que volia un canvi d’aires.

En els informes de l’escola mai no es va esmentar un possible problema de lateralitat?

La veritat és que no. Com que en Pere no suspenia les assignatures, suposo que ningú va pensar que hi pogués haver un problema de lateralitat. Els informes es limitaven a dir que era despistat, desordenat, infantil, que havia de madurar…

Quan vau decidir dur-lo al centre per fer-ne un diagnòstic?

Vaig llegir un article de Joëlle Guitart a La Vanguardia i em vaig adonar que el que explicava ella era el que li passava al meu fill. Va ser llavors que vaig pensar que les dificultats d’en Pere potser no es devien al fet que encara havia de madurar, sinó a un problema de lateralitat.

Com vau reaccionar al diagnòstic?

Joëlle Guitart ens va explicar que el test mostrava, sense cap dubte, una lateralitat creuada i que el podien ajudar. Va ser un alleujament: per fi en sabíem la causa i que tenia solució.

Com heu viscut el procés de curació d’en Pere?

Bé, per a nosaltres, acompanyar-lo cada setmana a teràpia (ho feia el meu marit) va suposar un esforç perquè vivim a una hora i mitja de Barcelona i el tractament ha durat dos anys. A més, les sessions eren els divendres i a finals de setmana ens arreplegava a tots ja esgotats. Però en Pere hi anava molt content, mai no va voler saltar-se cap sessió i nosaltres vam començar a veure-hi canvis de seguida, gairebé immediatament.

En què vau notar els canvis, com van ser?

No hi va haver alts i baixos, gradualment va anar millorant. Al principi, com et deia, va ser molt ràpid, de seguida vam veure un canvi: va deixar de tenir els bloquejos, va començar a poder parlar quan hi havia algun conflicte i a deixar-se aconsellar, i això que estava en una edat difícil, entrant en l’adolescència. I també vull destacar que, per fi, va començar a mostrar-se alegre i a riure, mai l’havíem vist content! I això per a uns pares és molt fort: és el que et fa patir més.

Com veieu ara en Pere?

Ara, li va molt bé a l’escola, i amb els amics. Fa temps que ja estudia sol, s’organitza molt millor, presenta bé els deures i els treballs, ja no es bloqueja i, sobretot, el veiem bé, feliç. Vol ser periodista esportiu, a veure: en tot cas, ara ja té les eines per poder aconseguir els seus objectius.

I ell, ha compartit amb vosaltres alguna cosa sobre el que ha estat la teràpia?

Bé, té el seu terapeuta, en Luis, en un pedestal! Des d’un principi va encaixar molt bé amb la Joëlle, amb ell i amb els altres nens del seu grup de teràpia. Estem convençuts que tots aquests factors el van ajudar a obrir-se i a tenir una actitud receptiva per fer amb èxit el tractament.

En Pere ja ha acabat la teràpia i només li queda un últim test de control

Sí, tornarem a l’estiu per a aquest últim test i ja estarà. La teràpia ha aconseguit lateralitzar-lo en un 90% a la dreta. Mentrestant, només ha de fer uns exercicis a casa dues vegades a la setmana per augmentar un 5% més aquesta lateralització.

Vols afegir res més?

Sí, de vegades parlo amb altres pares que m’expliquen que els seus fills tenen dificultats molt similars a les que tenia en Pere i veig que les atribueixen a altres causes, però no a un possible problema de lateralitat. Porten el seu fill al psicòleg o a un altre tipus d’especialistes i em diuen que no veuen grans progressos. Jo els comento la nostra experiència, però m’adono que hi ha un gran desconeixement sobre aquest tema i que és difícil explicar-ho si no ets un professional d’aquest camp. En el nostre cas, jo vaig tenir la sort que vaig llegir l’article i de seguida vaig identificar els símptomes. Espero que el nostre testimoni serveixi perquè altres persones també puguin reconèixer el que els passa als seus fills.

Un 30 % dels pacients amb lateralitat heterogènia que tractem en el nostre centre són nens d’entre 5 i 10 anys que presenten un únic encreuament de lateralitat: l’encreuament de cama estàtica i cama dinàmica (cama estàtica esquerrana i cama dinàmica dretana). Encara que, òbviament, mai hi ha dos pacients que manifesten una simptomatologia idèntica, sí que podem parlar de característiques generals comunes a tots aquests casos. Vegem quines són.

Nens amb un retard en el desenvolupament psicomotor

El primer que cal considerar per poder entendre la simptomatologia d’aquests nens és que tots ells han tingut un retard en el desenvolupament psicomotor: per exemple, no han començat a aguantar el cap fins als 6-7 mesos (normalment, és als 3), no s’han assegut fins als 13 mesos (en lloc de 6) i no han començat a caminar fins més tard del que és habitual.

En general, el seu retard psicomotor és de 2-3 anys respecte a la seva edat cronològica. No és estrany, per tant, que tinguin dificultats escolars i que el seu tutor o el psicopedagog de l’escola els hagi col·locat l’etiqueta de «retard maduratiu», malgrat que tots ells, sense excepció, tenen un CI normal o superior al que normal (tal com constatem sempre en fer les proves quan acaben el tractament de lateralitat). En el nostre centre, de fet, recomanem que no se’ls faci el test de CI fins que acabin la teràpia de lateralitat: altrament, el resultat serà inferior al real i aquesta informació errònia sobre el seu potencial cognitiu i emocional té conseqüències negatives per al nen.

Característiques dels nens amb l’encreuament cama estàtica i cama dinàmica

El símptoma més evident dels nens amb l’encreuament cama estàtica/cama dinàmica és que són matussers, com hem explicat ja en algunes ocasions. Cauen sovint, ensopeguen amb les voreres, els cauen les coses, els costa baixar escales a un ritme normal, no tenen bones aptituds per als esports que requereixen coordinació de les cames (amb excepció d’alguns esports, com el tennis), etc. Aquest símptoma es deu al fet que el seu retard locomotor en compromet el sentit de l’equilibri i la coordinació general del cos.

Un altre símptoma comú a tots ells és la lentitud: el ritme amb el qual fan les coses no és el mateix que el de qualsevol nen de la seva edat. Han de fer un gran esforç per intentar sortir-se’n a un ritme normal que no és el seu. Aquest aspecte provoca el tercer símptoma comú a tots ells: són nens que sempre estan més cansats del que és normal. Cal tenir en compte que, tot i que els facin analítiques per aquest motiu i els resultats surtin bé, la seva fatiga és real: estan esgotats perquè contínuament estan fent sobreesforços i perquè viuen en una angoixa permanent pels motius que hem esmentat i pels que anirem veient. De fet, necessiten dormir més hores que els altres nens i, quan se’ls desperta al matí, els costa moltíssim llevar-se. Són nens més aviat passius, als quals, pel tipus d’encreuament que tenen, no els agrada haver de moure’s. On se senten millor és al sofà.

Així mateix, com que no són àgils, els matins a casa són complicats: aconseguir que esmorzin, que es dutxin i es vesteixin en un temps raonable, sortir de casa amb el temps d’antelació necessari per anar a l’escola, etc. «Aquests nens viuen amb la sensació permanent que els enxampa el tren. Per a ells és esgotador perquè el seu dia a dia els requereix molta energia», explica la directora del nostre centre, Joëlle Guitart.

D’altra banda, tot i que estudien molt i que els seus pares acostumen a dedicar moltes hores per ajudar-los a fer els deures, quan arriba el moment de fer els exàmens es bloquegen, de manera que els resultats solen ser deficients. Això els provoca una gran frustració, desmotivació i por al fracàs. Els pares, per la seva banda, es desesperen en veure que els esforços no es tradueixen en bons resultats.

Molts d’aquests nens també presenten problemes dermatològics (pell atòpica, psoriasi o èczemes) i asma. I és força habitual que tinguin els peus plans, que només repengin els metatarsos i el taló en caminar, que col·loquin els peus lleugerament cap endins i que en córrer moguin els braços sense control.

Finalment, cal assenyalar que tenen disgrafia, que són desordenats i desorganitzats, i que es bloquegen quan reben diverses consignes alhora.

Nens víctimes d’assetjament escolar

Aquests nens solen patir assetjament escolar. El fet que siguin maldestres els converteix en blanc de les burles dels seus companys de classe. La majoria relata que el que més temen és l’hora de l’esbarjo: els fan el buit, els claven empentes, els fan la traveta (de vegades fent-los caure a terra), els agredeixen verbalment i alguns són objecte de pallisses.

De vegades, l’assetjament es produeix a la sortida de l’escola si els pares no van a recollir-los, o en el trajecte de l’autobús que els porta a casa. Al centre constatem que, en la majoria dels casos, no es veuen capaços d’explicar que han estat víctimes d’assetjament escolar fins al cap de dos o tres anys d’haver començat a patir-lo.

Característiques emocionals

No és estrany que aquests nens visquin amb por. No només tenen por pel que els pugui passar l’endemà a l’escola: tenen més por del que és normal a la foscor, a anar al lavabo sense que els acompanyi una persona de la seva confiança, que entri un estrany a casa amb males intencions, a dormir sols (demanen dormir al llit dels pares i entre tots dos), a la valoració que els altres fan contínuament de la seva persona, a pujar a un ascensor i a viatjar amb avió, a estar en llocs concorreguts, a les festes en què es tiren petards o hi ha capgrossos, al soroll que fan les rodes del metro en frenar, a les escenes violentes de les pel·lícules o de la vida real… És a dir, viuen en estat permanent d’alerta tement que els passi alguna cosa dolenta, ja que se senten vulnerables. En aquest aspecte, tampoc no els ajuda el fet que no són nens corpulents: no han desenvolupat gaire la massa corporal, són físicament fràgils.

També cal destacar que, com que s’infravaloren, adopten un paper de submissió i que són hipersensibles i molt susceptibles: per exemple, no entenen la ironia dels altres.

La seva qualitat de vida, per tant, és dolenta. No són nens feliços i es pregunten constantment per què són diferents; una pregunta que moltes vegades traslladen als seus pares perquè no entenen què els impedeix ser com els altres nens.

Tal com hem explicat en altres articles, la teràpia de lateralitat no només en permet la recuperació neurofisiològica (com a mínim en un 80 %): en remetre la simptomatologia causada per l’encreuament de lateralitat, aquests nens van adquirint fortaleses i eines per construir-se una identitat i una autoestima sanes. Es tracta d’un procés que transcorre en paral·lel i que els permet recuperar la seva vida.

Si vols fer-nos una consulta sobre aquest tema, no dubtis a contactar amb el nostre centre.