Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
    • Spanish
    • French
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
    • Spanish
    • French
12 consells que et facilitaran la tornada a la feina
Link Enlarge

12 consells que et facilitaran la tornada a la feina

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 28 agost, 2018 El trastorn de lateralitat 0

Després d’haver desconnectat de la rutina durant dies, o fins i tot setmanes, tornar a la quotidianitat se’ns fa costa amunt. No obstant això, hi ha una sèrie de recomanacions que ens poden ajudar a facilitar aquesta transició. Aquí tens 12 consells per aplanar la tornada a la feina.

 

  1. Si és possible, torna de les vacances un o dos dies abans per preparar-te: aquest marge et donarà temps per desfer les maletes, fer la compra de la setmana, reajustar els horaris (sobretot, si arribes amb jet lag) i dur a terme totes aquelles coses necessàries perquè a la primera setmana de feina no hi hagis de sumar massa tasques domèstiques.
  2. La nit anterior sopa amb temps, assegura’t que ho tens tot preparat per a l’endemà, fes alguna cosa que et relaxi i ves a dormir a una hora raonable. I al matí, lleva’t amb el temps suficient per esmorzar bé.
  3. Arriba d’hora a l’oficina: psicològicament, et donarà «avantatge» i podràs controlar millor el que et pugui estar esperant.
  4. Si està a la teva mà, el primer dia deixa’l el més obert possible de reunions perquè et doni temps de posar-te al dia.
  5. Planifica’t la jornada abans de començar a treballar i centra’t en el que és prioritari. I fes-te també una llista de les prioritats per als dies següents. Aprofita que la teva ment ha tornat «fresca» per abordar el que necessiti més productivitat i creativitat.
  6. Els primers dies, si depèn de tu, no et posis massa reunions. I les que no puguis evitar, que siguin breus. Altrament, de seguida et sentiràs aclaparat per la feina i no hi haurà transició, que és del que es tracta.
  7. Si la teva safata d’entrada de correus electrònics està plena, no intentis contestar-los tots el primer dia: dedica només un temps als que realment has de respondre i fes-ho de la manera més sintètica possible. I si en tornar a l’oficina et trobes amb una veritable allau de feina, ocupa’t dels correus electrònics després de fer allò que requereixi més energia; és a dir, dedica’t a respondre’ls en els moments que vulguis «descansar» una mica.
  8. No enfoquis els primers dies a l’oficina com si t’estiguessis enfrontant a una marató: fes descansos, respecta els horaris de dinar i surt de la feina a la teva hora.
  9. Recorda els millors moments de les vacances en lloc de sentir-te malament perquè s’han acabat.
  10. Després de la feina, fes alguna activitat que t’agradi: gaudir de temps d’oci prolongarà la sensació de les vacances.
  11. Si estàs habituat a fer exercici, recupera aquest hàbit des del primer dia (si no ho estàs, potser és el moment de començar).
  12. Recorda que un dels recursos més valuosos a la feina és el temps: administra’l bé! I recorda que per poder rendir al màxim i ser productiu cal que et cuidis i que no renunciïs al teu temps lliure.
Científics del MIT descobreixen el mecanisme de la plasticitat cerebral
Link Enlarge

Científics del MIT descobreixen el mecanisme de la plasticitat cerebral

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 23 agost, 2018 Aprenentatge, El cervell, El trastorn de lateralitat 0

El nostre cervell és flexible i està en canvi permanent

 

Els estudis sobre plasticitat cerebral ens diuen que el nostre cervell és capaç de canviar la seva estructura i configuració durant tota la vida en funció de les nostres experiències amb l’entorn. Les recerques en aquest camp ―també conegut com a neuroplasticitat o plasticitat cognitiva― afirmen que el nostre cervell té la capacitat de remodelar i enfortir les connexions entre les neurones, les sinapsis. És a dir, que podem millorar la nostra capacitat d’aprenentatge, les nostres habilitats cognitives i la nostra memòria, i adaptar-nos a noves situacions. I fins i tot compensar els efectes de lesions cerebrals establint noves xarxes o, com dèiem, enfortint-ne algunes.

El nostre cervell està en canvi permanent, també en els adults i la gent gran (llegiu l’article Neurogènesi: com els adults podem desenvolupar noves neurones). I podem estimular aquestes modificacions exercitant el nostre cervell a través de l’activitat cognitiva i sensorial, l’exercici físic, les emocions, la nutrició, etc.; un fet que fins fa poc es desconeixia (vegeu el vídeo de sota).

 

Com es produeix la plasticitat cerebral

 

Això no obstant, fins ara no se sabia com es produeix el fenomen de la plasticitat cerebral.  Cal tenir en compte que el nostre cervell és un sistema en el qual hi ha uns cent mil milions de neurones i milers de sinapsis en canvi constant. Els investigadors tenien la hipòtesi que quan s’estableixen noves connexions entre neurones i quan algunes sinapsis s’enforteixen calia activar algun mecanisme de compensació perquè es mantingués el sistema en equilibri, sense que quedés «aclaparat» pels canvis.

Doncs bé, un equip d’investigadors de l’Institut Picower per a l’Aprenentatge i la Memòria del MIT, ha publicat recentment un estudi a la revista Science en el qual es demostra com el nostre cervell assoleix aquest equilibri (l’estudi s’ha fet amb ratolins vius). El resultat és una regla tan fascinant com simple, tot i que el treball que han dut a terme per descobrir-la és extremadament complex: quan una connexió, anomenada sinapsi, s’enforteix, les sinapsis veïnes s’afebleixen a causa de l’acció d’una proteïna anomenada Arc. L’autor principal de l’estudi, Mriganka Sud, ha declarat sobre aquest tema que està emocionat, però no sorprès, que una regla tan simple regeixi un sistema tan complex com és el cervell: «Els comportaments col·lectius dels sistemes complexos sempre tenen regles simples», ha declarat. El descobriment d’aquesta regla fonamental de la plasticitat cerebral explica com l’enfortiment i l’afebliment sinàptic es combinen a les neurones per produir plasticitat.

 

El paper determinant de la proteïna Arc

 

Una vegada que els investigadors van comprovar la regla, van voler saber el mecanisme pel qual les neurones l’obeeixen. Per fer-ho havien de poder observar com canvien uns receptors anomenats AMPA, que són clau en les sinapsis. Amb l’ajut d’una etiqueta química, van veure que l’ampliació i l’enfortiment de les sinapsis estan correlacionats amb una major expressió del receptor AMPA, de la mateixa manera que la reducció i l’afebliment de les sinapsis estan correlacionats amb una menor expressió d’aquest receptor. La proteïna que regula l’expressió de l’AMPA és la proteïna Arc, de manera que l’equip es va adonar que havien de seguir també Arc per entendre del tot el mecanisme. De nou, van utilitzar una etiqueta química (que va haver de ser desenvolupada per científics del Japó, ja que mai abans se n’havia fet una per al cervell d’un animal viu) que els va permetre observar que les sinapsis enfortides estaven envoltades de sinapsis afeblides que havien enriquit l’expressió d’Arc i que l’enfortiment de les sinapsis augmenta la proteïna per afeblir les sinapsis veïnes. En altres paraules, Arc és la proteïna que manté l’equilibri dels recursos sinàptics. Podeu llegir l’explicació completa de l’estudi en aquest enllaç.

 

Els resultats d’aquesta recerca, així com les noves tècniques que els investigadors han desenvolupat per fer-ho, seran de gran utilitat a la comunitat científica per continuar progressant en la investigació del cervell.

 

Dia Internacional dels Esquerrans: aclarim qüestions importants
Link Enlarge

Dia Internacional dels Esquerrans: aclarim qüestions importants

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 23 agost, 2018 El trastorn de lateralitat 0

Avui se celebra el Dia Internacional dels Esquerrans, una jornada que promou Lefthanders International des del 1976. Com és habitual, coincidint amb aquesta celebració, la majoria dels mitjans de premsa escrita han inclòs a les seves edicions d’avui un article sobre el tema.  En llegir alguns d’aquests articles, la primera conclusió que n’extraiem és que la informació que es facilita al lector és, si més no, confusa i, de vegades, imprecisa o errònia.

Molts mitjans afirmen que el percentatge d’esquerrans en el món és d’entre el 10 i el 15 % de la població. La nostra experiència, després d’haver tractat més de 60.000 persones amb problemes de lateralitat, ens indica que aquest percentatge és molt més baix: tan sols un 3 % de la població, aproximadament, és realment esquerrana. Aquesta diferència en els percentatges reflecteix el que veiem habitualment a la consulta: que moltes persones que creuen ser esquerranes són ambidextres, pseudoesquerranes, esquerranes contrariades o tenen lateralitat creuada. (llegiu l’article Sóc esquerrà, tinc un problema de lateralitat?).

En la majoria dels articles publicats avui es defineix la persona esquerrana com aquella que escriu amb la mà esquerra. Aquesta afirmació és errònia: no és esquerrà per escriure amb la mà esquerra o xutar la pilota amb el peu esquerre. Per poder afirmar que una persona és realment esquerrana cal fer-li un test complet de lateralitat. Aquest test mostrarà si la persona utilitza el costat esquerre en tots els camps de funcionament, que és el que defineix les persones esquerranes. En cas contrari, estem davant d’un cas de trastorn de lateralitat.

També hem llegit que les persones esquerranes tenen sous més baixos, que presenten més risc de patir alguns trastorns, com ara dèficit d’atenció per hiperactivitat (TDAH), dislèxia o esquizofrènia; que tendeixen a les emocions negatives i que tenen menys capacitat per gestionar aquestes emocions. Aquestes afirmacions també són errònies, a més d’alarmants. Ser esquerrà no és un problema; de la mateixa manera que ser dretà tampoc no ho és. El problema es presenta quan la persona no s’ha lateralitzat de manera homogènia; és a dir, quan utilitza el costat dret per fer algunes funcions i el costat esquerre per fer-ne d’altres, ja que perquè la persona pugui tenir un bon desenvolupament psicomotor cal que s’hagi lateralitzat homolateralment. Únicament quan la lateralitat de la persona no està ben definida és quan es presenten els problemes d’aprenentatge, personals, familiars, socials, laborals i emocionals com a conseqüència dels símptomes del trastorn de lateralitat.

En conclusió, les persones esquerranes, pel fet de ser-ho, no són més o menys intel·ligents ni tenen més o menys habilitats ni riscos de patir trastorns mentals o patologies que les persones dretanes. Al que sí que hem de parar atenció és a si una persona no està lateralitzada de manera homogènia: si realitza les activitats quotidianes indistintament amb les dues parts del cos o algunes vegades amb una part i altres vegades amb una altra. És en aquests casos que cal fer un test complet de lateralitat que permeti determinar si la persona pateix un trastorn de lateralitat i en quin grau. El diagnòstic primerenc (es pot fer a partir dels cinc anys) del trastorn i el tractament posterior personalitzat són clau perquè els símptomes no s’agreugin i poder guarir la persona.

Si tens dubtes sobre aquest tema, posa’t en contacte amb el nostre centre (a partir del 3 de setembre).

15 claus per tornar de les vacances realment renovats
Link Enlarge

15 claus per tornar de les vacances realment renovats

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 26 juliol, 2018 Actualitat, El trastorn de lateralitat 0

Encara que pugui semblar paradoxal, després de les vacances d’estiu (i també de les de Nadal) hi acostuma a haver un augment de visites a les consultes dels psicòlegs. Se suposa que els períodes de vacances són necessaris i bons per a les persones, però moltes d’elles, en lloc de tornar descansades, ho fan esgotades i frustrades. Avui us donem 15 claus per tornar de les vacances realment renovats.

 

      1. Accepta l’ansietat dels primers dies: als humans ens costa canviar d’hàbits, encara que aquests estiguin relacionats amb les vacances. Els canvis ens produeixen estrès. Intenta viure el canvi de ritme amb naturalitat, fins que t’adaptis a la nova situació.

      2. No aprofitis les vacances per treballar: de vegades ens enganyem pensant que podem aprofitar la tranquil·litat d’aquest període de descans per avançar feina. Això no ens ajudarà a tornar-ne renovats.

      3. Si viatges en família o amb amics, intenta que cadascú tingui un espai físic i mental propi per descansar dels altres quan ho necessiti.

      4. Si les vacances et fan replantejar-te la vida professional i fins i tot la vida en general, fes-ho, però delimita el temps que dedicaràs a reflexionar-hi; altrament, no aprofitaràs les vacances per descansar.

      5. Pensa que gairebé cap feina ni gairebé cap relació és ideal, així que no sobredimensions els problemes.

      6. Desconnecta’t del telèfon: sí, pots posar-lo en mode avió i desactivar les notificacions. Això no t’impedirà fer fotos ni recerques a Internet.

      7. No revisis el correu electrònic: fer-ho et reconnecta amb la feina.

      8. Descansa: el descans regenera el nostre organisme. Les persones que saben descansar tornen de les vacances més sanes, i sentint-se (i semblant) més joves. I recorda que descansar no és estar tota l’estona quiet.

      9. Alterna les activitats físiques i mentals: la neurogènesi només és possible si combinem, alternant-los, l’activitat física i el descans.

    15 claves para volver de las vacaciones realmente renovados

  1. 10. Dorm prou: gairebé tots anem mancats de son. Dormir prou possibilita la neurogènesi i la formació de records durant el son: pensa que quan mirem enrere, el que ens queda de les nostres experiències són els records. Fes que puguis recordar posteriorment els millors moments de les vacances.
  2. 11. Gaudeix de la natura i l’aire lliure tant com puguis: estar en contacte amb la natura millora el nostre estat d’ànim i la nostra salut. Si vols fer una migdiada, no la facis tancat en un apartament: aprofita l’entorn. Si ets a prop de l’aigua, banya’t, i si estàs envoltat de vegetació, passeja!
  3. 12. Obre’t a noves experiències: encara que hagis fet plans, deixa un espai per a la improvisació i l’inesperat. I fes alguna cosa nova que suposi una nova experiència.
  4. 13. Mou-te: passem massa estona asseguts durant l’any, aprofita per fer exercici, el que més t’agradi.
  1. 14. Millora la qualitat de la teva relació amb els altres: aprofita el temps que passis amb els amics i familiars perquè aquest espai sigui realment de qualitat. Si després necessites el teu propi espai, dóna-te’l. I intenta mantenir converses amb persones desconegudes: les noves perspectives sempre ens aporten alguna cosa positiva.
  2. 15. Sigues conscient de les sensacions gratificants per intensificar: nosaltres mateixos podem intensificar les sensacions en fer-nos-en conscients i en sentir gratitud per tenir l’oportunitat d’experimentar-les. Fes-te conscient en cada moment (el que en meditació és «estar present»): gaudeix dels paisatges, del menjar, d’estar acompanyat, d’estar sol, de les passejades, dels banys al mar, de la música, de la lectura, de no fer res, de fer exercici, etc.

Tot això fa possible que els nostres cossos i cervells tornin renovats, més saludables, i que, per tant, puguem començar un nou curs en les millors condicions. Bones vacances!

Nosaltres fem vacances del 30 de juliol al 31 d’agost. El centre obrirà de nou el 3 de setembre.
Dos pacients del centre comparteixen el seu testimoni sobre la teràpia de lateralitat
Link Enlarge

Dos pacients del centre comparteixen el seu testimoni sobre la teràpia de lateralitat

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 24 juliol, 2018 El trastorn de lateralitat, El trastorn de lateralitat en adults, Teràpia de lateralitat 0

Quan els pacients arriben al nostre centre per primera vegada per iniciar la teràpia de lateralitat, el relat que fan de les seves vides i de la percepció que tenen de si mateixos té un denominador comú: presenten una gran ansietat, la seva autoestima està per terra, se senten molt insegurs, es veuen diferents de la resta de les persones i pensen que la seva capacitat cognitiva és baixa (tan baixa, que alguns creuen que són beneits).

Aquesta idea que s’han conformat d’ells mateixos respon a una realitat: la d’haver viscut durant anys els símptomes del trastorn de lateralitat, amb tot el que això implica. No obstant això, a mesura que va transcorrent la teràpia de lateralitat, ells mateixos van observant la seva evolució: s’adonen que cada vegada els costa menys fer el que abans els semblava molt difícil o impossible; aquests avenços els generen confiança i tot això es tradueix en una disminució progressiva dels conflictes interns, familiars, socials, escolars o laborals amb els quals abans s’havien d’enfrontar constantment. Finalment, quan els donem l’alta, molts d’ells expressen aquest final del recorregut amb una frase: «He recuperat la meva vida».

Un dels objectius del nostre centre, a més de tractar els pacients, és donar a conèixer el trastorn de lateralitat: dur a terme un treball de divulgació que contribueixi a què pares, mestres i professionals de la salut tinguin els coneixements que els permetin detectar possibles casos. Aquesta detecció primerenca possibilitaria guanyar un temps preciós que estalviaria molt de patiment a les persones afectades.

Avui ens ha semblat interessant compartir el testimoni de dos pacients que ens l’han enviat precisament amb aquest propòsit: donar a conèixer i explicar en primera persona com es viu el procés. L’única cosa que n’hem canviat del seu testimoni, per raons de privacitat òbvies, són els noms. Des d’aquí els agraïm a tots dos que hagin volgut compartir els seus sentiments i experiència.

Marc, 26 anys

Tres creus de lateralitat

Va iniciar la teràpia al maig del 2016.

«Vaig arribar aquí amb moltes inseguretats i amb les meves capacitats molt limitades. El principal objectiu de venir al centre era sentir-me com una persona normal i corrent. Abans de començar la teràpia de lateralitat, notava que m’era impossible treballar de manera fluida i eficaç perquè no tenia confiança en mi mateix, ja que les meves habilitats estaven embussades. Necessitava una empenta per arribar fins on sóc ara. Les mancances que m’impedien sentir-me bé amb mi mateix eren una falta d’atenció considerable, d’aprenentatge, de memòria i de comprensió. A mesura que he anat venint aquí, la meva evolució ha estat superlativa. Tant que, a la meva feina, actualment, em sento molt còmode, tranquil i important. He guanyat confiança en mi mateix i la intel·ligència que creia que no tenia, m’he adonat que en tinc i que és molta».

 

Xavier, 13 anys

Dues creus de lateralitat

Temps de teràpia: dos anys i sis mesos.

Dos pacients del centre comparteixen el seu testimoni sobre la teràpia de lateralitat«Vaig començar la teràpia fa dos anys i mig. En aquell moment no sabia gaire bé en què consistia. La veritat és que anar-hi no em costava molt d’esforç, tenia força voluntat.

Tenia lateralitat creuada. Era molt autoexigent, no creia en mi mateix, no sabia perdre…

Quan vaig entrar en el meu grup de teràpia, només hi havia una nena, l’Agnès, amb la qual vam estar mig any treballant junts. Després va venir la millor amistat que he fet en aquest centre, l’Àlex. Junts ens ho passàvem molt bé: ens agradava jugar a futbol, fèiem broma, ens ho passàvem molt bé a les sessions.

A les sessions fèiem jocs de taula, algunes fitxes, jocs de motricitat i el meu joc preferit: el Mataconills.

Després d’un temps va arribar l’Iván i, al cap d’unes sessions, l’Agnès va marxar. Posteriorment, va venir l’Helena i formàvem un gran grup: l’Àlex, l’Helena, l’Iván i jo.

Al cap d’un temps vaig saber que l’Àlex se n’anava, cosa que no em va fer gaire gràcia. Finalment, va venir en Roger. Encara no ens hem pogut conèixer molt. D’aquest temps em quedo amb tot, però sobretot amb l’Àlex i amb en Luis, el meu terapeuta.

En Luis m’ha ajudat a formar-me com una gran persona i el recordaré no només com a terapeuta, sinó com un amic que m’ajuda perquè gràcies a ell he millorat a saber competir i a tenir molta autoestima (fins i tot massa). L’autoexigència la segueixo tenint, però en un altre grau…

També vull donar les gràcies a la Joëlle, gràcies a ella també he millorat i he pogut sortir d’aquest problema, i a la Mª José, perquè cada vegada que arribava al centre era ben rebut.

Espero tornar-vos a veure!»

Si vols informació sobre la teràpia de lateralitat, posa’t en contacte amb el nostre centre.
La fascinant història del nen autista que avui és un gran compositor
Link Enlarge

La fascinant història del nen autista que avui és un gran compositor

Susana Lladó - Lladó Comunicación 10 juliol, 2018 El trastorn de lateralitat 0

• El seu pare és l’escriptor japonès i Premi Nobel Kenzaburo Oé

• La seva mare, en contra de les opinions mèdiques, va decidir que fos operat de la hidrocefàlia amb què va néixer, tot i els greus riscos que comportava la intervenció
 

Hi ha vides que són un exemple de vida, històries fascinants que ho són perquè estan protagonitzades per persones excepcionals. Aquesta n’és una: la d’Hikari Oé, un nen autista que avui és un gran compositor gràcies a la perseverança dels seus pares i d’una professora de música, i al fet que tots ells van saber veure-hi el que semblava impensable. Però abans d’explicar-vos la seva història, que està plena de fets singulars, us expliquem com hi vam arribar, perquè tot està relacionat, com si fos el fil d’Ariadna.

L’altre dia, el diari El País va publicar el vídeo de la xerrada Por qué es tan importante cómo miras a tu hijo que va fer l’escriptor Álex Rovira. En la seva intervenció, Rovira explica que si a l’escola i a casa cada nen rebés la mirada apreciativa que dóna ales, aquesta mirada faria que cada un d’ells arribi a ser el que és capaç de ser, perquè no som conscients de fins a quin punt la nostra mirada, la nostra manera de relacionar-nos amb els altres sense prejudicis, condiciona les possibilitats de realització de l’altre. Al final del vídeo, per il·lustrar les seves pròpies paraules, l’escriptor posa l’exemple d’Hikari Oé explicant-ne breument la història. Ens vam posar a buscar a Internet perquè volíem saber-ne més coses i aquí hi ha el resum del que hi hem trobat.

El 1962, Yukari Itami, la dona de l’escriptor japonès Kenzaburo Oé, es va quedar embarassada del que havia de ser el primer fill de la parella. El nen va néixer amb hidrocefàlia. La seva única possibilitat de supervivència passava per practicar-li una intervenció que els mateixos metges van desaconsellar, ja que l’operació implicava seccionar-li una part del cervell, fet que li causaria danys severs i irreversibles. Kenzaburo era de la mateixa opinió que els metges, però la mare no: va afirmar que preferia suïcidar-se abans que perdre el seu fill. Va ser llavors que l’escriptor va viure una experiència que el va fer canviar d’opinió: se’n va anar a Hiroshima per escriure un article sobre els metges que tractaven les víctimes de la radiació i allí va ser conscient de com aquestes persones eren capaces de superar el dolor i l’adversitat per continuar vivint. Van operar l’Hikari i el nen va sobreviure a la intervenció, però amb greus seqüeles permanents: epilèpsia, problemes importants de visió i motricitat, i autisme. El nen no parlava, no es comunicava de cap manera i amb prou feines es movia. «Era com una flor preciosa», en deien els pares.

Un dia, la mare es va adonar que l’Hikari mostrava alguna resposta quan sentia cantar els ocells, així que li van comprar un disc en el qual es catalogava el refilet d’uns setanta ocells diferents. Un temps després, l’Hikari va pronunciar la seva primera paraula: va ser en un parc, en sentir el cant d’un ocell. Va donar el nom de l’ocell. Havia memoritzat i identificat tots els sons del disc. Els seus pares es van adonar que també identificava composicions musicals, així que van buscar una professora de música per al seu fill. I aquí és on apareix una altra persona que també resulta ser clau en aquesta història: la professora Tamura. Primer li va ensenyar melodies senzilles que ell pogués repetir amb un dit al piano, però aviat es va adonar que l’Hikari aprenia molt ràpid, així que va decidir deixar de donar classe als seus altres alumnes per concentrar-se en la feina que estava fent amb ell. L’Hikari va aprendre solfeig i notació musical, i a tocar el piano. I va començar a compondre les seves pròpies peces musicals.

Sens dubte, aquesta història és també una història de dolor: només cal llegir les obres del pare (va guanyar el Premi Nobel el 1994). El 1964, en el llibre Una qüestió personal, Kenzaburo Oé va escriure: «Si vull enfrontar la meva responsabilitat, només tinc dos camins: o l’escanyo amb les meves pròpies mans o l’accepto i el crio. Ho sé des del principi, però no he tingut valor per acceptar-ho…». No obstant això, també és una història d’amor i superació que il·lustra perfectament el fet que la mirada apreciativa dels altres té una capacitat transformadora inimaginable: és capaç d’extreure el millor de cada un de nosaltres, tot el nostre potencial.

Si voleu aprofundir en els detalls de la vida dels protagonistes us recomanem llegir el relat de Juan Forn a Página 12, relat en el qual ens hem basat nosaltres. També és interessant llegir l’article Miles de personas descubren la historia del Nobel Kenzaburo Oé gracias a Twitter que va publicar Verne fa uns mesos.

Resiliència: per què és tan important per a la nostra salut i com desenvolupar-la
Link Enlarge

Resiliència: per què és tan important per a la nostra salut i com desenvolupar-la

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 21 juny, 2018 El trastorn de lateralitat 0

La resiliència és la capacitat per adaptar-se a les adversitats i a les fonts de tensió que ens produeixen estrès: problemes personals, familiars, laborals, econòmics, traumes, etc. És un fet que, en la nostra societat, l’estrès va en augment. Cada vegada ens enfrontem a més fets estressants: escenaris polítics convulsos, horaris laborals que fagociten la vida personal, augment de pressió a la feina, etc. Per mirar de minimitzar l’estrès que aquestes situacions ens provoquen acostumem a reaccionar amb dos tipus de resposta, ambdues equivocades, segons els experts, ja que són pegats temporals i ineficaços:

1) Ens proposem ser més resistents davant l’estrès. És a dir, confonem la resiliència amb la resistència. Ens enfoquem a ser capaços de suportar la situació.

2) Busquem solucions de tipus extern: canviar de feina, contractar una persona que ens ajudi en les tasques domèstiques, un nou empleat que ens redueixi la càrrega de treball a l’oficina, etc.

Moltes persones no només tenen horaris que dificulten o impossibiliten la conciliació de la vida laboral, personal i familiar: la pressió a la qual es veuen sotmeses provoca que la feina també envaeixi les converses durant el sopar, la seva ment durant el poc temps de lleure que puguin tenir i la qualitat de les seves hores de son. A més, el fet de viure hiperconnectats (dispositius electrònics) tampoc no afavoreix la desconnexió de la contínua activitat cognitiva. L’addicció a la feina no ve determinada exclusivament per l’horari laboral, també es produeix quan la feina envaeix de tal manera la nostra vida que acaba afectant les altres parcel·les importants d’aquesta.

Segons un article publicat a la Harvard Business Review, la manca de períodes de recuperació és la que està frenant la nostra capacitat col·lectiva de ser resilients. Els investigadors han trobat una correlació directa entre aquesta absència de períodes de recuperació i una major incidència de problemes de salut (fet que, per cert, també es tradueix en pèrdues de productivitat per a les empreses i un alt cost econòmic, no només personal i social).

Per descomptat, podríem entrar en un debat sobre els canvis (necessaris) que hauríem d’introduir en les nostres societats per modificar, millorant-lo, el model actual; però aquest debat no milloraria la nostra resiliència. Aquesta és una altra qüestió. La resiliència tracta de la nostra capacitat per viure millor sigui quin sigui l’escenari en què ens trobem. En aquest sentit, el problema no són només els problemes externs, que són reals, sinó com tenim cura de nosaltres mateixos per minimitzar-ne l’impacte en el nostre benestar. Com es diu a l’article que hem citat, la resiliència tracta de com recarregar-nos, no de com suportar l’estrès.

 

Què podem fer per millorar la nostra resiliència

Resiliència: per què és tan important per a la nostra salut i com desenvolupar-la

El primer punt important que cal tenir en compte és que la resiliència no és una capacitat innata; és a dir, no és una cosa que es té o no es té, sinó que, afortunadament, podem aprendre a desenvolupar-la. L’objectiu és canviar la manera en què fem servir l’estrès i cultivar la nostra capacitat de recuperació, sabent que això requereix un aprenentatge continu. Aquestes són algunes pautes que ens hi poden ajudar:

1) Tenir present que no podem evitar ni canviar la majoria dels esdeveniments que s’esdevenen en el món, però sí que podem canviar la manera en què ens enfrontem a aquestes circumstàncies.

2) Acceptar que el canvi continu forma part de la vida.

3) Aprendre a no magnificar fets o situacions i posar-los en perspectiva.

4) Aprendre a distingir entre el que depèn de nosaltres i el que no per no assumir càrregues innecessàries.

5) Ser conscients que tenim la capacitat per reinterpretar d’una manera menys estressant tot allò que no depèn de nosaltres.

6) Centrar-nos a canviar el que sí que depèn de nosaltres. Posar-se petites metes assumibles i anar cap a elles.

7) Aprendre a cuidar-se: de vegades la voràgine diària fa que ni tan sols ens preguntem què necessitem o què ens agradaria fer. Practicar activitats que ens fan sentir millor ens ajuda a posar en forma la nostra ment (i el nostre cos) per fer front a situacions que requereixen resiliència.

8) Intentar aprendre del mateix estrès: analitzar situacions d’estrès anteriors per veure què podem canviar en enfrontar-nos a una de nova, preguntar-nos quins factors desencadenants hauríem de revisar per poder gestionar millor el nostre temps, «escoltar» els senyals fisiològics que experimentem enmig de l’estrès per aprendre a desenvolupar habilitats en futures situacions similars i valorar el fet que les adversitats també són una oportunitat per créixer com a persones.

9) Establir bones relacions: comptar amb persones que ens estimen, ens donen suport i amb les quals podem compartir moments de qualitat també enforteix la resiliència.

10) Establir una bona relació amb un mateix: de vegades som el nostre pitjor enemic. Per desenvolupar la capacitat de resiliència cal que aprenguem a confiar en les nostres capacitats.

11) Revisar la nostra biografia per determinar quins factors no sabem gestionar i buscar suport professional, si cal, per aprendre a millorar les nostres habilitats i les nostres respostes davant d’aquests factors.

12) No quedar-se ancorat en l’anàlisi, ja que llavors afavorim l’ansietat. Un cop feta l’anàlisi cal passar a l’acció: posar en pràctica noves respostes a l’estrès.

Un estudi del MIT revela com es produeix l’aprenentatge observacional
Link Enlarge

Un estudi del MIT revela com es produeix l’aprenentatge observacional

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 7 maig, 2018 Aprenentatge, El trastorn de lateralitat 0

Què és l’aprenentatge observacional

Acostumem a dir que per aprendre alguna cosa no hi ha res com experimentar-la en primera persona. No obstant això, observar l’experiència d’altres persones davant d’una situació ens en pot ensenyar fins i tot més, i sense que ens haguem d’exposar a cap risc. Per posar-ne un exemple: si veiem un gos que ataca un veí, aprendrem a mantenir-nos allunyats d’aquest gos. Aquest tipus d’aprenentatge és el que coneixem com a aprenentatge observacional i suposa un gran avantatge evolutiu perquè afavoreix la nostra supervivència. De fet, bona part del que aprenem diàriament és gràcies a aquest tipus d’aprenentatge.

 

El que se sabia fins ara i el que no

Estudis anteriors d’exploració en humans ja havien suggerit que hi ha dues parts del cervell que estan actives quan es produeix l’aprenentatge observacional: l’escorça cingulada anterior (ACC) i l’amígdala basolateral (BLA). L’ACC està involucrada en l’avaluació de la informació social i la BLA té un paper clau en el processament de les emocions. El que no se sabia fins ara és com interactuen aquestes dues regions per aprendre dels altres.

 

L’estudi

Per esbrinar com interactuen aquestes dues parts del cervell en l’aprenentatge observacional, l’equip del MIT va investigar què passa en el cervell de ratolins quan observen un altre ratolí rebent descàrregues elèctriques combinades amb un senyal (un to o una llum). Òbviament, els ratolins que van rebre les descàrregues van aprendre a témer el senyal i es van quedar en xoc en sentir-lo més tard, però els ratolins que havien vist el que havia passat també es van quedar paralitzats de por en sentir el senyal un dia després (tot i no haver patit cap descàrrega). És a dir, els ratolins que havien actuat com a observadors havien après a connectar el senyal i el xoc. Els investigadors van anar un pas més enllà per descobrir què passava a l’ACC i la BLA quan els ratolins observadors van aprendre a establir l’associació. Van repetir l’experiment i van registrar l’activitat elèctrica en ambdues regions quan els ratolins van aprendre a fer l’associació i després van fer una anàlisi de la trajectòria neuronal: una anàlisi que mostra com les neurones canvien les seves taxes d’activació a mesura que s’aprèn un comportament. El resultat va revelar que l’ACC es tornava molt més activa a mesura que els ratolins observadors presenciaven l’experiència dels altres ratolins i que després l’ACC transmetia aquesta experiència a la BLA, la qual la feia servir per formar una associació entre el senyal i el xoc. En resum: els dos sistemes treballen junts per fer possible l’aprenentatge social. Tal com explica una de les autores de l’estudi, Kay Tye: «El cíngol anterior transmet que hi ha informació rellevant per extreure del que s’ha observat. Es tracta de traduir informació socialment derivada i enviar-la al BLA per assignar-hi valor predictiu».

Podeu llegir l’article sobre la recerca a la web del MIT (en anglès).

Pla en família: l’exposició «Disney. L’art d’explicar històries» de CaixaForum
Link Enlarge

Pla en família: l’exposició «Disney. L’art d’explicar històries» de CaixaForum

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 30 abril, 2018 Actualitat, El trastorn de lateralitat 0

Fer activitats en família és una bona manera de compartir temps de qualitat. Avui us proposem l’exposició de CaixaForum Disney. L’art d’explicar històries.

 

Plan en familia: la exposición ‘Disney. El arte de contar historias’ de CaixaFórum_Centro de lateralidad Joëlle Guitart

La bella dorment, 1959. Marc Davis. Estudi per a la direcció d’art. Aiguada i mina de grafit sobre paper © Disney Enterprises Inc.

 

Disney. L’art d’explicar històries és una exposició que ens explica com els personatges i les trames de la literatura clàssica i els contes populars en els quals s’inspiren les pel·lícules d’aquest gegant de l’animació van ser adaptats per fer el salt al cel·luloide. I ho fa a través de materials originals que val la pena veure: una àmplia selecció de més de 200 dibuixos, des d’aquarel·les fins a impressions digitals, que guien el visitant per la trajectòria creativa dels estudis Disney des dels anys trenta del segle passat fins als projectes més recents.

 

Plan en familia: la exposición ‘Disney. El arte de contar historias’ de CaixaFórum_Centro de lateralidad Joëlle Guitart

 
El millor de Donald, 1938. Artista de l’estudi Disney. Esbòs. Llapis de color i mina de grafit sobre paper © Disney Enterprises Inc.

 

La mostra és, realment, una oportunitat única perquè tant els nens com els adults ens submergim en molts dels relats que formen part de la nostra infància: El rei Mides, Els tres porquets, La cigala i la formiga, Merlí, Robin Hood, Blancaneu, La Sireneta o Frozen, entre d’altres. Una immersió a la que sens dubte també contribueix la sorprenent i acurada escenografia que han creat els organitzadors per tal que el visitant se senti protagonista de totes aquestes aventures.

Què més ofereix l’exposició

Disney. L’art d’explicar històries també inclou alguns fragments de les notes de producció, storyboards, estudis de personatges i algunes pel·lícules que es poden veure in situ: els curts La deessa de la primavera (1934), Els tres porquets (1933), La llagosta i les formigues (1934), La llebre i la tortuga (1935), El petit sastre valent (1938) i Temps de melodia (1948).

https://lateralidad.com/wp-content/uploads/2018/04/fragmento-de-i-robin-hood-i-0-16-material-prensa-archivo-mov-16-8-mb.mp4
Fragment de Robin Hood.

Els qui estigueu interessats a anar a veure l’exposició i vulgueu ampliar-ne la informació, teniu un dossier complet en aquest enllaç. Que en gaudiu!

Informació:

Lloc: CaixaForum

Adreça: Av. Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8. Barcelona.

Horari: de dilluns a diumenge i festius, de 10 a 20 h.

Organitzadors: Obra Social ”la Caixa” i Walt Disney Animation Research Library.

Preu: 4 €

El cerebro del niño explicado a los padres, del neuropsicòleg Álvaro Bilbao
Link Enlarge

‘El cerebro del niño explicado a los padres’, del neuropsicòleg Álvaro Bilbao

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 17 abril, 2018 Actualitat, Aprenentatge, El cervell, El trastorn de lateralitat 0

‘El cerebro del niño explicado a los padres’

El cerebro de los niños explicado a los padres és un llibre que està ajudant molts progenitors a educar millor els seus fills, i també molts educadors. L’autor n’és Álvaro Bilbao, un neuropsicòleg especialitzat en un àmbit de la neurociència molt concret i fins fa poc força desconegut: el del cervell dels nens. Aquest doctor en psicologia de la salut es va formar a l’Hospital Johns Hopkins de Baltimore i al Royal Hospital for Neurodisability de Londres i és, a més, un excel·lent divulgador amb grans aptituds pedagògiques.

Tal com el mateix Álvaro Bilbao explica, tots els pares volen el millor per als seus fills i que aquests puguin assolir els seus objectius, però tot sovint es troben perduts a l’hora d’ajudar-los a aconseguir-ho. Saber com funciona el cervell d’un nen o d’un adolescent ens permet entendre què necessiten els nostres fills, saber quines són les claus per educar-los bé i actuar de la millor manera davant de les situacions que es vagin presentant. El cerebro de los niños explicado a los padres és, per tant, un manual en què se’ns explica d’una manera intel·ligible el que hem de saber sobre neurociència per ajudar-los a desenvolupar-se emocionalment i intel·lectualment d’una manera òptima, i ens ofereix eines pràctiques i molt útils per guiar-los en el seu procés d’aprenentatge.

.

‘El cerebro del niño explicado a los padres’, del neuropsicólogo Álvaro Bilbao_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart

Punts importants d’El cerebro del niño explicado a los padres

En els dos vídeos que incloem en aquest article Álvaro Bilbao exposa els punts essencials del seu llibre. Vegem-ne alguns.

 

Al vídeo de dalt, que ha publicat el diari El País, l’especialista explica en què consisteix el desenvolupament global d’un nen: és fonamental procurar-li seguretat i un bon desenvolupament emocional durant els primers anys de vida, ja que sobre aquestes dues bases es construirà el seu món intel·lectual i quan sigui adult aconseguirà que els seus pensaments, les emocions i les accions vagin en la mateixa direcció. En el mateix vídeo també explica per què l’educació basada en els premis i càstigs no és eficaç, la diferència entre una norma i un càstig, com aprendre a posar-los límits, com se’ls pot ajudar a complir les normes, per què és tan important donar-los responsabilitats i deixar que prenguin decisions, quines estratègies podem implementar per ensenyar-los a gestionar la frustració i que aprenguin autocontrol, com aquest (l’autocontrol) incideix en l’escorça frontal, quin criteri hauríem d’aplicar a l’hora de decidir quines activitats extraescolars han de realitzar, el paper de l’esport i el joc en l’aprenentatge, com i fins on cal deixar que utilitzin les noves tecnologies, els efectes de la sobreprotecció, què fer si el nen suspèn assignatures, etc.

 

El cerebro del niño explicado a los padres from Ibercaja Aula en Red on Vimeo.

 

El segon vídeo és un resum del llibre El cerebro del niño explicado a los padres en el qual sintetitza l’ABC del cervell infantil. Ens ha semblat una exposició excel·lent: summament interessant, amb explicacions neurològiques que s’entenen perfectament i que ens donen moltes pistes per entendre com millorar el nostre paper com a educadors. A tall d’exemple: el cervell és una xarxa de connexions neuronals. El que distingeix un nen amb bones habilitats d’un altre que no en té no és el nombre de neurones, sinó el nombre de connexions entre elles. Cada vegada que un nen o un adolescent s’enfronta a una situació nova i aconsegueix resoldre-la amb èxit, en el seu cervell es forma una nova connexió que, a més, li proporciona benestar. Doncs bé, els pares i educadors tenim un paper fonamental en l’establiment d’aquestes connexions. En aquest punt entren en joc, per exemple, els reforços (els més eficaços, explica, són sempre els immaterials, per la qual cosa estan a l’abast de tothom) i el nostre propi comportament a l’hora de gestionar els problemes o l’estrès, ja que el cervell disposa d’un sistema de neurones mirall que fa que el nen prengui decisions en funció del model que com a pares li oferim.

  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
  • 6
  • 7

Aviso legal y política de privacidad

Aviso legal y política de privacidad

Últims articles

  • El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs
  • L’organització espacial i temporal en l’aprenentatge de la lectoescriptura
  • Què és procrastinar i la seva relació amb la depressió
  • El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

Som al Facebook

Consulteu-nos

Adreça: C/ Josep Bertrand, 3. Ático 2º. 08021 Barcelona
Tel.: + 34 932 007 586
Mòbil: +34 610 791 125
Fax: + 34 932 007 611
Email: info@lateralidad.com
  • Lateralitat

Diseño web: ©2021 Lladó Comunicación

Top