Avui se celebra el Dia Internacional dels Esquerrans, una jornada que promou Lefthanders International des del 1976. Com és habitual, coincidint amb aquesta celebració, la majoria dels mitjans de premsa escrita han inclòs a les seves edicions d’avui un article sobre el tema.  En llegir alguns d’aquests articles, la primera conclusió que n’extraiem és que la informació que es facilita al lector és, si més no, confusa i, de vegades, imprecisa o errònia.

Molts mitjans afirmen que el percentatge d’esquerrans en el món és d’entre el 10 i el 15 % de la població. La nostra experiència, després d’haver tractat més de 60.000 persones amb problemes de lateralitat, ens indica que aquest percentatge és molt més baix: tan sols un 3 % de la població, aproximadament, és realment esquerrana. Aquesta diferència en els percentatges reflecteix el que veiem habitualment a la consulta: que moltes persones que creuen ser esquerranes són ambidextres, pseudoesquerranes, esquerranes contrariades o tenen lateralitat creuada. (llegiu l’article Sóc esquerrà, tinc un problema de lateralitat?).

En la majoria dels articles publicats avui es defineix la persona esquerrana com aquella que escriu amb la mà esquerra. Aquesta afirmació és errònia: no és esquerrà per escriure amb la mà esquerra o xutar la pilota amb el peu esquerre. Per poder afirmar que una persona és realment esquerrana cal fer-li un test complet de lateralitat. Aquest test mostrarà si la persona utilitza el costat esquerre en tots els camps de funcionament, que és el que defineix les persones esquerranes. En cas contrari, estem davant d’un cas de trastorn de lateralitat.

També hem llegit que les persones esquerranes tenen sous més baixos, que presenten més risc de patir alguns trastorns, com ara dèficit d’atenció per hiperactivitat (TDAH), dislèxia o esquizofrènia; que tendeixen a les emocions negatives i que tenen menys capacitat per gestionar aquestes emocions. Aquestes afirmacions també són errònies, a més d’alarmants. Ser esquerrà no és un problema; de la mateixa manera que ser dretà tampoc no ho és. El problema es presenta quan la persona no s’ha lateralitzat de manera homogènia; és a dir, quan utilitza el costat dret per fer algunes funcions i el costat esquerre per fer-ne d’altres, ja que perquè la persona pugui tenir un bon desenvolupament psicomotor cal que s’hagi lateralitzat homolateralment. Únicament quan la lateralitat de la persona no està ben definida és quan es presenten els problemes d’aprenentatge, personals, familiars, socials, laborals i emocionals com a conseqüència dels símptomes del trastorn de lateralitat.

En conclusió, les persones esquerranes, pel fet de ser-ho, no són més o menys intel·ligents ni tenen més o menys habilitats ni riscos de patir trastorns mentals o patologies que les persones dretanes. Al que sí que hem de parar atenció és a si una persona no està lateralitzada de manera homogènia: si realitza les activitats quotidianes indistintament amb les dues parts del cos o algunes vegades amb una part i altres vegades amb una altra. És en aquests casos que cal fer un test complet de lateralitat que permeti determinar si la persona pateix un trastorn de lateralitat i en quin grau. El diagnòstic primerenc (es pot fer a partir dels cinc anys) del trastorn i el tractament posterior personalitzat són clau perquè els símptomes no s’agreugin i poder guarir la persona.

Si tens dubtes sobre aquest tema, posa’t en contacte amb el nostre centre (a partir del 3 de setembre).

• El seu pare és l’escriptor japonès i Premi Nobel Kenzaburo Oé

• La seva mare, en contra de les opinions mèdiques, va decidir que fos operat de la hidrocefàlia amb què va néixer, tot i els greus riscos que comportava la intervenció
 

Hi ha vides que són un exemple de vida, històries fascinants que ho són perquè estan protagonitzades per persones excepcionals. Aquesta n’és una: la d’Hikari Oé, un nen autista que avui és un gran compositor gràcies a la perseverança dels seus pares i d’una professora de música, i al fet que tots ells van saber veure-hi el que semblava impensable. Però abans d’explicar-vos la seva història, que està plena de fets singulars, us expliquem com hi vam arribar, perquè tot està relacionat, com si fos el fil d’Ariadna.

L’altre dia, el diari El País va publicar el vídeo de la xerrada Por qué es tan importante cómo miras a tu hijo que va fer l’escriptor Álex Rovira. En la seva intervenció, Rovira explica que si a l’escola i a casa cada nen rebés la mirada apreciativa que dóna ales, aquesta mirada faria que cada un d’ells arribi a ser el que és capaç de ser, perquè no som conscients de fins a quin punt la nostra mirada, la nostra manera de relacionar-nos amb els altres sense prejudicis, condiciona les possibilitats de realització de l’altre. Al final del vídeo, per il·lustrar les seves pròpies paraules, l’escriptor posa l’exemple d’Hikari Oé explicant-ne breument la història. Ens vam posar a buscar a Internet perquè volíem saber-ne més coses i aquí hi ha el resum del que hi hem trobat.

El 1962, Yukari Itami, la dona de l’escriptor japonès Kenzaburo Oé, es va quedar embarassada del que havia de ser el primer fill de la parella. El nen va néixer amb hidrocefàlia. La seva única possibilitat de supervivència passava per practicar-li una intervenció que els mateixos metges van desaconsellar, ja que l’operació implicava seccionar-li una part del cervell, fet que li causaria danys severs i irreversibles. Kenzaburo era de la mateixa opinió que els metges, però la mare no: va afirmar que preferia suïcidar-se abans que perdre el seu fill. Va ser llavors que l’escriptor va viure una experiència que el va fer canviar d’opinió: se’n va anar a Hiroshima per escriure un article sobre els metges que tractaven les víctimes de la radiació i allí va ser conscient de com aquestes persones eren capaces de superar el dolor i l’adversitat per continuar vivint. Van operar l’Hikari i el nen va sobreviure a la intervenció, però amb greus seqüeles permanents: epilèpsia, problemes importants de visió i motricitat, i autisme. El nen no parlava, no es comunicava de cap manera i amb prou feines es movia. «Era com una flor preciosa», en deien els pares.

Un dia, la mare es va adonar que l’Hikari mostrava alguna resposta quan sentia cantar els ocells, així que li van comprar un disc en el qual es catalogava el refilet d’uns setanta ocells diferents. Un temps després, l’Hikari va pronunciar la seva primera paraula: va ser en un parc, en sentir el cant d’un ocell. Va donar el nom de l’ocell. Havia memoritzat i identificat tots els sons del disc. Els seus pares es van adonar que també identificava composicions musicals, així que van buscar una professora de música per al seu fill. I aquí és on apareix una altra persona que també resulta ser clau en aquesta història: la professora Tamura. Primer li va ensenyar melodies senzilles que ell pogués repetir amb un dit al piano, però aviat es va adonar que l’Hikari aprenia molt ràpid, així que va decidir deixar de donar classe als seus altres alumnes per concentrar-se en la feina que estava fent amb ell. L’Hikari va aprendre solfeig i notació musical, i a tocar el piano. I va començar a compondre les seves pròpies peces musicals.

Sens dubte, aquesta història és també una història de dolor: només cal llegir les obres del pare (va guanyar el Premi Nobel el 1994). El 1964, en el llibre Una qüestió personal, Kenzaburo Oé va escriure: «Si vull enfrontar la meva responsabilitat, només tinc dos camins: o l’escanyo amb les meves pròpies mans o l’accepto i el crio. Ho sé des del principi, però no he tingut valor per acceptar-ho…». No obstant això, també és una història d’amor i superació que il·lustra perfectament el fet que la mirada apreciativa dels altres té una capacitat transformadora inimaginable: és capaç d’extreure el millor de cada un de nosaltres, tot el nostre potencial.

Si voleu aprofundir en els detalls de la vida dels protagonistes us recomanem llegir el relat de Juan Forn a Página 12, relat en el qual ens hem basat nosaltres. També és interessant llegir l’article Miles de personas descubren la historia del Nobel Kenzaburo Oé gracias a Twitter que va publicar Verne fa uns mesos.

La resiliència és la capacitat per adaptar-se a les adversitats i a les fonts de tensió que ens produeixen estrès: problemes personals, familiars, laborals, econòmics, traumes, etc. És un fet que, en la nostra societat, l’estrès va en augment. Cada vegada ens enfrontem a més fets estressants: escenaris polítics convulsos, horaris laborals que fagociten la vida personal, augment de pressió a la feina, etc. Per mirar de minimitzar l’estrès que aquestes situacions ens provoquen acostumem a reaccionar amb dos tipus de resposta, ambdues equivocades, segons els experts, ja que són pegats temporals i ineficaços:

1) Ens proposem ser més resistents davant l’estrès. És a dir, confonem la resiliència amb la resistència. Ens enfoquem a ser capaços de suportar la situació.

2) Busquem solucions de tipus extern: canviar de feina, contractar una persona que ens ajudi en les tasques domèstiques, un nou empleat que ens redueixi la càrrega de treball a l’oficina, etc.

Moltes persones no només tenen horaris que dificulten o impossibiliten la conciliació de la vida laboral, personal i familiar: la pressió a la qual es veuen sotmeses provoca que la feina també envaeixi les converses durant el sopar, la seva ment durant el poc temps de lleure que puguin tenir i la qualitat de les seves hores de son. A més, el fet de viure hiperconnectats (dispositius electrònics) tampoc no afavoreix la desconnexió de la contínua activitat cognitiva. L’addicció a la feina no ve determinada exclusivament per l’horari laboral, també es produeix quan la feina envaeix de tal manera la nostra vida que acaba afectant les altres parcel·les importants d’aquesta.

Segons un article publicat a la Harvard Business Review, la manca de períodes de recuperació és la que està frenant la nostra capacitat col·lectiva de ser resilients. Els investigadors han trobat una correlació directa entre aquesta absència de períodes de recuperació i una major incidència de problemes de salut (fet que, per cert, també es tradueix en pèrdues de productivitat per a les empreses i un alt cost econòmic, no només personal i social).

Per descomptat, podríem entrar en un debat sobre els canvis (necessaris) que hauríem d’introduir en les nostres societats per modificar, millorant-lo, el model actual; però aquest debat no milloraria la nostra resiliència. Aquesta és una altra qüestió. La resiliència tracta de la nostra capacitat per viure millor sigui quin sigui l’escenari en què ens trobem. En aquest sentit, el problema no són només els problemes externs, que són reals, sinó com tenim cura de nosaltres mateixos per minimitzar-ne l’impacte en el nostre benestar. Com es diu a l’article que hem citat, la resiliència tracta de com recarregar-nos, no de com suportar l’estrès.

Què podem fer per millorar la nostra resiliència

El primer punt important que cal tenir en compte és que la resiliència no és una capacitat innata; és a dir, no és una cosa que es té o no es té, sinó que, afortunadament, podem aprendre a desenvolupar-la. L’objectiu és canviar la manera en què fem servir l’estrès i cultivar la nostra capacitat de recuperació, sabent que això requereix un aprenentatge continu. Aquestes són algunes pautes que ens hi poden ajudar:

1) Tenir present que no podem evitar ni canviar la majoria dels esdeveniments que s’esdevenen en el món, però sí que podem canviar la manera en què ens enfrontem a aquestes circumstàncies.

2) Acceptar que el canvi continu forma part de la vida.

3) Aprendre a no magnificar fets o situacions i posar-los en perspectiva.

4) Aprendre a distingir entre el que depèn de nosaltres i el que no per no assumir càrregues innecessàries.

5) Ser conscients que tenim la capacitat per reinterpretar d’una manera menys estressant tot allò que no depèn de nosaltres.

6) Centrar-nos a canviar el que sí que depèn de nosaltres. Posar-se petites metes assumibles i anar cap a elles.

7) Aprendre a cuidar-se: de vegades la voràgine diària fa que ni tan sols ens preguntem què necessitem o què ens agradaria fer. Practicar activitats que ens fan sentir millor ens ajuda a posar en forma la nostra ment (i el nostre cos) per fer front a situacions que requereixen resiliència.

8) Intentar aprendre del mateix estrès: analitzar situacions d’estrès anteriors per veure què podem canviar en enfrontar-nos a una de nova, preguntar-nos quins factors desencadenants hauríem de revisar per poder gestionar millor el nostre temps, «escoltar» els senyals fisiològics que experimentem enmig de l’estrès per aprendre a desenvolupar habilitats en futures situacions similars i valorar el fet que les adversitats també són una oportunitat per créixer com a persones.

9) Establir bones relacions: comptar amb persones que ens estimen, ens donen suport i amb les quals podem compartir moments de qualitat també enforteix la resiliència.

10) Establir una bona relació amb un mateix: de vegades som el nostre pitjor enemic. Per desenvolupar la capacitat de resiliència cal que aprenguem a confiar en les nostres capacitats.

11) Revisar la nostra biografia per determinar quins factors no sabem gestionar i buscar suport professional, si cal, per aprendre a millorar les nostres habilitats i les nostres respostes davant d’aquests factors.

12) No quedar-se ancorat en l’anàlisi, ja que llavors afavorim l’ansietat. Un cop feta l’anàlisi cal passar a l’acció: posar en pràctica noves respostes a l’estrès.