Activitats artístiques en família a la Fundació Mapfre BCN
Link Enlarge

Activitats artístiques en família a la Fundació Mapfre BCN

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 28 desembre, 2017 Actualitat, Aprenentatge, El trastorn de lateralitat, Nadal 0

 

Activitats artístiques en família

Fer activitats artístiques en família és una bona manera d’introduir els nens en l’art, despertar-ne l’interès per la cultura i fomentar-ne el pensament crític. Avui ens fem ressò del programa específic d’activitats artístiques i pedagògiques per a nens, adolescents i joves que la Fundació Mapfre duu a terme a Barcelona, des del 2004, a l’emblemàtica Casa Garriga Nogués; un programa que gira al voltant de les exposicions que organitzen i que està pensat perquè, a més, els nois fomentin habilitats que contribuiran al seu bon desenvolupament. Un bon pla per passar unes hores diferents en família aquest Nadal!

 

Activitats-taller sobre l’exposició de Rodin

Actividades artísticas en familia en la Fundación Mapfre BCN

Actualment, a la Fundació Mapfre, s’hi pot veure una magnífica exposició sobre Rodin; concretament, sobre una obra en la qual l’artista va treballar durant més de vint anys i que va canviar la concepció de l’escultura tal com s’havia entès fins llavors: La Porta de l’Infern. No, no us espanteu: l’exposició és tan sols una «excusa» per treballar la creativitat amb els joves. Les activitats artístiques programades han estat dissenyades per un gabinet pedagògic i es duen a terme amb educadors especialitzats amb l’objectiu que siguin didàctiques i atractives. De tal manera que la fundació ha dissenyat un programa adequat per a les diferents franges d’edat:

Activitats artístiques per a infants d’entre 3 i 6 anys

Imaginació al poder!: es visita l’exposició amb ells i, tenint en compte les expressions de les escultures i el moviment que plasmen, tota la família treballa les emocions i l’expressió corporal.

Activitats artístiques a partir dels 7 anys

Connexions: formes i expressions: després de la visita guiada, els nens (i els pares) tenen l’oportunitat de crear les seves pròpies escultures utilitzant les tècniques de l’artista.

Un passeig per l’obra de Rodin: una visita dinàmica per la mostra en la qual es convida tots els membres de les famílies a dialogar sobre les obres i es duen a terme jocs basats en la temàtica i la tècnica de l’escultor..

Activitats artístiques per a adolescents

Percepcions: la inspiració de Rodin: un taller en el qual fan la seva pròpia interpretació de les escultures després d’una visita guiada.

L’objectiu d’aquest programa no és fer als nois una classe d’art ―tot i que segur que aprendran alguna cosa sobre Rodin―, sinó introduir-los en l’obra de l’escultor d’una manera que visquin com a satisfactòria i que aconsegueixi estimular-ne la creativitat.

Si teniu fills amb necessitats educatives especials, us agradarà saber que la fundació també organitza activitats per a ells: activitats en què s’incideix en el desenvolupament de les seves habilitats motores fines i se’n promou la inclusió i participació mentre se’ls facilita l’accés al món del art.

 

 

L’exposició aplega un centenar d’escultures (entre elles El pensador i El petó) i una trentena de dibuixos que rarament han estat exposats, com també diverses maquetes i models que permeten seguir el procés creatiu de l’escultor i l’evolució que va anar patint la Porta al llarg dels anys. Considerada l’obra central de la carrera de l’escultor francès, aquesta obra monumental ofereix una visió espectacular de l’infern, febril i turmentosa, però també sensual i evocadora (l’artista va començar inspirant-se en La Divina Comèdia de Dant, i va abandonar aquesta referència després, en favor de l’infern «modern» del poeta Charles Baudelaire a Les flors del mal).

La mostra estarà oberta fins al 28 de gener de 2018. Aquí teniu el web de la Fundació Mapfre per ampliar-ne la informació. Les entrades tenen un preu molt raonable (3 euros) i es poden comprar en línia.

El MIT crea un rellotge intel·ligent per mesurar i predir la felicitat
Link Enlarge

El MIT crea un rellotge intel·ligent per mesurar i predir la felicitat

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 19 desembre, 2017 Actualitat, El trastorn de lateralitat 0

El titular «Creen un rellotge intel·ligent per mesurar i predir la felicitat» ens podria fer pensar que ens trobem davant d’una notícia una mica frívola, si no fos perquè respon a un treball d’un investigador de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), Pascal Budner. Vegem en què ha consistit aquesta recerca i què ens port aportar.

 

Què és la felicitat

Definir la felicitat no és senzill. Aristòtil deia que és «un estat d’activitat» i que depèn de com conreem la virtut: les virtuts del coratge, la generositat, la justícia, l’amistat i la ciutadania. Bill Gates, quan li van preguntar sobre aquesta qüestió, va contestar: «Warren Buffett sempre ha dit que la mesura de la felicitat és si les persones properes a tu són felices i t’estimen». La veritat és que per a la majoria de les persones resulta complicat plasmar en una frase què és aquest estat (probablement, per a alguns, la definició depèn del lloc i del temps històric en què es viu), encara que, salvant les diferències d’opinió, tots podríem arribar a un cert consens. De fet, els psicòlegs sí que treballen amb certs indicadors. El que realment ha suposat una dificultat per als investigadors, fins fa ben poc, és aconseguir mesurar els nivells de felicitat amb precisió i fer servir aquesta informació per predir quan una persona se sentirà feliç en el futur.

 

Com mesurar la felicitat

El MIT crea un reloj inteligente para medir y predecir la felicidad

Els mesuraments d’aquest tipus són molt recents, però entre ells en trobem algun de destacable, com el que va portar a terme fa molt poc un equip del laboratori d’informàtica del MIT per mesurar la interacció de persones autistes utilitzant les sofisticades capacitats de processament de veu de l’smartwatch de Samsung: van construir una aplicació portàtil que pot analitzar converses per identificar l’emoció en la parla en combinar-la amb el seguiment de canvis físics addicionals: augment de la temperatura de la pell, freqüència cardíaca, moviments, etc. (AlHanai i Ghassemi 2017).

 

L’estudi

Un equipo del MIT crea un reloj inteligente para medir y predecir la felicidad

Pascal Budner i el seu equip han trobat la manera d’utilitzar un rellotge intel·ligent (smartwatch) per mesurar i predir la felicitat. En concret, han fet servir un rellotge Pebble connectat a un smartphone Android per combinar dades dels usuaris obtingudes contínuament per sensors amb informació exògena variable: les condicions climàtiques, el dia de la setmana, l’hora, la ubicació, etc. L’estudi s’ha dut a terme amb estudiants de postgrau, investigadors, membres del professorat, consultors i empresaris d’edats compreses entre els 22 i els 59 anys, i al final de l’experiment (dos mesos de durada) s’havien reunit gairebé 17.000 dades.

Els suggeriments del mesurador es basen en la visió tradicional dels psicòlegs sobre la felicitat com un paràmetre bidimensional «excitació-valor». L’excitació reflecteix la disposició per actuar o el nivell d’activitat; un paràmetre associat amb estar més alerta del que és normal i tenir una pressió arterial o freqüència cardíaca més alta, i es mesura en una escala «no actiu-actiu-molt actiu». El valor és una mesura del nivell de felicitat de l’usuari: sentir-se molt bé, bé o malament. Si s’encreua el resultat de tots dos, tenim nou estats diferents possibles. Per exemple: estar molt actiu i sentir-se malament representa l’enuig, mentre que sentir-se molt bé i no estar actiu representa un estat de relaxació.

El MIT crea un reloj inteligente para medir y predecir la felicidad_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart

Mòduls de l’aplicació del rellotge intel·ligent presentant el resultat d’un dels participants en l’estudi

Els participants van començar l’experiment seguint un model genèric d’aprenentatge automàtic creat per l’equip d’investigadors per trobar patrons de freqüència cardíaca, ubicació, etc. Aquest model, a més, els mostrava un estat d’ànim predit que podien canviar directament en el rellotge intel·ligent si no reflectia el seu; una operació que havien de repetir quatre vegades al dia. De mica en mica, el sistema va anar aprenent de les dades recollides fins a arribar a predir els estats d’ànim amb una precisió de fins a un 94 %.

Les conclusions més interessants de la investigació són que algunes dades són significativament més predictives de felicitat que d’altres: el clima i el moviment entre ubicacions, per exemple, són altament predictius, mentre que les dades fisiològiques tenen un menor poder predictiu. Així mateix, com que també van crear un sistema per identificar les variables més predictives per a cada participant, han pogut veure quins amics tenen una influència més positiva o negativa en el nostre estat d’ànim. De fet, han vist que per cada persona feliç que hi ha en la nostra vida, la nostra pròpia felicitat augmenta en un 9 %, aproximadament.

Tot i que els investigadors són conscients que han treballat amb una mostra petita de participants (60) i que tots ells estaven interessats a priori a participar en la recerca, els resultats de l’estudi són prou sòlids perquè ja hagin posat en marxa un estudi més ampli amb individus seleccionats a l’atzar.

Link Enlarge

‘Coco’, de Pixar: una pel·lícula sobre els valors familiars i la superació personal

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 19 desembre, 2017 El trastorn de lateralitat 0

La setmana passada es va estrenar a Espanya Coco, de Pixar, una pel·lícula sobre els valors familiars i la superació personal que molts crítics ja qualifiquen d’obra mestra.

Com tota obra mestra, Coco ens ofereix una història amb una essència universal capaç de connectar amb les nostres emocions més profundes. La pel·lícula tracta sobre la importància de no renunciar als somnis, encara que ens semblin inassolibles; dels valors familiars, del paper fonamental que els éssers estimats tenen en la nostra vida i del que ens hi uneix per sempre, de tot el que ens poden aportar els grans, de com algunes persones canvien el nostre destí per sempre, del sofriment com a via necessària per créixer personalment, de la diversitat, del perdó i de la mort; aquest últim tema s’aborda des de la idea que els que ens han deixat romanen entre nosaltres si els recordem. I és que Coco és una faula de la vida i, alhora, una celebració de l’existència. Us n’expliquem l’argument perquè us pugueu situar millor, la qual cosa ens porta a Mèxic.

 

Miguel és un nen de 12 anys que sent passió per la música i somia arribar a ser com el seu ídol, el difunt Ernesto de la Cruz. Però es veu obligat a aprendre a tocar la guitarra d’amagat perquè a la seva família hi ha una vella tradició: la música està prohibida des que el seu rebesavi va abandonar la seva dona i la seva filla per intentar triomfar com a artista. Durant generacions, la família de Miguel, els Rivera, s’ha dedicat a confeccionar sabates, però ell decideix fer cas a la seva vocació i el Dia dels Morts inicia un apassionant viatge per una realitat paral·lela, la de la Terra dels difunts, en el qual coneix els seus ancestres, descobreix els secrets familiars que mai li havien estat revelats i es troba amb el seu ídol.

El viatge de Miguel és també un recorregut per les ancestrals tradicions mexicanes, per la seva cultura plena de simbolisme i color, per la seva música i per personatges que formen part de la seva història, com Frida Kahlo, Jorge Negrete i Dolores del Río. De fets, els responsables de Coco van estar viatjant a Mèxic durant tres anys per documentar-se i visitar tots aquells emplaçaments que els permetessin transmetre després tot aquest univers. En definitiva, Coco és una pel·lícula màgica que sap apropar-se a temes transcendents amb sensibilitat, humor i una actitud vital; una pel·lícula per a tota la família que, segons que hem llegit, està provocant que molts adults surtin de les sales de cinema emocionats.

 

Si arribats a aquest punt us heu preguntat per què la pel·lícula es titula Coco, us avançarem que aquest és el nom de l’estimadíssima besàvia de Miguel; una dona amb la qual el protagonista li agrada compartir les seves aventures, malgrat la seva avançada edat i els problemes de memòria; un personatge amb el qual es vol representar i homenatjar la convivència i l’amor entre les diferents generacions. De fet, la cançó principal de la banda sonora tracta precisament del record, que les persones només deixen d’existir quan l’última persona que les va conèixer les oblida.

Coco, de Pixar, està dirigida per Lee Unkrich (Toy Story 3), escrita i codirigida per Adrián Molina (El viatge d’Arlo) i produïda per John Lasseter, un dels pares de Pixar (Buscant en Nemo, Ratatouille, etc.). La pel·lícula es va estrenar el passat 20 d’octubre a Mèxic i ja ha batut rècords d’audiència: l’han vist més de 21 milions d’espectadors. Als Estats Units, en deu dies, ha recaptat més de 60 milions d’euros.

Link Enlarge

Conferències sobre el trastorn de lateralitat a La Salle de Figueres

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 1 desembre, 2017 El trastorn de lateralitat 0

Aquest dilluns, 27 de novembre, la directora del nostre centre, Joëlle Guitart, va impartir dues conferències sobre el trastorn de lateralitat a l’escola La Salle de Figueres: la primera, adreçada a professors de parvulari, primària i secundària, i també a psicòlegs del col·legi, i la segona dirigida a pares d’alumnes. Estava previst que cada conferència tingués una durada d’una hora, comptant-hi el torn de preguntes; però, les dues conferències es van prolongar durant més de cinc hores a causa del gran interès que el tema va suscitar en els assistents. Creiem que pot ser útil per a altres professors, psicòlegs i pares fer un resum dels punts més importants que Joëlle Guitart va tocar en les seves exposicions, incloent-hi les respostes a les preguntes que es van repetir més entre els participants.

Abans d’entrar en matèria, volem donar les gràcies a tot el personal de l’escola que va participar en l’organització de l’acte per la seva eficàcia i cordialitat, i, especialment, destacar l’interès del director de La Salle de Figueres, Jordi Gibert, per fer possibles aquestes conferències sobre el trastorn de lateralitat: és fonamental que el professorat dels centres d’ensenyament i els pares dels alumnes disposin de la informació suficient i adequada per detectar si un nen o un adolescent pot estar presentant símptomes del trastorn i, en aquest cas, poder derivar-lo a un bon especialista.

 

Resum de les conferències sobre el trastorn de lateralitat

Conferencias sobre el trastorno de lateralidad en La Salle de Figueres

Precisament, perquè els assistents tinguessin la informació esmentada abans, a la primera part de les conferències, Joëlle Guitart va explicar l’evolució psicomotriu d’un nen des del seu naixement fins al final de l’adolescència, detallant com haurien de ser aquestes etapes en un nen normal. Posteriorment, es va centrar en el test de lateralitat: a Espanya, és habitual que alguns especialistes lliurin informes incomplets després d’haver fet les proves. Això es deu al fet que el test no inclou la cama estàtica, les cervicals, l’esquena ni la motricitat facial; és a dir, els tests de lateralitat són incomplets. Quan no es fa un test homolateral complet passen dues coses: el diagnòstic pot ser erroni i, com a conseqüència, tal com veiem sovint en el centre, el diagnòstic equivocat fa que els pacients vagin d’un especialista a un altre i se sotmetin a teràpies molt diverses fins que troben un especialista que els fa el test correctament. Com en qualsevol mal o malaltia, trobar l’etiologia (la causa) del trastorn de lateralitat és clau per poder dur a terme el tractament adequat (personalitzat) i, per tant, guarir el pacient. Si no, sotmetem la persona a un pelegrinatge innecessari que, a més, no servirà de res.

Una altra qüestió sobre la qual va parlar la directora del nostre centre va ser la hipotonia i la hipertonia com a símptomes del trastorn de lateralitat. La hipotonia comporta lentitud, bloqueig, ansietat i disgrafia. La qüestió de la lentitud és important, ja que molts nens amb trastorn de lateralitat estan diagnosticats de dislèxia sense ser dislèctics. El que els passa és que no tenen temps de seguir les explicacions o un dictat. En altres paraules: la causa de la seva dislèxia és la lateralitat, però no tots els nens o adolescents que presenten problemes de lateralitat són dislèctics. Els nens hipotònics són nens que, a més, es cansen molt, d’aquí també la lentitud; un problema que no està relacionat amb el quocient intel·lectual. Per la seva banda, els nens amb hipercinèsia són nens molt inquiets que freqüentment són diagnosticats erròniament de TDAH i tractats amb fàrmacs que si bé els deixen més tranquils també els provoquen insomni i pèrdua de gana, a més que el seu cervell s’habitua a la medicació i després pateixen crisis de rebot. Segons Joëlle Guitart, és un gran error medicar aquests nens amb els fàrmacs per al TDAH (de vegades es medica fins i tot nens de cinc anys): una teràpia de lateralitat adequada és el tractament que cura un infant o adolescent amb trastorn de lateralitat amb hipercinèsia. Encara que resulti dur afirmar-ho, per a alguns pares és més còmode medicar un nen que portar-lo a teràpia.

Conferencias sobre el trastorno de lateralidad en La Salle de Figueres

 

Joëlle Guitart també va voler posar el focus en la qüestió de la lectura, un tema que, sobretot, preocupa molts professors: per a l’especialista, la lectura és la base dels estudis. Si no hi ha una bona comprensió lectora, aquest dèficit influirà en la comprensió de les altres assignatures (fins i tot per resoldre un problema de matemàtiques cal comprendre’n bé l’enunciat). No obstant això, cada dia es llegeix menys: no només no llegeixen els nens, molts pares tampoc ho fan habitualment: els costa llegir, no tenen temps o no els agrada. Aquesta manca d’amor per la lectura també l’hereten els fills.

Finalment, un altre dels temes que s’hi va abordar va ser el de la depressió en infants i adolescents, ja que els casos augmenten (així ho constatem nosaltres al centre i així ho van expressar els assistents) i cada vegada a edats més primerenques. Actualment, molts nens no tenen temps per jugar i ser nens: el ritme actual de vida amb múltiples activitats extraescolars, que en moltes ocasions actuen de «cangurs», els impedeix conservar l’espai que necessiten per viure la seva infància. Quan fan un quadre de depressió, no volen anar a l’escola, repeteixen curs, de vegades se’ls canvia a una escola amb un nivell d’exigència menor, etc. És habitual veure nens molt intel·ligents que van a parar a escoles especialitzades (preadolescents i, sobretot, adolescents) o als quals s’ha orientat a estudiar mòduls, encara que aquest no fos el seu desig. Això danya profundament l’infant.

Finalment, volem reiterar la importància de diagnosticar correctament cada cas de lateralitat perquè cada nen tingui l’oportunitat de curar-se i no renunciar a la seva vida: que pugui triar els estudis universitaris que realment responen a la seva vocació, que es pugui desenvolupar socialment sense problemes afegits i que el dia de demà, si així ho decideix, pugui formar una família sense transmetre el trastorn de lateralitat als seus propis fills. Recordem que, un cop curat, el pacient no presenta cap regressió i, per tant, ja no transmetrà el trastorn als seus descendents.

 

 

L’estrès crònic afavoreix la presa de decisions arriscades, segons el MIT
Link Enlarge

L’estrès crònic afavoreix la presa de decisions arriscades, segons el MIT

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 21 novembre, 2017 El cervell, El trastorn de lateralitat 0

Il·lustració de Christine Daniloff/MIT.

 

L’estrès crònic afavoreix la presa de decisions arriscades

Prendre decisions sobre qüestions importants no és fàcil, i l’elecció es complica quan pensem en dues opcions que inclouen (cadascuna d’elles) tant elements positius com negatius. Aquest tipus de situació és la que es coneix com a «conflicte de cost-benefici», per exemple: haver de decidir entre un lloc de treball amb un salari alt i llargues jornades laborals o un lloc de treball no tan ben remunerat, però que ens permetria disposar de més temps per a la nostra vida personal.

Doncs bé, un equip de neurocientífics de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) ha descobert que prendre decisions del tipus cost-benefici quan patim estrès crònic ens fa propensos a triar opcions d’alt risc i alt rendiment. Dit d’una altra manera, l’estrès crònic afavoreix la presa de decisions arriscades.

 

Estudi previ

El 2015, els neuròlegs Ann Graybiel, professora del MIT; Alexander Friedman, científic investigador de l’Institut McGovern, i els seus col·legues van identificar per primera vegada el circuit cerebral implicat en la presa de decisions que involucra un conflicte de cost-benefici. El circuit comença a l’escorça prefrontal medial, que és responsable del control de l’estat d’ànim, i s’estén a grups de neurones anomenades estriosomes, que es troben en el cos estriat, una regió associada a la formació d’hàbits, la motivació i el reforç de recompenses.

 

Aquestes troballes ajuden a explicar, per exemple, com l’estrès contribueix a l’abús de substàncies, tal com ha declarat Amy Arnsten, professora de neurociència i psicologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Yale.

 

L’estudi actual

En aquest estudi, dut a terme amb ratolins, els neuròlegs han constatat que l’estrès crònic afavoreix les eleccions d’alt risc: «El resultat és que l’animal ignora l’alt cost i tria l’alta recompensa», afirma Friedman. Aquestes troballes ajuden a explicar, per exemple, com l’estrès contribueix a l’abús de substàncies, tal com ha declarat Amy Arnsten, professora de neurociència i psicologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Yale. Els investigadors també han descobert que aquesta presa de decisions anormal es deu a deficiències en el circuit cerebral responsable de les decisions i han pogut restaurar el comportament normal dels animals manipulant aquest circuit.

Si s’aconseguís desenvolupar un mètode per sintonitzar aquest circuit en humans, es podria ajudar els pacients que són propensos a prendre decisions poc encertades, com ara les persones amb depressió, addiccions i ansietat. «És un fet emocionant: en fer aquesta ciència molt bàsica, trobem un microcircuit de neurones a l’estriat que podríem manipular per revertir els efectes de l’estrès en aquest tipus de presa de decisions. Això per a nosaltres és extremadament prometedor, però som conscients que fins ara aquests experiments estan limitats a rates i ratolins», ha declarat Ann Graybiel, que també és membre de l’Institut McGovern per a la investigació del cervell.

La recerca ha estat finançada per l’Institut Nacional de Salut / Institut Nacional de Salut Mental, la Fundació CHDI, l’Agència de Projectes d’Investigació Avançada de Defensa i l’Oficina d’Investigació de l’Exèrcit dels Estats Units, la Fundació de Distonia i Parkinson Bachmann-Strauss, la William N. i Bernice E. Bumpus Foundation, Michael Stiefel, la Fundació Saks Kavanaugh, i John Wasserlein i Lucille Braun.

Si voleu aprofundir en els detalls de l’estudi, podeu llegir l’article al web del MIT (en anglès).

 

Quan el Nadal suposa patiment o malestar
Link Enlarge

Quan el Nadal suposa patiment o malestar

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 17 novembre, 2017 El trastorn de lateralitat, Nadal 0

La nostra societat anticipa l’arribada del Nadal amb tot un desplegament de recursos que susciten, i responen, a la il·lusió i a l’alegria d’una part de la població: carrers il·luminats ad hoc, comerços plens d’ornaments per captar la nostra atenció, nadales sonant aquí i allà, anuncis publicitaris carregats d’emotivitat, felicitacions i missatges benintencionats que recorren les xarxes socials… Fa l’efecte que s’acosten unes dates en què tot ha de ser perfecte o, com a mínim, que les reunions familiars, els regals que fem i rebem, així com l’ambient regnant han de respondre a les expectatives. No obstant això, tot aquest ambient festiu no anticipa per a tothom sentiments i sensacions satisfactoris: a algunes persones l’arribada del Nadal els produeix desassossec, angoixa, ansietat, por, tristesa, etc. Avui dediquem el nostre article a quan el Nadal suposa patiment i malestar.

 

Nadal i família

Cuando las Navidades suponen sufrimiento o malestar

Pel que fa a les reunions familiars, molts temen els conflictes que hi poden sorgir; ja siguin conflictes històricament enquistats que es poden tornar a activar amb els retrobaments o altres de nous. És un fet que no triem la família i també ho és que no tothom té una bona relació amb cada un dels membres. Tanmateix, aquestes dates solen reunir tota la família, amb les discrepàncies que hi pugui haver, i es va als dinars i sopars per no provocar conflictes, per no sentir-se culpable o per no haver de rebre crítiques.

El Nadal també posa en evidència les absències: recordem les persones que ens han deixat, rememorem com era la nostra vida quan encara eren presents o pensem en com seria si encara estiguessin entre nosaltres.

Els sentiments que aquestes circumstàncies ens provoquen no són satisfactoris, però això no vol dir que siguin anormals o dolents. Es tracta d’una realitat, la de cada persona, i no hauríem de negar-la. Tot i que la societat ens envia el missatge que en un Nadal ideal has d’estar envoltat de gent i que no hi ha cabuda per a la solitud, cada persona hauria de poder sentir-se lliure per decidir sobre aquest aspecte, sense sentir-se condicionada per la pressió familiar i/o social.

 

Nadal i consum

Cuando las Navidades suponen sufrimiento o malestar_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart

El consumisme nadalenc és un altre fet que és present en les nostres vides. Donem per feta l’obligació de fer regals, i fins i tot de gastar més del que ens podem permetre, per demostrar el nostre afecte als altres. «Regalar» i «estimar» no s’han de confondre.

És normal que els nens, quan escriuen la carta als Reis Mags o al Pare Noel, demanin amb il·lusió tot tipus de regals, sense límits. Aquestes dates són una bona ocasió per parlar amb els més petits, escoltar els seus desitjos i fer-los pensar en el que realment volen, ja que «més» no significa necessàriament «millor». Aquest exercici permetrà als pares passar un temps amb els fills i ensenyar-los a prioritzar. Molts professionals coincidim en què hi ha nens que reben massa regals per Nadal i, per aquesta raó, dirigeixen la seva atenció als uns i obliden de seguida la resta. És bo centrar la seva il·lusió i fins i tot sorprendre’ls amb un regal que sapiguem que els agradarà i que no hagin demanat.

 

Nadal i expectatives personals

Cuando las Navidades suponen sufrimiento o malestar

El Nadal acostuma a representar un punt d’inflexió: fem balanç de l’any que està a punt d’acabar i fem una sèrie de propòsits per al vinent. Si les nostres expectatives eren massa altes i/o som persones molt exigents, probablement experimentem sentiments de frustració que haurem de gestionar de la millor manera possible. Potser ens hem d’exigir menys i entendre que amb fer el que es pot n’hi ha prou. És bo establir noves metes, però aquestes han de ser realistes.

En conclusió, el Nadal ideal no existeix: cadascú el viu de la millor manera possible i comporta sentiments de felicitat, però també ansietat, tristesa i frustració. Entendre i acceptar aquestes emocions és el primer pas per poder superar aquestes dates d’una manera psicològicament saludable. De fet, és habitual que a la consulta, i específicament en aquesta època de l’any, aflorin aquestes emocions remogudes, i llavors cal treballar-les durant les sessions de teràpia.

 

Si ens voleu fer qualsevol consulta sobre aquest tema, us podeu posar en contacte amb el nostre centre.

El primer dia de teràpia de lateralitat en nens i adolescents
Link Enlarge

El primer dia de teràpia de lateralitat en nens i adolescents

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 17 novembre, 2017 El trastorn de lateralitat, Teràpia de lateralitat 0

El primer dia de teràpia de lateralitat és diferent per a cada nen o adolescent, ja que cada un d’ells té la seva pròpia personalitat i arriba al centre amb unes dificultats i un historial diversos. No obstant això, i independentment de les diferències, en tots aquests pacients, a l’inici, acostumen a donar-se algunes actituds que el terapeuta ha d’anar treballant amb ells per aconseguir el que anomenem un bon transfer: la forma en la qual pacient i terapeuta es relacionen, que funciona com a eina diagnòstica i també de curació.

 

El primer dia de teràpia de lateralitat

És habitual que quan el nen arriba a la primera sessió de la teràpia de lateralitat ho faci presentant alguns prejudicis envers el terapeuta, tot i que encara no el conegui: probablement pensa que un terapeuta és una persona distant, autoritària i allunyada del seu propi món. Cal tenir en compte que, normalment, aquests nens vénen d’un entorn que ha exercit força pressió sobre ells; una pressió amb la qual arriben al centre. Aquests prejudicis solen ser la causa que el nen es mostri desconfiat i a la defensiva, de manera que la primera funció del terapeuta serà treballar el transfer amb ell: esbrinar com se sent el nen en la seva presència i en el grup (quan la teràpia no és individual) i establir una comunicació empàtica amb ell per aconseguir que es desbloquegi.

«El més important és que el nen se senti comprès. Per fer-ho, cal recollir el seu sofriment, encara que en el seu relat no tingui raó, mitjançant l’escolta activa i sense emetre judicis de valor», explica Luis Elías Llorens, terapeuta del nostre centre. «Simultàniament, cal fer-lo partícip del que passa a l’espai de teràpia, integrar-lo en el grup, amb els altres nens, perquè se senti còmode a l’hora d’interactuar. Si el nen no se sent còmode, serà impossible treballar-hi: continuarà mantenint una distància amb el terapeuta que impedirà que expressi justament el que cal resoldre mitjançant la teràpia», prossegueix Elías.

Per tal d’afavorir la integració, abans que un nen comenci la teràpia, el fet es comunica als altres pacients del mateix grup. El dia en què el nen «nou» arriba a la seva primera sessió, els altres es presenten un a un i, normalment, ho fan explicant el que els costa més («A mi em costa concentrar-me i estar-me quiet», «Jo tinc problemes per entendre el que llegeixo», etc.), de tal manera que el nou pacient veu quina és la dinàmica de les presentacions, comprova que no és l’únic que té dificultats i també que «no passa res» per explicitar-les davant els altres. De fet, en cada sessió i durant tot el temps de teràpia, es dediquen els 10-15 primers minuts a compartir el que els preocupa: «De vegades, si, per exemple, un nen arriba a la sessió plorant, li dediquem fins i tot més temps. El nen explicarà què li ha provocat aquell estat, els altres exposaran si han experimentat una situació semblant, com es van sentir, si van solucionar el conflicte, etc.», afegeix Llorens.

Així mateix, el primer dia de teràpia de lateralitat, el terapeuta proposa que siguin els nens els qui triïn l’activitat o l’exercici que volen fer. L’objectiu és que la decisió recaigui en tothom. Com hem explicat en algun altre article, aquí l’important no és que l’activitat sigui la més adequada per treballar les dificultats motores de cada un d’ells (per a això, el terapeuta proposa un altre tipus d’exercicis), sinó que el joc, sigui el que sigui, permetrà revelar els aspectes psicològics a treballar.

Habitualment, el procés del transfer es prolonga durant un mes, aproximadament. Al principi, el nen sols expressa fets descriptius: el que ha menjat, el que ha fet a l’escola, etc. Però una vegada que el transfer s’ha establert adequadament i ja no hi ha por del judici extern, el nen comença a mostrar-se com és, sent que pot ser ell mateix. De la mateixa manera, una vegada que el nen constata que interactua bé amb el grup, també comença a expressar-se dins d’ell sense por.

Si ens vols fer qualsevol consulta sobre aquest tema, no dubtis a posar-te en contacte amb el centre.

'El silencio roto', un documental sobre assetjament escolar que cal veure
Link Enlarge

‘El silencio roto’, un documental sobre assetjament escolar que cal veure

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 30 octubre, 2017 Assetjament escolar, El trastorn de lateralitat 0

Aquesta setmana s’ha presentat a la Seminci de Valladolid (la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid és un dels festivals més antics i consolidats d’Europa) El silencio roto, un documental sobre assetjament escolar que cal veure per la sensibilitat, el realisme i la manera en què aborda aquest problema social.

La seva directora i guionista, Piluca Baquero, ha produït més de vint llargmetratges i dirigeix el Grau en Cinema de la Universitat Camilo José Cela, on és també professora, però debuta en el gènere documental, i com a directora, amb aquesta pel·lícula; un projecte que va decidir dur a terme quan la seva filla va patir assetjament escolar a l’escola.

Piluca Baquero afirma que havia sentit parlar de l’assetjament escolar, però que no tenia ni idea del que era realment. Un dia, la seva única filla va començar a patir-lo a l’escola. «Llavors vaig comprendre que les famílies que passen per això estan soles. Ningú t’explica gaire bé què cal fer, a l’escola tampoc sabien com afrontar-ho i els pares de la resta de companys no sabien com reaccionar. Va ser llavors que vaig sentir la necessitat d’explicar el drama pel qual passen aquests infants i les seves famílies, per sensibilitzar la societat, perquè els nostres polítics s’adonessin que l’assetjament escolar és una xacra i que cal actuar-hi. Els nens d’avui són els adults de demà. Una societat sense violència, sense agressivitat, sense tares, és una societat millor», explica.

El silencio roto aborda l’assetjament escolar a través de casos reals, però respectant l’anonimat dels nens que intervenen a la pel·lícula. Per això s’ha fet servir el recurs dels dibuixos animats (un treball del reconegut artista Javier de Juan) i s’han mantingut les veus originals (reals) dels quatre nens protagonistes: María, Victoria, Mario i Emma. El documental, a més, inclou la participació de quatre mares, dos pares i diversos experts: psicòlegs, psiquiatres, educadors i advocats.

 

 

Els casos reals d’El silencio roto

La María té sis anys i acaba d’arribar a una nova escola, però alguns dels seus companys han decidit amargar-li l’arribada: li han posat un malnom i no la deixen en pau. La Victoria té catorze anys i va passar massa temps patint tota mena de vexacions al seu centre escolar. El resultat en va ser que va patir durant anys un quadre d’estrès posttraumàtic. En Mario té vuit anys. A l’escola li deien que estava gras i tres nens de la seva classe el pegaven cada dia. Va perdre del tot la seva autoestima i va començar a tartamudejar. L’Emma té deu anys. El protocol d’assetjament escolar la va convertir en la nena assenyalada de la seva escola. Es va quedar sense amics.

El llargmetratge de Baquero es va presentar aquest diumenge, 22 d’octubre, a la Setmana Internacional del Cinema de Valladolid, on concursa a la secció DOC Espanya. Creiem que seria molt útil que tots els pares el veiessin i el comentessin amb els seus fills i que a les escoles també es veiés a cada aula com a material a partir del qual treballar amb els alumnes l’assetjament escolar.

Si esteu interessats en aquest tema, us convidem a llegir l’article que vam publicar fa poc: Assetjament escolar o bullying, teràpia per ajudar les víctimes

 

Ballar té múltiples beneficis per al cervell, segons la neurociència
Link Enlarge

Ballar té múltiples beneficis per al cervell, segons la neurociència

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 17 octubre, 2017 El cervell, El trastorn de lateralitat 0

 

Ballar és una manifestació (i una habilitat, tant si se’ns dóna bé com malament) exclusiva de l’ésser humà. Des de nens expressem el ritme de manera natural en cantar, en moure’ns i en ballar. No obstant això, fins i tot els passos més senzills d’un ball requereixen una intricada coordinació mental. En les últimes dècades, i gràcies a l’avenç en les tècniques de neuroimatge, la neurociència ha dut a terme nombroses recerques sobre què li passa al nostre cervell quan ballem i les conclusions són molt més sorprenents del que, a priori, es podria esperar. Vegem per què ballar té múltiples beneficis per al cervell, segons la neurociència, però abans avancem tres apunts per començar a motivar-nos:

 

  1. Ballar ―igual que les activitats cognitives estimulants com jugar a jocs de taula, llegir i escriure, i menjar de manera saludable i fer exercici― contribueix a prevenir el deteriorament cerebral, segons l’Escola Albert Einstein de Medicina de Nova York (entre moltes altres institucions).
  2. Tant se val si es balla salsa, mambo, claqué, dansa moderna o tango per beneficiar-se del que ens reporta el ball; encara que, com veurem, hi ha algunes diferències que cal tenir en compte.
  3. Els beneficis del ball es perceben en el cervell de seguida, fins i tot els més profunds.

 

Beneficis generals de ballar

Bailar tiene múltilpes beneficios para el cerebro, según la neurociencia

Des del punt de vista neurològic, ballar implica percepció auditiva i visual, equilibri, coordinació motriu i memòria. Necessitem recordar seqüències de moviments, coordinar aquests moviments en uns temps que ens marca el ritme de la música i executar-los en un espai. Si ballem amb una altra persona o en grup, s’hi sumarà la comunicació i l’empatia amb els altres. Doncs bé, ballar estimula àrees com l’hipocamp: una àrea associada a la memòria, la capacitat espacial, la coordinació del cos i les emocions. A més, en ballar, els diferents sistemes cerebrals aprenen a interactuar junts, a ser eficients conjuntament; especialment el sistema nerviós, que és l’encarregat, entre altres coses, de crear els processos necessaris per produir moviment.

«Encara queda molt per seguir estudiant, les recerques que s’han fet al respecte han determinat que la dansa, des del punt de vista neurològic, és un procés complex en el qual s’activen circuits neuronals motors i sensorials, alhora que la música estimula els centres de recompensa del cervell», explica el Dr. Pablo Irimia, vocal de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN). «A més, s’ha determinat que mentre unes àrees del cervell s’encarreguen de l’orientació corporal i ens permeten moure’ns en l’espai en la direcció adequada, hi ha altres que fan que puguem sincronitzar els nostres moviments amb la música». En aquest sentit, diferents tècniques de neuroimatge han identificat diverses regions del cervell implicades en aquest procés: en el lòbul frontal es produeix la planificació del moviment; l’escorça premotora i l’àrea motora suplementària s’encarreguen de la nostra posició espacial i de permetre’ns recordar accions anteriors; l’escorça motora primària envia instruccions als músculs; mentre que el cerebel i els ganglis basals ens mantenen en equilibri i permeten la sincronització del moviment.

A més:

  • Ballar ajuda a desenvolupar la capacitat de concentració i atenció (per la qual cosa és molt recomanable tant per als adults com per als nens).
  • Quan ballem, produïm neurotransmissors que estan relacionats amb l’afecte, com endorfines i dopamina. I també produïm oxitocina: una hormona que, entre les moltes funcions que té, afavoreix l’empatia i incrementa la confiança entre les persones.
  • Ballar és un excel·lent exercici aeròbic: augmenta l’oxigenació del cervell i enforteix el nostre sistema cardiovascular.
  • Ajuda el nostre cervell a formar noves connexions neuronals.
  • És molt útil per aprendre a planificar i dur a terme diferents tasques alhora (multitasking)..

 

Ballar prevé el deteriorament del cervell i altres malalties

Bailar tiene múltilpes beneficios para el cerebro

El ball estimula l’activitat prefrontal i temporal, a més de la memòria i l’atenció. Els estudis actuals indiquen que aquests beneficis disminueixen el risc de patir demència. Així mateix, la fisiòloga Patricia McKinley de la Universitat McGill de Mont-real, afirma que el tango (pel fet d’incloure passos que també són exercicis de rehabilitació motriu) millora l’estat cognitiu i el sentit de l’equilibri en pacients amb Parkinson.

Segons la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), l’exercici físic que es fa en ballar contribueix a reduir el risc de desenvolupar malalties com hipertensió, diabetis, depressió i obesitat, i ajuda a reduir l’estrès. Per tant, el ball podria disminuir també el risc de malalties neurològiques com l’ictus i reduir el risc de caigudes en la gent gran.

Un altre estudi recent dut a terme a la Universitat Estatal de Colorado indica que ballar augmenta la densitat de la substància blanca del cervell, la part del sistema nerviós central que coordina la comunicació entre les diferents parts del cervell. La degeneració d’aquesta substància és una de les causes del declivi cognitiu, ja que en depèn la velocitat a la qual el nostre cervell transmet i processa dades (senyals elèctrics dels nervis). La investigació, duta a terme en persones més grans de 70 anys, conclou que les que ja feien exercici prèviament mostraven una menor disminució de la substància blanca i que les que van començar a ballar van presentar una major densitat d’aquesta substància al cap de sis mesos.

Ens sembla important afegir que en un estudi previ fet per la mateixa investigadora que ha liderat el que hem esmentat anteriorment (Agnieszka Burzynska, professora de neurociència) es va constatar una relació entre la integritat estructural de la matèria blanca no només amb l’exercici, sinó també amb el sedentarisme: estar massa hores assegut té efectes nocius en el cervell, encara que practiquem exercici mitja hora al dia.

 

Els beneficis afegits de ballar en grup

Bailar tiene múltilpes beneficios para el cerebro, según la neurociencia

Quan ballem en grup, el ball ens ajuda a connectar emocionalment amb els altres, i això ens permet establir llaços de cohesió social. En conseqüència, quan diverses persones ballen juntes, s’aconsegueix que el grup s’unifiqui.

 

Beneficis de ballar ritmes de cultures diverses en els primers mesos de vida

Si durant el primer any de vida estem en contacte amb ritmes de cultures diverses, tindrem més facilitat per al ball en etapes posteriors. En canvi, si només sentim ritmes de la nostra pròpia cultura, el més probable és que només siguem sensibles a ells durant la primera infància (una cosa similar al que passa respecte al llenguatge).

En el nostre centre, treballem el ritme i el moviment amb els pacients com a part del seu tractament de lateralitat i/o psicomotricitat. Si ens voleu fer una consulta sobre aquest tema, us podeu posar en contacte amb nosaltres.

 

Altres fonts:

https://elpais.com/elpais/2015/08/31/ciencia/1441020979_017115.html?rel=mas
Cerebro y baile
http://www.bbc.com/mundo/noticias-39456242
http://www.heraldo.es/noticias/suplementos/tercer-milenio/investigacion/2016/07/07/nada-baila-escribe-mano-cerebro-agradecera-949771-2121029.html

La teràpia de lateralitat en pacients amb síndrome de Down
Link Enlarge

La teràpia de lateralitat en pacients amb síndrome de Down

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 10 octubre, 2017 El trastorn de lateralitat, Síndrome de Down 0

La teràpia de lateralitat en pacients amb síndrome de Down

Al centre de Lateralitat i Psicomotricitat Joëlle Guitart atenem, des de fa anys, pacients amb síndrome de Down lleuger i mitjà (no profund). Avui us expliquem, a través d’un cas real, com el tractament ajuda aquests nens a estimular-ne el desenvolupament, a augmentar-ne les habilitats socials i a proporcionar-los molta més autonomia, la qual cosa, al seu torn, en reforça l’autoestima.

 

El cas de l’Anna: primera entrevista amb els pares

L’Anna (així l’anomenarem) va néixer amb síndrome de Down lleugera. Els seus pares (que, gràcies a la seva intel·ligència i actitud proactiva, han estat claus en la teràpia evolutiva de la seva filla) van decidir que la nena comencés a rebre estimulació primerenca quan només tenia 15 dies de vida. L’Anna va rebre aquest tipus d’estimulació fins als cinc anys (fisioteràpia, cognició i llenguatge) amb una freqüència de dues vegades per setmana i en sessions d’una hora i mitja de durada.

Els pares de l’Anna van venir per primera vegada al centre quan la seva filla tenia vuit anys. A la primera entrevista, a més d’explicar el que acabem de detallar, van relatar que la nena no va començar a aguantar el cap fins als nou mesos, que va començar a seure als 17 i que no va començar a caminar fins als dos anys; un retard propi dels nens amb síndrome de Down. També van explicar que era ambidextra (més dretana que esquerrana), que presentava una hipotonia important (facial i en els membres inferiors i superiors), que expressava bé les seves emocions per escrit però no verbalment, que tenia grans dificultats amb les nocions de temporalitat i espai, que no empassava bé, que encara no sabia manejar bé els coberts ni cordar-se les sabates, tenia enuresi nocturna, tendència a engreixar-se i que, encara que era extravertida, com que solia parlar sola, els altres nens se’n reien; burles que la feien relacionar-se amb nens de menor edat.

Fins que l’Anna va començar la teràpia al centre, els seus pares havien fet un gran esforç per estimular-ne el desenvolupament: la nena havia anat a classes de natació, equitació, ballet i dansa, cantava en una coral des dels tres anys, també anava a classes de ball de bastons i a classes de teatre, li feien massatges morfoanalítics per treballar el reequilibri corporal a través dels músculs… No obstant això, i malgrat que havien aconseguit progressos en aspectes com la coordinació i el ritme, i que l’Anna s’hi esforçava molt, la hipotonia seguia sent elevada, la motricitat molt deficient, presentava un bloqueig total amb les matemàtiques (abstracció i nocions com la del canvi en els diners) i era molt lenta. A més, notaven que li costava fer-se gran (créixer a nivell psíquic) i havia començat a tenir tics amb el cap.

 

La teràpia amb l’Anna

Tal com fem amb tots els pacients, el primer pas amb l’Anna va ser fer-li un test de lateralitat complet. Els resultats, efectivament, van mostrar que presentava una lateralitat heterogènia i una hipotonia general important. Abans d’explicar el treball que vam fer amb ella durant el tractament i els resultats obtinguts, cal assenyalar que, al principi, l’Anna va mostrar una gran reticència a la teràpia individual, ja que pensava que no faria els exercicis bé. No obstant això, venia de bon grat al centre i aviat ens va fer saber per què: li preocupava la seva relació amb els altres i també els seus resultats escolars (les notes). Veia la teràpia com un mitjà per millorar en aquests dos aspectes. De fet, molt aviat, quan vam iniciar el treball de coordinació general i d’equilibri estàtic, va preguntar a la directora del centre, Joëlle Guitart, si la podia ajudar a «anar més de pressa en la seva recuperació».

Amb l’Anna vam treballar tots els ítems de la psicomotricitat durant cinc anys, fins que fa un mes va acabar la teràpia de lateralitat en pacients amb síndrome de Down (una sessió setmanal). En el transcurs dels primers anys, i a poc a poc, va aprendre a pujar i baixar escales amb més facilitat, a saltar a la corda, a caminar pel banc suec sola (un dels exercicis que es fan al centre), els pares van notar que avançava significativament en la noció d’espai i de temps, i la veien més segura d’ella mateixa. Així mateix, com que va millorar la lateralitat ull-mà, en va millorar també l’escriptura (ja escrivia en la línia recta) i el tic va desaparèixer. A l’escola, la seguien veient dispersa, però ja estaven apreciant tota aquesta evolució.

L’Anna era molt conscient de la seva situació. Quan li vam donar el resultat del primer test de seguiment, en lloc de quedar-se satisfeta amb els bons resultats, ens va demanar de nou ajuda per millorar en qüestions que li preocupaven, com la seva respiració. Els pares, en canvi, van posar l’èmfasi a no córrer. La seva meta principal era que l’Anna guanyés en autonomia.

Vam seguir la teràpia posant l’accent en la figura corporal per treballar el seu jo corporal, un aspecte fonamental a l’hora de millorar-ne la seguretat, i l’Anna va aprendre finalment com donar o comprovar el canvi en els diners; un èxit que li permet anar a comprar sola i que, unit als seus assoliments relacionats amb la noció d’espai, li van permetre també començar utilitzar el transport públic sola.

Amb el temps, tots aquests avenços es van retroalimentant, de tal manera que, a mesura que anava guanyant en autonomia, anava guanyant en seguretat, i viceversa. La seva ansietat va disminuir, es va aprimar, va millorar la seva concentració, va començar a sentir-se molt més motivada, a augmentar els seus reflexos motors, mentals i emocionals; a expressar les seves emocions, a pensar (pensar és l’abstracció total), té un discurs més coherent i s’apunta als intercanvis que organitza la coral en la qual canta.

Quan fa unes setmanes, en donar per finalitzada la teràpia, ens vam acomiadar, l’Anna va preguntar si podia passar pel centre de tant en tant per saludar-nos. També va comentar els seus plans de futur: potser buscarà feina com a ajudant en el sector de l’hostaleria, encara que també està estudiant la possibilitat de treballar ajudant nens petits amb les dificultats que ella ha superat. Decideixi el que decideixi, l’important és que, tot i que no hi ha tractament que pugui canviar el fet que té la síndrome de Down, el tractament de lateralitat i psicomotricitat ha fet possible que millori notablement a nivell neurofisiològic, motor, mental, emocional i social. L’Anna ha aconseguit un grau d’autonomia que li permet dutxar-se sola, anar a comprar, desplaçar-se per la ciutat, poder preguntar alguna cosa al carrer, cuinar i trobar una feina; és a dir, el grau d’autonomia suficient per ser independent.

Si ens vols fer una consulta, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre centre.