La setmana passada es va estrenar a Espanya Coco, de Pixar, una pel·lícula sobre els valors familiars i la superació personal que molts crítics ja qualifiquen d’obra mestra.

Com tota obra mestra, Coco ens ofereix una història amb una essència universal capaç de connectar amb les nostres emocions més profundes. La pel·lícula tracta sobre la importància de no renunciar als somnis, encara que ens semblin inassolibles; dels valors familiars, del paper fonamental que els éssers estimats tenen en la nostra vida i del que ens hi uneix per sempre, de tot el que ens poden aportar els grans, de com algunes persones canvien el nostre destí per sempre, del sofriment com a via necessària per créixer personalment, de la diversitat, del perdó i de la mort; aquest últim tema s’aborda des de la idea que els que ens han deixat romanen entre nosaltres si els recordem. I és que Coco és una faula de la vida i, alhora, una celebració de l’existència. Us n’expliquem l’argument perquè us pugueu situar millor, la qual cosa ens porta a Mèxic.

Miguel és un nen de 12 anys que sent passió per la música i somia arribar a ser com el seu ídol, el difunt Ernesto de la Cruz. Però es veu obligat a aprendre a tocar la guitarra d’amagat perquè a la seva família hi ha una vella tradició: la música està prohibida des que el seu rebesavi va abandonar la seva dona i la seva filla per intentar triomfar com a artista. Durant generacions, la família de Miguel, els Rivera, s’ha dedicat a confeccionar sabates, però ell decideix fer cas a la seva vocació i el Dia dels Morts inicia un apassionant viatge per una realitat paral·lela, la de la Terra dels difunts, en el qual coneix els seus ancestres, descobreix els secrets familiars que mai li havien estat revelats i es troba amb el seu ídol.

El viatge de Miguel és també un recorregut per les ancestrals tradicions mexicanes, per la seva cultura plena de simbolisme i color, per la seva música i per personatges que formen part de la seva història, com Frida Kahlo, Jorge Negrete i Dolores del Río. De fets, els responsables de Coco van estar viatjant a Mèxic durant tres anys per documentar-se i visitar tots aquells emplaçaments que els permetessin transmetre després tot aquest univers. En definitiva, Coco és una pel·lícula màgica que sap apropar-se a temes transcendents amb sensibilitat, humor i una actitud vital; una pel·lícula per a tota la família que, segons que hem llegit, està provocant que molts adults surtin de les sales de cinema emocionats.

Si arribats a aquest punt us heu preguntat per què la pel·lícula es titula Coco, us avançarem que aquest és el nom de l’estimadíssima besàvia de Miguel; una dona amb la qual el protagonista li agrada compartir les seves aventures, malgrat la seva avançada edat i els problemes de memòria; un personatge amb el qual es vol representar i homenatjar la convivència i l’amor entre les diferents generacions. De fet, la cançó principal de la banda sonora tracta precisament del record, que les persones només deixen d’existir quan l’última persona que les va conèixer les oblida.

Coco, de Pixar, està dirigida per Lee Unkrich (Toy Story 3), escrita i codirigida per Adrián Molina (El viatge d’Arlo) i produïda per John Lasseter, un dels pares de Pixar (Buscant en Nemo, Ratatouille, etc.). La pel·lícula es va estrenar el passat 20 d’octubre a Mèxic i ja ha batut rècords d’audiència: l’han vist més de 21 milions d’espectadors. Als Estats Units, en deu dies, ha recaptat més de 60 milions d’euros.

Aquest dilluns, 27 de novembre, la directora del nostre centre, Joëlle Guitart, va impartir dues conferències sobre el trastorn de lateralitat a l’escola La Salle de Figueres: la primera, adreçada a professors de parvulari, primària i secundària, i també a psicòlegs del col·legi, i la segona dirigida a pares d’alumnes. Estava previst que cada conferència tingués una durada d’una hora, comptant-hi el torn de preguntes; però, les dues conferències es van prolongar durant més de cinc hores a causa del gran interès que el tema va suscitar en els assistents. Creiem que pot ser útil per a altres professors, psicòlegs i pares fer un resum dels punts més importants que Joëlle Guitart va tocar en les seves exposicions, incloent-hi les respostes a les preguntes que es van repetir més entre els participants.

Abans d’entrar en matèria, volem donar les gràcies a tot el personal de l’escola que va participar en l’organització de l’acte per la seva eficàcia i cordialitat, i, especialment, destacar l’interès del director de La Salle de Figueres, Jordi Gibert, per fer possibles aquestes conferències sobre el trastorn de lateralitat: és fonamental que el professorat dels centres d’ensenyament i els pares dels alumnes disposin de la informació suficient i adequada per detectar si un nen o un adolescent pot estar presentant símptomes del trastorn i, en aquest cas, poder derivar-lo a un bon especialista.

Resum de les conferències sobre el trastorn de lateralitat

Precisament, perquè els assistents tinguessin la informació esmentada abans, a la primera part de les conferències, Joëlle Guitart va explicar l’evolució psicomotriu d’un nen des del seu naixement fins al final de l’adolescència, detallant com haurien de ser aquestes etapes en un nen normal. Posteriorment, es va centrar en el test de lateralitat: a Espanya, és habitual que alguns especialistes lliurin informes incomplets després d’haver fet les proves. Això es deu al fet que el test no inclou la cama estàtica, les cervicals, l’esquena ni la motricitat facial; és a dir, els tests de lateralitat són incomplets. Quan no es fa un test homolateral complet passen dues coses: el diagnòstic pot ser erroni i, com a conseqüència, tal com veiem sovint en el centre, el diagnòstic equivocat fa que els pacients vagin d’un especialista a un altre i se sotmetin a teràpies molt diverses fins que troben un especialista que els fa el test correctament. Com en qualsevol mal o malaltia, trobar l’etiologia (la causa) del trastorn de lateralitat és clau per poder dur a terme el tractament adequat (personalitzat) i, per tant, guarir el pacient. Si no, sotmetem la persona a un pelegrinatge innecessari que, a més, no servirà de res.

Una altra qüestió sobre la qual va parlar la directora del nostre centre va ser la hipotonia i la hipertonia com a símptomes del trastorn de lateralitat. La hipotonia comporta lentitud, bloqueig, ansietat i disgrafia. La qüestió de la lentitud és important, ja que molts nens amb trastorn de lateralitat estan diagnosticats de dislèxia sense ser dislèctics. El que els passa és que no tenen temps de seguir les explicacions o un dictat. En altres paraules: la causa de la seva dislèxia és la lateralitat, però no tots els nens o adolescents que presenten problemes de lateralitat són dislèctics. Els nens hipotònics són nens que, a més, es cansen molt, d’aquí també la lentitud; un problema que no està relacionat amb el quocient intel·lectual. Per la seva banda, els nens amb hipercinèsia són nens molt inquiets que freqüentment són diagnosticats erròniament de TDAH i tractats amb fàrmacs que si bé els deixen més tranquils també els provoquen insomni i pèrdua de gana, a més que el seu cervell s’habitua a la medicació i després pateixen crisis de rebot. Segons Joëlle Guitart, és un gran error medicar aquests nens amb els fàrmacs per al TDAH (de vegades es medica fins i tot nens de cinc anys): una teràpia de lateralitat adequada és el tractament que cura un infant o adolescent amb trastorn de lateralitat amb hipercinèsia. Encara que resulti dur afirmar-ho, per a alguns pares és més còmode medicar un nen que portar-lo a teràpia.

Joëlle Guitart també va voler posar el focus en la qüestió de la lectura, un tema que, sobretot, preocupa molts professors: per a l’especialista, la lectura és la base dels estudis. Si no hi ha una bona comprensió lectora, aquest dèficit influirà en la comprensió de les altres assignatures (fins i tot per resoldre un problema de matemàtiques cal comprendre’n bé l’enunciat). No obstant això, cada dia es llegeix menys: no només no llegeixen els nens, molts pares tampoc ho fan habitualment: els costa llegir, no tenen temps o no els agrada. Aquesta manca d’amor per la lectura també l’hereten els fills.

Finalment, un altre dels temes que s’hi va abordar va ser el de la depressió en infants i adolescents, ja que els casos augmenten (així ho constatem nosaltres al centre i així ho van expressar els assistents) i cada vegada a edats més primerenques. Actualment, molts nens no tenen temps per jugar i ser nens: el ritme actual de vida amb múltiples activitats extraescolars, que en moltes ocasions actuen de «cangurs», els impedeix conservar l’espai que necessiten per viure la seva infància. Quan fan un quadre de depressió, no volen anar a l’escola, repeteixen curs, de vegades se’ls canvia a una escola amb un nivell d’exigència menor, etc. És habitual veure nens molt intel·ligents que van a parar a escoles especialitzades (preadolescents i, sobretot, adolescents) o als quals s’ha orientat a estudiar mòduls, encara que aquest no fos el seu desig. Això danya profundament l’infant.

Finalment, volem reiterar la importància de diagnosticar correctament cada cas de lateralitat perquè cada nen tingui l’oportunitat de curar-se i no renunciar a la seva vida: que pugui triar els estudis universitaris que realment responen a la seva vocació, que es pugui desenvolupar socialment sense problemes afegits i que el dia de demà, si així ho decideix, pugui formar una família sense transmetre el trastorn de lateralitat als seus propis fills. Recordem que, un cop curat, el pacient no presenta cap regressió i, per tant, ja no transmetrà el trastorn als seus descendents.