Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització
Link Enlarge

El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 20 novembre, 2019 El trastorn de lateralitat, Emocions

Una teràpia prèvia de lateralització errònia


El de l’Andrea és un cas que reflecteix molt bé els problemes afegits que presenten els pacients amb lateralitat creuada que arriben al nostre centre després d’haver rebut anteriorment un tractament de lateralització erroni en un altre centre a causa d’un mal diagnòstic.

Aquesta pacient tenia vuit anys quan va venir per primera vegada al nostre centre al setembre del 2016. Durant la primera visita, els seus pares van explicar que, prèviament, la seva filla havia estat fent teràpia per canviar la seva lateralitat de braç i mà a la dreta (a més d’anar a un logopeda, a un optometrista i a un psicòleg). No obstant això, quan li vam fer el test complet de lateralitat, els resultats van indicar que era esquerrana, no dretana.

El tractament que havia rebut a causa de l’error de diagnòstic no només n’havia impossibilitat la millora durant tot aquest període anterior, sinó que, tal com veurem, va tenir greus repercussions en el seu desenvolupament cognitiu i emocional.

Simptomatologia emocional

L’Andrea presentava onicofàgia; és a dir, es rosegava les ungles de les mans i dels peus per intentar calmar la gran ansietat i l’angoixa que patia. Tenia tics, com passar-se la llengua contínuament pel llavi superior o tancar les mans estrenyent amb força abans d’expressar alguna emoció. No suportava els sons greus, de manera que evitava de totes totes els llocs on hi pogués haver enrenou i es negava a apuntar-se a qualsevol activitat extraescolar. Es barallava sovint amb les nenes de la seva classe i, a casa, mostrava una gran inquietud quan, per exemple, s’asseia a mirar la televisió. A més, necessitava dormir amb els pares, i es ficava al mig del seu llit, entre la seva mare i el seu pare, i tenia malsons amb freqüència.

 

El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

 

Rendiment escolar

En l’anamnesi, els pares van relatar que la seva filla els feia perdre el son: necessitaven saber la causa del seu patiment emocional i dels seus problemes de rendiment escolar.

L’Andrea no volia anar a l’escola ni jugar amb cap company: als matins, es provoca vòmits per intentar quedar-se a casa. A més de presentar TDA (no TDAH), tenia un vocabulari extremadament pobre per la seva edat, no entenia res del que llegia i es perdia i es travava en llegir; era necessari que la seva mare li llegís els deures perquè pogués comprendre una mica millor el que havia de fer. També es dispersava moltíssim, la seva dificultat per concentrar-se era notòria, com la seva lentitud en fer qualsevol tasca; tenia una disortografia important (el quadre semblava de dislèxia, però no ho era), li costava un gran esforç fer un dictat, anava molt malament en càlcul (a causa, sobretot, de la seva dificultat per llegir els enunciats) i no sabia com fer un resum.

No obstant això, l’Andrea era molt conscient de les seves dificultats. Sovint deia a la seva mare «Mama, no hi arribo, no puc». De fet, havia passat de segon a tercer de Primària pels pèls, tot i que el resultat de el test de quocient intel·lectual que van portar els seus pares era de 99.

Finalment, cal destacar que, tot i que menjava utilitzant la mà dreta perquè l’havien lateralitzat cap a aquest costat, escrivia amb l’esquerra.

Els resultats del test de lateralitat

Els resultats del test complet de lateralitat que li vam fer a l’Andrea abans d’iniciar la teràpia i que, per tant, van definir el tipus de tractament, van ser els següents:

 
Lateralitat de braç i mà: el 65 % esquerra i 35 % dreta.
Lateralitat de l’ull: esquerre (presentava una hipermetropia i estrabisme de l’ull dret).
Lateralitat de cama estàtica: esquerra
Lateralitat de cama dinàmica: 60 % esquerra, 40 % dreta.
Motricitat facial: 55 % esquerra, 45 % dreta.
Oïda: 50 % esquerra, 50 % dreta.
Cervicals: 55 % esquerra, 45 % dreta.

Amb aquests resultats, l’Andrea havia de ser lateralitzada homolateralment a l’esquerra de braç, mà, ull, cama estàtica i cama dinàmica, motricitat facial, oïda i cervicals.

 

El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

 

L’Andrea rebrà l’alta el mes que ve

Com és natural, al principi els pares es van mostrar escèptics davant la idea que féssim un tractament de lateralització que canviés de nou la lateralitat de la seva filla, però van entendre que els resultats del test complet eren clars al respecte.

La teràpia de lateralitat és un tractament llarg perquè requereix dur a terme un treball neurofisiològic complex que necessita temps. No obstant això, quan s’estableixen i consoliden correctament els recorreguts sinàptics, la recuperació dels pacients és molt alta: com a mínim, d’un 85 %, i els pacients no presenten recaigudes o regressions. L’Andrea, després de 3 anys i dos mesos, s’ha recuperat neurofisiològicament en un 90 % (cap persona està lateralitzada homolateralment al 100 %) i rebrà l’alta el mes que ve. La seva recuperació no es limita a les seves funcions cognitives: aquestes, ara, estan harmonitzades amb el seu rendiment mental i emocional.

Finalment, volem assenyalar que el test de CI que li hem fet recentment ha donat un 115 com a resultat, un augment que ara sí que reflecteix el seu potencial real que anteriorment estava limitat per la seva lateralitat mal definida.

Les nostres emocions modifiquen la forma del nostre cor
Link Enlarge

Les nostres emocions modifiquen la forma del nostre cor

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 12 novembre, 2019 Ansietat, Emocions
  • Les nostres emocions impacten en la salut dels nostres cors, provocant que canviïn de forma en resposta al dolor, a la por o a l’angoixa. Aquest coneixement demana un canvi en la manera de tenir cura del nostre òrgan més vital
  •  

    Quan tenia 7 anys, una professora de l’escola ens va fer fer a tota la classe un dibuix que expressés el concepte d’amor. La majoria de nosaltres vam dibuixar un cor o vam incloure’n diversos en els nostres dibuixos. Al final, ella va triar uns quants treballs, els va penjar en un mural de la classe i els va comentar. No recordo la valoració que va fer de cada un d’ells, però sí que recordo perfectament un dels seus comentaris. Grosso modo, va dir que li semblava absurda la relació que la gent establia entre l’amor i la representació d’aquest a través de la forma d’un cor, ja que, segons que va dir, l’amor no resideix en aquest òrgan. Va fer aquest comentari sense donar-ne cap explicació més i va passar a un altre tema com si res.

    Recordo que em vaig quedar pensant en les seves paraules perquè em van suscitar moltes preguntes i, a més, em va impactar la seguretat amb què les va pronunciar. Crec que, dins del que cap en una nena de set anys, vaig entendre el significat materialista del seu comentari, però d’alguna manera alguna cosa em va dir que allò no era cert del tot o, si més no, que tots dos conceptes no eren tan indissociables. Potser per això m’ha semblat tan interessant la conferència Com les teves emocions canvien la forma del teu cor, que el cardiòleg Sandeep Jauhar (gens reduccionista) va impartir fa poc en una de les sessions de TEDTalks.

     

     

    Per què el cor s’ha relacionat històricament amb les emocions

     

    A la conferència, primer explica el motiu pel qual el cor, com a òrgan, ha estat objecte de tantes metàfores al llarg de la història i ha simbolitzat la vida emocional de les persones en ser considerat el seient de l’ànima. No n’inclouré tots els exemples (podeu llegir la transcripció de la conferència al castellà en aquest enllaç), però sí un parell, perquè són ben il·lustratius. Per exemple, és curiós saber que la paraula emoció prové en part del verb francès émouvoir, que vol dir agitar, fet que dota de lògica la relació que establim entre les emocions i un òrgan que es caracteritza pel seu moviment agitat.

     

     

    També és interessant quan explica que la forma cardioide de cor està molt present en la naturalesa: és la forma de les fulles, de moltes flors i de llavors de plantes, incloent-hi el silfi, que s’utilitzava en l’edat mitjana per al control de la natalitat i com a afrodisíac; d’aquí, probablement, que s’associés aquesta forma al sexe i a l’amor romàntic.

    Ara bé, la qüestió és si hi ha un vincle real entre l’òrgan del cor i les emocions o si aquest vincle és simplement metafòric. I aquí és on aquest cardiòleg afirma clarament que el vincle és molt real, ja que les emocions tenen un efecte físic directe en el cor humà.

     

    El trastorn cardíac anomenat miocardiopatia de Tako-Tsubo

    Les nostres emocions modifiquen la forma del nostre cor
     

    Al Japó, anomenen tako-tsubo un tipus d’atuell de forma bombada i coll estret que fan servir tradicionalment els pescadors per atrapar pops. El 1990 es va adoptar aquesta paraula per descriure i reconèixer per primera vegada un trastorn cardíac que es caracteritza per un gran debilitament de cor com a resposta a l’estrès intens o al dolor que provoca la pèrdua d’un ésser estimat, ja que les persones amb miocardiopatia de Tako-Tsubo presenten un cor amb bombaments. El trastorn també és conegut com la síndrome de cor trencat.

    Els cardiòlegs no saben exactament per què el cor adopta aquesta forma bombada. No obstant això, en la fase aguda de la síndrome, aquest pot causar tots els signes d’una insuficiència cardíaca: mal de pit, falta d’aire, arítmies potencialment mortals, etc. Tanmateix, així com en un infart de miocardi els símptomes es deuen a un bloqueig d’una artèria coronària, en el cas de la síndrome de Tako-Tsubo les artèries coronàries dels pacients no estan obstruïdes, tot i que quan els fan les proves d’ultrasò veuen que el cor s’ha debilitat, ha perdut significativament la seva capacitat normal i s’ha bombat (la síndrome, generalment, se soluciona en poques setmanes).

    Tal com explica Sandeep Jauhar, «Avui sabem que el cor per se no és la font de l’amor o de les emocions com pensaven els antics, però també se sap que la relació entre emocions i cor és molt íntima, i que, tot i que el cor no origina els sentiments, és molt sensible a ells. Emocions com la por o la pena poden causar una lesió cardíaca profunda i els nervis que controlen processos inconscients com el batec de cor poden desencadenar una resposta que provoqui la constricció dels vasos sanguinis, una arítmia i una pujada de la pressió arterial. És a dir, els nostres cors són extraordinàriament sensibles al nostre sistema emocional».

     

    Els cors trencats són literalment i metafòricament mortals

    Les nostres emocions modifiquen la forma del nostre cor
     

    Així mateix, la literatura mèdica també descriu altres casos en què un trastorn emocional intens al cor metafòric té conseqüències fatals per al cor orgànic a causa de la resposta fisiològica provocada. De la mateixa manera, nombrosos estudis en aquest àmbit han conclòs que la dieta i l’exercici físic, tot i que són molt importants, no són suficients per afavorir la regressió d’una malaltia coronària: sembla que la gestió de l’estrès està més fortament correlacionada amb la reversió de la malaltia (al vídeo, el cardiòleg explica estudis sobre això publicats a les revistes Science i The Lancet).

    Sandeep Jauhar conclou la seva exposició dient que, tot i que la conceptualització de cor com a màquina ha fet possible avenços mèdics extraordinaris (estents, marcapassos, desfibril·ladors, trasplantaments de cor, etc.), aquests avenços han d’anar acompanyats d’un altre gran pas que ens costa fer: entendre i acceptar que és necessària l’atenció a la vida emocional, i que el nou paradigma de salut ha d’incloure els factors psicosocials (només cal llegir els estudis sobre la salut en la població que se sent sola, per exemple).

    Riure millora significativament la nostra salut (i va de debò)
    Link Enlarge

    Riure millora significativament la nostra salut (i va de debò)

    Susana Lladó - Lladó Comunicación 30 novembre, 2018 Emocions 0

    Tots sabem que riure ens va bé i que millora el nostre estat d’ànim. El que potser no sabem és que riure millora significativament la nostra salut perquè ens protegeix de nombroses malalties. Quan riem, no només alleugem la càrrega mental: el riure indueix canvis físics en el cos.

     

    Aquests són els beneficis principals que ens aporta el riure, segons les investigacions dutes a terme en els darrers anys:

     

    1. El riure atura l’alliberament de les hormones que produeix el nostre organisme quan estem sota els efectes de l’estrès, com el cortisol (una de les més perjudicials per a la nostra salut).

    2. Riure desencadena la producció de neuroquímics que actuen contra l’ansietat i ens calmen, com la dopamina.

    3. Riure també augmenta l’alliberament d’endorfines.

    4. Com que el riure augmenta la quantitat d’aire ric en oxigen, estimula el cor, els pulmons i els músculs.

    5. Alleuja el dolor en provocar que el cos produeixi els seus propis analgèsics naturals.

    6. A la feina, el riure augmenta el compromís, la col·laboració, la precisió analítica i la productivitat, i redueix l’absentisme.

    7. El riure estimula l’activitat de les cèl·lules que utilitza el sistema immunitari per defensar-se contra malalties. De la mateixa manera que els pensaments negatius es manifesten en reaccions químiques que poden afectar el cos en provocar estrès i perjudicar el sistema immunitari, els pensaments positius relacionats amb el riure poden alliberar neuropèptids que ajuden a disminuir l’estrès i evitar malalties potencialment greus.

    8. Ens protegeix contra les malalties del cor.

    9. Riure redueix els nivells d’inflamació.

    Reír mejora significativamente nuestra salud (y va muy en serio)

    10. S’ha demostrat que el riure canvia la manera en què moltes neurones del cervell es comuniquen entre si. En concret, el riure indueix les freqüències gamma, un tipus d’ones cerebrals que milloren la sincronització de l’activitat neuronal, fet que reforça el record i la memòria.

    11. El riure ens ajuda a construir relacions socials perquè promou un sentit d’unió i seguretat. Quan riem, estem enviant un missatge als altres que «tot està bé». Així mateix, els estudis asseguren que tenim 30 vegades més probabilitats de riure quan estem amb altres persones que quan estem sols.

    12. Millora significativament la qualitat del son i la cognició de la gent gran.

    13. Riure millora el flux sanguini i la circulació, de manera que ajuda a la relaxació muscular i a reduir la pressió arterial basal.

    14. Ens ajuda a enfrontar-nos a situacions difícils, ja que augmenta la nostra satisfacció personal.

    15. El riure té un efecte similar als antidepressius: activa l’alliberament del neurotransmissor serotonina, el mateix químic cerebral afectat pels tipus més comuns d’antidepressius, els ISRS.

    16. El riure fomenta la connectivitat cerebral: com que desxifrar una rialla no és una tasca simple per al cervell, cada tipus de riure (alegre, burleta, etc.) activa connexions entre diferents regions del cervell. Això vol dir que el riure fomenta la connectivitat rigorosa de la regió del cervell que s’activa quan sentim una rialla, mentre els nostres cervells treballen per desxifrar quin tipus de comunicació s’està produint.

    17. I, a més, ens ajuda a ser més creatius: quan estem relaxats, és més probable que es produeixi l’associació lliure d’idees i, per tant, la creativitat.

    Segons un estudi publicat a la revista Cerebral Cortex, en el qual es van utilitzar imatges per ressonància magnètica, aquestes són algunes de les regions que s’activen en el nostre cervell quan riem:

    Reír mejora significativamente nuestra salud (y va muy en serio)

    1. L’hipotàlem lateral: regió que participa en una sèrie de processos, com promoure el comportament d’excitació i alimentació, reduir la percepció del dolor, les funcions digestives i la pressió arterial.

    2. L’amígdala: participa en el processament de memòries, presa de decisions i reaccions emocionals.

    3. Cerebel dret: important per a l’atenció visual, el llenguatge i per imaginar els estats emocionals dels altres.

    4. L’opercle parietal: parcialment responsable del processament dels sentits, com el tacte i la temperatura.

    5. La matèria grisa periaqüeductal, que exerceix un paper en l’analgèsia.

    6. Les regions de l’escorça prefrontal ventromedial: quan aquestes s’activen, s’alliberen les endorfines.

     

    Fonts:

    The Benefits of Laughing in the Office

    You Asked: Does Laughing Have Real Health Benefits?

    Clínica Mayo

    Medical News Today

    Six Science-Based Reasons Why Laughter Is The Best Medicine

    New Study Proves That Laughter Really Is The Best Medicine

    Un estudi vincula els records de la infància a la salut a l’edat adulta
    Link Enlarge

    Un estudi vincula els records de la infància a la salut a l’edat adulta

    Susana Lladó - Lladó Comunicación 7 novembre, 2018 Actualitat, Emocions, Lateralitat creuada, Memòria 0

     

  • Segons l’estudi, els records que tenim sobre l’afecte que vam rebre dels nostres pares constitueixen un factor clau en la nostra salut durant l’etapa adulta
  •  

    Els records de la infància i la salut en l’adolescència i joventut

    Un estudi vincula els records de la infància a la salut a l’edat adulta

     

    En els últims anys s’han dut a terme nombrosos estudis en què s’associa la percepció positiva de la cura primerenca rebuda pels pares al bon desenvolupament adaptatiu durant l’adolescència i la joventut. Aquests records positius sobre l’ambient en el qual un es va criar de nen compleixen moltes funcions: contribueixen al fet que un se senti bé, inculquen un sentiment de gratitud, atorguen confiança en la relació amb els altres, ajuden a regular les emocions i actuen de guia en els futurs comportaments interpersonals i en la nostra capacitat per regular l’estrès, a més de vincular-se a un menor consum de drogues. No obstant això, fins ara, molt pocs estudis han examinat la relació entre aquests records i la nostra salut i benestar més enllà de l’adolescència i primera joventut.

     

    La recerca sobre els records de la infància i la salut en adults

    Un estudi vincula els records de la infància a la salut a l’edat adulta

     

    La Universitat Estatal de Michigan acaba de publicar una recerca que s’ha centrat en aquesta franja d’edat: els autors han estudiat com repercuteixen els records sobre l’afecte rebut dels pares durant la primera infància en la salut emocional i física dels adults de mitjana edat i d’edat avançada. Els resultats han proporcionat evidències que s’hi dona una clara associació. No sols això, aquesta associació es manté gairebé invariable en el temps: la percepció que conservem ens influeix al llarg de tota la vida.
    Les persones amb records retrospectius positius presenten una millor salut física, pateixen menys malalties cròniques i menys símptomes depressius durant l’etapa adulta. Tal com explica l’autor principal de l’estudi, William J. Chopik, «Sabem que la memòria té un paper molt important en la forma en què entenem el món: com organitzem les nostres experiències passades i com jutgem que hem d’actuar en el futur. Com a resultat, hi ha moltes maneres diferents en què els nostres records del passat poden guiar-nos. Els bons records semblen tenir un efecte positiu en la salut i el benestar, possiblement a través de la manera en què redueixen l’estrès o ens ajuden a mantenir opcions saludables en la vida».

    La recerca, si la voleu llegir completa, s’ha publicat a la revista Health Psychology®.

    Els neurocientífics descobreixen on es genera el pessimisme
    Link Enlarge

    Els neurocientífics descobreixen on es genera el pessimisme

    Susana Lladó - Lladó Comunicación 10 setembre, 2018 El trastorn de lateralitat, Emocions 0

    Les persones que pateixen depressió o ansietat acostumen a experimentar estats d’ànim negatius que provoquen que, davant d’una situació determinada, se centrin més en els possibles desavantatges que en els beneficis potencials; és a dir, solen tenir tendència al pessimisme. Doncs bé, un equip de neurocientífics de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) ha identificat la regió del cervell on es genera aquest estat d’ànim: el nucli caudat*. En proves amb animals, els investigadors han constatat que, quan s’estimula aquest nucli, es dóna molt més pes al possible inconvenient d’una situació donada que no pas al seu benefici (en comparació amb quan la regió no està estimulada). La conclusió de la recerca afirma que estimular el nucli caudat genera una perspectiva negativa que ennuvola la presa de decisions i que indueix a prendre decisions més negatives.
    Així mateix, els investigadors han observat que, quan s’estimula el nucli caudat, la presa de decisions pessimista pot continuar fins a l’endemà (els efectes van disminuint gradualment).

     

    La recerca

     

    L’equip que ha dut a terme la recerca és un grup que es dedica a estudiar les emocions i com aquestes són controlades pel cervell. Fa un temps, aquest mateix equip ja va identificar el circuit neuronal subjacent al tipus específic de presa de decisions que es coneix com a «conflicte d’evitació d’aproximació»: decisions que acostumen a generar una gran ansietat perquè requereixen ponderar tant elements negatius com positius. També van demostrar que l’estrès crònic condueix, generalment, a triar opcions d’alt risc i d’alt rendiment. Després d’aquests resultats, van iniciar una nova recerca per veure si podien reproduir un efecte que acostuma a observar-se en persones amb depressió, ansietat o trastorn obsessiu compulsiu: els comportaments rituals realitzats per combatre els pensaments negatius. L’equip sospitava que el pensament negatiu d’aquests comportaments podria influir en la presa de decisions per evitar-ne l’abordatge. Va ser llavors que, per provar la hipòtesi, van estimular el nucli caudat en animals: una regió del cervell vinculada a la presa de decisions emocionals. Als animals se’ls va oferir, en diverses proves, una recompensa unida a un estímul desagradable, fet que implicava per a ells sospesar el cost-benefici. Normalment, si la recompensa és prou alta per equilibrar el cost, s’accepta la situació i, si és massa baixa, es rebutja. En estimular el nucli caudat, van observar que el càlcul cost-benefici es va fer esbiaixat en els animals i que van començar a evitar combinacions que havien acceptat prèviament. Aquest resultat suggereix que els animals van començar a devaluar la recompensa que abans havien desitjat i que es van enfocar, magnificant-lo, en el cost de l’estímul aversiu.

    *El nucli caudat forma part dels ganglis basals, els quals es troben situats a la part profunda dels hemisferis cerebrals. Aquest nucli intervé en processos tan importants com la memòria, la motivació, l’aprenentatge i el control i la coordinació del moviment, entre altres funcions. Així mateix, els nuclis caudats controlen el funcionament del mecanisme que ens permet respondre conseqüentment a les situacions externes (les que percebem com una alarma, per exemple).

    «La vida secreta del cervell»: una teoria revolucionària sobre les emocions
    Link Enlarge

    «La vida secreta del cerebro»: una teoria revolucionària sobre les emocions

    Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 27 maig, 2018 Actualitat, Emocions 0

    Lisa Feldman Barret és neurocientífica, catedràtica de Psicologia per la Northeastern University (Massachusetts), membre electa de la Royal Society of Canada i ha rebut el premi NIH Director’s Pionner per la seva recerca pionera sobre les emocions i el cervell, a més de col·laborar, per exemple, amb l’escola de Medicina de Harvard. Convé fer aquesta presentació abans de parlar del seu llibre La vida secreta del cerebro perquè amb la teoria que hi desenvolupa qüestiona tot el que fins ara donàvem per fet sobre la construcció de les emocions; és a dir, afirma que la teoria clàssica és incorrecta i presenta una teoria revolucionària que representa un nou paradigma sobre la ment humana.

     

    Què en diu la teoria clàssica 

    Grosso modo, la teoria clàssica sobre les emocions afirma que aquestes són producte de l’evolució pel fet que es van mostrar útils per a la nostra supervivència, que les portem incorporades des que naixem, que són definides i reconeixedores, que s’allotgen en diferents parts del cervell, que són universals i que es desencadenen de manera automàtica quan alguna cosa les activa. Les manifestem amb la cara, la veu i la postura corporal, i provoquen canvis físics en el nostre organisme: acceleració de la respiració i el cor, activació de les glàndules sudorípares, etc. Segons la teoria fins ara acceptada, tenim molts circuits emocionals en el cervell i cada un d’ells provoca un conjunt característic de canvis, com si fos una empremta dactilar. Dit d’una altra manera, es creu que els successos poden activar les neurones de l’alegria, les neurones de la por, etc., i que atès que identifiquem i experimentem aquestes emocions, a cadascuna d’elles li ha de correspondre una pauta subjacent concreta en el cervell i en el cos.

     

    «La vida secreta del cerebro»

     

    Lisa Feldman Barret assegura que no hi ha cap prova científica que aquestes suposades empremtes dactilars físiques siguin constants, ni per a una sola emoció (hi ha molts experiments que conclouen que sí, de la mateixa manera que n’hi ha molts altres que conclouen que no); que les emocions ens són universals i que les creem nosaltres; és a dir, que es construeixen socialment. Per aquest motiu la seva teoria s’ha anomenat «La teoria de l’emoció construïda»: «Veiem que les emocions no són monolítiques, sinó que estan fetes de components més bàsics; que en lloc de ser universals varien d’una cultura a una altra; que no són provocades, sinó que les creem nosaltres; que sorgeixen d’una combinació entre les propietats físiques del cos, un cervell flexible les connexions del qual reflecteixen l’entorn en què es desenvolupa, i la cultura i l’educació que ofereix aquest entorn. Les emocions són reals, però no en el mateix sentit objectiu que les molècules o les neurones. Són reals en el sentit en què ho són els diners, és a dir, no són una il·lusió, però sí un producte del consens humà. Aquesta visió, que anomeno “teoria de l’emoció construïda”, n’ofereix una interpretació molt diferent», explica l’especialista en el seu llibre.

     

    Implicacions

    Lisa Feldman Barret és molt conscient que la seva teoria sembla il·lògica perquè, de fet, experimentem les emocions com si responguessin a la teoria clàssica, però alerta sobre les implicacions de les nostres creences respecte d’això. Vegem alguns dels exemples que ella mateixa ofereix en el llibre:

    1. Pensem en l’última vegada que hem passat per la seguretat d’un aeroport: uns agents taciturns passen les nostres sabates pels raigs X i avaluen la probabilitat que suposem una amenaça terrorista. No fa gaire, un programa de formació anomenat SPOT (sigles en anglès de «comprovació de passatgers mitjançant tècniques d’observació») ensenyava aquests agents a detectar enganys i avaluar riscos basant-se en moviments facials i corporals, partint de la teoria que aquests moviments revelen els nostres sentiments més íntims. El programa no va funcionar, però va costar nou-cents milions de dòlars als contribuents. Hem d’entendre l’emoció d’una manera científica perquè els agents del govern no ens aturin —o no passin per alt els que suposin una amenaça— basant-se en una visió errònia de les emocions.
    2. Imaginem ara que una persona es troba en la consulta d’un metge dient que sent una opressió al pit i que li costa respirar; símptomes que poden indicar un infart de miocardi. Si la persona és una dona, el més probable és que se li diagnostiqui ansietat i se l’enviï a casa, mentre que si és un home és més probable que se li diagnostiqui una cardiopatia i se li aconselli un tractament preventiu. Com a conseqüència, les dones de més de seixanta-cinc anys moren per infart amb més freqüència que els homes. Les percepcions dels metges, del personal d’infermeria i dels mateixos pacients reflecteixen les creences de la visió clàssica que emocions com l’ansietat es poden detectar i que les dones són intrínsecament més sensibles a les emocions que els homes… Unes creences que poden tenir conseqüències mortals.
    3. La creença en la visió clàssica fins i tot pot «provocar» guerres. La guerra del Golf a l’Iraq es va deure, en part, al fet que el germanastre de Saddam Hussein va creure que podia «llegir» les emocions dels negociadors nord-americans i va dir a Saddam que els Estats Units no parlaven seriosament en dir que atacarien. La guerra posterior va acabar amb la vida de 175.000 iraquians i de centenars de militars de la coalició.

    En aquest enllaç podeu llegir el primer capítol de La vida secreta del cerebro  (l’autora fa servir un exemple com a fil conductor que és molt aclaridor i que hem omès per no estendre’ns massa en aquest article).

    Últims articles

    • El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs
    • L’organització espacial i temporal en l’aprenentatge de la lectoescriptura
    • Què és procrastinar i la seva relació amb la depressió
    • El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

    Som al Facebook

    Consulteu-nos

    Adreça: C/ Josep Bertrand, 3. Ático 2º. 08021 Barcelona
    Tel.: + 34 932 007 586
    Mòbil: +34 610 791 125
    Fax: + 34 932 007 611
    Email: info@lateralidad.com
    • Lateralitat

    Diseño web: ©2020 Lladó Comunicación

    Top
    Utilizamos cookies para poder ofrecerle la mejor experiencia en nuestro sitio web. Si continúa utilizando este sitio asumiremos que está de acuerdo.Estoy de acuerdoNoPolítica de privacidad