A la majoria de les persones ens provoca ansietat parlar en públic. La perspectiva d’haver de fer una exposició davant d’altres ens causa una certa por i angoixa, la qual cosa és normal si el malestar no és excessiu: l’ansietat és una resposta d’anticipació positiva que evolutivament ens ha permès sobreviure com a espècie i que, si no sobrepassa certs llindars, actua a favor nostre a l’hora de superar les situacions i reptes que ens anem trobant a la vida. El problema sorgeix quan aquesta emoció ens supera i la por pot arribar a convertir-se en una fòbia. Així mateix, és relativament freqüent que les persones amb dificultats de lateralitat, a més, visquin aquestes situacions com una amenaça per la por de quedar-se bloquejats.

«Quan es té por de parlar en públic, els símptomes més habituals són la sudoració, les tremolors, l’ansietat, els marejos i/o el mal de panxa, encara que també es presenta una simptomatologia cognitiva: la persona comença a tenir pensaments catastrofistes que, la majoria de les vegades, no són racionals, i també pot haver-hi una disminució de la concentració i de la memòria. La simptomatologia fisiològica i la cognitiva es van retroalimentant mútuament: com més pensaments negatius es tenen, més augmenta el malestar físic, i com més símptomes físics es presenten, més nerviosa es posa la persona», ens explica el psicòleg del nostre centre Luis Elías.

Per tant, cal distingir quan l’ansietat entra dins del normal i quan no, quan parlem de por, quan de preocupació i quan de fòbia. «Parlem de fòbia quan la reacció és excessiva, quan la resposta a la situació és desproporcionada. Per exemple, si un adolescent ha de fer una exposició de 15 minuts a classe i la seva simptomatologia és tan aguda que intenta evitar fer aquesta presentació, probablement estem davant d’una fòbia. En canvi, si un adult comença a sentir-se malament abans de fer una conferència de davant cinc-centes persones en un fòrum mundial, això entraria dins del normal», assenyala Elías.

Altres marcadors d’una possible fòbia són la persistència en el temps del malestar agut, que aquest malestar fisiològic i emocional sigui incontrolable i el fet que la por sigui irracional: és a dir, quan la persona no pot explicar per què té por o quan, tot i la simptomatologia aguda i de l’evitació, ni tan sols és conscient que parlar en públic li produeix por.

La majoria de les persones tracten d’esquivar la por intentant controlar-ne els símptomes i creuen que deixaran de sentir-ne si no hi pensen. Fan exercicis de respiració contraproduents, s’agafen la mà perquè no tremoli, etc. «Això només augmenta la simptomatologia, ja que la persona està posant la seva atenció en els pensaments que la provoquen», prossegueix el psicòleg.

Un altre error molt comú és l’evitació: com que no saben gestionar aquestes situacions, fan el possible per no enfrontar-s’hi. Aquesta conducta evitativa és perjudicial a qualsevol edat, no només en l’edat escolar. En l’àmbit laboral, els adults deleguen en col·legues responsabilitats que representen oportunitats professionals per progressar en la seva empresa, per exemple, i es degraden dins de l’organigrama en deixar que altres assumeixin les seves funcions.

Com més s’evita parlar en públic, més s’enquista la por de fer-ho, ja que cada vegada costa més gestionar-la. «Si un directiu té una reunió amb la junta cada 15 dies, encara que vagi trobant excuses per no assistir-hi, arribarà un moment en què hi haurà d’anar. En aquest punt, ja serà molt difícil que pugui gestionar l’ansietat. La por de parlar en públic se supera sempre a través de l’acceptació, no del rebuig o de l’evitació. Cal acceptar que aquestes situacions provoquen una activació en nosaltres i normalitzar els nervis», apunta Elies.

En teràpia es treballen els aspectes emocionals i cognitius relacionats amb la por de parlar en públic. I, un cop s’ha avançat en aquests aspectes, es realitzen tècniques d’actuació per simular un entorn semblant al que es puguin trobar els pacients en situacions reals.

Pel que fa al treball emocional, es tracta que el pacient identifiqui les emocions que sent en aquestes situacions i que pugui donar-los significat. «Hi ha persones que diuen sentir por quan, en realitat, el que senten és preocupació. O estan molt preocupades per sentir una emoció que és normal sentir quan s’ha de parlar en públic. Per exemple, hi ha pacients que associen l’estrès exclusivament a un estat negatiu i no saben que és un mecanisme que tenim les persones per poder afrontar situacions amb una major concentració, si sabem com gestionar-ho. Quan els ho expliques i entenen per què s’activa aquest mecanisme, es tranquil·litzen», afegeix Elies.

També es treballa l’autoestima per disminuir el pes que acostumen a donar a l’opinió que els altres puguin tenir d’ells. Si un se sent preparat i amb les seves fortaleses més sòlides, aquest temor al que puguin pensar els altres disminueix.

Un altre punt molt important que es treballa a les sessions és la relativització de les conseqüències: al pacient se li fa pensar en les conseqüències més greus que podria tenir una presentació en públic catastròfica. Aquest exercici els serveix per ser conscients que la intensitat de la por que senten és desproporcionada respecte a les conseqüències reals, fins i tot en el pitjor dels casos. Així mateix, també es treballa en relativitzar la importància de l’opinió que els altres es puguin formar sobre un.

Aprendre a canviar els pensaments desadaptatius per d’altres d’adaptatius també és fonamental: els pensaments catastrofistes o desadaptatius solen ser força irracionals, però, alhora, estan relacionats amb aspectes més profunds de la personalitat que cal treballar. Són pensaments relacionats amb com ens perceben els altres, la por de quedar-se en blanc, de fer el ridícul, etc.

De la mateixa manera, es treballen les habilitats cognitives involucrades en parlar en públic que constitueixen ítems de la lateralitat ―com la concentració, la memòria, l’atenció, la retenció i l’expressió verbal― per enfortir aquestes capacitats i disminuir el risc dels bloquejos. Com més segura se sent una persona, més augmenta la seva autoestima i, per tant, també la seva tranquil·litat per gestionar l’estrès que suposa parlar en públic.

Finalment, les sessions de role playing en grup són molt eficaces perquè els pacients puguin experimentar en un entorn de seguretat, simular situacions diverses que poden trobar-se en casos reals, comentar posteriorment les sensacions i pensaments que es presenten i treballar-los amb l’especialista.

Si ens vols fer una consulta sobre aquest tema, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre centre.

La Carla és una nena de vuit anys que va iniciar la teràpia de lateralitat en el nostre centre fa un any i nou mesos. El seu cas és un clar exemple de fins a quin punt una dinàmica familiar complexa afecta, agreujant-lo, el trastorn de lateralitat; per aquest motiu, el tractament, en aquests casos, requereix incloure no només el treball neurofisiològic amb el pacient, sinó fer una intervenció psicoterapèutica que ajudi a resoldre els seus conflictes emocionals i els dels seus progenitors. «Tractar un pacient amb lateralitat creuada sempre implica prendre en consideració molts més aspectes que els relacionats estrictament amb el trastorn neurofisiològic: les condicions de l’entorn en el qual la persona s’està desenvolupant també són determinants. Si hi ha problemes no resolts en la relació de parella dels pares, aquest malestar contribuirà a augmentar els símptomes i n’obstaculitzarà la curació», explica la directora del nostre centre, Joëlle Guitart.

Quan la Carla va arribar a la consulta per primera vegada, tenia sis anys i quatre mesos. El test va mostrar que era hipertònica de membres superiors i inferiors, que tenia tres creus de lateralitat i una retenció neurofisiològica el 36%. És a dir, el trastorn provocava que només disposés del 64% de les seves capacitats potencials, tot i tenir un bon quocient intel·lectual. No obstant això, amb aquesta retenció neurofisiològica no n’hi havia prou per explicar totes les dificultats d’aprenentatge, ni la simptomatologia emocional.

1.      Amb sis anys, la Carla encara no havia après a llegir ni a escriure i mostrava un rebuig absolut cap a les lletres: de fet, no les reconeixia.

2.      Hi havia tingut encopresi fins als cinc anys (evacuació fecal repetida i involuntària en llocs inapropiats).

3.      Va tenir enuresi fins als sis anys (incontinència urinària).

4.      Era una nena que s’avorria absolutament de tot el que estava relacionat amb l’escola perquè estava desconnectada del ritme de la seva classe: hi havia un retard d’aprenentatge d’uns dos anys, aproximadament, respecte als seus companys.

5.      No tenia adquirida la noció de temporalitat (passat, present i futur) ni del temps (les hores).

6.      Li costava moltíssim raonar (raonament lògic), encara que no tenia gaires dificultats amb la part mecànica de les matemàtiques.

7.      No podia suportar els sons aguts, estava irascible, amb una gran ansietat i necessitava canviar contínuament d’activitat.

8.      Cada nit se n’anava al llit dels seus pares perquè volia dormir amb el seu pare (la mare es veia obligada a anar a dormir al llit de la nena).

9.     Quan, durant el test, va fer el dibuix de l’esquema corporal, va ometre la mà dreta i la mà i el braç esquerres.

10.  Rebutjava rotundament seguir qualsevol regla o norma.

11.  Tot i que no patia el rebuig dels altres nens, ella mateixa s’aïllava: no volia relacionar-s’hi.

12.  Mostrava una atracció poc comuna cap a les calaveres, els fantasmes i la foscor.

No obstant això, la pacient mostrava una gran sensibilitat emocional i sensitiva, a més de ser molt intuïtiva. De fet, era conscient que alguna cosa no anava bé: una vegada va dir a la seva mare: «Em sento diferent dels altres nens». L’única cosa que despertava l’interès de la Carla era la música: les seves aptituds per al cant i el ball eren evidents.

A l’anamnesi amb els pares, el seu motiu de consulta va ser molt concret: volien saber si la nena aconseguiria aprendre a llegir i a escriure. A més, estaven preocupats perquè la Carla havia fet una teràpia de lateralitat durant vuit mesos amb un psicòleg d’un altre centre sense que s’hi apreciés cap progrés.

No obstant això, aquesta primera entrevista amb els pares també va posar de manifest que la parella tenia conflictes importants no resolts: el seu concepte de relació sentimental i de família divergia, la qual cosa provocava que, encara que aparentment tot anés bé entre ells, en realitat no hi havia una autèntica relació de parella. En lloc de parlar i afrontar les seves desavinences, havien traslladat i centrat l’angoixa en els problemes de la seva filla, com si el benestar familiar depengués exclusivament de resoldre els problemes relacionats amb la lateralitat de la nena.

Encara que per motius de confidencialitat no podem entrar en detalls, la Carla era molt conscient de la situació i estava acusant la inestabilitat i la inseguretat de l’entorn familiar: un nen necessita sentir-se protegit i segur per desenvolupar un jo saludable. D’altra banda, la Carla també era conscient del poder que li havien atorgat els seus pares en l’equilibri familiar, la qual cosa n’havia exacerbat l’ego.

«Amb tots els pacients de lateralitat és fonamental treballar en paral·lel l’aspecte corporal, el mental i l’emocional, però en els casos com el de la Carla cal parar una atenció especial a la dinàmica familiar en què està immers el pacient: aquí és on hi ha les claus que expliquen que els símptomes del trastorn s’hagin aguditzat. Si no solucionem aquests conflictes, el treball neurofisiològic no donarà els resultats esperats», puntualitza Joëlle Guitart.

Durant aquest any i nou mesos de tractament, hem treballat amb la Carla els diferents ítems de la lateralitat (se l’està lateralitzant a la dreta) posant l’accent en l’organització perceptiva, la percepció espaciotemporal, la coordinació locomotora, la respiració i la relaxació. Des de fa cinc mesos mostra un gran progrés en la lectura i ja ha començat a escriure, i ha evolucionat molt ràpid en aquest aprenentatge. La seva tutora, que és la seva mestra des de fa dos anys a l’escola, ens ha informat que, a més d’aquests avenços, ha millorat notablement la seva relació amb ella (abans d’iniciar la teràpia, no aconseguia establir comunicació amb la Carla), que està menys irascible i que la nena comença a tenir amics a l’escola. Aquesta evolució no hauria estat possible si durant aquest temps no haguéssim fet també una intervenció psicoterapèutica amb els pares que els està ajudant a resoldre individualment i com a parella els aspectes emocionals que no havien afrontat.

Fa poc, la Carla va demanar augmentar el nombre de sessions de teràpia: en lloc de venir un dia a la setmana, volia venir-ne dos. Esmentem aquest aspecte perquè és una petició que fan alguns pacients en constatar el seu progrés en els diferents àmbits de la seva vida. Cal assenyalar que, tot i que aquesta petició és en si mateixa un bon símptoma, l’evolució no és més ràpida si s’augmenten les sessions: la teràpia de lateralitat és una teràpia llarga perquè el cervell necessita un temps per anar assimilant els nous aprenentatges neurofisiològics que es van adquirint quan hi ha una lateralitat creuada. A la Carla li queda un any de tractament per arribar a curar-se, almenys, en un 95%, però l’important és que tots els tests de control que fem cada cinc mesos estan donant els resultats esperats en cada fase.