Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
  • El trastorn de lateralitat
    • Què és la lateralitat
    • Què és el trastorn de lateralitat
    • Simptomatologia
    • Com afecta la nostra vida
  • Diagnòstic i teràpia
  • L’equip
  • El centre
  • Blog
  • Contacte
  • Català
L’autoestima en nens amb lateralitat creuada_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart
Link Enlarge

L’autoestima en nens amb lateralitat creuada

Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 1 octubre, 2019 Autoestima, El trastorn de lateralitat, Lateralitat creuada

L’autoestima


L’autoestima és la valoració que un fa sobre si mateix, sobre la seva persona i imatge. Per tant, l’autoestima és un judici que o bé aporta valor positiu al que creiem que som, o bé hi aporta un valor negatiu.

Així mateix, l’autoestima no queda definida per una única avaluació, sinó pel conjunt dels judicis que emetem sobre la nostra persona: totes aquestes valoracions van definint la imatge que ens conformem de nosaltres mateixos i com ens representem simbòlicament i mentalment.

En conseqüència, l’autoestima és determinant en la construcció de la nostra personalitat i en la manera en què ens relacionem amb els altres.

Autoestima i psicomotricitat


L’autoestima en nens amb lateralitat creuada_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart

La formació de l’autoestima és gradual i es revisa i s’actualitza constantment. Quan un nen comença a prendre consciència de si mateix i a adquirir consciència del seu esquema corporal, comença a crear la seva imatge corporal. I aquesta imatge corporal està relacionada amb l’autoestima que s’està forjant.

Si un nen, per exemple, cau sovint quan juga, pot associar emocionalment aquest fet a un sentiment negatiu, com la frustració. Aquesta valoració negativa passarà a formar part de la seva pròpia autoestima.

Atès que la imatge corporal és una representació conscient i inconscient del cos i que té un component emocional, podem dir que el desenvolupament psicomotor d’un nen és una de les primeres bases que en conformen l’autoestima.

Perquè hi hagi un correcte desenvolupament psicomotor cal l’adquisició de certes bases, com l’esquema corporal, la lateralització dominant d’esquerra o dreta, l’organització espacial i l’organització temporal.

Aquestes bases s’han d’adquirir correctament i de manera gradual, ja que conformen l’estructura de futurs aprenentatges, com el de la lectoescriptura i el pensament lògic matemàtic. Un nen que, per exemple, no estigui ben lateralitzat podria tenir dificultats en l’estructuració de la temporalitat.

Els nens amb lateralitat creuada acostumen a tenir dificultats psicomotores i cognitives: problemes de concentració, atenció, memòria, etc. Aquestes funcions cognitives són fonamentals per a la vida diària, escolar i individual del nen. Per tant, hem de tenir en compte que, si un nen es troba amb moltes dificultats d’aquest tipus en el seu dia a dia, això influirà en la manera que es veu a si mateix.

Des de casa és important ajudar-lo a què aquesta valoració sigui justa: fer-li veure que, tot i que hi ha coses que li costen més, també n’hi ha d’altres que les fa molt bé. De la mateixa manera, també podem ajudar-lo que sigui conscient de la seva evolució: si és un nen que li costa llegir, podem fer-li notar que ha progressat molt des que va començar a aprendre’n.

En el nostre centre, ens trobem sovint amb nens que s’infravaloren o que tenen una baixa autoestima a causa de les seves dificultats psicomotores i cognitives. Alguns no volen provar coses noves o fer noves activitats perquè intentar-ho els produeix un gran patiment. Fer alguna cosa nova, encara que sigui una cosa divertida, significa sortir de la nostra rutina i, per tant, de la nostra zona de confort. Això pot generar molta por i ansietat.

Aquesta inseguretat també afecta la seva manera de relacionar-se amb els altres: poden ser nens amb dificultats per fer noves amistats o per integrar-se en un grup. Quan un no se sent a gust amb si mateix, li costa pensar que d’altres puguin gaudir de la seva companyia.

Com tractem els problemes d’autoestima en el centre

L’autoestima en nens amb lateralitat creuada_Centro de lateralidad y psicomotricidad Joëlle Guitart

Al centre partim de la base que cal treballar conjuntament la part emocional, la motora i la psicològica. Per aquest motiu, la teràpia integra tots tres aspectes.

Per exemple, si un nen té dificultat per saltar i això el fa sentir malament i diferent dels altres nens, en teràpia proposarem jocs de manera gradual que requereixin coordinació i coneixement d’esquema corporal perquè vagi millorant en el salt. A mesura que el pacient veu la seva evolució en aquest aspecte, la seva autoestima també augmenta, i arriba fins i tot a demanar aquest joc que, ara, el fa sentir bé.

De vegades, també ens trobem amb nens que han interioritzat un discurs negatiu sobre ells mateixos i que donen per descomptat, abans d’intentar-ho, que seran incapaços de fer alguna cosa determinada. El malestar que els genera una activitat nova els produeix una ansietat anticipatòria associada. Quan duen a terme la nova activitat i s’adonen que poden fer-ho bé, se sorprenen. Aquests èxits i la seva valoració positiva van augmentant-ne l’autoestima.

Sens dubte, és un procés llarg, que requereix ajuda terapèutica perquè aconsegueixin expressar les emocions associades a la infravaloració que els fa sentir malament. Però, a mesura que avança la teràpia i observen que són capaços de fer coses que abans no podien fer, que cada vegada les fan millor, i aprenen a valorar positivament els seus èxits i la seva evolució, també van ajustant la valoració sobre la seva persona i el seu judici esdevé més just.

La lateralitat creuada i la por de parlar en públic
Link Enlarge

La lateralitat creuada i la por de parlar en públic

Susana Lladó - Lladó Comunicación 26 setembre, 2019 Lateralitat creuada

A la majoria de les persones ens provoca ansietat parlar en públic. La perspectiva d’haver de fer una exposició davant d’altres ens causa una certa por i angoixa, la qual cosa és normal si el malestar no és excessiu: l’ansietat és una resposta d’anticipació positiva que evolutivament ens ha permès sobreviure com a espècie i que, si no sobrepassa certs llindars, actua a favor nostre a l’hora de superar les situacions i reptes que ens anem trobant a la vida. El problema sorgeix quan aquesta emoció ens supera i la por pot arribar a convertir-se en una fòbia. Així mateix, és relativament freqüent que les persones amb dificultats de lateralitat, a més, visquin aquestes situacions com una amenaça per la por de quedar-se bloquejats.

La simptomatologia fisiològica i la cognitiva es van retroalimentant mútuament: com més pensaments negatius es tenen, més augmenta el malestar físic, i com més símptomes físics es presenten, més nerviosa es posa la persona.

Simptomatologia prèvia associada a la por de parlar en públic

«Quan es té por de parlar en públic, els símptomes més habituals són la sudoració, les tremolors, l’ansietat, els marejos i/o el mal de panxa, encara que també es presenta una simptomatologia cognitiva: la persona comença a tenir pensaments catastrofistes que, la majoria de les vegades, no són racionals, i també pot haver-hi una disminució de la concentració i de la memòria. La simptomatologia fisiològica i la cognitiva es van retroalimentant mútuament: com més pensaments negatius es tenen, més augmenta el malestar físic, i com més símptomes físics es presenten, més nerviosa es posa la persona», ens explica el psicòleg del nostre centre Luis Elías.

Per tant, cal distingir quan l’ansietat entra dins del normal i quan no, quan parlem de por, quan de preocupació i quan de fòbia. «Parlem de fòbia quan la reacció és excessiva, quan la resposta a la situació és desproporcionada. Per exemple, si un adolescent ha de fer una exposició de 15 minuts a classe i la seva simptomatologia és tan aguda que intenta evitar fer aquesta presentació, probablement estem davant d’una fòbia. En canvi, si un adult comença a sentir-se malament abans de fer una conferència de davant cinc-centes persones en un fòrum mundial, això entraria dins del normal», assenyala Elías.

Altres marcadors d’una possible fòbia són la persistència en el temps del malestar agut, que aquest malestar fisiològic i emocional sigui incontrolable i el fet que la por sigui irracional: és a dir, quan la persona no pot explicar per què té por o quan, tot i la simptomatologia aguda i de l’evitació, ni tan sols és conscient que parlar en públic li produeix por.

La por de parlar en públic se supera sempre a través de l’acceptació, no del rebuig o de l’evitació. Cal acceptar que aquestes situacions provoquen una activació en nosaltres i normalitzar els nervis.

Els errors habituals a l’hora d’intentar controlar la por

La majoria de les persones tracten d’esquivar la por intentant controlar-ne els símptomes i creuen que deixaran de sentir-ne si no hi pensen. Fan exercicis de respiració contraproduents, s’agafen la mà perquè no tremoli, etc. «Això només augmenta la simptomatologia, ja que la persona està posant la seva atenció en els pensaments que la provoquen», prossegueix el psicòleg.

Un altre error molt comú és l’evitació: com que no saben gestionar aquestes situacions, fan el possible per no enfrontar-s’hi. Aquesta conducta evitativa és perjudicial a qualsevol edat, no només en l’edat escolar. En l’àmbit laboral, els adults deleguen en col·legues responsabilitats que representen oportunitats professionals per progressar en la seva empresa, per exemple, i es degraden dins de l’organigrama en deixar que altres assumeixin les seves funcions.

Com més s’evita parlar en públic, més s’enquista la por de fer-ho, ja que cada vegada costa més gestionar-la. «Si un directiu té una reunió amb la junta cada 15 dies, encara que vagi trobant excuses per no assistir-hi, arribarà un moment en què hi haurà d’anar. En aquest punt, ja serà molt difícil que pugui gestionar l’ansietat. La por de parlar en públic se supera sempre a través de l’acceptació, no del rebuig o de l’evitació. Cal acceptar que aquestes situacions provoquen una activació en nosaltres i normalitzar els nervis», apunta Elies.

La lateralitat creuada i la por de parlar en públic

Pel que fa al treball emocional, es tracta que el pacient identifiqui les emocions que sent en aquestes situacions i que pugui donar-los significat.

Com es treballa en teràpia la por de parlar en públic

En teràpia es treballen els aspectes emocionals i cognitius relacionats amb la por de parlar en públic. I, un cop s’ha avançat en aquests aspectes, es realitzen tècniques d’actuació per simular un entorn semblant al que es puguin trobar els pacients en situacions reals.

Pel que fa al treball emocional, es tracta que el pacient identifiqui les emocions que sent en aquestes situacions i que pugui donar-los significat. «Hi ha persones que diuen sentir por quan, en realitat, el que senten és preocupació. O estan molt preocupades per sentir una emoció que és normal sentir quan s’ha de parlar en públic. Per exemple, hi ha pacients que associen l’estrès exclusivament a un estat negatiu i no saben que és un mecanisme que tenim les persones per poder afrontar situacions amb una major concentració, si sabem com gestionar-ho. Quan els ho expliques i entenen per què s’activa aquest mecanisme, es tranquil·litzen», afegeix Elies.

També es treballa l’autoestima per disminuir el pes que acostumen a donar a l’opinió que els altres puguin tenir d’ells. Si un se sent preparat i amb les seves fortaleses més sòlides, aquest temor al que puguin pensar els altres disminueix.

Un altre punt molt important que es treballa a les sessions és la relativització de les conseqüències: al pacient se li fa pensar en les conseqüències més greus que podria tenir una presentació en públic catastròfica. Aquest exercici els serveix per ser conscients que la intensitat de la por que senten és desproporcionada respecte a les conseqüències reals, fins i tot en el pitjor dels casos. Així mateix, també es treballa en relativitzar la importància de l’opinió que els altres es puguin formar sobre un.

Aprendre a canviar els pensaments desadaptatius per d’altres d’adaptatius també és fonamental: els pensaments catastrofistes o desadaptatius solen ser força irracionals, però, alhora, estan relacionats amb aspectes més profunds de la personalitat que cal treballar. Són pensaments relacionats amb com ens perceben els altres, la por de quedar-se en blanc, de fer el ridícul, etc.

De la mateixa manera, es treballen les habilitats cognitives involucrades en parlar en públic que constitueixen ítems de la lateralitat ―com la concentració, la memòria, l’atenció, la retenció i l’expressió verbal― per enfortir aquestes capacitats i disminuir el risc dels bloquejos. Com més segura se sent una persona, més augmenta la seva autoestima i, per tant, també la seva tranquil·litat per gestionar l’estrès que suposa parlar en públic.

Finalment, les sessions de role playing en grup són molt eficaces perquè els pacients puguin experimentar en un entorn de seguretat, simular situacions diverses que poden trobar-se en casos reals, comentar posteriorment les sensacions i pensaments que es presenten i treballar-los amb l’especialista.

Si ens vols fer una consulta sobre aquest tema, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre centre.

La lateralitat creuada i la dinàmica familiar: el cas de la Carla
Link Enlarge

La lateralitat creuada i la dinàmica familiar: el cas de la Carla

Susana Lladó - Lladó Comunicación 8 maig, 2019 Lateralitat creuada 0

La Carla és una nena de vuit anys que va iniciar la teràpia de lateralitat en el nostre centre fa un any i nou mesos. El seu cas és un clar exemple de fins a quin punt una dinàmica familiar complexa afecta, agreujant-lo, el trastorn de lateralitat; per aquest motiu, el tractament, en aquests casos, requereix incloure no només el treball neurofisiològic amb el pacient, sinó fer una intervenció psicoterapèutica que ajudi a resoldre els seus conflictes emocionals i els dels seus progenitors. «Tractar un pacient amb lateralitat creuada sempre implica prendre en consideració molts més aspectes que els relacionats estrictament amb el trastorn neurofisiològic: les condicions de l’entorn en el qual la persona s’està desenvolupant també són determinants. Si hi ha problemes no resolts en la relació de parella dels pares, aquest malestar contribuirà a augmentar els símptomes i n’obstaculitzarà la curació», explica la directora del nostre centre, Joëlle Guitart.

Quan la Carla va arribar a la consulta per primera vegada, tenia sis anys i quatre mesos. El test va mostrar que era hipertònica de membres superiors i inferiors, que tenia tres creus de lateralitat i una retenció neurofisiològica el 36%. És a dir, el trastorn provocava que només disposés del 64% de les seves capacitats potencials, tot i tenir un bon quocient intel·lectual. No obstant això, amb aquesta retenció neurofisiològica no n’hi havia prou per explicar totes les dificultats d’aprenentatge, ni la simptomatologia emocional.

Simptomatologia de la lateralitat creuada

1.      Amb sis anys, la Carla encara no havia après a llegir ni a escriure i mostrava un rebuig absolut cap a les lletres: de fet, no les reconeixia.

2.      Hi havia tingut encopresi fins als cinc anys (evacuació fecal repetida i involuntària en llocs inapropiats).

3.      Va tenir enuresi fins als sis anys (incontinència urinària).

4.      Era una nena que s’avorria absolutament de tot el que estava relacionat amb l’escola perquè estava desconnectada del ritme de la seva classe: hi havia un retard d’aprenentatge d’uns dos anys, aproximadament, respecte als seus companys.

5.      No tenia adquirida la noció de temporalitat (passat, present i futur) ni del temps (les hores).

6.      Li costava moltíssim raonar (raonament lògic), encara que no tenia gaires dificultats amb la part mecànica de les matemàtiques.

7.      No podia suportar els sons aguts, estava irascible, amb una gran ansietat i necessitava canviar contínuament d’activitat.

8.      Cada nit se n’anava al llit dels seus pares perquè volia dormir amb el seu pare (la mare es veia obligada a anar a dormir al llit de la nena).

9.     Quan, durant el test, va fer el dibuix de l’esquema corporal, va ometre la mà dreta i la mà i el braç esquerres.

10.  Rebutjava rotundament seguir qualsevol regla o norma.

11.  Tot i que no patia el rebuig dels altres nens, ella mateixa s’aïllava: no volia relacionar-s’hi.

12.  Mostrava una atracció poc comuna cap a les calaveres, els fantasmes i la foscor.

 

No obstant això, la pacient mostrava una gran sensibilitat emocional i sensitiva, a més de ser molt intuïtiva. De fet, era conscient que alguna cosa no anava bé: una vegada va dir a la seva mare: «Em sento diferent dels altres nens». L’única cosa que despertava l’interès de la Carla era la música: les seves aptituds per al cant i el ball eren evidents.

 

Dinàmica familiar

A l’anamnesi amb els pares, el seu motiu de consulta va ser molt concret: volien saber si la nena aconseguiria aprendre a llegir i a escriure. A més, estaven preocupats perquè la Carla havia fet una teràpia de lateralitat durant vuit mesos amb un psicòleg d’un altre centre sense que s’hi apreciés cap progrés.

No obstant això, aquesta primera entrevista amb els pares també va posar de manifest que la parella tenia conflictes importants no resolts: el seu concepte de relació sentimental i de família divergia, la qual cosa provocava que, encara que aparentment tot anés bé entre ells, en realitat no hi havia una autèntica relació de parella. En lloc de parlar i afrontar les seves desavinences, havien traslladat i centrat l’angoixa en els problemes de la seva filla, com si el benestar familiar depengués exclusivament de resoldre els problemes relacionats amb la lateralitat de la nena.

Encara que per motius de confidencialitat no podem entrar en detalls, la Carla era molt conscient de la situació i estava acusant la inestabilitat i la inseguretat de l’entorn familiar: un nen necessita sentir-se protegit i segur per desenvolupar un jo saludable. D’altra banda, la Carla també era conscient del poder que li havien atorgat els seus pares en l’equilibri familiar, la qual cosa n’havia exacerbat l’ego.

«Amb tots els pacients de lateralitat és fonamental treballar en paral·lel l’aspecte corporal, el mental i l’emocional, però en els casos com el de la Carla cal parar una atenció especial a la dinàmica familiar en què està immers el pacient: aquí és on hi ha les claus que expliquen que els símptomes del trastorn s’hagin aguditzat. Si no solucionem aquests conflictes, el treball neurofisiològic no donarà els resultats esperats», puntualitza Joëlle Guitart.

Evolució

Durant aquest any i nou mesos de tractament, hem treballat amb la Carla els diferents ítems de la lateralitat (se l’està lateralitzant a la dreta) posant l’accent en l’organització perceptiva, la percepció espaciotemporal, la coordinació locomotora, la respiració i la relaxació. Des de fa cinc mesos mostra un gran progrés en la lectura i ja ha començat a escriure, i ha evolucionat molt ràpid en aquest aprenentatge. La seva tutora, que és la seva mestra des de fa dos anys a l’escola, ens ha informat que, a més d’aquests avenços, ha millorat notablement la seva relació amb ella (abans d’iniciar la teràpia, no aconseguia establir comunicació amb la Carla), que està menys irascible i que la nena comença a tenir amics a l’escola. Aquesta evolució no hauria estat possible si durant aquest temps no haguéssim fet també una intervenció psicoterapèutica amb els pares que els està ajudant a resoldre individualment i com a parella els aspectes emocionals que no havien afrontat.

Fa poc, la Carla va demanar augmentar el nombre de sessions de teràpia: en lloc de venir un dia a la setmana, volia venir-ne dos. Esmentem aquest aspecte perquè és una petició que fan alguns pacients en constatar el seu progrés en els diferents àmbits de la seva vida. Cal assenyalar que, tot i que aquesta petició és en si mateixa un bon símptoma, l’evolució no és més ràpida si s’augmenten les sessions: la teràpia de lateralitat és una teràpia llarga perquè el cervell necessita un temps per anar assimilant els nous aprenentatges neurofisiològics que es van adquirint quan hi ha una lateralitat creuada. A la Carla li queda un any de tractament per arribar a curar-se, almenys, en un 95%, però l’important és que tots els tests de control que fem cada cinc mesos estan donant els resultats esperats en cada fase.

 

Un estudi vincula els records de la infància a la salut a l’edat adulta
Link Enlarge

Un estudi vincula els records de la infància a la salut a l’edat adulta

Susana Lladó - Lladó Comunicación 7 novembre, 2018 Actualitat, Emocions, Lateralitat creuada, Memòria 0

 

  • Segons l’estudi, els records que tenim sobre l’afecte que vam rebre dels nostres pares constitueixen un factor clau en la nostra salut durant l’etapa adulta
  •  

    Els records de la infància i la salut en l’adolescència i joventut

    Un estudi vincula els records de la infància a la salut a l’edat adulta

     

    En els últims anys s’han dut a terme nombrosos estudis en què s’associa la percepció positiva de la cura primerenca rebuda pels pares al bon desenvolupament adaptatiu durant l’adolescència i la joventut. Aquests records positius sobre l’ambient en el qual un es va criar de nen compleixen moltes funcions: contribueixen al fet que un se senti bé, inculquen un sentiment de gratitud, atorguen confiança en la relació amb els altres, ajuden a regular les emocions i actuen de guia en els futurs comportaments interpersonals i en la nostra capacitat per regular l’estrès, a més de vincular-se a un menor consum de drogues. No obstant això, fins ara, molt pocs estudis han examinat la relació entre aquests records i la nostra salut i benestar més enllà de l’adolescència i primera joventut.

     

    La recerca sobre els records de la infància i la salut en adults

    Un estudi vincula els records de la infància a la salut a l’edat adulta

     

    La Universitat Estatal de Michigan acaba de publicar una recerca que s’ha centrat en aquesta franja d’edat: els autors han estudiat com repercuteixen els records sobre l’afecte rebut dels pares durant la primera infància en la salut emocional i física dels adults de mitjana edat i d’edat avançada. Els resultats han proporcionat evidències que s’hi dona una clara associació. No sols això, aquesta associació es manté gairebé invariable en el temps: la percepció que conservem ens influeix al llarg de tota la vida.
    Les persones amb records retrospectius positius presenten una millor salut física, pateixen menys malalties cròniques i menys símptomes depressius durant l’etapa adulta. Tal com explica l’autor principal de l’estudi, William J. Chopik, «Sabem que la memòria té un paper molt important en la forma en què entenem el món: com organitzem les nostres experiències passades i com jutgem que hem d’actuar en el futur. Com a resultat, hi ha moltes maneres diferents en què els nostres records del passat poden guiar-nos. Els bons records semblen tenir un efecte positiu en la salut i el benestar, possiblement a través de la manera en què redueixen l’estrès o ens ajuden a mantenir opcions saludables en la vida».

    La recerca, si la voleu llegir completa, s’ha publicat a la revista Health Psychology®.

    Ciberassetjament o ciberbullying escolar: xifres i recursos d’ajuda
    Link Enlarge

    Ciberassetjament o ciberbullying escolar: xifres i recursos d’ajuda

    Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 26 juny, 2018 ciberassetjament, Lateralitat creuada 0

    Fa uns meses vam publicar un article (Assetjament escolar o bullying: teràpia per ajudar les víctimes) sobre l’assetjament escolar en què s’explica el perfil d’un assetjador, el d’una víctima, la dinàmica que s’estableix entre ells i com és la teràpia que realitzem en el nostre centre per ajudar les víctimes d’aquest tipus d’assetjament. En aquest article vam abordar l’assetjament escolar tradicional, el que es dóna a les escoles i els carrers; però, molts assetjadors opten per exercir la violència a través de les noves tecnologies, i altres amplien l’assetjament a través d’aquestes mitjançant el que s’anomena ciberassetjament o ciberbullying: un tipus d’assetjament que està augmentant al nostre país i que presenta algunes particularitats respecte a l’assetjament escolar tradicional. Avui volem tractar aquest tema i, sobretot, oferir alguns recursos d’ajuda que proporcionen associacions especialitzades.

     

     

    Dades i xifres sobre el ciberassetjament

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Espanya és un dels països on més es practica el ciberassetjament. La Fundació ANAR i la Fundació Mutua Madrileña van publicar fa poc un informe que ofereix aquestes dades: un de cada quatre casos d’assetjament escolar és ciberassetjament (aquesta proporció augmenta amb l’edat: a partir dels 13 anys és un de cada tres casos), les noies pateixen molt més aquest tipus d’abús que els nois (70-30 %), l’edat mitjana a la qual acostuma a començar a practicar-se és als 13 anys, la plataforma més utilitzada pels assetjadors és WhatsApp (81 %), l’assetjament a través de les xarxes socials el pateix una tercera part de la casuística (36 %), l’assetjament és diari per a un 71,8 % de les víctimes i sol perllongar-se en el temps (un 38 % fa més d’un any que el pateix i un 40 % entre un mes i un any), la majoria de les víctimes són de nacionalitat espanyola i pertanyen a famílies convencionals i sense problemes econòmics (en el 86 % dels casos); els assetjadors acostumen a estudiar a la mateixa escola que les seves víctimes, actuen en grup i, normalment, són del seu mateix sexe, i un 30,6 % del ciberassetjament va unit a agressions físiques.

    A aquestes dades cal sumar-hi el fet que la majoria de les víctimes no demana ajuda a un adult fins que ha passat tot un any escolar (habitualment, als pares) i tot i que el 75 % dels professors que són informats d’un cas de ciberassetjament pren alguna mesura, les víctimes i les seves famílies consideren que aquestes són insuficients (en un 59 % dels casos).

    Criden l’atenció dues dades més proporcionades per la Fundació Save the Children com a resultat d’una enquesta feta a més de 21.000 nens espanyols: la meitat d’ells van reconèixer haver realitzat ciberassetjament en alguna ocasió i molts d’ells van dir que no sabien per què ho havien fet.

    Ciberacoso o ciberbullying escolar: cifras y recursos de ayuda

    Característiques pròpies del ciberassetjament

    Tal com s’explica en un informe de l’Institut de la Joventut d’Espanya (Injuve), el ciberassetjament escolar comparteix les mateixes característiques que l’assetjament escolar tradicional, si bé presenta una sèrie de característiques pròpies que el distingeixen d’aquell:

    • Els assetjadors utilitzen les noves tecnologies per intimidar, humiliar, amenaçar i fustigar les seves víctimes: xarxes socials, fòrums, correus electrònics, xats, SMS, blogs, etc.
    • Els assetjadors causen un altre tipus de danys a les seves víctimes, com la vulneració i atac a la seva privadesa, mitjançant la difusió de fotos i/o vídeos compromesos sense tenir-ne el consentiment.
    • El nombre d’espectadors o testimonis d’aquest tipus d’assetjament és molt més gran que en l’assetjament escolar tradicional a causa de la capacitat viral de les noves tecnologies.
    • La informació que els agressors pugen a Internet es queda a la xarxa, la qual cosa incrementa exponencialment la possibilitat que, posteriorment, altres nois s’uneixin a l’assetjament.
    • Aquest assetjament es pot realitzar en qualsevol moment i des de qualsevol lloc, de manera que no només es produeix en l’entorn escolar, sinó que continua després: no s’atura i persegueix el menor fins a casa i fins i tot a l’hora de dormir, la qual cosa agreuja el dany psicològic en el menor d’edat víctima.
    • Tant l’assetjament com el ciberassetjament escolar constitueixen una vulneració dels drets fonamentals dels menors d’edat que el pateixen i els provoca unes seqüeles psicològiques que tot sovint s’estenen també als seus familiars.

    Les formes de ciberassetjament escolar són moltes i molt variades, encara que totes pretenen perjudicar la reputació de la víctima i causar-li un dany emocional: agressions físiques que els agressors pengen a Internet i que es difonen ràpidament per la xarxa; la creació de perfils falsos que suplanten la identitat de l’assetjat per enviar missatges compromesos o delictius; enviament reiterat de correus electrònics ofensius o extorsionadors, publicació d’informació falsa sobre la víctima, etc.

     

    Sexting, una altra forma de ciberassetjament

     

     

    El diari El País va publicar fa tres mesos un article en el qual s’afirma que la pràctica del sexting (compartir electrònicament material sexual explícit) s’ha incrementat exponencialment entre els adolescents en els últims anys, i que cada vegada es practica a edats més primerenques: un de cada set joves envia missatges eròtics o pornogràfics, un de cada quatre els rep i entre ells cada vegada hi ha més preadolescents. El sexting és una altra forma que utilitzen els ciberassetjadors per fer mal a les seves víctimes: comparteixen fotos o vídeos fets en la intimitat sense el seu consentiment.

     

    Recursos d’ajuda

    No cal enumerar les conseqüències que qualsevol d’aquestes pràctiques té per a un adolescent que les pateix: por, vergonya, inseguretat, ansietat, impotència, angoixa, aïllament, estrès, sentiment de culpabilitat, depressió, soledat, pèrdua de l’autoestima, tristesa i, en alguns casos, el suïcidi. Hem fet una relació d’algunes associacions i entitats que ofereixen a les seves pàgines web recursos d’ajuda i material pedagògic i informatiu per a les escoles, pares i víctimes del ciberassetjament:

     

    Pantalles amigues

    La seva missió és la promoció de l’ús segur i saludable de les noves tecnologies i el foment d’una ciutadania digital responsable en la infància i adolescència. A la seva pàgina web trobareu una gran quantitat de recursos i material didàctic, així com enllaços a webs específiques molt útils i al seu canal de YouTube. Aquí en teniu alguns:

    http://seguridad-redes-sociales.blogspot.com/

    http://www.prevencionciberbullying.com/

    http://www.pantallasamigas.net/ayuda-para-madres-y-padres.shtm

    http://www.pantallasamigas.net/apoyo-a-centros-escolares.shtm

    http://www.sexting.es/

    http://www.pantallasamigas.net/otros-webs/internet-grooming-net.shtm

    Fundació ANAR

    Injuve

    Save The Children

    Institut Nacional de Ciberseguretat d’Espanya

    Institut Nacional de Tecnologies de la Comunicació (Guia per a pares i professors).

    Agència Espanyola de Protecció de dades (Sigues legal a Internet: guia per a joves).

    Generalitat de Catalunya

    Fonts:

    Aspectes jurídics de l’assetjament i ciberassetjament escolar

    https://www.elespanol.com/sociedad/20160920/156984478_0.htmlhttps://gaptain.com/blog/bullying-ciberbullying-acoso-espana/

    http://www.elmundo.es/promociones/native/2017/11/07/

    Datos sobre Bullying y Ciberbullying en España

    Els test de QI que diagnostiquen erròniament deficiència mental
    Link Enlarge

    Els test de QI que diagnostiquen erròniament deficiència mental

    Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 31 maig, 2018 Lateralitat creuada, Test de QI 0

    Amb certa freqüència (la suficient per ser alarmant) acudeixen al nostre centre pacients que porten un informe de QI d’entre 60 i 70; és a dir, que han estat diagnosticats de deficiència mental quan, en realitat, i tal com constatem nosaltres posteriorment, no la presenten. Avui volem cridar l’atenció sobre aquest fet i tranquil·litzar els pares de nens amb trastorn de lateralitat que puguin estar preocupats i angoixats per un diagnòstic d’aquestes característiques.

     

    Els test de QI en nens amb trastorn de lateralitat

    Quan els nens o adolescents amb trastorn de lateralitat fan un test de QI o intel·ligència, solen obtenir un resultat bastant inferior al del seu potencial intel·lectual. Això es deu a diverses causes: el mateix trastorn de lateralitat, el seu retard psicomotor i del llenguatge, i el bloqueig, que és una característica comuna a tots ells.

    La majoria d’aquests pacients ja ha fet altres teràpies abans d’acudir al nostre centre, teràpies que han fracassat o que han donat pocs resultats: neurofeedback, treball amb logopeda, teràpia psicomotriu, psicoteràpia, tractament per a la dislèxia, tractament d’optometria (per tractar la lateralitat de l’ull), mètode Tomatis (per tractar la lateralitat de l’oïda), etc. No obstant això, mai se’ls ha fet un test de lateralitat complet (braços i mà/ull, cama estàtica/cama dinàmica, oïda/motricitat facial i cervicals) i, per tant, mai han rebut un tractament adequat per curar la seva lateralitat creuada; curació amb la qual els influxos nerviosos arriben adequadament al cervell i això permet que la persona disposi del 100 % de les seves capacitats cognitives.

     

    Conseqüències

    El diagnòstic erroni de QI converteix aquests nens en «nens etiquetats», i això els provoca un gran patiment innecessari. L’error els marca per tota la vida i en els diferents àmbits possibles: el personal, l’escolar (posteriorment, el laboral), el social i el familiar. I, òbviament, els pares també queden profundament afectats després de rebre un diagnòstic en el qual s’assegura que el seu fill té deficiència mental. En la majoria d’aquests casos es produeix un canvi d’escola: normalment, a una escola de nivell pedagògic inferior i, de vegades, a una escola d’ensenyament especial en què estan amb nens amb patologies i en un ambient que, en lloc d’ajudar-los, els perjudica, ja que els fa perdre habilitats.

     

    Canvis en els resultats del test de QI una vegada iniciat el tractament de lateralitat

    Com és natural, quan aquests pares arriben a la consulta per primera vegada estan desesperats i cremats. No han vist evolució amb les teràpies anteriors i pensen que el problema del seu fill no té solució. De vegades, a la primera visita, ens demanen que li fem al nen un nou test d’intel·ligència. Cal explicar que abans d’iniciar el tractament de lateralitat no té cap sentit fer un nou test de QI, ja que el resultat no serà vàlid: serà inferior al del potencial del nen. En general, fem aquesta prova després del segon test de control del tractament de lateralitat, encara que això depèn de l’evolució de cada nen (pot ser entre el cinquè mes i els 15 mesos). En tots els casos, els resultats mostren un increment de QI respecte a l’informe previ, amb valors que se situen dins de la normalitat (de vegades el resultat és «normal-baix», però normal).

     

    En conclusió, els professionals que realitzen els tests de QI a les escoles o en centres privats haurien de prendre en consideració que el trastorn de lateralitat pot alterar significativament els resultats d’aquesta prova. Aquests tests no haurien d’estar automatitzats: cal tenir present el factor humà, ser conscient que aquests nens es bloquegen amb molta facilitat, per la qual cosa se’ls ha de procurar un temps d’adaptació, així com l’ambient i la motivació necessaris perquè puguin donar el millor de si mateixos. Tot i així, cal tenir present que fins que no es posin en tractament, la lateralitat creuada impedirà que els resultats reflecteixin el seu veritable quocient intel·lectual.

    Per a qualsevol consulta, podeu posar-vos en contacte amb el nostre centre.

    Els tics nerviosos en persones amb lateralitat creuada_Centre de Lateralitat i Psicomotricitat Joëlle Guitart
    Link Enlarge

    Els tics nerviosos en persones amb lateralitat creuada

    Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 14 febrer, 2018 El trastorn de lateralitat, Lateralitat creuada, Teràpia de lateralitat, Tics 0

    En aquest article parlarem dels tics nerviosos en persones amb lateralitat creuada, tot i que aquests moviments involuntaris, curts i repetitius d’un grup muscular del cos poden tenir també una causa psicològica o psicosomàtica.

     

    Els tics en persones amb lateralitat creuada

    «Segons la meva experiència de 47 anys tractant pacients amb problemes de lateralitat, els tics estan molt relacionats amb aquest trastorn, les persones d’entre 5 i 13 anys són les que més els presenten, els moviments involuntaris es donen amb més freqüència en nens que en nenes i els pacients afectats acostumen a ser més hipotònics que hipertònics, la qual cosa és lògica, ja que els seus músculs estan més distesos pel fet que no tenen un bon control neuromuscular», explica Joëlle Guitart, directora del nostre centre.

    Hi ha molts tipus de tics: tocar-se un ble de cabells, fer-se petar els dits, mossegar-se un llavi, balancejar el cos cap endavant i cap enrere, aixecar les celles, parpellejar (sense que hi hagi un problema ocular), moure constantment una cama (normalment la no dominant), dir molts renecs, emetre certs sons guturals, sacsejar el cap d’esquerra a dreta o de davant cap enrere, tartamudejar en començar una frase, etc. Algunes persones, a conseqüència del tic, es roseguen les ungles de les mans i/o dels peus o es graten la pell de manera compulsiva.

     

    El que no hem de fer mai

    Sigui quin sigui el tipus de tic, és important recordar que la persona afectada no pot controlar el moviment, que aquest és involuntari. A la consulta, molts pares de nens amb tics expressen la seva exasperació davant el problema: reconeixen que solen renyar-los perquè els moviments o sons els posen molt nerviosos. No obstant això, aquest intent de control és perjudicial: és possible que el nen, en cridar-li l’atenció, pugui reprimir el moviment o el so durant un minut, aproximadament, però després la descàrrega serà molt més notable, tant en freqüència com en soroll, si n’hi ha. Hem de ser molt permissius amb un nen (o adult) que tingui tics. Les conductes d’enuig i/o càstig són, precisament, les que no ens hem de permetre mai. De la mateixa manera, nosaltres tampoc no som partidaris de medicar un nen amb ansiolítics o tranquil·litzants per aquest problema (més endavant veurem que els tics tenen cura).

     

    Causes dels tics

    Els tics poden tenir una causa genètica relacionada amb algun aspecte neurofisiològic (molts pares de pacients els presenten) o desencadenar-se per una situació externa: per exemple, una educació i un àmbit familiar rígids, el divorci dels pares o situacions de molta ansietat, com l’assetjament escolar. De fet, quan hi ha un dèficit emocional apareixen els tics més difícils de curar: els sons guturals, els renecs, el balanceig, l’encallament i fer petar els dits.

    Entre els adolescents, podem trobar també casos de TOC (trastorn obsessiu compulsiu): la necessitat de seguir sempre un ritual. Per exemple, haver de revisar una vegada i una altra que han acabat els deures i que estan ben fets, o que les coses estiguin col·locades o ordenades d’una certa manera.

    Així mateix, alguns nens repeteixen com un tic una cosa que fa el progenitor que tenen com a referent: si és la mare i aquesta estossega, el nen estossega de manera involuntària. En altres casos, els tics apareixen quan s’aprèn a llegir o a escriure.

     

    Trets comuns en els pacients amb tics

    Aquests nens acostumen a ser molt sensibles. Són subjectes que no saben defensar-se ni en l’àmbit escolar ni en el familiar. Podríem dir que són nens sense maldat. Els que tenen germans, normalment, pateixen també greuges comparatius: els familiars mostren predilecció pel germà més brillant i simpàtic, fet que suscita la gelosia del nen afectat pel tic (normalment aquesta relació es dóna amb el germà més proper en edat).

     

    Els tics es curen

    Quan parlem dels tics en persones amb lateralitat creuada, constatem que a mesura que aquests pacients progressen en la seva teràpia de lateralitat disminueix el tic que presenten. És a dir, la curació del tic va en relació amb el grau de curació del trastorn, que és d’un 80% com a mínim (si hi ha tres creus de lateralitat, augmenta la probabilitat que la persona estigui afectada per un tic, ja que es produeix més retenció neurofisiològica en el cerebel).

    A més de treballar tota la part psicomotriu, hi ha dos aspectes que són fonamentals en la teràpia amb aquest tipus de pacients: treballar la relaxació i reforçar l’espai emocional de la persona; aconseguir que canviï la dinàmica per la qual el subjecte es percep com l’«ovella negra» del seu entorn.

    De la mateixa manera, també es fa necessari reforçar els pares i proporcionar-los eines per canviar la comunicació establerta amb els seus fills: per a ells la situació tampoc no és fàcil i, en general, quan arriben a la consulta, ja han viscut nombroses experiències estressants que se sumen al fet de sentir-se culpables per haver renyat, i fins i tot castigat, el seu fill fins llavors.

    Si ens voleu fer alguna consulta sobre aquest tema, poseu-vos en contacte amb el nostre centre.

    Quan parlem de lateralitat creuada? Tipus i tractament
    Link Enlarge

    Quan parlem de lateralitat creuada? Tipus i tractament

    Centro de lateralidad y psicomotricidad Joelle Guitart 7 desembre, 2016 El trastorn de lateralitat, Lateralitat creuada 0

     

    Les funcions cerebrals estan lateralitzades

     

    Com ja sabem, el cervell se subdivideix en dos hemisferis, el dret i l’esquerre, i tots dos hemisferis estan units pel cos callós: un feix de connexions neuronals que els comunica i els coordina. Així mateix, cada hemisferi està especialitzat en funcions i habilitats diferents, i controla els músculs del costat oposat del cervell. Dit d’una altra manera: el nostre cervell està lateralitzat, i aquesta distribució rep el nom de «lateralitat» (llegiu l’article El que necessites saber per entendre què és el trastorn de lateralitat).

     

    Lateralitat homogènia i lateralitat creuada o heterogènia

    Qué es la lateralidad cruzada_

    Segons com es distribueixin les funcions corporals en el nostre cervell (entre els dos hemisferis), utilitzarem preferentment un costat o l’altre del cos (el dret o l’esquerre) per fer les múltiples accions quotidianes: escriure, agafar unes tisores, jugar a futbol, etc. Quan una persona utilitza preferentment el costat dret del seu cos, diem que és dretana; quan, preferentment, fa servir la banda esquerra, diem que és esquerrana (no hi ha la lateralització 100% dretana o esquerrana). Però en tots dos casos (i aquest és el punt important per entendre després què és la lateralitat creuada) la lateralitat és homogènia; és a dir, és la mateixa per a la mà, la cama i el peu dominants, els ulls, les oïdes i les cervicals.

    No obstant això, en algunes persones (un 25% de la població), i per causes genètiques, el procés de lateralització (que finalitza, aproximadament, als 5 anys) no es produeix correctament, de manera que no són homolateralment dretanes o esquerranes. Aquesta lateralitat heterogènia l’anomenem lateralitat creuada; un trastorn neurofisiològic que afecta el desenvolupament cognitiu de la persona i li ocasiona molts problemes d’aprenentatge (de lectura, escriptura, orientació espaciotemporal, matemàtiques, raonament, lògica, equilibri, etc.) i, en conseqüència, també un gran patiment emocional.

    Lateralidad cruzada: qué es, tipos y tratamiento

    Un exemple de lateralitat creuada seria el d’una persona que tingués un recorregut sinàptic de braç i mà amb dominància dretana i, en canvi, presentés ull dominant esquerrà, cama estàtica esquerrana, cama dinàmica dretana, oïda esquerrana i cervicals dretanes. En aquest cas, el pacient (nen, adolescent o adult) presentarà dificultats motrius: d’equilibri estàtic, de coordinació locomotora (maldestre, caigudes al carrer, ensopegades freqüents, etc.), disgrafia, mala lletra; en pintar pressionarà molt el llapis i se li cansaran el braç i el canell… Tot aquest quadre motor està associat a lentitud, falta de reflexos, gran dispersió i, per tant, se saltarà línies, s’inventarà paraules o les ometrà en llegir, no retindrà el que ha llegit i això li dificultarà la comprensió lectora. A la consulta, observem sovint adolescents que llegeixen sense entendre el que estan llegint: ho fan de manera mecànica perquè no tenen adquirida l’estructuració espacial i temporal (en un proper article aprofundirem sobre aquest tema).

    ¿Cuándo hablamos de lateralidad cruzada? Tipos y tratamiento

    La importància de fer una teràpia

     

    La lateralitat creuada o heterogènia no es cura sola amb la maduresa física, emocional, psicològica i mental que es va adquirint amb l’edat. Ben al contrari, com més temps passa, més s’agreuja el problema. El primer pas cap a la recuperació és el diagnòstic precoç, que s’ha de fer a partir dels quatre anys i mig o cinc, ja que abans d’aquesta edat, el resultat no es pot considerar fiable.

     

    Tipus de lateralitat creuada i tractament

     

    1. A la consulta, s’observen pacients que presenten una lateralitat creuada pel fet que fan servir la mà dreta quan anteriorment eren esquerrans. És el que definim com a lateralitat contrariada.

    En aquest cas, cal fer un test complet de lateralitat de braç, ull, mà, cama estàtica, cama dinàmica i oïda. Si el major percentatge d’aquests grups neuromusculars són dretans, s’haurà de lateralitzar l’homolateral dret; si la majoria són esquerrans, es lateralizará cap a l’esquerra.

    2. La lateralitat creuada es pot observar també en pacients que són ambidextres. Per exemple: escriuen i mengen amb la mà dreta, però retallen amb l’esquerra, i tenen més força amb l’esquerra, de manera que juguen a tennis amb aquesta mà.

    Aquests casos també requereixen un test complet que ens permetrà definir si cal lateralizar el pacient al costat homolateral dret o esquerre.

    3. Una altra forma de lateralitat creuada és la «d’oposició»: el nen esquerrà de 5 anys que, per crisi d’oposició envers el pare, la mare o l’escola, escriu expressament amb l’altra mà. Aquí hi intervenen els factors psicoemocionals i psicosocials del nen.

    En aquest cas, si el resultat del test ens diu que requereix teràpia de lateralitat, se’n treballarà l’aspecte neurofisiològic (estimulació de diferents recorreguts d’influxos nerviosos intercel·lulars) i se l’anirà lateralitzant de mica en mica cap al costat homolateral corresponent, sense ometre el suport psicoemocional, familiar i social.

    4. El nen que fa servir totes dues mans indistintament: retallar, raspallar-se les dents, etc.

    Molts dels pares d’aquests nens creuen que el fet que utilitzin per igual una mà que l’altra és una aptitud, però és un pensament erroni: cal lateralitzar el nen cap a la dreta o l’esquerra d’acord amb el que indiqui el test complet de lateralitat.

    En el Centre de Lateralitat i Psicomotricitat Joëlle Guitart estem especialitzats en el diagnòstic i tractament del trastorn de lateralitat. Des del 1970, hem tractat milers de pacients que s’han recuperat, almenys, en un 80% (l’habitual és que s’arribi a una curació propera al 100%), sense presentar regressions posteriors. Si tens dubtes o ens vols consultar un cas, pots posar-te en contacte amb nosaltres.

    Últims articles

    • El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs
    • L’organització espacial i temporal en l’aprenentatge de la lectoescriptura
    • Què és procrastinar i la seva relació amb la depressió
    • El cas de l’Andrea: teràpia per a una segona lateralització

    Som al Facebook

    Consulteu-nos

    Adreça: C/ Josep Bertrand, 3. Ático 2º. 08021 Barcelona
    Tel.: + 34 932 007 586
    Mòbil: +34 610 791 125
    Fax: + 34 932 007 611
    Email: info@lateralidad.com
    • Lateralitat

    Diseño web: ©2020 Lladó Comunicación

    Top
    Utilizamos cookies para poder ofrecerle la mejor experiencia en nuestro sitio web. Si continúa utilizando este sitio asumiremos que está de acuerdo.Estoy de acuerdoNoPolítica de privacidad