Després de les vacances d’estiu, els nens tornen a l’escola i han de deixar enrere un període prolongat de temps en el qual han pogut passar temps amb els seus pares o familiars propers i fer coses divertides. Reiniciar l’activitat escolar significa, en major o menor mesura, separar-se dels pares, estar menys temps a casa, tornar a la rutina i començar, de nou, múltiples activitats extraescolars. Tot això suposa un canvi brusc per als nens, de manera que és important que tant els pares com els mestres en siguin conscients i els facilitin un període d’adaptació que els permeti viure aquest canvi gradualment i de la millor manera possible.

Com facilitar la transició de les vacances a la tornada a l’escola

Des de l’escola cal potenciar la idea de continuïtat i d’un «tot». Es pot evitar la dissociació explicant, per exemple, les diferents èpoques de l’any i la part positiva de cadascuna d’elles (escola-vacances) duent a terme activitats divertides, incentivant el treball en grup i la socialització entre els nens.

Una altra manera de facilitar-ne l’adaptació podria ser incorporar les vacances als primers dies de classe; és a dir, parlar-ne fent que els infants expliquin les seves experiències i que les comparteixin amb els seus companys.

Els pares també han d’estar-hi atents i col·laborar en aquest procés d’adaptació. És important que s’interessin, li facin preguntes, sobre el que el seu fill fa a l’escola, i que el motivin i que valorin positivament el que els vagi explicant. De la mateixa manera, també seria beneficiós que dies abans de la tornada a l’escola, parlessin sobre el tema: si estan il·lusionats, si tenen ganes de veure els seus amics/companys, com s’imaginen la tornada a l’escola, els professors, etc. En altres paraules, promoure que l’infant s’expressi, crear aquell espai de comunicació per indagar si tot va bé o hi ha alguna cosa que denota que viu la situació com un fet amenaçador.

«Cal estar atent als símptomes del nen: si plora, està excessivament nerviós, mostra algun tipus de dependència insegura, etc. Aquests casos ja serien específics i es tractarien d’una manera concreta i individualitzada. La tornada a l’escola no deixa de ser un dol, ja que es produeixen petites pèrdues. Un dol té les seves etapes i cal ser-ne conscient. Aquestes etapes formen part d’un procés natural i adaptatiu, de manera que s’han de passar i no negar-les. Hi pot haver moments en què el nen estigui enfadat o no vulgui anar a l’escola quan es llevi. Se l’ha d’acompanyar en aquest dol i parlar-hi, preguntar-li què el preocupa i negociar solucions. Per exemple, si la preocupació del nen és que quan va a l’escola ja no pot veure el pare perquè els seus horaris no són compatibles i no coincideixen a la tarda a casa, es pot negociar fer alguna cosa junts que li agradi el cap de setmana o que li digui bona nit quan arribi», explica Joëlle Guitart, directora del nostre centre.

Si aquest procés de dol s’allarga en el temps i el nen té un comportament negatiu cap a l’escola, s’ha d’explorar què l’amoïna i, com hem esmentat abans, treballar-ho de manera individualitzada.

També és convenient que l’augment del nivell de les matèries d’estudi es faci de mica en mica: començar fent exercicis divertits, que els agradin, com escriure sobre les vacances, i anar augmentant-ne el nivell a poc a poc. Una altra manera de facilitar la transició de les vacances a la tornada a l’escola és fer un repàs del que es va aprendre al curs anterior. En tot cas, els deures i les exigències han de ser menors a l’inici i anar augmentant a mesura que passa el temps i el nen hi està més adaptat.

Tinguem en compte que parlem d’un procés de canvi. Els canvis comporten inseguretats i pors, tot i que la situació cap a la qual ens dirigim no sigui negativa. En el cas de l’escola després de les vacances, el nen surt de la seva zona de confort, que és l’ambient familiar, per anar a l’escola, amb un professor nou, potser companys nous, etc. S’han explorar les pors del nen i parlar-ne amb ell, donar importància a les seves preocupacions i posar paraules als seus sentiments i pensaments.

En resum, l’adaptació s’ha de fer de manera gradual, treballant pares i escola en la mateixa direcció i col·laborant tots plegats en aquesta integració de les dues etapes (vacances-escola). Així mateix, cal ser conscient que es tracta d’un petit procés de dol, per la qual cosa cal estar atent al que el nen expressi. Un cop identificades les preocupacions del nen, és important entendre-les, validar-les i buscar-hi alguna solució conjuntament.

Si ens voleu fer alguna consulta, us podeu posar en contacte amb el centre.

“Contra la foscor, fracassa el Jo”, Rilke

La por és una emoció, una emoció universal; és a dir, pròpia de tots els éssers humans. Sentim por quan percebem un perill. Davant d’una amenaça, la part més primitiva del nostre cervell s’activa i entrem en estat d’alerta. Aquest mecanisme neurològic, des del punt de vista biològic, és una resposta adaptativa, de supervivència al medi i, per tant, molt útil per protegir la nostra integritat quan el perill és real. Però, quan la causa de la por és infundada o no tenim les eines per enfrontar-nos a aquesta emoció, el nostre desenvolupament personal i el nostre benestar en poden quedar afectats.

Hi ha pors que són pròpies de la infantesa, com també n’hi ha d’altres que ho són de les següents etapes de la vida: fins als cinc anys, per exemple, és normal que el nen tingui por d’anar sol al lavabo, que tingui por de les altures o que els pares s’oblidin d’anar-lo a buscar a l’escola. Però, quin significat hem de donar al fet que un nen de 8 anys tingui por d’anar-se’n al llit estant els seus pares a casa, o quan pregunta insistentment a la seva mare si l’anirà a buscar a la sortida de l’escola?

“En els últims anys, al nostre centre, els terapeutes hem constatat un augment de la por en els nostres pacients (l’emoció és present en un 80 % d’ells i, en molts casos, des de fa molt de temps). L’expressió de pors que haurien d’estar superades i de noves pors que abans no mai havien estat citades a la consulta, s’ha començat a generalitzar: por, als 11 anys, a moure’s per casa; por a tot allò relacionat amb el que és bèl·lic (amb estats d’ansietat i quadre d’angoixa associats); por a les notícies «apocalíptiques», por de viatjar en transport públic (accidents i/o atemptats); por patològica a la mort dels éssers estimats en nens més grans de 9 anys, por a la malaltia, que la vida canviï de sobte, a les atraccions de les fires, a les multituds, al fet que els pares surtin a sopar fora (el nen els crida contínuament reclamant-ne la presència a casa), por de no superar les dificultats de cada curs escolar, etc. En aquests nens, la part emocional envaeix completament la part racional. I això té greus conseqüències perquè no es pot ser feliç sentint por”, ens explica la directora del nostre centre, Joëlle Guitart. “Són nens molt ansiosos, insegurs, que pateixen molt, i amb un gran temor a l’abandonament”, afegeix.

Segons l’especialista, el model actual de societat en el qual estem immersos està generant en molts nens i adolescents una gran sensació d’inseguretat, incertesa i desprotecció: nous tipus de famílies en què no troben l’estabilitat o el lloc que necessiten, progenitors que han de viatjar sovint per feina o que pateixen la inestabilitat i precarietat laboral, mares que arriben a casa més tard fins i tot que els pares, els continus atemptats terroristes, el clima polític mundial, l’augment de l’assetjament escolar, l’estressant ritme de vida que comença amb les presses del matí i continua més enllà de l’horari escolar amb activitats extraescolars, etc. “Molts nens se senten com si no tinguessin terra sota els peus, acusen la inestabilitat pròpia dels temps que vivim; un clima d’inestabilitat que també els arriba contínuament a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Des d’aquesta sensació de precarietat i incertesa davant el futur els és molt difícil construir-se un «jo» segur”, assenyala Guitart.

El nen que no té “terra” pot reaccionar de dues maneres diferents i oposades entre si: amb una resposta d’inhibició (no pregunta a l’escola, mala orientació espacial perquè no està ben situat davant del món, lentitud en fer els deures, dificultats de relació amb nens de la seva mateixa edat, por a tots els jocs en què no toca peu, etc.), o bé volent cridar l’atenció (fa el possible per molestar, interromp a classe, és molt desordenat perquè percep el món com un lloc caòtic, etc.). En tots dos casos, però, hi ha molta angoixa i ansietat, i també pànic de no fer les coses prou bé, són molt exigents amb ells mateixos.

En teràpia, treballem les pors a través d’exercicis de psicomotricitat, activitats manuals i jocs, perquè a l’estat psicològic d’amenaça i als problemes conductuals cal sumar-hi l’efecte que l’angoixa té en el cos. A través del treball corporal, treballem els altres dos aspectes. “En general, els nens tenen poca estona per jugar. Aquí troben un espai per fer-ho, un espai per connectar amb el seu jo i reforçar-lo, que és la via per poder començar a gestionar qualsevol por i aprendre a desenvolupar les eines amb les quals, en un futur, podran fer front a aquesta emoció, sigui quina en sigui la causa”, conclou Guitart.

Si ens vols fer qualsevol consulta sobre aquest tema, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre centre.

Per acabar, us convidem a llegir un article excel·lent del filòsof José Antonio Marina sobre la por: Anatomía del miedo: un tratado sobre la valentía