Michael Jordan ―considerat el millor jugador de bàsquet de tots els temps― deia que havia tingut èxit perquè havia passat per molts fracassos, com tants altres esportistes d’elit. L’acumulació de fracassos abans d’assolir l’èxit també és un punt en comú en la biografia de nombrosos científics, artistes, escriptors i empresaris cèlebres (i de moltes persones anònimes): Thomas Edison, Albert Einstein, Isaac Newton, Henry Ford, J.K. Rowling, Walt Disney, Charles Chaplin, Steven Spielberg en són alguns exemples. Les recerques psicològiques i conductuals sobre l’èxit i el fracàs que s’han fet fins ara no són concloents a causa que els prejudicis humans sobre aquestes experiències n’alteren el record i la percepció. Per aquest motiu, perquè se sap molt poc sobre els mecanismes que regeixen la dinàmica del fracàs, un professor de gestió d’empreses, Dashung Wang, ha dut a terme un estudi amb uns resultats molt interessants que s’acaben de publicar a la revista Nature.

Objectius de l’estudi sobre l’èxit i el fracàs

És un fet que els assoliments humans acostumen a anar precedits de repetits intents que fracassen, de la mateixa manera que també és un fet que moltes persones que han fallat una vegada i una altra en els seus objectius no han aconseguit assolir finalment les seves metes. És a dir, l’èxit i el fracàs són dues situacions que poden estar separades per una línia molt fina i, de vegades, aparentment incomprensible. El professor Dashung Wang ha investigat quin és aquest punt d’inflexió.

El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs

Els resultats de l’estudi

Per dur a terme l’estudi, Wang ha analitzat conjunts de dades a gran escala d’empresaris, científics, i fins i tot d’organitzacions terroristes, amb el propòsit de detectar els senyals subjacents al fracàs i l’èxit, i poder quantificar-los.

Algunes de les conclusions més interessants, i que el professor també explica en un podcast de Harvard Bussines Review, són:

El més habitual és que es fracassi en repetides ocasions abans d’aconseguir l’èxit.

Les persones que viuen fracassos primerencs acostumen a tenir més èxits que les que aconsegueixen èxits primerencs.

Un factor decisiu per aconseguir l’èxit és la reacció que es té quan es fracassa repetidament en el procés cap a una fita. De fet, es podria dividir les persones amb similars característiques i estratègies en dos grans grups: el de les que es donen per vençudes i el de les que no desisteixen en l’intent. I l’important d’això és que moltes persones que s’han rendit després de diversos fracassos mai han sabut que prop que estaven de l’èxit quan van abandonar les seves metes. És a dir, segons en quin costat del punt d’inflexió es trobi algú, el resultat pot ser completament diferent.

En un costat del punt d’inflexió trobem les persones que fallen una vegada i una altra, ho tornen a provar de nou i tornen a fallar perquè no estan aprenent prou dels errors per dissenyar un patró intel·ligent de millora. Això és el que Wang anomena estar a la regió d’estancament. Quan s’està en aquesta regió, els errors reiterats no condueixen a l’èxit. Les dades de l’estudi mostren clarament que les persones que finalment fracassen ho fan perquè no han aconseguit ser més eficients després de cada fracàs: es manté constant el temps (un factor clau) entre els errors consecutius.

A l’altre costat del punt d’inflexió es troben les persones que, havent fallat també una vegada i una altra, aconsegueixen fallar cada vegada més ràpid fins a arribar a l’èxit. Cada error els serveix per millorar sistemàticament el temps entre dos intents consecutius fins a assolir la seva meta. En altres paraules, el ritme del fracàs és un indicador del punt d’inflexió entre l’estancament i l’èxit final, ja que la idea de fallar ràpid no només és prescriptiva, sinó també diagnòstica.

De tot l’anterior es desprèn que un mateix pot diagnosticar-se i saber en quin costat del punt d’inflexió es troba: si les fallades no es produeixen en períodes cada vegada més curts, això pot ser indicatiu que estem a la regió d’estancament (encara que hàgim introduït millores, potser no són productives). Per contra, si disminueix el temps entre els errors, probablement serà perquè ens estem centrant amb èxit a millorar els punts necessaris.

Com es passa d’un costat del punt d’inflexió a l’altre

El punt d’inflexió en la fina línia entre l’èxit i el fracàs

Sembla que aconseguir escurçar aquest temps entre fracàs i fracàs és cabdal, ja que és indicatiu que estem treballant de manera més intel·ligent (i no d’una manera més difícil). També vol dir que tenim la capacitat d’escoltar les crítiques dels altres i prendre nota del que hem fet bé i del que no per centrar-nos a introduir canvis en el que és necessari i mantenir el que hem après que funciona. En resum: fallar ha de servir-nos per crear una dinàmica en què reutilitzem el que hem fet bé i focalitzem a millorar el que segueix presentant errors. Pot semblar obvi, però, segons l’estudi, aquest és el punt crític en les persones que aconsegueixen creuar el punt d’inflexió.

Tal com explica el professor Wang, totes les empreses i tots els projectes viuen en alguns moments un escenari en el qual alguna cosa no funciona bé, però això no vol dir que l’empresa o el projecte hagi fracassat: l’èxit o el fracàs dependran en gran mesura de tot el que hem explicat. El fracàs és necessari per aprendre, millorar processos i evolucionar, l’important és anar reduint tot allò que ens fa repetir els mateixos errors.