El mes passat vam dedicar un article a explicar els problemes específics de les persones amb trastorn de lateralitat que tenen entre 30 i 50 anys, i vam avançar que dedicaríem un segon article a les d’edat més avançada. Vegem en quina situació solen arribar aquests pacients a la consulta, ja que, com que mai no han estat tractats, presenten situacions molt similars.

En general, les persones més grans de 60 anys amb trastorn de lateralitat que acudeixen a teràpia per primera vegada són persones amb una bona autonomia des del punt de vista locomotor; no obstant això, acostumen a presentar problemes d’equilibri: tot i que durant algunes èpoques poden caminar sense ajuda, en altres necessiten agafar-se a un bastó o un acompanyant, caminen amb lentitud, de manera inestable, pateixen vertígens i tenen tendència a desviar-se cap a un costat quan caminen per carrer; és a dir, la seva mobilitat no és segura, la qual cosa repercuteix en el seu benestar emocional i mental.

Una altra qüestió que els inquieta molt és si els seus problemes de memòria i concentració són símptomes de la malaltia d’Alzheimer, ja que ignoren que aquestes dificultats són símptomes propis del trastorn de lateralitat; de la mateixa manera que la desorientació, que els provoca que, de sobte, per exemple, no sàpiguen en quin barri estan o que siguin incapaços de trobar el cotxe.

Les seves relacions de parella i socials també queden afectades pel trastorn de lateralitat: a la consulta relaten que les seves parelles els retreuen els seus continus errors, que no les entenen quan parlen, que no segueixen les converses o que es queden en blanc quan estan en un grup, que se senten perduts en els llocs on hi ha molta gent, etc. Aquestes situacions, en repetir-se durant anys, han arribat a afectar-ne l’autoestima: creuen que ningú els aguanta, que són una càrrega per a la família i se senten contínuament examinades perquè creuen que els altres s’adonen de les seves dificultats, fet que els genera molta ansietat, irritabilitat i, de vegades, una actitud de submissió que, al seu torn, els desperta ira.

El trastorno de lateralidad en personas mayores de 60 años

Cal tenir en compte que, quan es tracta de dones, en la majoria dels casos han dedicat la vida a ocupar-se de la família, i que gairebé tots ells són persones que han tingut una activitat laboral, de manera que a aquest quadre cal sumar-hi l’ansietat provocada per la jubilació. Així mateix, la majoria d’elles han tingut una vida molt plena, han practicat activitats i esports que ara no poden fer perquè els tremolen les mans o els peus i se’ls han accentuat els problemes de coordinació espaciotemporal (és habitual que toquessin el piano, ballessin, pintessin, esquiessin, etc.).

Per tots aquests motius —i perquè pateixen insomni, perquè no poden fer res que requereixi precisió manual, perquè hi ha una pèrdua d’audició i visió, i perquè es cansen amb excessiva facilitat a causa del desgast d’energia que els suposa compensar els seus problemes d’equilibri—, quan arriben a la consulta són molt conscients que cada vegada estan anant a pitjor, que la seva qualitat de vida ha quedat molt minvada.

 

La teràpia en persones grans

El tractament d’aquests pacients se centra, sobretot, en la part motriu (coordinació, motricitat facial, vocalització, respiració, relaxació, etc.) i verbal. Si bé tots els pacients amb trastorn de lateralitat necessiten que en teràpia, a més de treballar els aspectes psicomotors, hi hagi un espai per poder verbalitzar les seves experiències i emocions, en aquestes persones la necessitat és molt notòria. Com hem esmentat abans, es tracta d’homes i dones que han tingut una vida molt rica en molts aspectes i que ara pateixen molt perquè veuen que la seva pèrdua motriu l’està empobrint (molts d’ells han passat per més d’una depressió). A més, cal assenyalar que, com que el seu benestar emocional està molt afectat, tenen tendència a somatitzar, cosa que els ha portat a intentar trobar respostes als seus mals a tot tipus d’especialistes i medicines «naturals» (no prenen medicaments amb facilitat), per la qual cosa arriben a la consulta amb un gran esgotament també en aquest sentit. És freqüent que manifestin que senten el cap atabalat i que es deixin portar per les dificultats que se’ls presenten en el seu dia a dia (atacs de pànic i angoixa), a més de ser hipersensibles, extremadament susceptibles i sentir-se molt sols. Per tant, són pacients que necessiten molta escolta, contacte i protecció. Igual que les persones amb trastorn de lateralitat de menys edat, aquests pacients responen molt bé al tractament (la motivació amb la qual acudeixen a la consulta encara és més alta), i aconsegueixen una recuperació propera al 100% i sense experimentar regressions posteriors.